Avui al dematí, he anat al centre de Girona perquè havia de fer, amb el meu fill, unes gestions a Movistar i, després d’esmorzar, comprar La Vanguardia (aquest dissabte donaven en oferta el DVD de «Catalunya über alles»”, de Ramon Térmens) i l’Ara (que cada dia m’agrada més, especialment amb la baixada d’El Punt després de convertir-se en El Punt/Avui), per acabar donant cap al migdia una volta pels voltants del riu Onyar per tal de comprovar personalment el fred que hi feia després de l’entrada de l’onada siberiana, que ha fet baixar les temperatures de manera tan dràstica.
A La Vanguardia hi he llegit, a més d’altres, dos articles contradictoris: un, de la Pilar Rahola, que m’ha fet empipar, i un altre, de l’Imma Monsó, que m’ha desfet del greuge en el qual estava immers després de la lectura de l’anterior. De seguida he pogut comprovar que ambdós articles m’han proporcionat idees i m’han empès a escriure un post que feia dies que volia publicar. Ja n’havia fet algun esborrany, però no m’acabaven de convèncer (no hi trobava el to adequat) i els acabava llançant. Ara no, i he acabat decidint-me per penjar-lo en el Blog.
A La Vanguardia hi he llegit, a més d’altres, dos articles contradictoris: un, de la Pilar Rahola, que m’ha fet empipar, i un altre, de l’Imma Monsó, que m’ha desfet del greuge en el qual estava immers després de la lectura de l’anterior. De seguida he pogut comprovar que ambdós articles m’han proporcionat idees i m’han empès a escriure un post que feia dies que volia publicar. Ja n’havia fet algun esborrany, però no m’acabaven de convèncer (no hi trobava el to adequat) i els acabava llançant. Ara no, i he acabat decidint-me per penjar-lo en el Blog.
En l’article de la Pilar Rahola, Funcionaris, hi ha força idees que no m’han agradat, ni de lluny, i penso que no s’ajusten a la realitat. Segurament perquè no la coneix.
La cito textualment quan ja en el primer paràgraf escriu: «... Tanmateix, després d’aquesta darrera setmana en què, només en un dia, superem el rècord de vuit ocupacions d’edificis públics per part de funcionaris protestant per les retallades, és hora de fer la radiografia del tema. Començant per la qüestió de fons: és necessari que existeixin milers de funcionaris perquè funcioni l’Estat de benestar?».
La cito textualment quan ja en el primer paràgraf escriu: «... Tanmateix, després d’aquesta darrera setmana en què, només en un dia, superem el rècord de vuit ocupacions d’edificis públics per part de funcionaris protestant per les retallades, és hora de fer la radiografia del tema. Començant per la qüestió de fons: és necessari que existeixin milers de funcionaris perquè funcioni l’Estat de benestar?».
Continua l'article exposant els seus punts de vista i presenta dos interrogants: «No tinc cap dubte que hi ha professions que han de ser per a tota la vida, perquè formen part del sentit més profund del que anomenem servei públic. Un policia, un mestre, un metge, un jutge, qui dubta que han de ser funcionaris? Però, el senyor que agafa un telèfon en un ministeri, o el que passeja papers d’un despatx a un altre, o el secretari del secretari del darrer recomanat en un departament qualsevol, han de tenir una feina per a tota la vida?»
.Aquí hom pot pensar que la Rahola s’ha posat del costat dels funcionaris. Res més lluny de la realitat. El darrer paràgraf és totalment demolidor amb ells: «... si bé les retallades són doloroses per als funcionaris, ho són més per als ciutadans que no gaudeixen d’una ocupació per a tota la vida. No han vist retallats els seus recursos tots els ciutadans, si és que no han perdut la feina?». A continuació esmenta unes quantes dades sobre pimes tancades i nombre d’aturats, tant a nivell de l’Estat espanyol com de Catalunya. I acaba l’article dient: «... En aquestes circumstàncies, encara poden afirmar els funcionaris que són els més castigats per les retallades? Més aviat són els únics que gaudeixen del privilegi de mirar el futur i no tremolar de por.»
.Aquí hom pot pensar que la Rahola s’ha posat del costat dels funcionaris. Res més lluny de la realitat. El darrer paràgraf és totalment demolidor amb ells: «... si bé les retallades són doloroses per als funcionaris, ho són més per als ciutadans que no gaudeixen d’una ocupació per a tota la vida. No han vist retallats els seus recursos tots els ciutadans, si és que no han perdut la feina?». A continuació esmenta unes quantes dades sobre pimes tancades i nombre d’aturats, tant a nivell de l’Estat espanyol com de Catalunya. I acaba l’article dient: «... En aquestes circumstàncies, encara poden afirmar els funcionaris que són els més castigats per les retallades? Més aviat són els únics que gaudeixen del privilegi de mirar el futur i no tremolar de por.»
Després de llegir l’article he acabat convençut de dues coses. La primera: que la Pilar Rahola desconeix totalment el món del funcionariat i només el limita a una petita part, que la gent coneix molt bé, però que no és gens representativa de la gran majoria, que porta a terme una tasca, unes feines totalment imprescindibles per l’Estat del benestar i pel funcionament de la mateixa societat.I la segona: que té una especial rancúnia contra aquest col·lectiu, malgrat la seva afirmació, falsa i errònia, a l'inici: «... Si alguna cosa és políticament incorrecta, en aquest país poc avesat a dir el que hom pensa, és fer una anàlisi crítica dels funcionaris.» Justament, la crítica als funcionaris és una de les pràctiques i un dels esports preferits dels ciutadans d'aquest país. I no ara, també en el passat. O ningú ja no recorda Mariano José de Larra (1809-1837), amb el seu famós "Vuelva usted mañana", i les novel·les costumistes de Benito Pérez Galdós (1843-1920)? O les obres de teatre de meitats del segle XX i les pel·lícules, encara en blanc i negre, del cinema espanyol, on es ridiculitzen en certa manera els funcionaris i els aspirants a opositors?
M’agradaria rebatre-la amb tota una sèrie d’arguments personals, però, ara mateix, crec que no estic en disposició de fer-ho per la manca de calma i perquè ja fa mesos, des d’abans de l’estiu, que estic tocat en la meva sensibilitat de funcionari. Sóc professor d’Ensenyament Secundari, amb les oposicions fetes, i porto més de trenta anys com a professional de l’ensenyament, sempre en instituts públics (també de FP). He de confessar que m’he sentit més identificat amb l’altre article, el de l’Imma Monsó, «Mea culpa? No!», del diari del mateix dia, en el qual defensa el col·lectiu de treballadors de l’ensenyament públic, com ella l’anomena textualment.
Faré un aclariment: sóc professor d’ensenyament secundari i, encara que formi part del col·lectiu de treballadors de l’ensenyament públic, sempre he considerat que els mestres de l’ensenyament primari tenen un punt de vista i de treballar bastant diferent al nostre. Tanmateix, haig de reconèixer que formem part del mateix col·lectiu i de la mateixa conselleria i que molts dels nostres interessos i de les nostres aspiracions coincideixen.
Faré un aclariment: sóc professor d’ensenyament secundari i, encara que formi part del col·lectiu de treballadors de l’ensenyament públic, sempre he considerat que els mestres de l’ensenyament primari tenen un punt de vista i de treballar bastant diferent al nostre. Tanmateix, haig de reconèixer que formem part del mateix col·lectiu i de la mateixa conselleria i que molts dels nostres interessos i de les nostres aspiracions coincideixen.
Tot seguit reprodueixo l’article de l’Imma Monsó.
«El col·lectiu de treballadors de l’ensenyament públic està suportant greuges importants des de fa temps i en silenci. Potser perquè està constituït per funcionaris (tot un privilegi en èpoques magres!, tot i que ningú es recordava d’ells quan qualsevol altre amb el mateix títol i amb el mateix càrrec cobrava tres vegades més), o potser perquè se’ls recrimina tenir ‘més vacances’ (cosa que en els darrers temps ha deixat de ser certa i que, en tot cas, forma part del conveni laboral a què estan acollits). La realitat és, però, que els professionals de l’ensenyament públic regalen a l’administració una infinitat d’hores de feina que es tradueixen en caps de setmana corregint, reunions en què no es mesura el temps, jornades de portes obertes, preparació d’excursions i una pila de tasques addicionals que no cabrien en aquesta pàgina, a banda de no parar d’inventar noves estratègies (els alumnes d’avui dia s’avorreixen de seguida i fer classes cada vegada s’assembla més a fer un programa televisiu), fins al punt que si s’arriba a fer la vaga de zel que proposa un sindicat (i que consisteix a comptar escrupolosament les hores de treball real i negar-se a fer-ne ni una més), les molèsties ocasionades seran de gran envergadura.
«Però a aquest col·lectiu no li agrada ocasionar molèsties: el contacte amb les criatures (i també el predomini femení entre el personal) infon en aquests éssers tan docents un sentiment maternal que els porta a empassar-se gripaus per tal de no perjudicar els alumnes i els fa propensos a vetllar pels seus usuaris com no ho faria un altre col·lectiu més baronívol o més ferotge, posem els Mossos, els miners, els estibadors... O fins i tot els metges. Els treballadors de la sanitat pública, tot i que també vetllen pels seus usuaris, són capaços de fer esperar un infartat si no hi ha metge de guàrdia o de portar les llistes d’espera fins on calgui.
Jo els veig capaços de dir, amb indignació però amb orgull: “Miri, a causa de les retallades s’haurà d’esperar deu anys fins perquè no li canviïn la vàlvula del cerebel”. En canvi, em costa d’imaginar un ensenyant dient a un pare: “Miri, a causa de les retallades s’haurà d’esperar deu anys per poder inscriure el seu fill a preescolar”. El docent se sentiria, després de dir una cosa així, presa d’una culpabilitat insofrible i probablement tindria tendència a oblidar que és el Govern a qui li hauria de caure la cara de vergonya i no pas a ell. En una paraula: en temps de mobilitzacions aquesta actitud empàtica i altruista suposa un problema i una debilitat.
«Però això està canviant, per fi. La indignació creix (es va veure a la manifestació del dissabte passat), i cada vegada un nombre més gran de centres es van sumant a les iniciatives que intenten salvaguardar la dignitat (cada vegada més malmesa) de l’ensenyament públic. És important informar els pares dels riscos concrets: el risc exacte de pneumònia dels seus fills (més alt o més baix en funció dels litres de gasoil que queden al centre, ja que són uns quants els centres que tenen els dies de calefacció comptats), el risc que suposen les vacants que no es cobreixen, i tants d’altres riscos que l’administració provoca i els empleats intenten contrarestar com poden. És important informar de tot això amb la cara ben alta si no volem que el tracte que es dóna a l’ensenyament públic acabi per crear una fractura social sense precedents entre fills de papà i tota la resta. I per aconseguir-ho, és necessari que el col·lectiu d’ensenyants es desprengui (o ens desprenguem, en la mesura que sempre m’he sentit part d’aquest col·lectiu) d’aquesta enganxifosa culpabilitat.»
Acabo el post recomanant-vos la lectura del Comentari 1, aquí sota mateix. Em va arribar via intranet del meu Institut. És un escrit pasota, fet amb ironia i molt de sarcasme. No em convenç del tot, però hi ha unes idees que estan prou bé i, a més, podreu riure una mica i pensar més. I perdoneu si no us agrada, però no m'he pogut aguantar de posar-lo. Ja feia dies que en tenia ganes.
«El col·lectiu de treballadors de l’ensenyament públic està suportant greuges importants des de fa temps i en silenci. Potser perquè està constituït per funcionaris (tot un privilegi en èpoques magres!, tot i que ningú es recordava d’ells quan qualsevol altre amb el mateix títol i amb el mateix càrrec cobrava tres vegades més), o potser perquè se’ls recrimina tenir ‘més vacances’ (cosa que en els darrers temps ha deixat de ser certa i que, en tot cas, forma part del conveni laboral a què estan acollits). La realitat és, però, que els professionals de l’ensenyament públic regalen a l’administració una infinitat d’hores de feina que es tradueixen en caps de setmana corregint, reunions en què no es mesura el temps, jornades de portes obertes, preparació d’excursions i una pila de tasques addicionals que no cabrien en aquesta pàgina, a banda de no parar d’inventar noves estratègies (els alumnes d’avui dia s’avorreixen de seguida i fer classes cada vegada s’assembla més a fer un programa televisiu), fins al punt que si s’arriba a fer la vaga de zel que proposa un sindicat (i que consisteix a comptar escrupolosament les hores de treball real i negar-se a fer-ne ni una més), les molèsties ocasionades seran de gran envergadura.
«Però a aquest col·lectiu no li agrada ocasionar molèsties: el contacte amb les criatures (i també el predomini femení entre el personal) infon en aquests éssers tan docents un sentiment maternal que els porta a empassar-se gripaus per tal de no perjudicar els alumnes i els fa propensos a vetllar pels seus usuaris com no ho faria un altre col·lectiu més baronívol o més ferotge, posem els Mossos, els miners, els estibadors... O fins i tot els metges. Els treballadors de la sanitat pública, tot i que també vetllen pels seus usuaris, són capaços de fer esperar un infartat si no hi ha metge de guàrdia o de portar les llistes d’espera fins on calgui.
Jo els veig capaços de dir, amb indignació però amb orgull: “Miri, a causa de les retallades s’haurà d’esperar deu anys fins perquè no li canviïn la vàlvula del cerebel”. En canvi, em costa d’imaginar un ensenyant dient a un pare: “Miri, a causa de les retallades s’haurà d’esperar deu anys per poder inscriure el seu fill a preescolar”. El docent se sentiria, després de dir una cosa així, presa d’una culpabilitat insofrible i probablement tindria tendència a oblidar que és el Govern a qui li hauria de caure la cara de vergonya i no pas a ell. En una paraula: en temps de mobilitzacions aquesta actitud empàtica i altruista suposa un problema i una debilitat.
«Però això està canviant, per fi. La indignació creix (es va veure a la manifestació del dissabte passat), i cada vegada un nombre més gran de centres es van sumant a les iniciatives que intenten salvaguardar la dignitat (cada vegada més malmesa) de l’ensenyament públic. És important informar els pares dels riscos concrets: el risc exacte de pneumònia dels seus fills (més alt o més baix en funció dels litres de gasoil que queden al centre, ja que són uns quants els centres que tenen els dies de calefacció comptats), el risc que suposen les vacants que no es cobreixen, i tants d’altres riscos que l’administració provoca i els empleats intenten contrarestar com poden. És important informar de tot això amb la cara ben alta si no volem que el tracte que es dóna a l’ensenyament públic acabi per crear una fractura social sense precedents entre fills de papà i tota la resta. I per aconseguir-ho, és necessari que el col·lectiu d’ensenyants es desprengui (o ens desprenguem, en la mesura que sempre m’he sentit part d’aquest col·lectiu) d’aquesta enganxifosa culpabilitat.»
Acabo el post recomanant-vos la lectura del Comentari 1, aquí sota mateix. Em va arribar via intranet del meu Institut. És un escrit pasota, fet amb ironia i molt de sarcasme. No em convenç del tot, però hi ha unes idees que estan prou bé i, a més, podreu riure una mica i pensar més. I perdoneu si no us agrada, però no m'he pogut aguantar de posar-lo. Ja feia dies que en tenia ganes.
...de un funcionario muy indignado.
ResponEliminaLOS FUNCIONARIOS TENEMOS LA CULPA …, MANDA HUEVOS!
Resulta que en la década prodigiosa del pelotazo cuando media España se lo llevaba caliente a casa, cuando un encofrador sin estudios se embolsaba tres mil euros, cuando hasta el último garrulo montaba una constructora y en connivencia con un par de concejales se forraba sin cuento, cuando un gañán que no sabía levantar tres ladrillos a derechas se paseaba en Audi, los funcionarios aguantaban y penaban. Nadie se acordaba de ellos. Eran los parias, los que hacían números para cuadrar su hipoteca, hacer la compra en el Carrefour y llegar a fin de mes, porque un nutrido grupo de compatriotas se estaba haciendo de oro inflando el globo de la economía hasta llegar a lo que ahora hemos llegado.
Y ahora que el asunto explota y se viene abajo, la culpa del desmadre es de los funcionarios. Los alcaldes, diputados y senadores que gobiernan la cosa pública a cambio de una buena morterada no son responsables de nada y nos apuntan directamente a nosotros: somos demasiados, hay que ultracongelarnos, somos poco productivos. Los responsables bancarios que prestaron dinero a quienes sabían que no podrían devolverlo tampoco se dan por aludidos. Todos los intermediarios inmobiliarios, especuladores, amigos de alcalde y compañeros de partida de casino de diputado provincial no tenían noticia del asunto. Nosotros sí.
La culpa, según estos preclaros adalides de la estupidez, es del profesor que ha sorteado destinos en barrios marginales, en pueblos que no aparecen en el mapa, para meter en vereda a unos vándalos que hacen lo que les sale de los genitales porque sus progenitores han abdicado de sus responsabilidades.
Del abogado del estado, del inspector de hacienda, del registrador que, en lugar de dedicarse a la especulación inmobiliaria a toca teja, ha estado muchas temporadas recluido en su habitación, pálido como un vampiro, con menos vida social que una rata de laboratorio y tanto sexo como un chotacabras, para preparar unas oposiciones de resultado siempre incierto, precedidas, como no podía ser de otra forma, de otros cinco arduos años de carrera.
Del auxiliar administrativo del Estado natural de Écija y destinado en La Coruña que con un sueldo de 1000 euros paga un alquiler mensual de 700 y soporta estoicamente que uno que gana 3000 le diga, joder que suerte, funcionario.
La culpa es nuestra. A poco que nos descuidemos nosotros los funcionarios seremos el chivo expiatorio de toda una caterva de inútiles, vividores, políticos mangantes, altos cargos de nombramiento digital, truhanes, pícaros, periodistas ganapanes y economistas de a verlas venir que sabían perfectamente que el asunto tarde o temprano tenía que petar, pero que aprovecharon a fondo el momento al grito de "Mientras dure la cucaña, ¡Viva Franco!, ¡Arriba España!" y que ahora, con esa autoridad que da tener un rostro a prueba de bomba, se pasan al otro lado del río y no sólo tienen recetas para arreglar lo que ellos mismo ayudaron a estropear, sino que, además, han llegado a la conclusión de que los culpables son:... tachaaaan..: ¡los funcionarios!
Soy funcionario. He superado varias oposiciones, compitiendo en buena lid contra miles de candidatos. ¿Y saben qué? No me avergüenzo de nada. No debo nada a nadie (sólo a mi familia, maestros y profesores). No tengo que pedir perdón. No me tocó la lotería. No gané el premio gordo en una tómbola. No me expropiaron una finca. No me nombraron alto cargo, director provincial ni vocal asesor por agitar un carnet político que nunca he tenido.
Aprobé frente a tribunales formados por señores y señoras a los que no conocía de nada. En buena lid: sin concejal proclive, pariente político, mano protectora ni favor de amigo. Después de muchas noches de desvelos, angustias y desvarío, como tantos y tantos compañeros anónimos repartidos por toda España a los que ahora algunos mendaces quieren convertir, por arte de birli-birloque, en culpables de la crisis.
Amigos funcionarios, estamos rodeados de gente muy tonta y muy hija de puta.
Al comentari anterior hi manca una postdata final que no he pogut posar-hi perquè les limitacions que marca el protocol d'aquest blog no el permetien tan llarg. L'escric a continuació:
ResponElimina«PD. Si alguien, en cualquier contexto, os reprocha -como es frecuente- vuestra condición de funcionario os propongo el refinado argumento que yo utilizo en estos casos, en memoria del gran Fernando Fernán-Gómez: váyase Usted a la mierda, hombre, a la puta mierda.»
Tot això, amb perdó com ja he manifestat anteriorment.