1. Josep Pla (1897-1981). Biograffia.

Aquest mes d'abril es compleixen trenta anys de la mort de l'insigne escriptor baixempordanès i figura cabdal de la literatura catalana contemporània Josep Pla. Li volem retre homenatge fent un repàs a la seva biografia i a la seva ingent obra literària.

Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 - Mas Pla de Llofriu, 23 d’abril de 1981) fou un escriptor i periodista català.
La seva original i extensa obra literària, que abasta de forma gairebé ininterrompuda sis dècades i més de 30.000 pàgines, va ser essencial en la modernització de la llengua catalana i en la divulgació dels costums i tradicions locals. Els seus articles d'opinió, les seves cròniques periodístiques i els seus reportatges socials de nombrosos països constitueixen també un singular testimoniatge de la història del segle XX.
Pla era encara l'autor més llegit de la literatura en català 25 anys després de la seva mort, i hom l'ha consagrat unànimement com el prosista més important de la literatura catalana contemporània.

Biografia. Infància i adolescència.

Va néixer el 8 de març de 1897 a la ciutat de Palafrugell, situada a la comarca del Baix Empordà. Fill d'una família de modests propietaris rurals era el més gran de quatre germans. Va ser alumne de l'IES Ramon Muntaner a Figueres, i més tard va fer el batxillerat a la ciutat de Girona, on va ser internat des de 1909 al Col•legi dels Maristes. El darrer curs el féu per lliure, ja que va ser expulsat de l'internat. El 1913 es va inscriure a Ciències a la Universitat de Barcelona i va començar estudis de medicina, però a la meitat de curs va canviar d'idea i es va matricular a Dret sense gaire entusiasme, amb la idea d'esdevenir notari.
Instal•lat en pensions i apassionat per la lectura i l'observació d'ençà de molt jove, el buit que percebia en la vida universitària no va privar-lo d'adaptar-se a un altre ambient que canalitzaria la seva desorientació intel•lectual de joventut: la Penya de l'Ateneu Barcelonès, amb la biblioteca i sobretot la xerrada diària que hi tenia lloc amb personatges com Josep Maria de Sagarra, Eugeni d'Ors o Francesc Pujols. D'aquesta època juvenil prové la seva admiració per Pío Baroja —una referència constant per a la seva generació— i la influència d'Alexandre Plana, amic i mestre de joventut, al qual va atribuir la decisió d'allunyar-se del Noucentisme i apostar definitivament per "una literatura per a tot el món" basada en "la claredat i la senzillesa", idees que serien la seva divisa estilística durant tota la seva carrera literària.

Primers escrits.

El 1919 es llicencia en Dret i comença a treballar professionalment en el periodisme, primer al diari Les Notícies i al cap de poc en l'edició nocturna de La Publicitat. Aviat, Pla comença el seu periple com a corresponsal en diverses destinacions europees: París (1920), Madrid (1921), Portugal, Itàlia (1922) i Berlín (1923).
Catalanista moderat, l'any 1921 és elegit diputat de la Mancomunitat de Catalunya per la Lliga Regionalista a la seva comarca natal.
L'any 1924, arran d'un article crític amb la política militar en el Protectorat Espanyol al Marroc, sofreix un procés militar que li impedeix retornar a Espanya durant els anys següents. Durant el seu exili a París, va tractar –i va conspirar– amb alguns dels principals opositors catalanistes a la dictadura de Primo de Rivera, com Francesc Macià. Continuà viatjant per Europa, entre altres països per la Unió Soviètica i el Regne Unit, i l'any 1925 publica el seu primer llibre, Coses Vistes –una recopilació de descripcions paisatgístiques, narracions breus, retrats literaris i evocacions autobiogràfiques– amb el qual va obtenir un gran èxit de crítica i públic. El llibre es va esgotar en una setmana. Es tractava d'una bona bestreta de la seva estètica: «escriure sobre les coses que he vist». A la fi de 1925 es va publicar la seva segona obra –Rússia–, escrita a partir del viatge de sis setmanes a la URSS en companyia d'Eugeni Xammar i acollit a casa d'Andreu Nin. Finalment el 1927 va poder retornar a l'Estat espanyol, va deixar el diari La Publicitat, de línia progressista pròxima a Acció Catalana, i va entrar a La Veu de Catalunya, el periòdic de la Lliga Regionalista, de tendència liberal-conservadora. Va iniciar llavors una relació de mecenatge amb Francesc Cambó —líder del catalanisme moderat—, les famoses xerrades del qual va freqüentar assíduament i del qual va publicar poc després una biografia política molt favorable al personatge, en aquells dies enfrontat als sectors republicans i esquerrans.

La República i la guerra civil.

A l'abril de 1931, el matí mateix de la proclamació de la Segona República Espanyola, és enviat a Madrid per Cambó com a corresponsal parlamentari de La Veu de Catalunya i es converteix en observador directe dels primers dies del nou règim. El dietari madrileny d'aquests mesos, de gran valor històric, és recollit en la seva obra Madrid. L'adveniment de la República. Va romandre a la capital d'Espanya durant gairebé tot el període republicà (1931-1936), exercint de cronista parlamentari, cosa que li va permetre relacionar-se amb les elits polítiques i culturals espanyoles. Pla, que no era ni anti-republicà ni antimonàrquic, sinó un pragmàtic que cercava la modernització de l'Estat, va manifestar en un primer moment certa simpatia per la República, creient que el nou sistema polític podia quallar a Espanya si es consolidava seguint el model de la República Francesa, encara que a poc a poc es va anar desencantant amb el curs que prenien els esdeveniments fins a considerar-la una completa "bogeria frenètica i destructora".
Al•legant raons de salut i amenaçat de mort, abandonà un Madrid convuls i molt perillós pocs mesos abans de començar la Guerra Civil Espanyola. Però tampoc Barcelona li semblà segur i fugí amb un vaixell de la Catalunya republicana en direcció a Marsella, el setembre de 1936, en companyia d'Adi Enberg, ciutadana noruega nascuda a Barcelona amb la qual tenia una relació formal d'anys ençà. A Marsella, Adi treballà per al SIFNE ("Servicio de Información de la Frontera Nordeste de España"), una organització d'espionatge franquista finançada per Francesc Cambó, tasques en les quals, segons algunes fonts, va col•laborar també Pla[1] durant la seva estada a Marsella.

Continuà el seu exili a Roma, on escriu per encàrrec de Francesc Cambó bona part de la monumental Història de la Segona República Espanyola, publicat el 1939, i que Pla refusà a reeditar i incloure-la en les seves Obres Completes. La tardor de 1938, Adi Enberg i Pla es desplacen a Biarritz i d'allà estant arriben a atènyer Sant Sebastià i a entrar a l'Espanya franquista.
El gener de 1939 entra a Barcelona poc després que les primeres forces franquistes, al costat de Manuel Aznar i d'altres periodistes, per a fer-se càrrec de la direcció del diari La Vanguardia. Entre febrer i abril d'aquell any esdevé sotsdirector del diari que queda sota la direcció d'Aznar.
Elaborant les obres completes

A partir de la segona meitat de la dècada del 1950 continuà viatjant i començà la preparació de les seves obres completes, tasca a la qual es dedicarà de ple també durant la dècada següent. És una etapa crucial en la seva trajectòria ja que suposa una reescriptura gairebé total de la seva obra i la construcció del programa estilístic planià, amb el qual transcendirà al periodisme i consolidarà el seu estil. Mentrestant, ressorgeix a poc a poc la cultura en llengua catalana.
L'any 1951 se li concedeix el Premi Joanot Martorell de novel•la per El carrer estret, inspirada en el carrer de Palafrugell que rep aquest sobrenom (oficialment, carrer de Sant Antoni). Al mateix temps, determinats sectors de l'oposició al franquisme el van marginant, malgrat que ja sigui, llavors, l'escriptor més llegit en llengua catalana. No li perdonen el seu suport als franquistes durant la guerra civil, ni la seva convivència, aparentment no conflictiva, amb el règim (Pla confiava en una evolució pacífica i ordenada cap a la democràcia). Ni tan sols li perdonen el seu menyspreu per les formes literàries de ficció. Així i tot, com ha observat Xavier Pericay, traductor i especialista de l'obra de Pla, la seva correspondència amb el seu editor Josep M. Cruzet demostra el rellevant paper que va tenir Pla en la resistència cultural contra el règim.
L'any 1957 obtingué el Premi Lletra d'Or per la seva obra Barcelona. Amb tot, la seva actitud cap a l'esquerra política i cap a algunes figures polítiques i culturals catalanistes va fer que, igual com va passar amb Salvador Dalí, la cultura "progressista" li negués el pa i la sal, manifestats en forma de premis. Fou especialment controvertida la negativa a concedir-li el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, la màxima distinció política concedida als escriptors en català. La venda de Destino a Banca Catalana, encapçalada en aquells moments per Jordi Pujol,que li va censurar un article que criticava la Portugal revolucionària, va fer que Pla abandonés la revista l'any 1976, després de 36 anys de col•laboració setmanal ininterrompuda i que no se li reconegués completament la seva valor fins diversos anys després.

A desgrat del buit que molts li feien i ja amb vuitanta anys, no va deixar d'expressar la seva opinió en els primers anys de la Transició, en la seva obra Notes del capvesprol de 1979, per la qual fou llorejat amb el Premi de la Crítica de narrativa catalana:
« L'esquerra ha fet sempre el mateix: la seva avorrició de la realitat del país la manté, com sempre, en la seva ignorància antediluviana. Parlen molt, però no diuen res. [...] Volen abans de res guanyar les eleccions i, una vegada asseguts en les seves poltrones, fer tot el contrari del que han promès". Notes del capvesprol, 1979

Final

L'any 1980, ja en la darrera etapa de la seva vida, Josep Tarradellas li va imposar la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.
Pla morí el 23 d'abril de 1981 al nucli de Llofriu, situat al municipi de Palafrugell, deixant publicats 38 volums de l'Obra Completa i bastants papers inèdits, que s'han publicat progressivament després de la seva mort.