Eurocopa 2012, final imprevista: Espanya-Itàlia.

La final de l’Eurocopa 2012 està servida: Espanya-Itàlia. Va haver-hi sorpresa en la segona de les semifinals i la favorita Alemanya va perdre davant Itàlia, que va ser superior al seu rival (2-1). En l’altra semifinal, en un encontre amb molta igualtat, Espanya es va acabant imposant a Portugal en la tanda de penals després que el matx, i la pròrroga, acabés amb empat a zero gols.

La final entre els dos equips mediterranis es presenta igualada, amb un lleuger avantatge per als espanyols. Tanmateix, no s’ha d’oblidar que Itàlia ha anat a més a mesura que ha anat transcorrent el campionat i que és un digne finalista després d’haver superat a la gran favorita Alemanya. Ja en el primer encontre, a la primera fase, els italians van posar amb molts problemes als espanyols i, a la primera part, es van merèixer més sort en el marcador.

La selecció italiana és un conjunt que defensivament està molt ben ajustat, que al mig del camp juga la pilota molt bé i que a davant li mancava perillositat i encert, però davant els alemanys van mostrar tota la seva artilleria, especialment Balotelli, autor dels dos gols, formidables ambdòs, sobretot el segon. La Roja s’haurà de posar les piles per superar l’Azzurra i li caldrà fer més perill ja que es pot trobar com els alemanys: que no marquin un gol i, en canvi, els transalpins, sí.

Si Espanya surt més a l’atac pot deixar buits a darrera. És el problema que pot tenir, ja que la selecció espanyola té un joc basat en el mig del camp i en el control defensiu; i, per portar-lo a terme, necessita molts jugadors a la parcel·la central. A veure com Del Bosque soluciona el dilema. No és fàcil, perquè no es tracta de posar més davanters, ja que aleshores perdria el mig del camp. Crec que es tracta de reordenar millor les peces, cosa, per cert, bastant complicada.

Hi ha alguns jugadors, imprescindibles per l’estil de joc de la selecció, que van molt justos físicament i que necessiten ajuda per controlar la zona del centre del camp. No sé si fóra millor asseure a Xavi Hernández (Xabi Alonso i Andrés Iniesta, amb Cesc Fàbregas i Busquets, poden cobrir bé la zona) i jugar amb dos davanters (en què un no ha de ser necessàriament en Silva; per exemple, poden ser en Navas, o en Pedro, i un dels davanters centres). O fóra millor continuar amb l’esquema habitual, amb els quatre centrecampistes (Busquets, Xabi, Xavi, Iniesta), el mitjapunta Silva i el davanter centre (en Cesc, com a fals davanter centre, o en Torres, per atacar més i fixar la defensa contrària).

És un bon dilema. M’agrada més la primera solució, però es trenca amb la dinàmica de joc de l’equip, cosa sempre contraprudent. La segona solució, continuar com sempre, els rivals coneixen molt bé la selecció i ja saben com frenar-la o desactivar-la. I és relativament fàcil perquè fa molt poc perill; es tracta de deixar que la juguin, de no deixar espais a darrera, especialment pel centre de la defensa, i de recuperar alguna pilota quan la treuen des de darrera. Aleshores s’ha d’anar per feina i tractar de marcar, tal com va fer Itàlia en el primer partit contra Espanya.

Si la Roja juga més a l’atac es pot imposar als italians senzillament perquè són superiors. Però si fan el seu joc habitual, d’anar marejant la perdiu sense atacar amb intensitat, aleshores els italians poden fer mal i posar el marcador del seu costat. Es tractaria més aviat de no deixar-los respirar, d’anar-los a buscar ben endavant i d’atacar amb rapidesa i projecció, especialment per les bandes, ja que els azzurri se solen tancar molt bé pel centre de la defensa i pel mig; i més ara que en De Rossi ha tornat a la seva demarcació habitual de mig centre (almenys contra Alemanya va jugar en aquesta posició i, de la manera com van jugar els italians, el més probable és que Prandelli, el seu seleccionador, repeteixi alineació).

És com el Barça quan no ataca amb rapidesa i intensitat; moltes vegades li acaba sortint malament i acaba empatant o perdent l’encontre (o guanyant-lo immerescudament, que de tot hi ha hagut a la vinya del Senyor). Això li ha passat aquesta temporada en molts partits a camp contrari. En canvi, quan surt per feina i a l’atac, normalment acaba guanyant amb claredat. És allò que hauria de fer la selecció espanyola. Però, en Del Bosque no és tan ofensiu com en Guardiola (ni de lluny, és més aviat tirat endarrere) i no té l’argentí Messi.

Recordem que la primera Champions de l’extrenador madridista (la octava) la va guanyar jugant amb tres centrals a darrera (no sé si eren: Hierro, Iván Campo i Helguera, encara que a la final va jugar Karanka per Hierro), dos laterals (Salgado i Roberto Carlos) i un migcentre que pujava poc (Redondo). A Del Bosque sempre li ha agradat tractar bé la pilota, treure-la des de darrere jugant-la i anant ràpids a davant; però no s’ha caracteritzat per atacs continus, sinó més aviat per tenir-ho tot controlat, especialment la part de darrera. Aquest va ser un dels motius pels quals Florentino Pérez se’l va carregar (el famós canvi de quadern).

Aleshores l'entrenador salmantí ja encertava sempre amb els canvis, tant de jugadors com de tàctica. Recordo jugadors com Munitis i McManaman que li van servir com reactivadors i li van funcionar molt bé. També recordo algun partit que allò que era més normal era posar més jugadors a la defensa o fer aquell canvi per aquell altre; i no, moltes vegades va fer tot el contrari i sempre li va sortir bé. Ho recordo des d’aleshores i és un tret molt encertat de la seva faceta com entrenador.

Les semifinals de l'Eurocopa del 2012.

És una Eurocopa amb poques sorpreses. El 2 de juny, vuit dies abans de començar el torneig, vaig fer els pronòstics. De moment, ja de cara a les semifinals, s'estan complint. Hi ha hagut un parell de semisorpreses sense gaire importància. En el grup A va passar Grècia i no Rússia, com havia vaticinat; i en el grup D, a davant va quedar-hi Anglaterra i no França.
Aquests dos fets han provocat que hi haguessin un parell de quarts de finals canviats sobre el pronòstic que havia fet aleshores. França va ser la rival d'Espanya i no Anglaterra; i d'aquesta manera ha estat Itàlia qui ha pogut accedir a les semifinals i no els francesos. Però tampoc és tanta sorpresa ja que era una de les coses que podien passar, que França i Anglaterra intercanviessin els seus llocs al final de la primera fase.
El tema de Rússia, Grècia i d'altres no era important ja que, anés com anés, aquestes seleccions tenien poques opcions de disputar les semifinals. Així ara Portugal contra Espanya i Alemanya contra Itàlia es disputaran el dret per jugar la final l'1 de juliol a Kiev. L'única sorpresa sobre els plans previstos ha estat Itàlia que ha ocupat el lloc de França.

La semifinal entre Portugal i Espanya es presenta més igualada que l'altra, però els espanyols són superiors. És cert que els costa fer perill i que no rematen a porta i que, quan ho fan, no tenen gaire encert. Però així i tot són superiors als portuguesos que tenen algun jugador notable, però altres no tenen el nivell necessari per jugar una final. Pot passar de tot, però Espanya és la favorita.
L'altra semifinal té un pronòstic més clar. Alemanya és bastant superior a Itàlia i ho ha de demostrar sobre el terreny de joc. És cert que els italians poden fer sonar la flauta, però tenen una davantera massa fluixa com per pensar que poden imposar-se als alemanys. Penso que els italians formen un bon conjunt, però estan mancats de figures i de jugadors destacats. I davant grans equips o en encontres igualats, les figures són les que acaben decidint el resultat. I Alemanya té aquest tipus de jugadors que poden decidir el matx en qualsevol moment.
Per tant, es va a una final Alemanya-Espanya. Favorit: els espanyols. Però en parlarem més endavant, quan arribi el moment si és que es dóna aquesta final. Parlar-ne abans no està bé.

En Casillas està fent un bon torneig i és dels millors porters de l'Eurocopa. Ha protagonitzat intervencions meritòries i és un dels culpables de què la Roja hagi rebut només un gol en els quatre encontres que ha disputat fins ara.
Arbeloa compleix, però potser és dels jugadors titulars més flaquets de l'equip. Mai fa perill per la seva banda, malgrat que la sol tenir tota lliure i neta. Si Espanya tingués un Alves!
L'altre lateral, en Jordi Alba, contràriament a allò que diuen els mitjans de comunicació, m'està decepcionant una mica; esperava molt més d'ell. De moment ha tingut un gran encert: la jugada del centre del primer gol contra França. A veure si això l'anima i ho fa millor, perquè pel que he vist fins ara no és jugador per al Barça.
Els dos centrals, Piqué i Sergio Ramos, estan complint molt bé. Cap problema, de lo milloret de la selecció, igual que en Busquets. Aquests tres jugadors estan rendint a un gran nivell i són la garantia, juntament amb Casillas, per mantenir la porteria a zero. S'ha de pensar que, de moment, la Roja només ha encaixat un gol, en el primer partit, contra Itàlia; en els altres tres no n'ha rebut cap.
En Xabi Alonso està rendint bé i de moment ha marcat dos gols (un de penal). Tanmateix, té poc espai per moure's i desenvolupar el seu joc, ja que el mig del camp espanyol sempre està molt ple; és la tàctica de la selecció i la seva manera de jugar.
En Xavi i l'Iniesta són bàsics perquè Espanya desenvolupi el joc que li és característic (i molt semblant al seu Barça, però sense en Messi). El de Terrassa està més baix, però compleix; tanmateix, li manca força i potencial físic i la selecció ho nota. El de Fuentealbilla està quallant un gran campionat i, si té sort i marca algun gol important i la seva selecció queda campiona, pot ser escollit el millor jugador de l'Eurocopa.
En Silva ho fa bé, però és l'únic davanter i es nota que no pot jugar tant en punta i sol. Té poques opcions per sortir-se'n, encara que del seu bon tret i de la seva classe sempre es pot esperar quelcom. Li manca un company a davant (en Villa).
En Cesc ho fa bé, però no és un davanter en punta. Això s'ha de tenir en compte i no se'l pot acusar de res; si de cas, és el seleccionador qui ha de rebre els cops, no en Cesc. Ell, prou que fa fent el que fa. I, a més, marca gols; de moment, dos dels vuit que ha materialitzat Espanya (dos més d'en Torres i dos de Xabi Alonso; i un de Silva i un altre de Navas).
En Torres ha demostrat que ho fa millor quan surt de revulsiu a la segona part. Des de l'inici del matx no se'n surt tan bé. En Negredo ha actuat pocs minuts per dir quelcom d'ell, igual que d'en Javi Martínez. Tanmateix, quan van sortir, van complir.
En Navas i en Cazorla sempre han donat coses quan han jugat. S'han fet mereixedors de la confiança i poden continuar tenint minuts. Aporten al conjunt novetats, empenta, rapidesa, moviment, que van molt bé en aquesta mitja horeta o minuts finals d'un encontre. També Pedro va jugar molt bé contra França en els pocs més de vint-i-cinc minuts que va estar damunt la gespa.
De moment, Valdés i Reina, Juanfran i Albiol, Llorente i Mata, encara no han debutat. Fins i tot amb això s'han complert els pronòstics inicials.

Una altra cosa: cada vegada em queda més clar que Espanya juga a no encaixar cap gol i a veure si en fa un o més, però sense arriscar res ni cremar-se. Juga a l'1-0; d'aquí tants migcampistes. Anirà bé i funcionarà si es queda campió; però, si no, poden haver-hi crítiques (em sona a "canvi de quadernillo"), ja que el joc tampoc no és gaire vistós i, tal com diuen alguns mitjans, sí que és bastant sosset i avorrit.
Segona cosa: m'agradaria uns comentaristes de televisió més imparcials. Potser els francesos no van fer perill, però els espanyols tampoc. I la possessió, un 58 % per als espanyols, va ser bastant igualada tenint present que en ocasions només es dediquen a marejar la perdiu. Però mai amb les diferències abismals que es comentaven públicament i que deien que els francesos "ni la olían". Allò que jo vaig veure és que, a estones, era al revés i que, quan els espanyols recuperaven l'esfèrica, la perdien ben ràpidament una altra vegada.
Per exemple, en Xavi Hernández se'n va fer un tip de perdre'n i els comentaristes no van ni dir-ho. En Del Bosque no el va canviar perquè aquest jugador és el puto amo i qui fa d'entrenador damunt el terreny de joc. Va preferir canviar Iniesta al minut 38 de la segona part, amb 1-0 al marcador, perquè descansés i donar una mica d'oxigen al mig del camp amb en Cazorla que pot fer coses semblants a les del manxec.

La culpa no és del deute públic; és de la banca.

Com ja s'ha vist, la crisi no és de l'economia en general sinó de la banca. I és degut a la seva mala gestió. Pensar que aquesta gent s'ocupa i té la responsabilitat sobre el diners que els espanyols tenen en les seves entitats em posa la pell de gallina. I més pensar que no tenen una responsabilitat penal específica, encara més. Crec que se'ls hauria de poder tancar a la presó i que haguessin de pagar les pèrdues dels bancs amb el seu patrimoni i la seva fortuna personals.
Si no, és molt fàcil dirigir o ser un executiu d'un banc. Cobres els beneficis quan tot va bé, et paguen els deutes quan les coses van malament i mai tens cap responsabilitat penal ni legal. Com a màxim pots perdre prestigi o renom en el mercat.

És una mentida que el deute públic sigui el causant de la crisi. Al contrari. El deute públic, que tampoc és tan alt si el comparem amb els d'Alemanya i França, és conseqüència de la crisi. Està motivat, per una banda, pels diners que l'Estat ha destinat a taponar els forats produïts per la banca i també dels que s'han hagut de dedicar a mitigar les situacions originades per l'auge salvatge de l'atur, originat en bona part per l'esclat de la bombolla immobiliària i, per l'altra, per la dràstica disminució dels ingressos de l'Estat, a causa de la fallida en cadena de milers d'empreses que no reben els préstecs bancaris.
És mentida que no hi hagi més opció que retallar. No és així. Es poden agmentar els ingressos, especialment si es persegueix amb eficàcia el frau electoral. També es pot reduir la inversió militar, estalviar en medicaments donant prioritat als genèrics, reduir la despesa energètica i revisar els concerts amb centres educatius d'elit i les exempcions religioses. Les polítiques de retallades en els serveis públics obeeixen a una opció ideològica, que té com a objectiu fonamental la seva degradació, asfixien l'economia d'un país i augmenten l'atur.
És mentida que sobrin empleats públics. La realitat demostra el contrari. Al nostre país hi ha 6,5 empleats públics per cada 100 habitants, mentre que a la resta d'Europa n'hi ha 16.

És mentida que hi hagi un excés de despesa pública. De cap manera. Aquest argument és una generalització injustificada, que amaga el malbaratament en què han incorregut algunes administracions, més preocupades per l'ostentació, que per oferir serveis de qualitat. L'any 2010 la despesa pública espanyola equivalia al 4,5 % del PIB, 5,3 punts per sota de la mitjana dels 27 països de la Unió Europea. Pel que fa al capítol de personal, la majoria d'empleades i empleats públics són mileuristes, o ni tan sols arriben a aquesta xifra a finals de mes.
La despesa en educació (en % del PIB):
- a Catalunya: 3,2 %, a Espanya: 4,5 %, a Finlàndia; 6 %.
- la mitjana a l'OCDE: 5 %.

És mentida que l'oferta privada pugui substituir la pública i millorar-ne la qualitat i el servei. Els qui defensen aquesta afirmació argumenten que el sector privat gestiona millor que el públic i resulta més barat. Res més allunyat de la veritat. La crisi ja està demostrant els perjudicis de les privatitzacions sobre els professionals i els usuaris. L'empresa privada mai assumeix els serveis que no generen beneficis, perquè anteposen aquests últims a la qualitat dels mateixos.
En canvi, és veritat que hi ha altres sortides a la crisi. Per descomptat, Islàndia és l'evidència. Fins i tot, l'FMI discrepa del fonamentalisme en l'austeritat imposat per la cancellera alemanya Àngela Merkel. La nostra fiscalitat és de les més regressives i ineficaces d'Europa. Hi ha molt marge de maniobra per fer una reforma fiscal més justa i que asseguri els ingressos necessaris per sostenir les despeses que demana una sortida de la crisi que consolidi l'Estat de benestar.
Les polítiques i inversions públiques són necessàries per sortir de la crisi; invertir en serveis públics és invertir en les persones. Els serveis públics dinamitzen l'economia. Prova d'això és que, en aquellos països amb un Estat de benestar més desenvolupat, el percentatge de persones que treballen per al sector públic augmenta. Aquest és el cas de Dinamarca, amb un 26 %, el 22 % de Suècia o el 19 % de Finlàndia. Per contra, abusar de les retallades en els serveis públics anul.la una font de creixement econòmic, prosperitat, ocupació, equilibri i cohesió social.

No es pot deixar una societat pitjor per a les generacions futures. Ha costat molta lluita, molts sacrificis, molts patiments i algunes morts tot el que s'havia aconseguit fins ara. En segles passats, però principalment en el XX, s'havien aconseguit una sèrie de millores que als anys seixanta es van catologar com l'Estat del Benestar. Era allò que es deia aleshores la protecció "des de la cuna hasta la sepultura".
Aquesta trajectòria lineal de progrés social està en seriós perill de trencar-se en la generació dels nostres fills i les dels seus descendents, en negar-se'ls una feina estable, uns ingressos bàsics per gaudir d'una vida digna, uns serveis socials necessaris i un futur de prosperitat. Aquesta ruptura intergeneracional constitueix un vergonyós retrocés històric que no s'ha de consentir.

Les ajudes a Bankia.

L'FMI calcula que la banca espanyola necessita 40.000 milions d'ajuda externa

Segons filtracions de l'informe que prepara l'organisme, les necessitats totals del sistema bancari ronden els 90.000 milions, dels quals les mateixes entitats en poden assumir 50.000

El Fons Monetari Internacional presentarà en breu les seves conclusions definitives sobre la salut de la banca espanyola, en les quals apuntarà a un dèficit de capital d'uns 40.000 milions d'euros, segons han dit a Reuters dues fonts bancàries aquest dijous.

L'exercici del Fons, que segons diverses fonts inclourà el segon reial decret d'augment de provisions aprovat pel govern al maig, determinarà que les necessitats totals del sistema bancari rondaran els 90.000 milions d'euros, dels quals 50.000 podrien ser perfectament coberts pels recursos de les entitats. "El dèficit de capital final de la banca espanyola se situaria al voltant dels 40.000 milions d'euros després de tenir en compte la capacitat que tenen algunes entitats per afrontar les pèrdues esperades amb els seus propis recursos", explica una de les fonts.
A l'informe de l'FMI, que ja va dir en les seves conclusions preliminars que el 70% de la banca espanyola gaudia de bona salut, s'hi sumaran en les pròximes setmanes les conclusions de l'auditoria independent que estan duent a terme Oliver Wyman i Roland Berger.
Amb la dificultat de finançar sota el seu escut el dèficit bancari amb el diferencial al voltant dels 500 punts bàsics, Espanya negocia a marxes forçades amb els seus socis europeus un mecanisme d'ajuda per finançar els bancs en dificultats, per al qual l'auditoria és un requisit indispensable i, previsiblement, traurà protagonisme a les estimacions de l'FMI.
http://www.ara.cat/economia/FMI-calcula-banca-espanyola-necessita-40-000-milions-ajuda-externa_0_714528711.html

Un parell de comentaris sobre això. Primer, no n'hi haurà pas prou. Se'ls hi haurà de donar molt més. I de recuperar, ben poc. En canvi, els beneficis, sí, per a ells. No costa gaire ni s'ha d'estar massa preparat per portar una entitat a la ruïna. I cobren milions per fer-ho. Ells no hi surten pas perdent. En el prestigi potser sí, però vés a saber. L'actual ministre d'economia espanyol, en De Guindos, ja va mostrar la seva capacitat enviant a la ruïna Lehman Brothers i mira el càrrec que ocupa ara. O Luis Maria Linde, futur governador del Banc d'Espanya, que també té algun fracàs econòmic important a les seves espatlles (ha estat un col.laborador del ministre i per això li donen el càrrec).
Ambdós, De Guindos i Linde, tindran dos dels càrrecs més importants i transcendents de l'economia espanyola. Que Déu ens agafi confessats, perquè aquest parell...
En Rodrigo Rato, que va portar a la ruïna Bankia i Caja de Madrid, per marxar (per fotre'l al carrer) ha cobrat una subvenció de més d'un milió d'euros. Quina llàstima que em fa, pobret!

Segona cosa. La retallada que hi ha a Sanitat, allò que suposa amb euros, no arriba ni a una desena part d'aquestes quantitats que s'esmenten en l'article de premsa de més amunt. I pel que fa a l'Ensenyament, el mateix. El Govern retalla serveis socials bàsics per als ciutadans i, d'una sola "tajada", donarà ajudes per valor d'aquestes retallades multiplicades per deu.
Però, que quedàvem? Hi ha diners o no? D'on surten tants milions euros per a la banca espanyola? Per què els que es retalla a Sanitat i a Ensenyament és una misèria comparada amb les ajudes que s'han donat i es donaran a la banca. Calia retallar tant, però una misèria si es compara amb el que necessita la banca? I quan hi ha beneficis, què? Es reparteixen?
Quan les empreses no funcionen bé i no poden aguantar, pleguen; fan suspensió de pagaments, si cal, i tanquen la barraca. Els bancs haurien de fer el mateix i l'Estat quedar-se amb els seus béns, el seu patrimoni i fer retornar els beneficis que s'han embutxacat els seus directius (per altra banda, nefastos). També hi ha d'haver un codi penal que contempli la mala gestió dels directius de les empreses bancàries, perquè juguen amb els diners de tothom.
Amb els calers que l'Estat recuperi, amb les expropiacions dels béns i del patrimoni d'aquestes entitats bancàries i de les sancions als seus directius, doncs, l'Estat hauria de retornar els diners als petits inversors que no han de perdre els seus estalvis per la mala gestió d'uns incompetents.
És que amb aquests temes em calento molt! I un altre dia parlarem del "corralito". Té collons també!

L'Eurocopa de Seleccions del 2010.

La setmana vinent comença oficialment l’Eurocopa 2012 (oficialment, Campionat Europeu de Futbol de l’UEFA o UEFA EURO 2012™) i en serà la XIV edició. Aquest torneig es el més important entre seleccions europees i se celebrarà des del 8 de juny a l’1 de juliol de 2012 a Polònia i a Ucraïna, dos països amb fusos horaris diferents. Es disputarà a les ciutats de:
- Polònia: Varsòvia, Poznan, Gdansk i Breslàvia (Wroclaw);
- Ucraïna: Kiev, Jarkov, Donetsk i Lviv.
S’hi han classificat, superant la fase prèvia de 10 grups que englobaven 51 seleccions, setze seleccions, que s’han dividit en un sorteig, del 2 de desembre de 2011, en quatre grups:
- Grup A: Rússia, República Txeca, Grècia, Polònia.
- Grup B: Alemanya, Portugal, Holanda, Dinamarca.
- Grup C: Espanya, Itàlia, Irlanda, Croàcia.
- Grup D: França, Anglaterra, Ucraïna, Suècia.
He col·locat les seleccions amb un ordre subjectiu: les que considero de més bones a no tan bones.

El matx inaugural serà el divendres, 8 de juny, a les 18h, a Varsòvia, entre Polònia i Grècia. Espanya no debuta fins el diumenge 10 de juny, a les 18h, a Gdansk, contra Itàlia. Els encontres de la fase prèvia els disputarà tots a l’estadi d’aquesta ciutat polonesa: el 14, a les 20,45h, contra Irlanda, i el 18, també a les 20,45, contra Croàcia.
La selecció espanyola parteix com a favorita per guanyar el campionat, seguida de la selecció alemanya. Altres seleccions que tenen les seves opcions són, segons els entesos, Holanda, Portugal i França.
A partir de quarts de final tots els encontres es juguen a les 20,45h. Fent un pronòstic d’allò que pot passar i seguint el calendari previst, els quarts de final podrien ser:
- 1r grup A contra 2n grup B: Rússia-Portugal
- 1r grup C contra 2n grup D: Espanya-Anglaterra
- 1r grup B contra 2n grup A: Alemanya-República Txeca
- 1r grup D contra 2n grup C: França-Itàlia

Per entendre-ho de manera més clara, si Espanya es classifica li tocarà o França o Anglaterra, tot depenent de qui quedi primer o segon tant en el grup C com en el grup D. El mateix es pot dir pel que fa als altres dos grups, l’A i el B. Com podeu veure el grup B és el més potent amb tres grans favorits: Alemanya, Portugal i Holanda. Un dels tres ha de quedar fora de seguida i ja no pot passar a quarts de final.
Les semifinals, continuant amb aquests pronòstics, poden ser: Portugal-Alemanya (a Varsòvia) i Espanya-França (a Donetsk). I la final Alemanya-Espanya, l’1 de juliol, a Kiev.

Vicente Del Bosque, el seleccionador espanyol, ha convocat aquests vint-i-tres jugadors:
Porters: Casillas, Valdés, Reina;
Defenses: Arbeloa, Juanfrán, Sergio Ramos, Piqué, Albiol, Alba;
Centrecampistes: Javi Martínez, Busquets, Alonso, Xavi, Iniesta, Cazorla, Cesc;
Davanters: Navas, Pedro, Torres, Negredo, Llorente, Silva, Mata.
No han pogut anar-hi en estar lesionats dos titulars indiscutibles: Villa i Puyol.

Els possibles titulars són: Casillas; Arbeloa, Sergio Ramos, Piqué, Alba; Busquets, Alonso, Xavi, Iniesta; Silva i un més. Aquest darrer, un davanter, és gairebé l’únic lloc que no està decidit. El titular hauria estat Villa, però en no estar ell pot jugar-hi en Torres, en Pedro, en Mata, en Negredo i, fins i tot, en Llorente en determinats encontres. El meu pronòstic per ocupar aquesta darrera plaça és l’ordre que he esmentat.
Tanmateix, alguns jugadors hi arriben amb molts partits i una mica tocats. Tots tindran les seves opcions, especialment Javi Martínez, Cazorla, Cesc i els davanters que hem esmentat abans. Poden tenir menys minuts els dos porters i Juanfrán, Albiol i Navas. Però tot dependrà de les lesions i de l’estat de forma de cadascú i del rendiment que donin.

El seleccionador espanyol, en fer la llista de convocats, ha preferit seguir amb l’equip, amb el conjunt de jugadors que en els darrers anys han jugat amb la selecció i a la que li han donat dos dels títols més importants que té: l’Eurocopa del 2008 i el Mundial del 2010.
Si ara s’adjudiqués aquest campionat seria el segon Europeu consecutiu que guanyaria i el tercer títol més important del món a nivell de seleccions, també de manera seguida. Un rècord solament a l'abast dels millors futbolistes de totes les èpoques. Alguns també, pel que porten guanyat amb el seu club d'origen, passarien a ser dels més llorejats de la història. M’estic referint als jugadors del Barça. També als del Reial Madrid, però ja no tant, ja que els manquen més Champions i més títols en general.
El FC Barcelona continua sent la base d’aquesta selecció amb set jugadors (que podrien ser nou si Villa i Puyol no estiguessin lesionats): Valdés, Piqué, Busquets, Xavi, Iniesta, Cesc i Pedro. El Reial Madrid n’aporta cinc: Casillas, Arbeloa, Sergio Ramos, Albiol i Alonso. Amb dos: Athlètic (Javi Martínez, Llorente), Sevilla (Navas, Negredo) i Chelsea (Mata, Torres). I amb un: Liverpool (Reina), Atlético Madrid (Juanfrán), Alba (València), Cazorla (Màlaga) i Silva (Manchester City).

A favor de qui s'ha d'anar? Jo, com sempre, a favor de Catalunya. Com que no la deixen jugar, sempre a favor de la selecció que jugui contra Espanya.