Un company meu, català, que fa més d'un any que viu a Berlín, em va demanar un escrit sobre Catalunya i Espanya, ja que, en una de les classes d'alemany que hi fa, durant uns deu minuts, havia d'exposar i defensar una idea. Ell va triar aquest tema i em va demanar ajuda: que li enviés un escrit amb les idees principals i ell ja les explicaria a classe. Aquest és l'escrit que li vaig enviar.
Abans Catalunya no havia format part d'Espanya (ni aquesta havia existit) fins al 1716, quan es publica el Decret de Nova Planta. En aquest descret es va imposar a tots els regnes de la Monarquia Hispànica les institucions i les lleis de la Corona de Castella i se’n van anul.lar les pròpies dels regnes de la Corona d’Aragó (Catalunya, Aragó i València).
Anem pels antecedents històrics. Després de la conquesta musulmana de la Península ibèrica (van arribar al 711), els carolingis van conquerir alguns comtats catalans i van formar la Marca Hispànica, zona fronterera del regne carolingi amb Al-Andalus. Amb la decadència franca i l’arribada al tro dels Capets, el comte de Barcelona Borrell va deixar de jurar fidelitat al rei franc (vers el 985) i així es va produir la independència política de Catalunya.
A partir d’aleshores, els comtats catalans, amb el comtes de Barcelona al capdavant, van iniciar una etapa d’expansió important. Primer va ser cap al nord, a les terres franceses del Llenguadoc. Aquesta expansió es va aturar amb la derrota de Muret (1213) davant els albigesos francesos i la mort del rei català Pere I. El seu fill, Jaume I, ha estat el gran rei de Catalunya i un dels herois nacionals. Va conquerir Mallorca (1229) i el regne de València (1232-1245).
A partir d’aleshores, l’expansió catalana es va fer pel Mediterrani, conquerint Sícília (1282), els ducats d’Atenes i Neopàtria (1319) i el regne de Nàpols (1443).
Amb la crisi de la Baixa Edat Mitjana, a meitats del segle XIV, Catalunya va baixar notablement la seva empenta i va entrar en decadència. Al 1410 va morir l’últim rei del Casal de Barcelona, Martí I l’Humà, sense descendència, i es va obrir un interregne de dos anys. Al 1412, en el Compromís de Casp, nou compromissaris, tres de cada regne de la Corona d’Aragó, van haver d’escollir el nou rei de la Corona d’Aragó. L’escollit va ser Ferran d’Antequera, de la Casa dels Trastàmara i germà del rei de la Corona de Castella.
El 1469, per conveniències polítiques, Ferran, fill del rei català Joan II, es va casar en secret amb la futura reina de la Corona de Castella, Isabel. Els famosos Reis Catòlics (Isabel I i Ferran II) van ser reis de les seves respectives, corones; aquestes no van arribar a unir-se mai aleshores. Tant és així que, quan Isabel I, va morir el 1504, el seu espòs Ferran II va haver de marxar de Castella i retornar a Catalunya. Ferran es va tornar a casar amb Germana de Foix (1506) i va tenir un fill, Joan, que va morir de petit. Si aquest nen hagués sobreviscut, la Corona d’Aragó hagués continuat separada de la de Castella.
En morir Ferran II (1516) el va succeir el seu nét, Carles V, fill de la filla del Reis Catòlics, Joana la Boja, i de Felip I el Bell, mort ben jove al 1506. Carles V va rebre una gran herència, tant per part dels seus materns Isabel, de la Corona de Castella, i Ferran, de la Corona d’Aragó, com dels avis paterns, el Sacre Imperi Germànic i el ducat de Borgonya.
Però això no va pas significar pas que es produís la unió d’Espanya. Els diversos regnes de la Monarquia Hispànica van continuar independents, amb unes corts pròpies i unes lleis difereciades. Allò que tenen en comú aquells regnes és que tenien el mateix rei, però els governa de manera separada. A cada regne de la Monarquia Hispànica, les Corts han de votar per separat les propostes que els pugui presentar el rei.
Aquesta situació política perdura fins al 1716. Els territoris de la Península Ibèrica que estan subjectes al mateix rei no reben el nom d’Espanya, sinó el de Monarquia Hispànica. Per entendre’ns, una cosa per l’estil del Regne Unit actual. Diversos estats que tenen en comú la mateixa reina.
El 1700 vaa morir l’últim descendent de la Casa d’Àustria, Carles II. Hi havia dos aspirants al tro espanyol: Felip de Borbó, germà del rei de França, i l’arxiduc Carles d’Àustria, germà de l’emperador de l’Imperi romano-germànic. Es va produir la Guerra de Successió espanyola (1700-1714). El 1711 va morir el germà de l'arxiduc Carles, l’emperador Josep I, i ell el va succeir (Carles VI). Catalunya va quedar sola davant l’exèrcit castellà i francès i va decidir resistir fins al final. L’11 de setembre de 1714 Barcelona va ser conquerida per les tropes franceses i Catalunya va ser derrotada.
El nou rei de la Corona de Castella, Felip V, va abolir els drets catalans i les seves institucions, i, mitjançant el Decret de Nova Planta (1716) va imposar el model de Castella als seus territoris. És a partir d’aquest moment que es pot parlar d’Espanya i de la unitat del territori. Catalunya i la seva llengua va ser arraconada i s’hi va imposar el model castellà.
Tanmateix, amb la puixança de la indústria catalana al segle XIX i del poder econòmic de la burgesia catalana, Catalunya va anar recuperant la seva llengua (la Renaixença del segle XIX) i l’empenta política (catalanisme polític del darrer terç del segle XIX).
Amb l’arribada de la Segona República (1931), Catalunya va obtenir un autogovern (Generalitat de Catalunya). La Guerra Civil espanyola (1936-1939) i la derrota republicana van portar al poder al general Franco, que va muntar una dictadura i va regir amb mà de ferro el país durant gairebé quaranta anys, fins al 1975 en què va morir.
Durant el règim de Franco, Catalunya va ser perseguida tant les seves institucions, com la seva llengua, les seves tradicions i els seus signes d’identitat. El català, la senyera, la sardana, les associacions culturals, els sindicats, els partits catalans, tot allò que feia olor de català o de catalanitat va ser prohibit.
Amb la mort del general Franco i l’ascens al poder del rei Joan Carles es va iniciar una transició democràtica, que ha portat l’Estat espanyol a tenir tots els elements d’una democràcia. Es va aprovar una nova organització territorial, l’Estat de les Autonomies. Disset en total. Catalunya, des del 1977, torna a comptar amb un autogovern, la Generalitat de Catalunya. I així fins avui.
Catalunya és una de les regions més riques de l’Estat espanyol i aporta un 20 % de la riquesa del país. Malgrat la mala propaganda que se li fa, és la comunitat més generosa amb les més endarrerides i necessitades (Extremadura i Andalusia). Aporta un 20 % als pressupostos de l’Estat i no retornen a Catalunya ni un 10 %. És la comunitat que aporta més, cosa que li suposa una manca de recursos per a ella mateixa. Per exemple, Extremadura, que pot tenir serveis socials mercès a la solidaritat catalana, en té més que la pròpia Catalunya tant pel que fa a la sanitat com a l’educació o al subsidi d’atur.
Els catalans estan orgullosos de la seva terra i de la seva gent. Hi ha molta varietat d’opinions, però molts no volen estar amb Espanya. Consideren que Espanya va en contra dels seus interessos i volen la independència. Tanmateix, el que sí volen la majoria de catalans és la defensa de la seva llengua, dels seus drets, de les seves tradicions i que l’Estat espanyol no escanyi tant Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada