Les etapes de la meva vida.

Quan a meitats d’abril del 2011 van decidir operar-me del cor, el canvi de la vàlvula aòrtica ja prevista de feia anys, vaig decidir posar en marxa un projecte que feia temps tenia en ment i que havia anat retardant bàsicament per manca de temps; més que de temps, per tenir prou continuïtat sense que em pogués distreure i dedicar-me a altres coses i per fer-ho prou intensament per donar més unitat i sentit a l‘obra.
Vaig començar la meva biografia a la mateixa clínica, dies després d’haver-me operat. Com que aleshores no tenia prou idea de cap on volia anar i què volia fer la vaig començar a mà, en una llibreta d’espirals. Quan vaig portar cap a quaranta pàgines escrites, tipus foli, per davant i per darrere, i davant la magnitud que anava prenent l’obra, em vaig plantejar la seva divisió en capítols i estructurar bé allò que volia explicar.

Al principi la idea que tenia era exposar la meva vida de manera bastant breu, tot acompanyant-la de les fotografies que han esglaonat els moments més importants i que conservo. Però, a mesura que vaig anar escrivint, el projecte es va tornar més ambiciós i vaig anar introduint, cada vegada més, descripcions dels llocs que coneixia i que havia visitat, hàbits i costums de l’època, manera de fer i de ser dels temps que es narraven, petits pensaments psicològics de coses que passaven, etc.
L’obra va anar creixent de tal manera que apartats com el de la meva infantesa, a les que pensava dedicar poc més de deu pàgines, ara en sortien per més de cinquanta. D’aquesta manera, el llibret, de la manera que el tenia pensat, havia de tenir una seixantena de pàgines, més les fotografies que hi posés per il•lustrar-lo (que sempre podien ser vint o trenta). Ara no, ara el llibre se n’aniria cap a les dues-centes, més un centenar per a les imatges.

El llibre, a més de la meva biografia, vol ser com un tractat dels costums de les diverses èpoques que he viscut, dels canvis socials, econòmics i polítics que hi ha hagut, dels canvis de vida i de manera de fer i de ser de les persona que m’han envoltat, i dels canvis físics, geogràfics, dels pobles i ciutats, dels carrers i cases on he estat. És una obra ingent i meticulosa que algun dia penso veure acabada.

De moment tinc enllestit el primer capítol, el de la meva infantesa. L’he titulat: 1. La meva infantesa. Del meu naixement fins als onze anys (1952-1964).
Les dates i els noms no són cap caprici. Quan vaig decidir fer la divisió de l’obra en capítols, al principi vaig pensar en la clàssica divisió en dècades, que sempre s’ha dit que marquen l’esdevenir de la persona humana. Així, els 20 anys; la crisi dels quaranta; o dels cinquanta; els seixanta; i així anar fent. Però, de seguida vaig veure que aquestes números no coincidien amb els meus canvis humans, físics, psicològics, anímics i de tot tipus.

Hi havia una altra sèrie de fets, que havien passat en anys propers, però diferents, que havien marcat més la meva vida que no pas l’esdevenir de les dècades. I és així com vaig decidir els diversos apartats de la meva biografia, prenent com a base els fets que realment han marcat i han fet variar el rumb de la meva vida.

1. La meva infantesa. Des del meu naixement fins als onze anys (1952-1964).
2. Adolescència i joventut. Des del 12 anys fins als 24 (1964-1977).
3. Em faig adult. Dels 25 als 33 anys (1977-1985).
4. La maduresa. Dels 34 anys als 45 (1986-1997).
5. Em faig gran. Dels 45 als 58 anys (1998-2011).
6. La meva operació al cor (2011, 58 anys).

Com es pot veure el darrer capítol encara està per definir i tan sols s’ha començat. No se sap què pot deparar, quins camins seguirà, què faré, com em trobaré, que succeirà amb les persones del meu entorn, etc. S’haurà de veure l’esdevenir de tot plegat per veure quin rumb prenen les coses i quin títol i quina periodització s’hi pot posar.

Mirant els diversos capítols, de seguida es pot comprovar la importància que dono o que han tingut a la meva vida certs fets o circumstàncies que m’ha tocat viure. Sense dubte, és que en qualsevol biografia d’una persona la data del seu naixement és un fet important i del qual sempre es parteix. La meva infantesa va estar totalment marcada per la meva estada a l’Escala (de la qual mai me’n vaig absentar com no fos per anar al metge) i en el si de la meva família.
L’anada al Seminari de Girona l’estiu següent de complir els dotze anys (octubre de 1964) marca de manera clara la segona etapa de la meva vida. Aquells cinc anys internat, amb la manera de viure i els pensaments que em van traslladar, allunyat relativament de la meva família i dels meus amics de la infància, van suposar un abans i un després. En sortir als setze anys, em vaig trobar amb un món nou, que vaig haver de descobrir i d’encaixar-hi, cosa que vaig fer no sense esforç i patiment. La meva joventut, des d'aleshores fins que no vaig complir 25 24 anys, va transcórrer plàcidament entre la feina de casa, l’estudi, els companys, anar cap aquí i cap allà, divertir-me, jugar a futbol i unes quantes coses més.

El següent esdeveniment que va canviar els meus esquemes vitals va ocórrer a l’estiu del 1977, l’agost que vaig fer 25 anys, en què vaig conèixer una noia de la qual em vaig enamorar perdudament. Vam anar junts i festejar durant més d’un any. Pensava casar-m’hi i ésser molt feliç amb ella, tenir fills i arribar a la senectut plenament satisfet al seu costat. Però les coses es van tòrcer i vam trencar. Tanmateix, a partir d’ella, ja no vaig tornar a ser el mateix. Vaig madurar. Vaig començar a veure la vida d’una altra manera i que calia que prengués responsabilitats, tingués una feina fixa i amb futur, em casés i muntés una família.
El naixement del meu fill Josep Maria, l’11 de gener de 1986, és el gran hite de la meva biografia i marca clarament l’entrada a l’etapa de la meva maduresa. Havia conegut la meva dona, Maria, la mare del meu fill, a finals del 1981, i de seguida ens vam aparellar. Després d’uns anys de viure en comú ens vam casar el 1985 i a principis del 1986 va néixer els nostre únic fill. Des d’aleshores he viscut i ho fet tot per a ell. La meva vida ha estat totalment marcada per la seva. I ho he fet amb molt de gust. Especial incidència va tenir fins que en Josep Maria no va tenir onze anys i va començar a fer-se gran.

El 16 d’abril de 1998, quan tenia quaranta-cinc anys em van fer una operació molt forta a la columna vertebral, de la qual em va costar uns mesos recuperar-me. Havia tingut ciàtica i lumbago al 1989 i em van operar d’hèrnia discal el novembre del mateix any. Em vaig recuperar, però, al cap d’uns anys, els dolor se’m van reproduir, aquesta vegada, amb una gran virulència. Van decidir operar-me ja que m’havia polit el disc i les dues vèrtebres carregaven directament sobre si mateixes. Em van posar quatre cargols de titani, una plaqueta i dos coixinets, també tot de titani.
Em vaig recuperar i vaig fer vida normal. Tanmateix, aquesta operació l’havia notat i vaig quedar una mica minvat físicament, amb menys moviment, menys potència i menys força. Vaig tirar endavant i vaig fer el cor dur, fent tot allò que podia i amb ganes. No vaig baixar de rendiment, encara que vaig començar a donar una altra imatge: de persona més gran i cansada, més grassa i amb no tant d’ímpetu. Vaig acabar reduint les feines de l’estiu, ara amb una excusa, ara amb una altra. I vaig augmentar considerablement de pes en pocs anys: dels 84-86 que pesava abans de l’operació vaig passar a fer més de 100 kg. Uns 20 kg més.

El darrer gran esdeveniment de la meva vida ha estat el canvi de la vàlvula aòrtica al cor el 13 d’abril de 2011. Ha anat bé. Suposo que aquest fet marcarà el meu esdevenidor. No sabem encara allò que pot ocórrer. No cal avançar esdeveniments. Jo penso fer la meva vida normal, la de sempre, la que he portat als darrers anys. Segons m’han dit els doctors, podré fer-ho i és allò que hauria de fer. Jo estic animat i ja tinc ganes de començar.