Monarquia i democràcia: conceptes excloents?

El documental Monarquia o República que TV3 va emetre dimecres 15 de febrer, a la nit, ha suggerit tota una sèrie de qüestions a l’entorn de la institució democràtica a l’Estat espanyol que, potser, fins ara, ningú s’havia atrevit a exposar-les públicament. Un dels aspectes més interessants gira a l’entorn de dos conceptes, monarquia i democràcia, que sempre s’han intentat enfocar des d’una perspectiva integradora: la monarquia com a valedora de la democràcia a Espanya. Però, els dos conceptes entren en contradicció en una cosa tan bàsica com: qui ha d’ocupar la prefectura de l’Estat i com ha de ser elegit el cap d'Estat.

A més, hi ha l'anacronisme de l'existència de monarquies en ple segle XXI, quan ja fa més de dos segles que es van enderrocant. Les monarquies són un vestigi del passat, de quan les coses es feien d'una altra manera, de quan es creia que el seu poder li venia donat per un ser superior, de quan hi havia l'auctoritas i no es discutien les coses ni es posaven en entredit. Avui dia poques persones defensen la institució monàrquica com a forma de govern. És un anacronisme total. Què han fet els reis i els prínceps per justificar, per merèixer, aquests honors? És hora de segar cadenes i aquesta és una de les rèmores que s'han heretat del passat i que convé canviar com s'ha fet amb tants d'altres aspectes polítics, socials, econòmics, culturals i religiosos.

Per a mi, monarquia i democràcia són dos termes excloents, i més a l’Estat espanyol. Per què? A Espanya es va enderrocar un règim totalment democràtic i legítim, com la Segona República, es va fer una guerra civil contra els republicans (“rojos”), a qui es va intentar aniquilar físicament i totalment, i, no contents amb això, es va imposar una fèrria dictadura de trenta-sis anys per cerciorar-se que mai més tornarien a sorgir. El dictador genocida que va portar-ho a terme va ser un tal Francisco Franco, que el 1947, amb la llei de successió a la prefectura de l’Estat, va resoldre que Espanya ja no seria una dictadura, sinó una monarquia, que venia a ser la mateixa cosa, però canviant els mots. La prefectura d’aquesta monarquia la va continuar assumint Franco com a regent, des del 1947 fins el 1975, any en què va morir. Poc abans va escollir una persona idònia per ocupar el lloc que quedaria vacant quan morís el dictador: era Joan Carles, al qual no li corresponia aquest càrrec, si no al seu pare, que no el va aconseguir perquè no estimava tant a Franco com el príncep.

El juliol de 1969 les corts franquistes van aprovar que Joan Carles es convertís en l’hereu del dictador (imatges impagables que es van poder tornar a veure en el documental emès per TV3). Aleshores el príncep va jurar fidelitat, vigilar i tenir cura de les “lleis fonamentals” del règim franquista i l’ideari del “Movimiento Nacional”. Degut a la salut del dictador genocida, Joan Carles va haver d’assumir el càrrec prematurament dues vegades: la primera, del 19 de juliol al 2 de setembre de 1974, i la segona, del 30 d’octubre de 1975 fins a la mort de Franco, un mes i mig després. Tampoc aleshores es va declarar "demòcrata" i va continuar la dictadura amb tots els seus elements legals i repressors.
Durant els dos anys següents es van mantenir els governs franquistes posats a dit. El 1978 es va promulgar la constitució monàrquica, que el rei no va jurar, i malgrat que mai no va ser ratificat ni votat, es va sobreentendre (tanmateix, ningú va dir-ho aleshores) que si es votava la constitució es recolzava la monarquia. És així com de la nit al dia un rei que havia plorat per la mort de Franco, qui l’havia imposat a tots els espanyols, es va convertir en un convençut “demòcrata”.

Els monàrquics han donat una sèrie d’arguments favorables a la institució monàrquica. Vegem-ne alguns.

- El rei representa a Espanya i els interessos dels espanyols a l’estranger. Això no va lligat necessàriament a la sang blava i pot fer-ho qualsevol cap d’Estat d’una república per una quantitat de diners bastant més baixa que no la que cobra la casa reial espanyola. Haig de suposar que quan els monàrquics es refereixen als interessos dels espanyols s’ha de tenir en compte que per a ells Espanya no són tots els espanyols, sinó que Espanya és o són els interessos del banc Santander, del banc BBVA, de les petroleres com Repsol (de la qual el rei és accionista i rep una bona pessigada de milions d’euros) i de la resta d’«amiguíssims». Aquests interessos sí que no els pot defensar el president d’una república.

- El regnat de Joan Carles ha donat un període de molta prosperitat i estabilitat. Ningú no pot negar que la família Botín i tota la resta d’amics són més rics que mai. Però, ara passem per un període de crisi bastant forta, de les més greus de la contemporaneïtat: la gent no arriba a fi de mes, no hi ha vivendes de protecció oficial, puja l’IPC, però no els sous, es privatitza la sanitat i l’educació pública... Deuen ser coses del “populacho”; per a ells no hi ha crisi, ni Joan Carles és el culpable. En canvi, de la prosperitat i de l’estabilitat, sí que n'era.
A més, quina estabilitat hi ha hagut en aquests anys tan convulsos políticament i socialment des de la pujada al tro de Joan Carles? Crec que la suposada estabilitat ha estat més mèrit dels polítics i de la societat del moment, que van haver d'empassar-se moltes coses per tal de mantenir-la. El Rei ha deixat fer als polítics; és l'únic mèrit que se li pot donar. Tanmateix, potser un president de la República elegit democràticament ho hagués fet millor.

- Se sol sentir: “El rei va enganyar Franco i ens va portar la democràcia”. Sembla que els que avalen aquesta excusa no han tingut prou en compte que el podia haver enganyat abans i haver-se tornat demòcrata el 1969 quan va ser nomenat successor per ser cap d’Estat. Va tenir dues ocasions més per fer-ho, quan va ostentar la prefectura durant la infermetat de Franco. Però no va ser així; més aviat va plorar el dia de la defunció del seu estimat dictador. Tanmateix, es va comportar heroicament i es va recuperar davant la substanciosa suma de diners i de privilegis que va rebre tant ell com la seva família sent cap de l’Estat i tot això sense haver donat cop en la seva vida.

- El rei es neutral i no es posiciona políticament. Llevat de quan va demanar deu milions de dòlars al Sha de Pèrsia per a què fossin destinats al partit d’UCD –compost per antics franquistes- per tal que guanyessin les primeres eleccions democràtiques de 1977. Tampoc s’ha de tenir en compte que ningú dubta de la ideologia política i social del Rei; ni de la ideologia de les seves amistats. És una cosa que va inherent a les monarquies, suposo. No s’ha de dubtar de res quan el Rei lloa a Zapatero per la seva gestió. Tothom sap que ha estat correctíssima (ningú ha criticat en cap moment a Zapatero i la seva gestió com a cap de govern) i que els més de 14 milions d’euros destinats en els pressupostos generals de l’Estat per a la família reial siguin nefastos per a l’economia de Sa Majestat; així com tampoc ningú dubta dels favors de ZP als «amiguíssims» de la jerarquia ultracatòlica, a la família Botín, etc. Ells no tenen crisi, ni tan sols recessió.

- Ens va salvar del Cop d’Estat del 23-F i de Tejero. Allò que no s’ha investigat ha estat el perquè de l’inesperat viatge que va realitzar el Rei a València, com si sabés allò que passaria i li fos igual. O perquè va trigar tant a sortir per la televisió i què va fer durant tantes hores. Serà qüestió de comprovar-ho quan es puguin consultar els arxius d'aquí vint anys, quan es descataloguin, si és que aleshores els documents més compromesos ja no han desaparegut. Tampoc no s’han donat explicacions d'allò que s’ha publicat a Alemanya i que implica el Rei amb els militars colpistes del 23-F. No s’ha investigat mai al Rei per aquells fets, malgrat que hagin circulats molts rumors i que existeixen diverses teories sobre la implicació del monarca en el cop.

Podríem anar donant més titulars monàrquics i crec que serien igualment fàcils de rebatre. Per sort, i gràcies al cas Undargarín, o a la recent publicació a Alemanya d’un despatx diplomàtic que compromet la posició del Rei durant el 23-F, o a la publicació del llibre de Pilar Eyre, La soledad de la Reina: Sofía, una vida, els tabús mediàtics sobre la monarquia espanyola s’estan trencant.
Per què no es pot parlar públicament de les nombroses amants del Rei? Per què tampoc dels seus «amiguíssims» i dels seus negocis? Per què no es diu res de la seva fortuna personal? Aquest darrer, per exemple, és un dels secrets més ben guardats al nostre país des de l’arribada de la democràcia.

No crec que sigui tan greu parlar de les relacions del Rei amb personatges tan foscos, avui empresonats, com el banquer Mario Conde o el financer Javier de la Rosa; o del seu home de confiança durant molt de temps, Manuel Prado y Colón de Carvajal; o dels maletins plens de bitllets que li enviava l’empresari Ruíz Mateos; i tantes altres coses que es comenten en veu més o menys baixa i en els fòrums d’internet.

En el llibre de Pilar Eyre, esmentat anteriorment, els advocats de l’editorial van esborrar diversos noms de suposades amants del rei:

«"La vedette", "la decoradora mallorquina", "las dos Palomas" (una cantante y otra modelo), "la estrella del destape de impresionantes ojos verdes", "la actriz jovencita", "un par de amigas aristócratas de juventud", "otra de nuevo cuño" y "otra más que iba contando por Madrid que estaba esperando un hijo suyo"... el recién publicado libro de Pilar Eyre, La soledad de la reina, está plagado de pistas sobre los supuestos escarceos amorosos del rey Juan Carlos.«

Sin embargo, según ha podido saber Vanitatis, el manuscrito original del libro de Eyre contenía todos y cada uno de los nombres de las supuestas amantes del rey. Tras un minucioso estudio, los abogados de la editorial, La esfera de los libros, optaron por eliminarlos bajo los ya referidos pseudónimos, con el fin de evitar cualquier atisbo de problema legal no ya con la Casa Real, sino con las propias protagonistas de la historia.«

Así, los letrados recomendaron preservar, bajo el paraguas de estas insinuaciones veladas, los nombres de esas mujeres, cuya amistad con el monarca ya era de sobra conocida por gran parte de la opinión pública. Precisamente lo más difícil para la autora fue desligar la gran leyenda negra que circula en torno a este tema, el ruido y la intoxicación informativa, de lo que realmente sucedió con el jefe del Estado español.«

Tan sólo aparecen en el polémico libro seis nombres propios. La razón de incluirlos responde al hecho de que ya existen referencias sobre estas féminas y su amistad con el rey en diversos artículos y libros de reconocidos periodistas como Raúl del Pozo, Pilar Urbano o Carmen Duerto. Lady Di, Julia Steinbush, Corinne Sayn-Wittgenstein, María Gabriela de Saboya, la condesa Olghina Nicolis de Robilant (exmujer de Robert de Balkany) y Sara Montiel fueron, según refleja Eyre en su obra, algunas de las mujeres que presuntamente intimaron con don Juan Carlos.»

Sobre la impunitat del Rei és interessant llegir el text de Decio Machado ("Los negocios de Juan Carlos I: treinta años a cuerpo de rey") i del qual hi ha nombrosos enllaços a la xarxa:

«Con inmunidad penal ante cualquier delito y sobreprotegido como una delicada planta de invernadero, se han publicado muy pocas cosas con un mínimo de objetividad sobre el monarca y sobre sus actuaciones políticas. En el artículo 490.3 del Código Penal se puede leer: "el que calumniare o injuriare al Rey (...), será castigado con la pena de prisión de seis meses a dos años si la calumnia o injuria fueran graves, y con la de multa de seis a doce meses si no lo son".«
Esto generó procesos por injurias al rey en varias ocasiones. Los artículos y un dibujo de Jesús Zulets llevaron a la revista El Cocodrilo al banquillo en 1987. También Javier Madrazo tuvo que vérselas con la justicia por decir: "ya que le pagamos policías, yates, viajes a esquiar y a montar a caballo, no habría estado de más que, por una vez abandonase sus ocupaciones y compartiese con la sociedad su preocupación por la guerra de Iraq"; o Arnaldo Otegi, por referirse al rey como el "jefe de los torturadores", así como Soziedad Alkohólica, Eskorbuto o Manolo Kabezabolo por el contenido de sus canciones.«
A pesar del silencio mediático, la figura del rey dista mucho de ser incuestionable: desde su falta de legitimidad democrática a la construcción de su importante fortuna personal, pasando por una nunca bien aclarada actuación en el 23-F, el rey nunca ha tenido que rendir cuentas de sus acciones. La intermediación del rey en los intereses de las multinacionales españolas y de las cúpulas de la CEOE han marcado su labor como máximo representante del Estado en el exterior. Numerosos medios latinoamericanos no han dejado de denunciar sus actuaciones en beneficio del Santander Central Hispano o de Repsol en Argentina, ante la ofensiva española por hacerse con YPF.»

Darrerament s’ha observat una certa “obertura” en les informacions sobre la família reial espanyola. En són un exemple els casos esmentats més amunt. També el fet que s’hagin obert al públic els pressupostos de l’Estat destinats a la Casa Reial. Però encara manca molt. Encara s’han de trencar molts tabús i secretismes. Un dels més bàsics, el debat, i votació, sobre monarquia o república. Programes com el que va emetre TV3 el dimecres a la nit poden ajudar molt en aquest sentit.