Visió històrica de Palestina al segle XX.

EL MANDAT BRITÀNIC (1918-1948).

Des de 1516, d'ençà de l'ocupació otomana, Palestina havia format de l'Imperi otomà. Durant la I Guerra Mundial, en aquesta zona s'hi van enfrontar els britànics i els turcs. El 30 d’octubre de 1918, l’Imperi otomà va signar l’armistici i Palestina va ser ocupada per l’exèrcit britànic.
La conferència de pau reunida a París (gener de 1919) va decidir constituir cadascuna de les províncies àrabs de Síria, Líban, Palestina i Iraq, com una entitat diferent administrada segons el règim de mandat. La Conferència de San Remo (abril de 1920) va confiar el mandat de Palestina a Gran Bretanya. El Consell de la SDN ho va ratificar (22 de juliol de 1922) i va ajuntar-hi la Declaració de Balfour (de 1917, que estipulava “l’establiment a Palestina d’una pàtria per al poble jueu”).

L’oposició palestina àrab al mandat britànic i a la implantació jueva sionista va provocar alguns motins (1920, 1921, 1929) i la guerrilla de 1936-1939. El Consell Legislatiu juevo-àrab previst pel Llibre Blanc britànic (juny de 1922) no va poder ser creat. Com a desgreuge, les dues comunitats van crear institucions pròpies. Pel costat jueu, el sindicat Histadruth (1920), l’organització militar de la Haganà (1921) i l’Agència Jueva (1922). Pel costat àrab, el Comitè Executiu Àrab (1920) i el Consell musulmà (1921-22), de tendència intransigent.
La comunitat jueva, que augmentava lentament (1880, 24 000 jueus; 1918, 65 000 jueus establerts a Palestina, un 10 % de la població; a partir de 1933, en tres anys, 135 000 jueus van entrar a Palestina; el 1935 hi havia 355 000 jueus per a una població d’1,3 milions d’habitants), va gaudir d’una autonomia en matèries com sanitat, educació i hisenda; en canvi, els àrabs no van rebre més que jurisdicció religiosa.

A la dècada del 1930 la tensió va anar en augment. El 1936 la població àrab de Palestina va començar l’acció guerrillera. El maig de 1939, el govern britànic va publicar un nou Llibre Blanc, que contenia tres disposicions essencials: durant cinc anys la immigració jueva quedava limitada a 15 000 persones per any, les compres de terres es restringien i, fins i tot, es prohibien en una gran part del territori, i en trenta anys havia d’instituir-se l’estat palestí. Això va suscitar l’oposició del moviment sionista, que va organitzar xarxes d’immigració clandestina a Palestina i algunes organitzacions es van dedicar al terrorisme antibritànic.

Al final de la Segona Guerra Mundial, es va anunciar la constitució d’un comitè nord-americà, que va proposar l’admissió immediata de 100 000 jueus. Per la seva banda, Egipte, Iraq, Líban, Aràbia Saudí, Síria, Transjordània i el Iemen, van formar a Alexandria la Lliga Àrab (1945) per defensar l’establiment d’un Estat àrab palestí.
Els britànics, incapaços de controlar la regió, van transferir les seves competències a les Nacions Unides, que el 29 de novembre de 1947 van acordar el repartiment de Palestina entre els dos Estats, àrab i jueu, i la internacionalització de Jerusalem. El refús de la partició per part dels Estats àrabs i els enfrontaments entre sionistes i àrabs palestins, a principis de 1948, van provocar la primera guerra àrabo-israeliana. Després en van arribar unes quantes més.

LA CREACIÓ DE L'ESTAT D'ISRAEL.

L’Estat d’Israel es va crear el 14 de maig de 1848 (Ben Gurion), hores abans que finalitzés el mandat britànic a Palestina. Reconegut per les potències mundials, Israel es va veure enfrontat de seguida a l’ofensiva dels països àrabs, que no acceptaven la partició (primera guerra àrabo-israeliana). Malgrat la intervenció de l’ONU, la guerra es va perllongar fins l’armistici de 1949. Durant el transcurs de deu anys, Israel va acollir més de 950 000 immigrants, procedents de 74 països diferents. La integració dels immigrants, en molts casos desprovistos de tot, va ser portada a terme fins al 1960 i va suposar la realització de grans esforços col•lectius.

SITUACIÓ DELS PALESTINS.

Arran de la divisió de Palestina entre Israel, Jordània i Egipte, i com a conseqüència de la primera guerra àrabo-israeliana, va començar la dispersió de la població àrab palestina i la presa de consciència de la identitat palestina.
El nombre de palestins va augmentar d’1,3 milions el 1947 a més de 5 milions el 1990; 760 000 palestins resideixen a Israel i 1,5 milions viuen els territoris ocupats de Cisjordània i Gaza.

A Jordània els palestins constitueixen més del 60 % de la població i, jurídicament, són ciutadans, però des dels enfrontaments entre l’exèrcit i les organitzacions de resistència (1970), les activitats polítiques pròpiament palestines han estat prohibides o estrictament controlades.
En els altres països àrabs, els palestins són tractats com a refugiats: han de posseir un permís de residència i generalment tenen els mateixos drets socials i professionals que els àrabs autòctons.
El Líban compta amb més de 400 000 palestins, la meitat dels quals viuen a Beirut o als voltants. Aquesta comunitat, estretament vinculada a l’OAP, està ben integrada a l’economia del país.
Els 250 000 palestins que viuen a Síria estan sotmesos a un rigorós control polític i estan obligats a fer el servei militar.
Més de 700 000 palestins s’han establert als països del Golf Pèrsic (la meitat a Kuwait).
Fora dels països àrabs també hi ha una diàspora palestina de 300 000 membres, una tercera part dels quals es troben a Amèrica del Nord.

L'OAP. ARAFAT. LA INTIFADA.

El Moviment per a l’Alliberament de Palestina (OAP) és una organització creada el 1964 en el marc de la Lliga Àrab pel primer Consell Nacional Palestí, amb l’objectiu bàsic de crear un estat palestí dins les fronteres històriques de Palestina. Va agrupar deu moviments guerrillers existents, entre els que destacava al Fatah. Va crear un Exèrcit d’Alliberament de Palestina (EAP).
Després de la guerra dels Sis Dies (juny del 1967), al Fatah i el seu cap Yasir Arafat es van imposar al capdavant de l’OAP, que es va convertir en una coalició d’organitzacions político-militars autònomes i va adoptar una carta nacional (1968), que predicava la prioritat de la lluita de guerrilla contra l’OAP (que van provocar una sèrie d'atemptats que van commocionar el món). Tanmateix, el 1974 va abandonar la violència i va apostar per la via de la negociació amb Israel.

La Lliga Àrab va donar a l’OAP la mateixa consideració que a un Estat (1976) i la va reconèixer com a única representant legítima del poble palestí. El 1974, l’ONU la va admetre en qualitat d’observadora i com a membre d’una comissió especialitzada en els drets dels palestins.
El 1987 Yasir Arafat va aconseguir unificar les diferents tendències de l’organització. Després de l’esclat de la inserrucció popular palestina (Intifada: aixecament popular palestí contra l’ocupació militar d’Israel dels territoris de Cisjordània i Gaza, i contra la creació en ells de nous assentaments de colons jueus) dins dels territoris ocupats per Israel (desembre de 1987) i la ruptura de relacions entre Jordània i Cisjordània (juliol de 1988), l’OAP va proclamar, al novembre de 1988, la creació d’un Estat independent a Palestina.

ELS DARRERS ANYS DEL SEGLE XX.

La diplomàcia internacional va aconseguir reunir una Conferència de Pau per a l’Orient Pròxim, celebrada en dues fases (Madrid, octubre del 1991, i Washington, desembre del 1991), amb delegacions d’Israel, Líban, Síria, Egipte i una jordano-palestina. Les negociacions van ser llargues i van suposar el desenvolupament de la fórmula “pau per territoris”.
El 1993 es va fer públic l’acord històric per a l’autonomia política de la franja de Gaza i de Jericó, a la Cisjordània, obrint-se la porta a una futura devolució de territoris. Però el més important d’aquella data històrica va ser el reconeixement explícit i mutu entre Isaac Rabin, primer ministre israelià, i Yasir Arafat, líder de l’OAP i representant del poble palestí. El 1995, a Washington, es va aprofundir en el procés de pau i es va acordar la retirada de l’exèrcit israelià dels territoris autònoms i ampliant-se l’autonomia a set municipis més de Cisjordània.

Tanmateix el procés de pau ha tingut nombroses alteracions, degut sobretot a l’existència d’un sector de la societat israeliana fortament contrària als palestins. En aquest grup hi ha els colons de les zones ocupades que se senten desprotegits per la nova situació, i els fonamentalistes hebreus, extremistes religiosos igualment contraris a qualsevol entesa amb l’enemic secular.
Aquest tensió interna en l’àmbit israelià va desembocar en l’assassinat d’Isaac Rabin, cap visible del procés de pau, a mans d’un ultradretà (1995), i en el triomf subsegüent (1997) de Benjamí Netanyahu, un conservador recolzat per les minories religioses ortodoxes.

El 1998, sota els auspicis del govern dels EUA, es va acordar una nova cessió de territoris de Gaza i Cisjordània (13 %) a les autoritats palestines, a canvi d’un reforçament de les mesures de seguretat contra el terrorisme fonamentalista islàmic dels grups oposats al govern d’Arafat.
Un nou clima d’esperança es va obrir després de les eleccions del 1999, en les que el laboralista Barak va obtenir una significativa victòria amb un programa basat en assolir un acord de pau estable entre les autoritats palestines i la resta de països veïns, encara que el pessimisme va tornar a planejar després de la ruptura de les conversacions de pau i un nou ressorgiment de la intifada, durament reprimida per l’exèrcit israelià.

A l’inici del segle XXI la situació s’ha tornat a complicar amb la victòria de l’ultranacionalista Ariel Sharon a les eleccions del 2001. Les represàlies de l’exèrcit israelià contra la intifada i els atemptats palestins han sovintejat cada vegada més, arribant-se a un clima de pre-guerra, quan no de guerra oberta, però no declarada, en què les accions terroristes i de represàlia, especialment per part d'Isarel, han estat constants.

Ha començat el Mundial de Futbol a Sud-àfrica

Ahir, diumenge, a la nit, vaig veure Alemanya-Austràlia (4-0). Bon partit i ben jugat per Alemanya; sí, senyor. Però, contra un equip ben muntat a darrere, els alemanys tindran problemes. Els manca entrar, penetració, infiltració, l’un contra un a prop o dins de l’àrea; encara que el turc aquest, Mesut Özil (22 anys), del Werder Bremen, és prou bo. Tanmateix, amb en Müller, l’Schweinsteiger i el turc, no n’hi ha prou com per vèncer a les grans seleccions. En Podolski, el polac, és massa irregular; potent, però beneit. I en Klöse, l’oriental, molt bé; en Van Gaal, que s’ho faci mirar, perquè és el quart davanter del Bayern i, en el partit, va demostrar força més que això. En Mario Gómez (origen espanyol), bon davanter, però massa previsible, com tots els davanters centres tan alts; i en Cacau (brasiler), bo, però mai sabràs el que pot fer. Massa imprevisible com per confiar en ell; ara, pot resoldre quelcom si s’il.lumina. A davant queda en Kiessling, del Bayern Leverkusen, molt alt i mòbil, al qual no conec massa.
El mig del camp, treballador; la defensa, com sempre, bona; i el porter, també. Per aquí darrere Alemanya no patirà massa; però, a davant, pot tenir problemes contra equips ben armats. En ser forts no n'hi ha prou. Manca més habilitat.

Heus aquí els components (amb els dorsals) de la selecció alemanya, una de les favorites per guanyar el Mundial (juntament amb Brasil, Espanya, Argentina i la sorpresa de sempre): 1.Neuer, 2.Jansen, 3.Friedrich, 4.Aogo, 5.Tasci, 6.Khedira, 7.Schweinsteiger, 8.Özil, 9.Kiessling, 10.Podolski, 11.Klose, 12.Wiese, 13.Müller, 14.Badstuber, 15.Trochowski, 16.Lahm, 17.Mertesacker, 18.Kroos, 19.Cacau, 20.Boateng, 21.Marin, 22.Butt, 23.Mario Gómez. Tots són bons jugadors. Però si no hi ha cap "explosió", els hi mancarà aquella figura, o dues, que marquen les diferències.
Ho he estat mirant, la meitat no són "pura sang" alemanys: són "mesclaos" (Aogo, Tasci, Khedira, Özil, Podolski, Klose, Trochowski, Cacau, Boateng, Marin, Mario Gómez). O clarament, ni això; només cal veure'ls la cara, el físic o el cognom. Com l'espanyol Senna, per ser més clars. Per saber més de la nacionalitat dels integrants de la selecció alemanya, cliqueu aquí.

He recopilat les darreres quinze finals del campionat del món de seleccions; el lloc on es van celebrar, l’hemisferi (nord o sud), els finalistes i qui en va quedar campió. Com podeu veure, de quinze finals, amb trenta possibles finalistes, només h'hi ha onze de diferents; de campions del Món, només set països; i Brasil (cinc) i Alemanya (tres) n'han estat campiones més de la meitat de vegades. Ambdues seleccions han estat presents gairebé en la meitat de les finals (set cadascuna d'elles). Només a dues finals (1978 i 2006) no hi hagut brasilers o alemanys.
Aquí en teniu el resum.

1950: disputat a Brasil; Hemisferi Sud; finalistes Uruguai-Brasil; campió Urugai.
1954: disputat a Suïssa; Hemisferi Nord: finalistes Alemanya-Hongria; campió Alemanya.
1958: disputat a Suècia; Hemisferi Nord; finalistes Brasil-Suècia; campió Brasil.
1962: disputat a Xile; Hemisferi Sud; finalistes Brasil-Txecoslovàquia; campió Brasil.
1966: disputat a Anglaterra; Hemisferi Nord; finalistes Anglaterra-Alemanya; campió Anglaterra.
1970: disputat a Mèxic; Hemisferi Nord; finalistes Brasil-Itàlia; campió Brasil.
1974: disputat a Alemanya; Hemisferi Nord; finalistes Alemanya-Holanda; campió Alemanya.
1978: disputat a Argentina; Hemisferi Sud; finalistes Argentina-Holanda; campió Argentina.
1982: disputat a Espanya; Hemisferi Nord; finalistes Itàlia-Alemanya; campió Itàlia.
1986: disputat a Mèxic; Hemisferi Nord; finalistes Argentina-Alemanya; campió Argentina.
1990: disputat a Itàlia; Hemisferi Nord; finalistes Alemanya-Argentina; campió Alemanya
1994: disputat a EUA; Hemisferi Nord; finalistes Brasil-Itàlia; campió Brasil.
1998: disputat a França; Hemisferi Nord; finalistes França-Brasil. Campió França.
2002: disputat a Japó-Corea del Sud; Hemisferi Nord; finalistes Brasil-Alemanya: campió Brasil.
2006: disputat a Alemanya; Hemisferi Nord; finalistes Itàlia-França; campió Itàlia
2010: Sud-àfrica; Hemisferi Sud.

He deixat de banda els tres campionats del Món disputats amb anterioritat, perquè potser no són prou representatius (hi mancaven moltes seleccions i no es van fer lliguetes classificatòries). Per saber-ne més, cliqueu aquí. Tanmateix, us en passo les dades:
1930: Uruguai; Hemisferi Sud; Uruguai-Argentina; Uruguai.
1934: Itàlia; Hemisferi Nord; Itàlia-Txecoslovàquia; Itàlia.
1938: França; Hemisferi Nord; Itàlia-Hongria; Itàlia.
El del 1942 i el del 1946 no es van celebrar. La FIFA els va suspendre a causa de la Segona Guerra Mundial.

Aquestes dades les considero prou interessants. Cert que allò que fa guanyar és el fet de tenir un bon equip, ben compensat i amb prou figures perquè puguin decidir l’encontre; que siguin prou companys, entres ells, i que tinguin la màxima ambició per obtenir les victòries. Tot això és imprescindible; ja se sap. I una mica de sort també fa falta.
Però, després, hi ha els detalls, els “detalls” dels quals tots els entrenadors en parlen, que fan que la victòria s’inclini cap a un equip o cap a l’altre. El que ara explicaré no és el més important, però com que no se’n fa massa esment, tinc ganes de comentar-lo. És el tema de a quin continent es juga, a quin país i, sobretot, a quin hemisferi (el del Nord o el del Sud).

Començaré per aquest darrer aspecte. Com que aquests campionats es juguen durant el començament de l’estiu de l’hemisferi nord (pels mesos de juny-juliol, normalment), sol fer-hi calor, llevat de què es disputin en països més cap al nord, com va ser el cas de Suècia (1958) i Anglaterra (1966). Fins i tot, els dos Mundials celebrats a Alemanya (1974 i 2006) i el que es va disputar a Suïssa (1954) van comptar amb temperatures no massa elevades.
Quan el Campionat Mundial es celebra a l’Hemisferi Sud, allà és hivern. Recordeu que, pel tema de la inclinació de la Terra i la rotació que fa entorn del Sol, els dos hemisferis tenen el clima canviat: quan aquí és estiu, allà és hivern; i viceversa.
Per tant, es van jugar a l’hivern, sense calor, els campionats disputats al Brasil (1950), Xile (1962), Argentina (1978) i el d’ara (Sud-àfrica, 2010).

Pel que fa als països, n’importa l’alçada a què es juga o les temperatures que poden tenir (ja hem comentat amb anterioritat els casos de Suècia, Anglaterra, Alemanya i Suïssa). Els dos campionats disputats a Mèxic (1970 i 1986) van estar marcats per l’alçada. Recordo el Mundial del 1986 durant el qual algunes seleccions prou feines podien córrer, especialment si jugaven cap al migdia, per l’alçada i la calor.

Sud-àfrica és un país bastant desconegut pels europeus. Allò que es coneix més d’aquest país és l’apartheid i en Nelson Mandela; i que està en el con sud del continent africà, tocant el Cap de Bona Esperança. També se sap que hi ha una població negra important (79,6% enfront del 9,2% de raça blanca). És un país bastant gran, amb 1.219.912 km² (més del doble que l’Estat espanyol), amb 49.320.000 habitants i una densitat de població de 40.4 hab/km². És la primera economia del continent africà (n'acapara el 25% de tot el PIB africà).

Algunes de les seus en les quals es disputaran els diversos encontres del Campionat del Món estan a bastant alçada. Per exemple, Johannesburg, amb dos estadis, està a 1753 m superior al nivell del mar; Rustenburg, a 1500 m; Bloemfontein, 1400 m: Polokwane, a 1310 m; Pretòria, a 1214 m. Nelspruit està a 660 m (com a Madrid, més o menys) i només Ciutat del Cap, Porth Elizabeth i Durban estan arran de mar. La final es jugarà a Johannesburg. Dels vuit encontres darrers, dels quarts de final en endavant, tres es jugaran a un dels dos estadis de Johannesburg; dos a Ciutat de Cap i dos també a Porth Elizabeth; i un a Durban.

En aquests estadis que van des dels 1214 m als 1753 m, els jugadors hi trobaran manca d’oxigen. Sort que allà és hivern, però un hivern més càlid que aquí, amb temperatures hivernals que oscil.len entre els 16ºC i els 24ºC, encara que en alguns llocs (els més continentals) les temperatures a la nit poden baixar fins als 2-5ºC. Tindran un bon clima, en general, per a la pràctica de l’esport. Perquè si juguessin a l’estiu, hagués estat terrible. Amb temperatures mitjanes properes als 30ºC, ja em direu. Els encontres que es juguessin al migdia o a la tarda, serien insuportables per als jugadors.

George Orwell. Homenatge a Catalunya (1938).

George Orwell, pseudònim d’Eric Arthur Blair (1903-1950), va ser un escriptor britànic, l’obra del qual va estar marcada per les experiències viscudes al llarg de les tres etapes de la seva vida: la seva posició en contra de l’imperialisme britànic, que el va portar al compromís com a representant de les forces de l’ordre colonial a Birmània durant la seva joventut; a favor de la justícia social, després d’haver observat i sofert les condicions de vida de les classes socials dels treballadors a Londres i a París; i en contra dels totalitarismes nazi i estalinista després de la seva participació a la Guerra Civil Espanyola.
Les seves dues obres més destacades són: Animal Farm (1945, traduïda al català: La revolta dels animals, 1964, i representada a Barcelona en forma de comèdia musical el 1976); i Nineteen Eighty-four (1949; traducció catalana de Joan Vinyes, 1965, amb el títol 1984).
Tanmateix, us vull parlar d’una altra obra seva, una mena de diari personal que va escriure arran de les seves vivències, com a membre de les Brigades Internacionals, a la Guerra Civil espanyola. És Homage to Catalonia (1938), amb traducció catalana de R. Folch i Camarasa (1969).

Homage to Catalonia (Homenatge a Catalunya) és el relat personal de George Orwell sobre la seva experiència durant la Guerra Civil espanyola, escrit en primera persona. La primera edició va ser publicada el 1938. Orwell va servir com a soldat ras i com a oficial , tant a Catalunya com a l’Aragó, des de desembre de 1936 fins a juny de 1937, quan després dels Fets de maig de 1837, el partit polític al qual pertanyia (el POUM, un partit comunista antiestalinista dirigit per Andreu Nin) va ser declarada organització il•legal i es va veure forçada a fugir o a la persecució o l’encarcerament.
Orwell va estar com a milicià del POUM i, en aquest llibre, mostra la repressió de la qual van ser objecte els militants del POUM per part dels sectors estalinistes del govern republicà. Ens hi narra la seva arribada a Barcelona, que bolleix a finals de 1936 en la revolució llibertària, tot expressant-ne la seva admiració; i com la situació es va anar degradant progressivament, fins quan torna a Barcelona, dominada pel l’estalinisme del Partit Comunista i la seva persecució de trotsquistes i anarquistes. I en general, de qualsevol arrel de crítica, cosa que li fa témer per la seva vida i el fa abandonar la capital.
Després d’uns mesos al sud de França, recuperant-se de les ferides que havia sofert al front d’Aragó, va tornar a Londres, a finals de 1937, i va escriure aquesta obra que s’ha convertit en la història personal més llegida d’una persona de parla anglesa que va participar en la Guerra Civil espanyola.
A continuació, un fragment d’Homage to Catalonia.

"Había viajado a España con el proyecto de escribir artículos periodísticos, pero ingresé en la milicia casi de inmediato, porque en esa época y en esa atmósfera parecía ser la única actitud concebible. Los anarquistas seguían manteniendo el control virtual de Cataluña, y la revolución estaba aún en pleno apogeo. A quien se encontrara allí desde el comienzo probablemente le parecería, incluso en diciembre o en enero, que el período revolucionario estaba tocando a su fin; pero viniendo directamente de Inglaterra, el aspecto de Barcelona resultaba sorprendente e irresistible. Por primera vez en mi vida, me encontraba en una ciudad donde la clase trabajadora llevaba las riendas. Casi todos los edificios, cualquiera que fuera su tamaño, estaban en manos de los trabajadores y cubiertos con banderas rojas o con la bandera roja y negra de los anarquista; las paredes ostentaban la hoz y el martillo y las iniciales de los partidos revolucionarios; casi todos los templos habían sido destruidos y sus imágenes, quemadas. Por todas partes, cuadrillas de obreros se dedicaban sistemáticamente a demoler iglesias. En toda tienda y en todo café se veían letreros que proclamaban su nueva condición de servicios socializados; hasta los limpiabotas habían sido colectivizados y sus cajas estaban pintadas de rojo y negro. Camareros y dependientes miraban al cliente cara a cara y lo trataban como a un igual. Las formas serviles e incluso ceremoniosas del lenguaje habían desaparecido. Nadie decía señor, o don y tampoco usted; todos se trataban de «camarada» y «tú», y decían ¡salud! en lugar de buenos días. La ley prohibía dar propinas desde la época de Primo de Rivera; tuve mi primera experiencia al recibir un sermón del gerente de un hotel por tratar de dársela a un ascensorista. No quedaban automóviles privados, pues habían sido requisados, y los tranvías y taxis, además de buena parte del transporte restante, ostentaban los colores rojo y negro. En todas partes había murales revolucionarios que lanzaban sus llamaradas en límpidos rojos y azules, frente a los cuales los pocos carteles de propaganda restantes semejaban manchas de barro. A lo largo de las Ramblas, la amplia arteria central de la ciudad constantemente transitada por una muchedumbre, los altavoces hacían sonar canciones revolucionarias durante todo el día y hasta muy avanzada la noche. El aspecto de la muchedumbre era lo que más extrañeza me causaba. Parecía una ciudad en la que las clases adineradas habían dejado de existir. Con la excepción de un escaso número de mujeres y de extranjeros, no había gente «bien vestida»; casi todo el mundo llevaba tosca ropa de trabajo, o bien monos azules o alguna variante del uniforme miliciano. Ello resultaba extraño y conmovedor. En todo esto había mucho que yo no comprendía y que, en cierto sentido, incluso no me gustaba, pero reconocí de inmediato la existencia de un estado de cosas por el que valía la pena luchar. Asimismo, creía que los hechos eran tales como parecían, que me hallaba en realidad en un Estado de trabajadores, y que la burguesía entera había huido, perecido o se había pasado por propia voluntad al bando de los obreros; no me di cuenta de que gran número de burgueses adinerados simplemente esperaban en las sombras y se hacían pasar por proletarios hasta que llegara el momento de quitarse el disfraz.
Además de todo esto, se vivía la atmósfera enrarecida de la guerra. La ciudad tenía un aspecto desordenado y triste, las aceras y los edificios necesitaban reparaciones, de noche las calles se mantenían poco alumbradas por temor a los ataques aéreos, la mayoría de las tiendas estaban casi vacías y poco cuidadas. La carne escaseaba y la leche prácticamente había desaparecido; faltaba carbón, azúcar y gasolina, y el pan era casi inexistente. En esos días las colas para conseguir pan alcanzaban a menudo cientos de metros. Sin embargo, por lo que se podía juzgar, hasta ese momento la gente se mantenía contenta y esperanzada. No había desocupación y el costo de la vida seguía siendo extremadamente bajo; casi no se veían personas manifiestamente pobres y ningún mendigo, exceptuando a los gitanos. Por encima de todo, existía fe en la revolución y en el futuro, un sentimiento de haber entrado de pronto en una era de igualdad y libertad. Los seres humanos trataban de comportarse como seres humanos y no como engranajes de la máquina capitalista. En las barberías (los barberos eran en su mayoría anarquistas) había letreros donde se explicaba solemnemente que los barberos ya no eran esclavos. En las calles, carteles llamativos aconsejaban a las prostitutas cambiar de profesión.
Para cualquier miembro de la civilización endurecida y burlona de los pueblos de habla inglesa había algo realmente patético en la literalidad con que estos españoles idealistas tomaban las gastadas frases de la revolución. En esa época las canciones revolucionarias del tipo más ingenuo, todas ellas relativas a la hermandad proletaria y a la perversidad de Mussolini, se vendían por pocos céntimos. A menudo vi a milicianos casi analfabetos que compraban una, la deletreaban trabajosamente y comenzaban a cantarla con alguna melodía adecuada."

Realment extraordinari. És una descripció de la vida d’una societat ideal, revolucionària i igualitària. M’encanta. En una altra ocasió, exposarem com explica, en aquesta obra, quan va ser ferit en el coll en el front d’Aragó. En fa una descripció única del que va sentir quan va rebre el tret i d'allò que va passar als minuts després. Val la pena llegir-ho.

Per llegir Homage a Catalunya (en PDF).
Llegiu aquestes ressenyes sobre George Orwell i la seva obra.

Som un poble civilitzat que té fam de justícia i de llibertat

SOM UN POBLE CIVILITZAT QUE TÉ FAM DE JUSTÍCIA I DE LLIBERTAT
Josep Sunyol i Garriga (1898-1936), el president “màrtir” del Barça

Ha començat el Mundial de Sud-àfrica. Ahir, divendres. No vaig veure la inauguració ni n’he vist encara cap partit. Ara, dissabte, cap al tard, estic pendent de l’Anglaterra-EUA. Fins al moment es porten quatre encontres i no n’he mirat cap, massa dolents. La primera fase del Mundial, la de la lligueta classificatòria, no m’interessa. Les diferències entre els diversos equips del grup són molt grans i, encara que salti alguna sorpresa, tampoc s’ha d’exagerar. La meitat dels conjunts que inicien el Mundial són bastant impresentables en un campionat del món, en el qual se suposa que hi ha les millors seleccions del planeta.
No hi ha color. Passa el mateix que amb la primera fase de la Champions League. Encara que hi ha alguna excepció, normalment es classifiquen per a la fase següent els dos equips favorits de cada grup. Ara bé, cada any n’hi algun d’aquests favorits que queda eliminat. Un, dos, tres com a màxim. És inevitable; així és el món del futbol.

Però no us vull parlar del Mundial del Futbol. Ja hi haurà prou ocasió. Fins al diumenge, 11 de juliol, que a les 20.30 es jugarà la final, ja em direu. Un mes complet de temps. Sortiran prou temes i no cal precipitar-se.
Doncs, tot esperant que comencés el matx, llegeixo en pantalla, a la part superior esquerra, i amb el resultat vigent de l'encontre, ENG-USA (o sigui, England - United States American). Té la seva gràcia: en anglosaxó, escrit d’aquesta manera; en castellà, Inglaterra-EE.UU; i en català, Anglaterra-EUA. I tothom ho troba normal; no passa res. Ara bé, quan els catalans reclamen alguna cosa d’aquest tipus, és l’hòstia; la que s’arma.
Recordeu les famoses frases de Josep Lluís Carod-Rovira en directe per televisió ara fa dos-tres anys. No les escric textuals; tampoc estaven escrites. Més o menys, deia: “No me llamo José Luís, si no Josep Lluís, aquí i en la República Popular China”; ...“si ustedes saben decir Schwarzenegger o Txebernatxe, también pueden saber decir Josep Lluís”; "...después de trescientos años"; “...si no, es que ustedes tienen un problema, no yo”. És increïble que es vulguin justificar accions en les quals de seguida se’ls hi veu el llautó. Només es queixen d’allò que els hi fa mal. De les altres, molt més importants i transcendents, ni els preocupa.

Doncs, allò que deia. Estava esperant que comencés l’encontre entre les dues nacions anglosaxones, tan properes i abans tan rivals, i com que encara mancava prop de mitja hora pel seu començament, fent una revisió de canals, vaig acabar connectant amb BarcaTV. Molt bé els documentals que normalment presenta aquest canal. N’estaven fent un, sobre el president “màrtir” del Barça, Josep Sunyol, afusellat a Guadalajara al començament de la Guerra Civil espanyola, el 6 d’agost de 1936.
Sunyol era un industrial català, jove, bastant notable, d’ERC, diputat a les Corts espanyoles a les tres legislatures de la Segona República; havia estat escollit president del FC Barcelona el 1935. Degut a les seves activitats polítiques, aquells dies, el president blaugrana estava visitant les tropes republicanes ubicades prop de Madrid. Sense adonar-se’n, el seu cotxe va entrar en una zona controlada per l’exèrcit franquista a la Serra de Guadarrama. Sunyol va ser identificat i detingut, i sense judici previ, ell i els seus acompanyants van ser afusellats allà mateix. La seva mort, de la qual no se’n va saber res a Barcelona fins una setmana després, va causar una gran commoció en tots els àmbits de la societat.

Talment com en Josep Sunyol, van ser afusellades moltes persones. La majoria eren bellíssimes persones, civilitzades, cíviques, permissives; però amb idees diferents, contràries, als militars que es van aixecar il•legalment contra el govern democràticament elegit; i que van portar al país, d’una manera egoista, a una guerra civil, molt cruenta. Sagnant, no pas només pels joves que van morir al front de batalla, sinó també pels que van morir a la reraguarda, especialment pel tema de les represàlies.

En Història es comenta sovint que la Segona Guerra Mundial és el primer enfrontament armat en què van morir més civils que no pas militars. No és veritat. La primera guerra en què va passar això va ser la Guerra Civil espanyola (1936-1939). I no pas pels que va matar el bàndol republicà (8.500 a Catalunya; uns 25.000 a tot Espanya); sinó pels que va matar el bàndol franquista (cap a 200.000 persones), amb penes i afusellaments sumaríssims. A aquests s’hi hauria d’afegir els morts pels bombardejos, lluny del front (només per minar la moral republicana) i per les penúries, la fam i la manca de medicaments.

Aquestes 180.000 – 200.000 persones afusellades pel bàndol franquista, la majoria eren bona gent, com cal, d’aquelles de tota la vida i de confiança. Els dolents, els que no tenien seny i estaven dominats per l’odi i els ànims de revenja, eren els franquistes. La majoria, curts com una sola de sabata, però molt violents i amb ganes d’actuar i de fer mal. Així les coses van com van anar. I ara ens trobem un país ple de fosses comunes i anònimes, assassinats al costat de la carretera o al mig del bosc, o en qualsevol descampat. I és que se’n van matar prop de 200.000, només pel bàndol franquista. Que no són pocs!

I pel bàndol republicà? Ja ho he dit, prop de 25.000. Però d’aquests no hi ha fosses comunes ignorades. Sabeu per què? Acabada la Guerra Civil, el règim franquista es va dedicar a descobrir tots els morts i assassinats que havia ocasionat el bàndol republicà. Tots els morts franquistes van ser investigats, es va intentar descobrir els culpables i aquests van ser castigats. Pel que es diu no va quedar cap crim comès pel bàndol republicà sense ser investigat. Es van desenterrar totes les fosses i tots els cadàvers del bàndol franquista.
I el culpables van ser castigats, amb penes de tota mena, des de la presó a l'ajusticiament. I el règim franquista es va dedicar a propagar aquests crims comesos des del bàndol republica. D’aquí ve la fama de les matances dels republicans, “dels rojos”, en deien. Quan ells en van matar bastant més: unes vuit vegades més aproximadament. Com ara Israel i Palestina, els morts per un bàndol i altre. I encara es fan les víctimes. Devia ser perquè uns eren els "bons" i els altres els "dolents". Com els indis americans i el Sèptim de Cavalleria. Però els que tenien raó eren els indis.

Tanmateix, dels morts republicans a les cunetes o enterrats en fosses comunes, no es va investigar res i s’hi va córrer un “tupido velo”. I, ara, ha arribat al moment dels altres. Però no se’ls permet investigar. Recordem el jutge Garzón, castigat per aquest tema. Però, ells sí que van passar per les armes a qui els va semblar. Més justament o més injustament. Per què ara ningú és capaç d’acusar de res a qui va assassinar o va ordenar l'afusellament de persones com en Frederic Rahola, Lluís Companys, Manuel Carrasco i Formiguera o el president del Barça Josep Sunyol, només per posar uns exemples? I en podríem dir molts menys, de gent impunement assassinada sense cap motiu legal ni no legal.
Tampoc s’ha revisat el judici o s’ha demanat perdó per la mort d’aquestes il•lustres personalitats, que no van fer cap mal, ans al contrari. L’únic mal que van tenir era ser catalans; i per això van morir. Ells no eren assassins, per l’amor de Déu; però els que els van matar, o van ordenar les seves morts, sí que ho eren. No pot ser d’una altra manera. No es pot pas matar tan injustament, sense tenir present qui eren les víctimes o allò de dolent que havien fet? I matar-los així, d'aquesta manera, com gossos o pressumptes delinqüents. Fa fredar que et puguin matar impunement per aquestes coses gent totalment impresentable.

I a aquests no se’ls podrà fer justícia. Impossible. Però, com pot ser que gent que va fer tant de mal, i sense motiu, només per qüestions purament ideològiques, no se’ls pugui jutjar i demanar responsabilitats per les malifetes que van fer anys endarrere? Si ha existit el judici de Nuremberg contra els criminals nazis, si es busquen responsabilitats a les dictadures militars de l’Argentina o de Xile, si hi ha un Tribunal de La Haia pels crims contra la Humanitat; per què no es pot fer el mateix amb els franquistes i falangistes de la Guerra Civil i de la postguerra?

Malgrat que costi, i molta gent no vulgui, s’haurà de fer justícia algun dia. Si no, mai serem un país normalitzat políticament. Els culpables campen a les seves amples, amb una aurèola de persones honrades (cosa que no han estat mai); i els innocents (i més perjudicats) encara viuen amb una capa de culpabilitat a la qual encara sempre s'intenta tirar-hi més merda al cim per part dels seus assassins. Deu ser perquè no s'analitzin les seves culpes ni s'investigui res. Només mancaria que se sabés allò que van fer.

El 3 de novembre de 2009 es van iniciar els treballs per localitzar les restes de Josep Sunyol, afusellat el 1936.

Una cançó en la que s'insulta al rei

La cancó, composta pel grup segovià Ardor de Estómago, està editada en un CD, fruit de la IV Muestra de Música Joven de Segovia. La lletra d'"Una historia real" diu:

"¿Quién mató a su propio hermano
con una escopeta de caza
en circunstancias poco aclaradas?
¿Quién fue nombrado sucesor
por un asqueroso dictador?
¿Quién era el Elefante Blanco?
¿Quién se llevaba bien con Franco?
El hijoputa del Rey Juan Carlos
El hijoputa del Rey
Bastardo
¿A quién le regalan barcos
los banqueros y empresarios?
¿Quién está por encima de la Ley?
Se las da de campechano....
asuntos escabrosos
¿Quién se codea con mafiosos?
¿Quién habló mal de Adolfo Suárez
delante de los militares?
El hijoputa del Rey Juan Carlos
El hijoputa del Rey
Bastardo
¿Quién hizo levantarse a Tejero y Armada
dejándolos en la estacada?
¿Quién salio luego por televisión
como líder de la Transición?
¿A quién le cubren las espaldas
con los secretos de Estado?
¿Quién tiene lameculos pegados como lapas
siguiéndole a todos lados?
El hijoputa del Rey Juan Carlos
El hijoputa del Rey
Bastardo.

Reproducció directa Ardor de estómago (2:27)
http://www.lastfm.es/music/Ardor+de+est%C3%B3mago/_/UNA+HISTORIA+REAL

VILLARATO? Segur que s’ho creuen? O és una excusa per no reconèixer altres coses?

Posar excuses de favoritismes arbitrals per justificar els propis fracassos o el èxits del rival en les dues darreres temporades, és com fer allò que fan els estruços d’Austràlia: que amaguen el cap sota terra per escapar-se de la realitat. El joc del CF Barcelona és admirat aquí i arreu, fins i tot entre els mateixos madridistes i els futbolistes i tècnics de tots els equips del món. D’acord que no sempre juga tan bé, però manté una regularitat tan estimable i una fidelitat en el seu estil de joc tan admirable, que l’ha fet un model en el futbol d’avui. La filosofia del futbol del Barça és admirada per a tots els amants del bon futbol.

Alguns, bastants, dels seus jugadors figuren en les llistes dels millors futbolistes del planeta i ocupen un lloc en les alineacions ideals del millor equip del món. Crec que, en una de les darreres i de les més importants, hi ha fins a cinc jugadors de l’equip blaugrana (Alves, Puyol, Iniesta, Xavi i Messi). En Piqué hi serà (ara ja deu ser el millor central del món; i si no, espereu-vos passat Sud-àfrica); i si sap si en Busquets en un proper molt pròxim també serà reconegut com un jugador d’equip de categoria mundial.

Els números oficials de la darrera Lliga espanyola (BBVA, en diuen; ja fa riure) són impressionants. Gairebé 100 punts, 99 (dels 114 possibles). Amb 38 encontres disputats, 98 gols a favor, 24 en contra (xifra admirable i més en ser un equip ofensiu) i només una derrota en tota la Lliga, al camp de l’Atlético, a domicili. Va guanyar al seu rival directe, el Reial Madrid, les dues vegades, aquí i allà; rival que va completar una grandiosa campanya (96 punts) i que no va ser campió, justament per haver perdut els dos partits contra el Barça, aquí al Camp Nou i també allà, al Bernabeu.

I ara, la Roja. Set jugadors internacionals del Barça (Valdés, Puyol, Piqué, Busquets, Xavi, Iniesta i Pedro), més un altre que ja està fitxat (Villa) i un novè que pot caure properament (Cesc). I una de les favorites per guanyar el Mundial. Tanmateix, hi ha més jugadors culers al Mundial, en altres seleccions (Alves, Márquez, Milito, Abidal, Touré, Messi i Henry). Ibra, Keita i Txigrinsky no hi són perquè els seus països han estat eliminats del Mundial. No sé si em deixo algú. Juntament amb el Chelsea, el Barça és l’equip del món que tindrà més jugadors en el Mundial de Sud-àfrica.

Això també deu ser VILLARATO? M’imagino que el Barça deu tenir controlats els madridistes de la Federació Espanyola de Futbol, anomenats Hierro, Del Bosque i Grande. A veure quan veurem una Federació Espanyola amb en Guardiola, Laporta, Oleguer i Carod Rovira? Aquests madridistes acèrrims, i que han passat molts anys al club de la capital i que senten els seus colors com ningú, no crec que hagin cridat tants culers a la selecció per ganes; i que, a més, imiten al joc del Barça en la selecció. No, no ho fan per gust, segur que no. Deu ser pel VILLARATO. No fem riure.

Aquesta plèiade de bons jugadors són els que fan guanyar el Barça i que el seu joc sigui admirat arreu del món. No el villarato. Aquestes són excuses de mal pagador. En el partit crucial de la temporada que acaba de finalitzar, el derbi del Bernabeu entre els dos equips capdavanters de la Lliga, a poques jornades del final, s’hi va decidir el campió. Passades unes setmanes s’ha de reconèixer que va ser així. Si el Madrid arriba a guanyar l’encontre, amb tota seguretat que arriba a guanyar la Lliga 2009-10. Però, va ser vençut a casa, amb tot reconeixement i sense favoritismes arbitrals de cap mena. La superioritat blaugrana va ser absoluta i reconeguda per tothom, tant pel rival com per la premsa madrilenya, nacional i internacional. I si jugaven la Lliga. Tothom ho sabia. O ho entreveia.

És en aquest encontre on el Madrid va perdre la Lliga finalment, després d’haver mantingut un apassionat i igualat duel amb el Barcelona. És més, si el Madrid arriba a guanyar el matx del Bernabeu contra el Barça, la classificació s’arriba a capgirar i s’hauria acabat amb el club madrileny a tres punts per damunt de l’equip blaugrana. A això s’arriba a afegir-hi els dos punts que no van guanyar contra el Màlaga en la darrera jornada. O sigui, arriben a ser cinc punts d’avantatge sobre el Barcelona en cas d’haver guanyat al seu camp, al Bernabeu.
No es pot donar la culpa als àrbitres de la pròpia impotència. Si no es guanya al rival directe, a poques jornades del final i a casa, quines excuses es volen donar? No es pot guanyar la Lliga d’aquesta manera. Seria injust. És un problema que tenen i que han d’intentar resoldre per a la temporada vinent. Per què l’any passat va passar el mateix, i encara fent el ridícul (2-6).

El Madrid ha de reconèixer les seves mancances i no desviar el tema cap a altres assumptes que no porten enlloc i que tampoc els permetrà millorar. El Madrid, com sempre, talment com el Barça, compta i ha comptat amb grans jugadors, de fama i qualitat mundials. Enguany, amb el retorn d’en Florentino, n’ha fitxat uns quants més: el més mediàtic i car, en Cristiano Ronaldo, en aquell moment el millor jugador del món i el més ben pagat. L’equip de la Cibeles (l’altre és de Neptú i el tercer, de Vallecas; el Getafe ja és de l’extra-radi) ha completat una excel•lent temporada, de les millors que ha tingut el club al llarg de la seva història, durant la qual ha batut el seu propi record de punts assolits i s’ha acostat a la xifra de major nombre de gols marcats (102 pels 107 de la temporada d’en Toshack). Al Bernabeu l'equip madrileny ha guanyat tots els encontres (llevat del Barça, en què va perdre) i, a fora, Déu n’hi do. S’ha de pensar que si no fossin pels sis punts dels dos Barça-Madrid, el Madrid hauria estat campió amb bastants més que sis punts d’avantatge.

Però ha comès errades importants. Una, les dues derrotes contra el Barça que han decidit el Campionat de Lliga 2009-10, ja s’ha comentat suficientment. Les altres dues han estat molt sagnants. La primera, l’eliminació contra l’Alcorcón, un equip de Segona B (amb un vergonyós 5-1 a domicili); i la segona, quedar fora de la Champion’s League davant un normalet Olympique de Lió, una altra vegada a quarts de final (ja deu començar a tenir-ho en els gens). Amb aquestes dues eliminacions, tant en Florentino com el Madrid, com el projecte que van presentar a l'inici de temporada, ja van restar molt tocats.

Altres aspectes negatius de la campanya del Madrid durant la temporada que acaba de finalitzar han estat el joc insuficient del seu equip, molt per sota del joc espectacular, ofensiu i vistós del seu etern rival, admirat a tot el món. També, els sofriments que ha tingut fins al darrer moment per guanyar rivals sensiblement inferiors. El Madrid ha anat perdent bastants partits que ha acabat guanyant en els darrers minuts, d’aquella manera: anant a totes i a la desesperada, i amb l'Higuain i en Cristiano de salvadors.

I, per completar-ho tot, al final, l’acomiadament de Pellegrini i el fitxatge de Mourinho. Esperpèntic. Sense comentaris, en un club que presumeix de “senyoriu” com el Madrid (i el seu president, també, que consti, perquè a aquest sembli que ningú el toqui, quan és un vertader impresentable, si més no, en temes de futbol). En Mourinho sembla un bon antídot contra el Barça per als més madridistes. Els dóna allò que busquen i s’ha convertit en el personatge que l’aficionat culer més odia. Però això no és garantia d’èxit. Amb l’oferta futbolística que presenta normalment en Mourinho, si els resultats no l’afavoreixen, durarà molt menys que en Pellegrini. Aquest és el projecte que presenta el senyor Florentino. No n'hi cap altre. Aquest i fitxar dues o tres figures més (però se n'hauran de desprendre d'altres, per fer caixa, talment com van fer la temporada anterior amb en Robben i l'Sneijder).

Fins ara "Déu" no confiava en els entrenadors reconeguts perquè es pensava que ell en sabia més (quants han estat, set, vuit?); i volia mediar en els fitxatges i en les alineacions. Vist el fracàs, ara es posa en mans d’entrenadors famosos i amb molta personalitat. En Mourinho, amb una manera de fer i de ser bastant excloent i "endiosada", no permetrà cap interferència. És més, es voldrà imposar als diversos estaments del club, inclòs Florentino, després d'haver guanyat dues Champions en dos clubs diferents i haver guanyat diverses lligues a Portugal, Anglaterra i Itàlia. I això sí que no, en Florentino no ho consentirà, el fulminarà com un “rayo”. I si no, al temps. Dues "vedettes" no caben en el mateix escenari.

Adéu, Espanya?

Avui, dimarts, 8 de juny, a la tarda, han repetit el documental: Adéu, Espanya?, que TV3 ja havia emès el dijous, 3 de juny. En ell s’expliquen diverses coses. Es passa revista a tres països que tenen unes relacions complexes amb els estats que els dominen. A més de la història, s’intenta que hi quedin reflectides les relacions polítiques, principalment, però també les econòmiques i les socials, especialment pel que fa a les relacions entre les dues societats diferenciades i/o enfrontades. No es tracta ara de valorar si Grenlàndia-Dinamarca, Escòcia-Regne Unit o Quèbec-Canadà, tenen raó o no; o qui en té més i qui en té menys... Fins i tot, si tenen alguna cosa a veure amb Catalunya-Espanya.
Tanmateix, alguna cosa hi ha quan se’ls posa d’exemple per examinar les relacions de Catalunya amb l’Estat espanyol. Sens dubte, que el documental té coses encertades; però també se n’ha deixat d’altres en el tinter. Diríem que, com un primer contacte, suau, està bé. És com el Memorial de Greuges, del 1885, però aquesta vegada no ha estat presentat davant el rei de les Espanyes (ho dic perquè aleshores era el segle XIX i encara es tenien colònies a les Amèriques), sinó que ho ha estat davant els espectadors de TV3 (només de TV3) en un horari de màxima audiència.

No us vull pas parlar del documental, no. Us vull parlar de quan comença la història d’Espanya i les circumstàncies que l’envolten. Primer de tot, us demano que feu una diferenciació clara. És quan esmenti Espanya o Estat espanyol. Això m’agrada explicar-ho.
Quan es parla d’Estat espanyol s’entén una mera divisió administrativa, política, amb un govern i unes institucions, però que no té perquè tenir una personalitat pròpia. La pot tenir, sens dubte; però, pel mateix concepte en si, no li cal. És allò que es pretén quan els catalanistes (i d’altres nacions de l’Estat espanyol) fem servir aquest concepte. La intenció és negar a l’Estat espanyol una personalitat pròpia. En definitiva, negar-los allò que tant els hi agrada: que són una nació, amb un sentiment comú, un poble, una unitat, una llengua (el castellà o l’espanyol; aquí tenen un problema important), etc., etc. Se’ls nega, amb el terme Estat espanyol, que són una nació i se’ls repeteix, per enèsima vegada, que són una pura divisió administrativa i política que governa un territori en el qual hi han encabides diverses nacions amb personalitat pròpia.

Per això es diu que l’Estat espanyol és un Estat plurinacional, format per diverses nacions que tenen una història, una cultura, una manera de ser, una economia, un dret, una llengua, completament diferenciades unes de les altres. Potser tot l'Estat no pensa el mateix, ni tampoc cal. Però, als territoris de l'Estat espanyol que ens considerem una Nació, una gran part, sí. Molts dels seus habitants no consideren l’Estat espanyol una nació, sinó un Estat del qual formen part, sigui per unes circumstàncies o altres. Però mai s’hi han sentit identificats ni mai s’hi sentiran. I no és odi. Encara que sigui una cosa molt diferent és com ser del Madrid o de l’Atlético; del Barça o de l’Espanyol; del Sevilla o del Betis. És qüestió de sentiments, de raó, d’història, de proximitat, de cultura; al capdavall, de la mateixa vida i trajectòria que s’ha portat al llarg dels segles. Si es vol, és tan fàcil d’entendre...
I Espanya, quin concepte vol transmetre aquest vocable en relació amb l’altre, el de l’Estat espanyol. Quan es parla d’Espanya, se li vol donar al territori un sentiment de nació, que tots formem part d’un sentiment, d’un país, d’una cultura, d’una història. Dient Estat espanyol els neguem que són una nació. Per això, els espanyols es molesten quan ho diem i ens neguem a dir Espanya. Els pica. Però, a nosaltres ens agrada.

Anem a la Història, que d’això ja en sé una mica més. Espanya, com a tal, existeix des del 1716 (Decret de Nova Planta). Fins aquell moment no trobareu cap mapa del territori peninsular, europeu o mundial que englobi Espanya en un sol territori. N’hi anireu trobant de diversos, però mai units com un sol Estat o Nació. No és fins el 1716 que no s’aconsegueix la unitat administrativa i política del territori (sempre exceptuant-hi Portugal, que és una altra història).
Algú em dirà: però la unió del territori espanyol no es va produir amb els Reis Catòlics, ja a finals del segle XV? No, mentida. És una fal•làcia històrica. Aleshores es van casar els dos hereus de les Corones de Castella i d’Aragó, però els territoris no es van unir. Cadascun va continuar sent rei de la seva corona i, quan Isabel va finir, el 1504, els nobles castellans van fer fora de la Corona de Castella a Ferran.
Ferran II, de la Corona d’Aragó, es va tornar a casar amb Germana de Foix, el 1505, i va tenir un fill amb ella, Joan, que si hagués sobreviscut, les dues corones s’haguessin tornat a separar, potser definitivament. Però les qüestions dinàstiques i successòries de les monarquies d’aquells temps van fer que ambdues Corones anessin a recaure finalment amb el net dels Reis Catòlics, Carles I, pocs anys després.
El 1516 va morir Ferran II i les seves possessions van anar a recaure a Carles, a través de la seva filla, la reina Joana, la Boja. En Ferran no tenia descendents directes; només tres fills bastards. El 1518 les Corts castellanes van jurar com a rei a Carles, també com a descendència a través de la seva mare Joana. Carles I va venir de Flandes a Barcelona el febrer de 1919. Es va convertir en el rei de la Monarquia Hispànica (mai d’Espanya).
La Monarquia Hispànica és un concepte fàcil d’entendre. És com el Regne Unit (Kingdom’s United) actual: diversos estats i nacions que tenen un mateix rei (en el cas britànic, reina), però amb lleis diferents, cadascú amb els seus parlaments, personalitat jurídica, estat propi, etc. L’únic que tenen en comú els diversos regnes que en formen part es que tenen el mateix rei (o reina). El mateix va passar amb la Monarquia Hispànica dels segles XVI i XVII.

El tema va canviar amb la derrota de l’11 de setembre de 1714 i el Decret de Nova Planta del 1716. Amb aquest decret es van anul•lar totes les institucions dels diversos regnes de la Monarquia Hispànica i aquests (Navarra, País Valencià, Aragó i Catalunya) van haver d’agafar el model castellà obligatòriament. Es va intentar per tots els mitjans possibles de suprimir la llengua, la cultura, la personalitat de Catalunya. No ho van aconseguir. Però sí que van assolir la uniformitat política, territorial i una gran centralització a la capital, cosa que fins aleshores no havia existit mai.
O sigui, Espanya, com a màxim, encara no fa tres-cents ays que existeix. Ho farà el 2016, en tot cas. I existeix perquè ha conquerit els territoris i s’ha imposat. L’Estat espanyol és terra de conquesta (ja abans, amb la Reconquesta), mai d’acord o de solidaritat amb els territoris que en formen part. Malgrat allò que ens vulguin fer pensar. Recordem la Guerra Civil: vencedors i vençuts. Com es van comportar els vencedors i què els va passar als vençuts? I a Catalunya, com ens va anar? I havia dret a fer el que van fer? La història és repeteix. L'Estat espanyol és terra de conquesta i per això es comporten així.

En una altra ocasió ja parlarem dels temps prehistòrics, dels ibers, grecs, romans, visigots, musulmans, regnes cristians. En aquelles èpoques Espanya tampoc va existir. Van ser territoris separats i mai units. La Hispània romana mai va ser una unitat administrativa: van ser dues, tres i, al final, cinc províncies dins l’Imperi romà. Podeu veure-ho en qualsevol atles històric editat per qualsevol editorial, per més espanyola que sigui. La que vulgueu, si es que han fet les coses amb rigor històric. No em vull allargar més. En una altra ocasió, en una “reminiscència”, en parlarem.

TV3. Vídeos a la carta. Documental íntegre: ADÉU, ESPANYA? 1h 27m 47s

La vaga de funcionaris, motivacions.

El dret a la vaga és un dret individual que tot treballador ha de tenir i del que ha de disposar amb llibertat i responsabilitat. És una opció i sempre, tant si es fa com no, hi ha prou motiu i causa com per a fer-la. Després, són els "detalls", que fan que una persona la porti a terme o no.
Són els "detalls" que m'han fet decidir no fer-ne. Sempre que n'he fet, els hi pagat les millores que després m'han atorgat o que ha tingut l'ensenyament. Amb els diners que ens han tret als milers de professors cada vegada que hem fet vaga, els hem subvencionat totalment les despeses posteriors. Mai han donat res; abans ja s'ho han cobrat. I ja n'estic cansat.
Crec que en aquesta ocasió les mesures del govern són tan injustes, irracionals i mancades de sentit comú, que, en un moment o altre, hauran de reconèixer el seu error i tirar endarrere. I no trigaran massa, menys d'un any. No estic disposat, una vegada més, a pagar les despeses de governants inútils i insensats.
La culpa del dèficit de l'Estat no la tenen els funcionaris ni els jubilats, o les pagues extres. Això ja fa temps que hi és; i tampoc han pujat tant com per ocasionar una crisi com l'actual.
Crec que han estat la mala gestió i les mesures adoptades pels nostres polítics les que han menat a aquesta situació. També els bancs, les immobiliàries, els constructors, els mediadors, els especuladors de sempre, tots aquests han portat el país a la crisi. I aquesta gent han obtingut grans beneficis. D'això, tothom en podria explicar... quants casos? cent, dos-cents, mil casos? Va, no fem riure. I són ells els que han obtingut grans beneficis, els que han fet endeutar el ciutadà de carrer.
Cert que el ciutadà normal en té prou culpa. Però és que li han posat tant bé! I ha caigut en una trampa sense massa retorn. Però, crec que els que haurien de pagar les despeses són els que n'han obtingut els màxims beneficis. Que per descomptat no han estat els qui ara paguen els plats trencats.

Tanmateix, és una crisi d'Estat. El Govern no té calers a la caixa. Està enormement endeutat. Però no és una crisi de les empreses. Que també pot ser-ho; però, a elles, no se les toca per a res (tot arribarà, però). Estem parlant sempre de les finances de l'Estat, que estan en números vermells. Vermells, tan vermells que cremen; són encenalls encesos. Però, de qui és la culpa? Val, ho reconec, és meva. Però que consti que ni me n'havia assabentat.
L'any vinent cobraré més d'un mes de menys. I els pensionistes, també, A més, enguany, des del gener, m'han augmentat la retenció dos punts i cobro menys que l'any passat. I els pensionistes també. I ara, al juliol, m'augmentaran dos punts d'IVA en totes les despeses que faré (sense cap possibilitat de desgravar). I als pensionistes, igual.
I abans que acabi l'any, i de cara a l'any vinent, em congelaran el salari, em reduiran les pagues extres, em tornaran a augmentar l'IVA (arribarem al 21%), etc., etc. I als pensionistes, també.
Tornarem a la societat estamental. Els nobles no pagaran impostos i tots els impostos recauran una altra vegada sobre el poble pla (el Tercer Estat).

Ai, que m'he calentat! Provem de reduir (anul.lar) totes aquestes ajudes (o subvencions) electoralistes, que s'han fet en els darrers anys i que no porten enlloc; total suposen una "propina" sense massa importància per als qui les reben, però que només es fan de cara a obtenir vots. I n'hi ha hagut unes quantes d'aquestes ajudes, i que no calien, ni molts menys! I no deixen de ser propines.
Provem de reduir (anul.lar) les ajudes (compensacions, subvencions) a bancs, caixes, etc. Que, als anys anteriors, els de l'abundància, havien fet grans beneficis posant en perill tota l'economia del país. I ara ho reben tot. Encara més ajudes, després de sis anys de grans guanys que no han compartit amb ningú.
Els automòbils, grans ajudes, per mantenir l'economia del país. Les grans marques auotomobilístiques reben una quantitat ingent de diners de les arques de l'Estat quan venen menys; però quan venen més, tampoc retornen res. Plan Renove, ajudes als ciutadans per la compra de cotxes, ajudes pagades per tots; però els qui realment ho ingressen als seus comptes són Renault, VW, Nissan, Peugeot, Citröen, etc. O no? Em poso negre.
I la F1? D'acord que agrada molt. Però, grans despeses i molta publicitat! Tots els mitjans de comunicació mundial hi estan abocats! Sabeu quins són els esportistes que cobren més del món? Els futbolistes se'mporten la fama, "pero otros cardan la lana". Crec que el futbolista que cobra més en el rànquing no està entre els primers. Abans hi ha golfilstes, basquetbolistes, automobilistes, tennistes, suposo del futbol americà, i altres esports; en temps prehistòrics, els de la boxa també guanyaven més; i suposo que els de la lluita lliure i els de les apostes clandestines, com canòdroms, hípica, etc.
Continuo. En voleu més o ja en teniu prou?
Les primes a la ROJA? Els sous d'en Hierro, Villar i Del Bosque, superiors als del cap del govern espanyol Rodríguez Zapatero (no sé quantes vegades més), encara que aquest té caixa apart amb les despeses de representació.

Sóc d'Història, no puc evitar-ho. Tornarem a l'epoca medieval en què haurem de pagar les guerres, els casaments, les festes i les disbauxes dels qui ens governen. I també haurem de pagar i mantenir les dels nostres senyors feudals, que ara són les grans multinacionals i les grans empreses nacionals. Que fan una guerra? Paga el poble. Què no hi ha calers? S'augmenten els impostos. Igual, igual, igual. Abans que rebin o hagin de pagar ells, que realment són qui més tenen i ho han guanyat amb la suor, el treball i els diners del poble, que és qui compra els seus productes. Neocolonialisme en podríem dir.
Pot entrar dins de la lògica: val més que la majoria de la població pagui una mica (a l'Estat espanyol som més de 20 milions de contribuents), que no pas que deu mil "ricatxos" paguin molt. I és que per als ingressos i l'economia de l'Estat, no hi ha color. M'enteneu?
Però no hauria de ser així. Una de les maneres de redistribuir la riquesa són els impostos: els que tenen més redistribueixen la seva riquesa amb els menys afavorits (que tampoc són la classe mitjana, o semimitjana, que també paga els seus impostos, que no són pocs). Però, per a aquesta gent tan poderosa, hi ha moltes maneres de no pagar allò que els toca. I ho fan, sens dubte.

Per exemple, es demana que Catalunya sigui solidària econòmicament amb la resta de l'Estat espanyol. Val, ja ho fa, i de manera sobrada, Però, per què l'Estat no demana a les seves duqueses, marquesos, comtes, latifundistes, florentinos, que paguin allò que realment els pertoca. No dic legalment, perquè ja serien prou tontets de no complir amb la legalitat. Si no que paguin allò que és just pels seus guanys i les seves riqueses. Segur que tenen mil maneres de no pagar i m'agradaria saber amb quina quantitat real, neta de "polvo y paja", contribueixen a les arques de l'Estat. Per què jo, i la majoria de ciutadans d'aquests país, podem dir-ho ben alt i ens poden venir a revisar els nostres comptes; i, a més, tenen la vergonya de fer-ho.
Sóc professor i m'haig de pagar els llibres, l'ordinador, els bolígrafs, llibretes, quadern de notes, la roba (per anar polit a classe), el perruquer, algun viatge cultural d'interès, cursets, cinema, teatre, espectacles lligats a la meva feina, etc., etc.; i no puc desgravar res, ni un puto cèntim d'€. I aquests ho desgraven tot. És que treballen molt. La Duquesa se n'ha fet un tip, en fa tota la cara.