El Tàpies més compromès
Publicat el 07 febrer 2012
La mort de Tàpies ha copat totes les portades del país i l’Estat espanyol, tal com era d’esperar. I també, com toca, el conjunt d’obituaris i homenatges s’han centrat en la seva aportació artística. En canvi, la seva vessant compromesa, políticament i social, amb les llibertats nacionals catalanes i amb l’emancipació de classe han passat més per alt. Tot i que la majoria de mitjans n’han fet alguna referència més o menys de passada, adés que aquesta militància era prou pública i notòria, cap –fins on ha trobat Mèdia.cat- n’ha fet una biografia exclusivament política. Aquí en va una, segurament incomplerta, bastida a partir de les dades disseminades per la resta de mitjans.
El seu catalanisme –destacat a la majoria de mitjans, amb algunes excepcions com el provocador titular deLa Razón: “Mor un dels més grans i radicals dels pintors espanyols”- comença a manifestar-se, segons escriu Lluís Permanyer a La Vanguardia, just després “d’haver entrat a Barcelona les tropes d’ocupació”. No sols va negar-se sempre a traduir-se el nom o el cognom –que sempre va lluir orgullós el seu accent obert- sinó que ja al 1952 pinta Solcs amb quatre barres ben visibles i que es convertiran en un dels seus símbols recurrents. També pintarà altres obres com Esperit català, Visca Catalunya o Companys, que amb un mocador tacat amb sang recordarà el President màrtir.
Més enllà de la seva obra, la seva vida tindrà també una faceta militant cada cop més pronunciada. El 1966 participarà a la Caputxinada, la tancada d’universitaris al convent dels Caputxins de Barcelona per reclamar la legalització d’un sindicat democràtic d’estudiants que va ser recolzada amb la presència física de diferents intel·lectuals i artistes. Quatre anys després va participar en una tancada a Montserrat en protesta pel procés de Burgos, motiu pel qual va ser detingut i fins i tot breument empresonat. De forma més continuada col·laboraria amb el llavors clandestí PSUC, per al que dibuixaria un dels seus quadres més famosos i també la portada del llibre Ú no és ningú –que incloïa un poema de Joan Brossa- en record als militants comunistes morts per la llibertat, entre moltes altres aportacions.
La seva predisposició a regalar la seva obra per recolzar les causes que considerava justes el va acompanyar tota la vida. L’ex-dirigent de CCOO Jose Luís López Bulla recorda en el seu bloc les vicissituds que van passar el 1974 per demanar-li un quadre a Tàpies per després imprimir-ne còpies en forma de postals per vendre a les fàbriques i recollir, així, diners per ajudar al Vietnam. Més endavant també va regalar, per posar sols els exemples més coneguts, un quadre a Ajuda Obrera Bòsnia durant la guerra dels Balcans, conjuntament amb José Saramago va dedicar una obra al moviment pacifista basc Elkarri i, ja al 2007, va regalar un quadre a Acció Cultural del País Valencià per ajudar-la a sufragar les multes imposades pel manteniment dels repetidors que permetien veure TV3 al País Valencià.
També va expressar les seves idees escrivint, tan en llibres com en nombrosos articles de premsa –sobretot a La Vanguardia durant la dècada de 1980- des d’on va analitzar la societat catalana, va apostar per les idees de progrés i fins i tot va defensar el comunisme, no sols com a model polític i econòmic, sinó també per la seva capacitat de crear un Nou Home més bo i solidari. La consciència que la societat es troba dividida en classes socials, on no tothom té les mateixes oportunitats ni possibilitats va impregnar tots els seus discursos, tan els polítics com els filosòfics o els artístics. I fins i tot va arriba a co-signar –juntament amb Gregorio López Raimundo- el llibre PSUC, per Catalunya, la democràcia i el socialisme, editat el 1979.
Encara que entre les seves decisions més incoherents amb aquesta trajectòria va ser la d’acceptar el títol de Marquès per part del Rei d’Espanya l’abril del 2010 –Lluís Permanyer recorda que Santiago Rusiñol va rebutjar una proposta similar de part d’Alfons XIII- va resumir el seu compromís en la frase “el món només avança si l’empenyem; no me’n penedeixo, d’haver-me adherit a l’esquerra”.
Actualització: No sols La Razón i altres mitjans madrilenys han posat en dubte la catalanitat de Tàpies. Un lector advertia que mentre la versió en català de La Vanguardia el definia com “un català universal”, a la versió en castellà es traduïa per “Duelo en Catalunya por la muerte de un artista universal”.
Tàpies, sense clarobscurs
ResponEliminaE. M. PALMA. 07-02-2012.
Metòdic. Introvertit. Poruc. Reservat. Elegant (“feia les litografies amb la jaqueta i el mocador a la butxaca”). Antoni Tàpies se’n va sense deixar gaires clarobscurs a la seva biografia, i llegant-nos una obra la qualitat i grandesa de la qual està fora de dubtes.
Això que ara és evident, als primers anys no va ser-ho tant.
Es pot dir que la seva pintura no va ser entesa, i que va provocar no poques reaccions de rebuig. Quan va fer les primeres exposicions a la Sala Gaspar del carrer Consell de Cent, la gent escopia, ratllava i guixava “fill de puta” sobre els seus quadres. No perquè estiguessin en contra de la seva posició política –aleshores desconeguda, doncs era forçosament clandestina-, sinó perquè no els agradava, els incomodava. “La gent volia veure cases de pagès amb valls plenes de flors, i no aquelles coses abstractes i inintel•ligibles!” –explica un galerista. A la Sala Pelaires, a Palma, un incomodat va escriure “merda” sobre un dels seus quadres. En comptes d’enfadar-se, Tàpies es va mostrar orgullós de que una obra seva provoqués aquell sentiment d’indignació.
“Només pensava en la seva obra, i això podia fer pensar que era egocèntric o que menystenia als seus col•legues”, diuen. Quan va deixar el grup Dau al Set, els seus companys Tharrats i Cuixart van acusar Tàpies d’haver estat dirigent de Falange. “No pasé de cadete”, va dir Tàpies desprès, quan Joan Anton Benach li va recordar l’episodi a una entrevista publicada a El Món.
-Va sentir amargura per aquella acusació? –li va preguntar Benach.
-Hi ha gent que no pot ofendre, encara que vulgui –va respondre Tàpies.
En aquella entrevista van parlar de Dalí.-Només va ser interessant fins al 1936. A partir de llavors es va convertir en el pintor del nacionalcatolicisme -va dir Tàpies.
Antoni Clavé, que era deu anys més gran que Tàpies, el va descobrir a París, de la ma de Joan Vila Casas. Des d’aquell moment sempre es va interessar i va defensar la seva obra. Malgrat això, la simpatia de Tàpies no era recíproca. Quan anys després van encarregar a Clavé la realització d’uns frescos a l’aeroport de Barajas, Tàpies es va sentit ofès.
-Si, home, li han donat a aquell noi que viu a França, com és diu… –va dir.
I la seva dona: -Ai, Toni, ja saps que es diu Antoni Clavé.
La seva dona, Teresa Barba, ha estat pel pintor, després de la desaparició del seu conseller Cirici Pellicer, un “veritable àngel de la guarda”. Li ha fet costat sempre. Des dels primers anys d’enamorament, l’esperit dels quals recullen molt bé els dibuixos que Tàpies li va fer, fins als mesos abans de la seva mort.
-Quan Teresa es va trencar un braç, es va negar a quedar-se a l’hospital com li recomanaven els metges, per tal de no deixar sol a l’Antoni. L’ha cuidat i l’ha protegit tota la vida.
La seva posició catalanista i antifranquista va ser sempre clara i sense fissures. Queda reflectida a les seves obres, a les inscripcions i les icones que va crear. I a la seva actitud personal. El 1966 va anar amb el seu Mercedes a la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants al convent dels Caputxins (Caputxinada). En va sortir emmanillat cap a la comissaria de la Policia Nacional a Via Laietana, on va passar la nit. El cotxe va seguir aparcat al mateix indret, però amb les quatre rodes rebentades per la policia.
He preguntat a persones que el van tractar com s’entén que acceptés el títol de Marquès que li va oferir el rei Joan Carles.
-És la vanitat humana –m’ha dit un.
-Quan ets tan famós és tan compromès acceptar-ho com rebutjar-ho: facis el que facis sempre quedes malament amb algú –m’ha dit un altre.
-I aquesta foto de Pedro Madueño amb la seva famosa creu dibuixada a la galta?
-És una gran foto que afavoreix molt la figura de Tàpies –m’ha dit un galerista barceloní que coneix bé l’obra i l’home-. És una foto que l’humanitza.
ANTONI TÀPIES: COMPROMÍS I LLIBERTAT
ResponEliminaEditorial del diari ARA, dimarts 7 de febrer del 2012
Hi ha artistes que es transcendeixen a ells mateixos, que creen una obra tan forta, tan única, tan essencial, que roman. Aquest és el cas d’Antoni Tàpies, mort ahir als 88 anys després d’una vida de concentrada entrega a la creació des del llenguatge plàstic que l’ha fet universal, però també des de l’escriptura. Tàpies ja no hi és, el seu univers seguirà per molts anys entre nosaltres, la seva ombra serà densa i allargada.
Tàpies ha estat l’últim dels grans artistes que ha donat l’avantguarda del segle XX català, al costat de Miró i Dalí, i amb el grandíssim Picasso als orígens. La força i singularitat de Tàpies està a l’altura dels grans genis, igual com ho ha estat la seva llibertat i el seu compromís. Llibertat per entendre una obra nova, radicalment nova, feta des del risc i la investigació, des de l’arrelament a la cultura catalana i des de la recerca d’una espiritualitat oriental per redimir l’Europa exhausta de les guerres del segle. Compromís amb l’art i amb el propi país, tots dos entrellaçats. Tenia una catalanitat tan a flor de pell, tan tel•lúrica, però alhora tan meditada i profunda, que li ha permès volar cap als camins més universals de l’art. El Tàpies que ha fet cartells per a totes les causes del país ha viscut en paral•lel al Tàpies matèric que s’ha elevat per sobre dels companys de generació, que ha volat cap a una espiritualitat plàstica.
La seva generositat cívica no és sinó una conseqüència que la seva obra no li pertany només a ell, sinó que pertany a la societat que l’ha acollit i al món que l’ha mirat i l’ha escoltat. La Fundació Tàpies és un llegat que Catalunya i Barcelona mai no podran agrair prou a l’artista, a l’home vell que fins a l’últim moment va seguir pintant. Tàpies ens deixa un segle XX fet pintura i convertit en un llenguatge nou.
Tàpies ens ha fet i ens seguirà fent un país que sap parlar-se a si mateix i sap parlar al món, amb senzillesa i convicció, amb intel•ligència i sensibilitat, espiritualment.