Dietari del viatge a Berlín (2).

3r dia: dijous, 24-febrer-2011

- Es passa a despertar als alumnes a les 07.15h. Esmorzar a les 08.00h. Sortida del Hostel a les 09.00h. Com cada dia, quan es pren el metro, molt a la vora del Hostel, els alumnes han de treure el bitllet amb grups de cinc. El procés sempre s’allarga bastant, ja que la màquina expenedora tampoc va gaire ràpida. Tanmateix, la gent s’ho pren amb calma i va adquirint experiència i saber fer. Més d’una vegada s’ha de prendre o sortir del metro a la carrera o a darrera hora. Però es va ben avingut, tothom va en compte i tot funciona bé.
- Una professora que s’ha retardat ens explica als professors que la direcció del Hostel l’ha avisat que s’ha tornat a fumar a les habitacions, a tres o quatre, i que faran pagar als alumnes que infringeixin la norma. S’avisa molt seriosament als alumnes de la qüestió abans de pujar al metro.

- Al matí es visita el Museu de la Ciència i Tecnologia durant dues hores. Situat en l’àrea de l’antiga estació de tren Anhalter Bahnhof, derruïda durant la II Guerra Mundial, el museu, de diverses plantes, té una gran col•lecció de trens, a més de l’antiga fàbrica de cerveses, una ferreria i molins d’aigua i de vent. Una bona part de l’edifici nou del museu està dedicat a la navegació i al món aeronàutic; i també hi són importants les parts dedicades a la tecnologia de la fotografia i de la indústria tèxtil.
- A les 12.15h trasllat al barri de Ku’damm, on ben a prop té el pis llogat en Joan, el professor que ens acompanya tots els dies. És a la part occidental, en una zona comercial important. Contrasta totalment amb la zona oriental que es va recórrer ahir a la tarda. La Trauentzienstrasse és el carrer més important, amb els grans magatzems més coneguts de Berlín: Peek-Cloppenburg, Tauentzienpalast i l’emblemàtic KaDeWe. És la zona que s’assembla més a les capitals occidentals que coneixem, com Barcelona, Madrid, París o les ciutats italianes.

- Dues hores per dinar i visitar la zona comercial. Va agradar. Es va comentar que el mig dia lliure que es tindria per comprar regals (segurament el dissabte al dematí) es podia venir aquí.
- A les 15.15h, concentració per anar al Museu de la Tècnica. Poc menys de dues hores de visita, fins a les 17.15h. El Museu de la Tècnica (Deutsches Technikmuseum) està molt a prop de l’anterior museu que s’ha visitat al dematí, el Museu de la Ciència i la Tecnologia. Les andanes de mercaderies de la vella estació de Anhalter Bahnhof es van adaptar per a aquest museu, de grans extensions (50.000 m2). Es compon de catorze seccions en les quals es pot trobar la demostració i la resposta sobre qualsevol problema tècnic. La invitació al joc i a la participació és constant. La majoria dels alumnes el gaudeixen sobradament.

- A les 17.15h concentració per tornar al Hostel. Es discuteix per anar a un altre lloc, el Chekpoint Charlie, però es deixa per a l’endemà. Hi ha un llarg camí de tornada cap al Hostel, unes deu estacions en una línia, transbord i cinc estacions més. Com cada dia, molts passen pel Lidl proper al Hostel per “carregar material” (begudes i coses comestibles) per a la “llarga nit” que els espera.
- Avui, sopar a les 20.30h. S’havia telefonat per endarrerir-lo si es feia la darrera visita, que finalment no s’ha portat a terme. Aquesta vegada no hi ha avisos de sorolls ni de fums a les habitacions per part de la recepció del Hostel. Els que fumen surten a fora, al carrer a patir temperatures molt baixes i no pas gaire abrigats. Alguns ja ho feien des d’un bon principi. Menú del sopar: sopa jardinera, carn amb guarnició, flam. No s'ha rebut cap avís per part de la direcció del Hostel de sorolls i de fums. El camp està situat a la localitat de Oranienburg, a 40 km de Berlín. En passar per sota una via de tren s’haurà de fer una bona volta ja que el pas fa 3,8 m d’alçada i l’autocar 4 m.

- Es realitza una visita de dues hores per al camp de concentració amb un plànol numerat del lloc i una audioguia individual que va explicant les diverses parts del camp, de manera bastant exhaustiva. El camp de Sachsenhausen va ser construït pels nazis el 1936 per a confinar-hi o liquidar-hi massivament a opositors polítics, jueus, gitanos, homosexuals, posteriorment a milers de presoners de guerra i finalment a milers de testimonis de Jehovà, inclosos alemanys, per seguir a Déu més que a Hitler, cosa per la qual centenars d’ells van ser executats. Els presos també van ser sotmesos a experiments mèdics. El gener de 1945, poc abans del final de la II Guerra Mundial, hi havia més de 65.000 presoners a Sachsenhausen, incloses 13.000 dones. Els arxius van registrar l’entrada de 140.000 presoners durant el temps que va funcionar el camp i van reconèixer l’execució o mort de 30.000 presoners, però aquesta xifra no inclou els milers de presoners de guerra afusellats tan bon punt arribaven.
Abans de la seva imminent derrota, els nazis van ordenar traslladar els presoners. Les SS van disparar contra tots aquells incapaços de caminar. Les tropes soviètiques van alliberar els supervivents el 2 de maig de 1945, prop de la ciutat de Schwerin. Fins al 1950, Sachsenhausen va passar a ser un camp de concentració soviètic emprat tant per represaliar a suposats col•laboradors dels nazis dins la població civil, com als funcionaris del govern nazi i antics militars alemanys.
Posteriorment el camp va ser adequat perquè els visitants poguessin saber allò que va passar a les víctimes del nazisme. El 1961 es va erigir un obelisc, amb 18 triangles que significaven les diferents nacionalitats de les víctimes i dels presoners que hi van morir. Sota l’obelisc hi ha una estàtua que representa un soldat rus alliberant dos presoners. També hi ha un museu en el qual s’exposa la realitat que es va viure en aquest camp.

- Es triga una mica en sortir ja que hi ha bastants alumnes endarrerits. El camp és molt gran i les distàncies provoquen que alguns arribin tard. Finalment, hi som tots. Costa en un autocar de dues plantes comptar els alumnes. La guia porta un comptador individual que accionant-lo cada vegada que es passa per davant d’un alumne el suma i et surt el número total. Finalment hi som tots. Però encara manca una audioguia per tornar. Ara es compta manualment i sobre una llista (posant-hi una creu); hi és tothom i continua mancant una audioguia. La guia de l’agència de viatges signa un document del fet i anem cap a Berlín, amb una hora de retard sobre l’horari previst. Crec que ha estat l’única vegada que no s’ha seguit l’horari marcat.
- L’autocar ens deixa a l’Alexanderplatz, el centre neuràlgic de la ciutat, cap a les 14.30h. Es dóna temps fins a les 15.45 per voltar i dinar. Fa sol i el clima ha millorat bastant. Ja no fa tant fred, però l’aire és gèlid. Suposo que encara s’està sota zero, però la temperatura és més agradable.

- Alexanderplatz, amb la seva Torre de Televisió, Fernsehturm, un monument “d’enginyeria socialista” construït el 1965 (amb 365 m, tants com dies té l’any, i visible des de tot Berlín), des d’on emeten actualment quatre cadenes i tres emissores de ràdio. En la bola giratòria de la cúspide, dues voltes per hora, hi ha un Telecafè, a 200 m d’alçada, des d’on es divisa un horitzó de 40 km de ràdio. L’esfera està recoberta de 140 segments d’acer polit en el qual els reflexos del sol vespertí formen una llum lluminosa: Gottes Rache (“revenja divina”), es deia en temps de la RDA.
- Berlín és una ciutat atípica. No té un sol centre, sinó que en té diversos a causa de la divisió de la postguerra. L’ambient i la vida està molt repartit entre diversos barris de la ciutat. Alexanderplatz és una gran plaça ubicada en l’àrea cèntrica de Berlín, anomenada simplement Alex pels berlinesos, i serveix també de centre de transbord de passatgers ja que hi conflueixen diversos mitjans de transport públic. Durant la II Guerra Mundial, el lloc va ser totalment destruït. Les autoritats de la RDA el van reconstruir sense massa miraments. Malgrat tot, Alexanderplatz es va convertir en el centre del Berlín-Est. A la dècada dels noranta es va posar en marxa un projecte de rehabilitació de la zona, que la va convertir en un lloc més agradable.

- A les 15.45h tots concentrats per anar al Chekpoint Charlie. Un cop allà i després d’una breu explicació, es deixen 20 minuts per voltar per la zona i visitar el museu i les botigues especialitzades sobre aquest fet fronterer. Chekpoint Charlie era la frontera, era la zona de pas entre els sectors soviètic i americà de Berlín, reservat exclusivament per a transeünts estrangers. El lloc va ser escenari constant de les tensions de la guerra freda. El retrat d’un soldat soviètic i d’un altre nord-americà, obra de Frank Thiel (1998), indica el lloc exacte de la frontera en la meitat del carrer. Hi ha dos o tres guàrdies, de les dues nacionalitats, fent comèdia i els turistes s’hi fan fotografies. És gratuït, però ells demanen la voluntat. A Berlín, si no et serveixen, si t’ho prens tu mateix, no es deixa propina. Però, si ets servit, sí que se’n deixa, diguem fins a arrodonir els números.
- S’havia parlat de visitar el Museu dels Horrors (de la Gestapo), molt a prop d’aquí. Però donades les característiques del Museu (bàsicament a base de plafons i explicacions, sense gaire res per veure i tocar), es decideix no anar-hi i tornar cap al Hostel, primer en un autobús públic de dos pisos per veure l’ambient de la ciutat i després les darreres cinc estacions en metro.

- En el transbord de l’autobús al metro, en una zona comercial de Kreuzberg, alguns alumnes demanen de fer dos grups: els que es vulguin quedar per allà i els que vulguin anar al Hostel. Es fa la divisió; uns aniran amb en Joan i els altres amb la guia (els professors també se separen per tal d’acompanyar-los). Finalment, però, a darrera hora, tots els alumnes van al Hostel, on s’hi arriba a les 18.00h aproximadament. Com sempre, en arribar, molts van de compres al Lidl. A les 18.00h s’arriba al Hostel. Temps lliure per estar a les habitacions, anar a la piscina climatitzada i a la sauna; alguns surten pels voltants del Hostel. Demanen permís. L’estació de Warschauer és la nostra; és final de trajecte i no hi ha problemes. A més, el Hostel es molt proper, en línia recta.
- Sopar a les 20.00h. Menú: sopa de llenties, escalopa amb guarnició, pastisset. Els menús han agradat d’aquella manera. El segon plat, més o menys, sí; però el primer, no. Es podia haver fet pasta (espagueti, macarrons, raviolis, tallarines), ja que és un alberg on hi domina la joventut. La diferència de preus entre la pasta i les sopes tampoc deu ser excessiva. Com cada dia, es passa taula per taula a comentar les activitats de la jornada del dissabte i allò que es farà a la nit.

- No s’ha trobat cap discoteca que acceptin menors d’edat. La festa es farà allà mateix, a la discoteca del Hostel. Els alumnes tenen ganes de passar-s’ho bé. Es vesteixen mig de gala, especialment les noies. Aquesta vegada en baixen molts més a la discoteca. A la 1h es para la música, però els alumnes resten allà, pujant i baixant de les habitacions fins prop de les 2h de la nit. Es retiren a les habitacions. A les 02.15h, hi ha tranquil•litat al passadís. En algunes habitacions se sent que es parla, fluix, i altres ja dormen. Demà serà un altre dia, el darrer.

5è dia: dissabte, 26-febrer-2011

- Es passa a trucar a la porta de les habitacions a les 07.00h per tal d’esmorzar a les 07.45h. S’ha de tenir prou temps per enllestir les maletes i deixar-les en un quartet a la planta baixa, al costat de la recepció. Ja no hi ha avisos des de la recepció del Hostel; el tema s’ha arranjat després d’uns primers dies complicats.
- A les 09.30h sortida del Hostel per anar al Ku’damm, el barri comercial que ja vam conèixer el dijous, per tal de comprar els regals i els souvenirs per als familiars. En arribar ens fem la tercera, i darrera, fotografia de grup a la plaça que hi ha al costat de l’estació de metro, al peu d’un monument i amb el KaDeWe de fons. Es deixen prop de tres hores per voltar per aquest barri elegant que també s’han d’aprofitar per dinar. Ku’damm (el nom complet, Kurfürstendamm) és una zona de grans magatzems, de botigues de tot tipus, locals de moda tant barata com selecta, sabateries, mostradors de fast-food, restaurants i una gran quantitat de cinemes, bars i cafès. És una zona de luxe del Berlín actual.

- A les 12.45, concentració per tornar al Hostel, ja menjats. Un pèl més tard de les 13.00h ja s’hi és. Recollida d’equipatges i pujada a l’autocar (dos, un de gran i un de més petit), que ens ha de portar a l’aeroport de Schöenefeld. A les 13.15h en Joan puja als dos autocars (primer a un, després a l’altre) i s’acomiada dels alumnes i dels professors. Moments emotius per a tothom. En Joan s’emociona. Em comenta que s’ho ha passat molt bé i que està content d’haver servit d’ajuda tant pel que a la seva tasca orientadora per la ciutat, com per les estacions i passadissos soterranis del metro i el comboi que s’havia d’agafar. També per la tasca de traductor i d’intèrpret que ha realitzat nombroses vegades tant per als alumnes com per als professors. Per la seva banda, els alumnes l’han acceptat molt bé. Des d’aquí, vull agrair els serveis que en Joan ens ha proporcionat, la col•laboració, la companyia i la comprensió que ha tingut envers tots.

- A les 14.35 s’arriba a l’aeroport de Schöenefeld (un dels tres que té Berlín). Mostrador d’Easyjet: documentació, equipatge i targeta d’embarcament. Una estoneta per estar a l’estació, descansant, menjant o bevent. Es crida un dels nostres alumnes per la megafonia de l’aeroport per tal que es presenti a seguretat. Cap problema: portava un petit encenedor de gasoil. Se li fa buidar. A les 14.50h la guia ens crida per passar els darrers controls i l’escàner de metalls. Un altre problema amb un dels nostres, ja que portava tres encenedors del mateix tipus. Ha d’anar a seguretat, on els hi fan buidar. Torna de seguida amb el grup.
- Es puja a l’avió. Va ben ple. Aquesta vegada l’expedició s’asseu encara més escampada i separada que a l’anada. Tanmateix, els alumnes van adquirint experiència i amb prou feines s’immuten. A les 16.10h l’avió inicia el moviment i en pocs minuts s’enlaira. 2h 20m de vol, sense problemes. S’arriba a l’aeroport de Barcelona, vers les 18.30h. Recollida d’equipatge. Anada als autocars que ens estan esperant (també dos, els mateixos que a l’anada, amb els mateixos conductors). Sortim en direcció a Girona. Quan manca mitja hora, abans de la sortida de Lloret, s’avisa als alumnes de l’autocar gran que truquin a casa seva perquè ens hem avançat sobre l’hora prevista. Arribarem mitja hora abans.

- Arribada a l’estació d’autobusos de Girona a les 20.30h. Molts pares estan esperant els seus fills. Recollida d’equipatges de l’autocar i retrobament amb els familiars. També han acudit a l’estació d’autobusos la professora de l’Institut i coordinadora de Batxillerat, Helena Carreras, i el seu director, Pere Albertí, per donar als alumnes el codi d’accés per a la preinscripció de les PAU, amb termini fins al dilluns, 7 de març. El codi d’accés va arribar a l’Institut el 23 de febrer, quan l’expedició ja estava a Berlín. Com que la setmana següent és vacances (Setmana Blanca) no hi havia cap més possibilitat que aquesta per tal que els alumnes poguessin disposar del codi d’accés. Tanmateix, sembla que s’ha allargat el termini per completar la preinscripció de les PAU.
- Fi del viatge. Els alumnes van abandonant l’estació d’autobusos per anar cap a casa. En menys de mitja hora l’estació resta buida.