El president d'Egipte, Hosni Mubarak, ha dimitit el divendres, 11 de febrer de 2011, després de divuit dies de revolta popular que li exigia la renúncia. Ho ha anunciat el vicepresident egipci, Omar Suleiman, en una compareixença televisada en què ha explicat que el fins ara president deixava el poder en mans de les forces armades. La dimissió de l'anomenat "últim faraó" ha provocat un esclat de joia tant a la plaça Tahrir, epicentre de les protestes, com a les portes del palau presidencial, on s'havien aplegat milers de manifestants. Hores abans de l'anunci, Mubarak ha abandonat el Caire en direcció a Sharm al-Sheikh acompanyat de la seva família.
Hosni Mubarak, de 82 anys, ha posat punt final a trenta anys de poder al capdavant d'Egipte, un poder exercit amb mà de ferro i esquitxat de denúncies de corrupció. Ho ha fet forçat pel seu poble, que el 25 de gener va prendre els carrers exigint-ne la dimissió.
El moment que milers i milers de manifestants havien estat esperant ha arribat finalment aquest divendres a les cinc i dos minuts de la tarda, hora catalana, en veu del vicepresident egipci, Omar Suleiman.
En una breu declaració a la televisió estatal, d'escassos trenta segons, Suleiman ha explicat que, davant les "difícils circumstàncies que travessa el país", el president Hosni Mubarak ha decidit renunciar al seu càrrec de president de la República i ha encarregat al Consell Suprem de les Forces Armades administrar els assumptes del país.
Omar Suleiman, que els últims dies s'havia convertit, des de la seva posició de vicepresident, en la cara més visible del règim de Mubarak, sembla que ha perdut el paper d'home fort del règim en benefici del ministre de Defensa, Mohamed Hussein Tantawi, que és qui governa l'organisme militar que ha assumit els poders del país.
Hussein, que ha sortit al balcó del palau presidencial per saludar les persones que hi havia congregades, ja ha pres la primera decisió. Ha destituït el govern, se suspenen les dues cambres egípcies i governarà juntament amb el president del Tribunal Constitucional.
Tan bon punt Omar Suleiman ha acabat el discurs, l'eufòria ha esclatat entre les desenes de milers de persones congregades a la plaça Tahrir del Caire, emblema de les protestes. També a les portes del palau presidencial, on molts manifestants s'havien aplegat, i arreu del país. La resposta no s'ha fet esperar als carrers d'Egipte, però també hi ha hagut reaccions a l'anunci a tot el món.
La marxa del conegut com l'"últim faraó" d'Egipte ha estat una lenta agonia davant d'una resistència popular contundent: milions de joves desocupats, una societat empobrida i una arma que s'ha revelat letal: Facebook, Twitter i internet en general.
Cronologia d'una renúncia
Davant el clam de centenars de milers de persones al carrer, Mubarak va optar per reformar el govern a la desesperada i va nomenar un vicepresident, un càrrec que mai havia volgut que existís. Però els manifestants no van callar.
El rais va prometre'ls llavors que no es presentaria a la reelecció i va descartar la candidatura del seu fill Gamal, cridat a ser-ne el successor. Però al carrer va seguir la protesta.
Mubarak va mobilitzar llavors partidaris armats que van sembrar la violència, però l'oposició es va mantenir ferma.
Arribats a aquest punt, Mubarak va obrir un diàleg amb l'oposició i va anunciar que delegaria alguns poders mentre es resistia a renunciar, enmig del rebuig popular. Fins que ha arribat eldesenllaç final.
BIOGRAFIA
Muhammad Hosni Sayyid Mubarak (محمد حسنى سيد مبارك, en àrab), conegut com Hosni Mubarak, (Kafr-El Meselha, 4 de maig de 1928), va succeir al president interí d’Egipte Sufi Abu Taleb el 14 d’octubre de 1981, després de l'assassinat de l’anterior titular, Anwar el-Sadat el 6 d’octubre del mateix any.
Vida personal
Acabats els estudis de secundària, va ingressar a l’Acadèmia Militar Egípcia obtenint el títol en Ciències Militars als 20 anys d’edat. El 1950 va ingressar a l’acadèmia de la Força Aèria Egípcia, rebent instrucció també a Frunze, la actual Biskek, capital de Kirguistan, aleshores república de la URSS, obtenint el títol de pilot de combat. Va tenir uns ascensos ràpids i el 1964 va ser nomenat representant de la delegació militar egípcia a l’URSS.
El 1967 es va convertir en Cap de la Força Aèria Egípcia, essent responsable d’alguns dels combats que es van succeir en el permanent conflicte amb Israel. El 1973 va participar activament en les preparatius i desenvolupament de la Guerra del Yom Kippur, juntament amb Síria.
Trajectòria política
El 1975 va ser designat vicepresident de la República per Anwar el-Sadat. Després de l’assassinat de Sadat a mans d’islamistes radicals, va accedir a la presidència del país i del Partit Nacional Democràtic, essent reelegit el 1987, 1993, 1999 i 2005.
Va continuar la política del seu antecessor, tractant de mantenir un equilibri entre la posició àrab tradicional i les bones relacions amb Israel i els Estats Units. En voler mantenir els esforços per cercar solucions pacífiques al conflicte àrab-israelita i a la situació del poble palestí, es va guanyar aviat una situació de privilegi en política internacional. Contrari als intents expansionistes d’Irak, es va unir amb tropes a la coalició formada en la Guerra del Golf el 1991, encara que més tard es va mostrar contrari a la Guerra d’Irak. En política interna, el seu carisma es va anar apagant parcialment pels escàndols de corrupció de la seva família i la crisi econòmica de la dècada dels noranta.
Després dels atemptats del 11 de setembre de 2001 als Estats Units i degut a la pressió internacional, va iniciar tímides reformes de democratització del país, que van culminar el 2005 amb la possibilitat de què altres candidats se presentessin a les eleccions presidencials.
A las eleccions del 28 de novembre de 2010, Hosni Mubarak va tornar a guanyar àmpliament a la primera volta electoral deixant fora als Germans Musulmans, principal grup d’oposició islamista. Tanmateix, van ser evidents nombroses irregularitats a la votació.
El gener de 2011 van tenir lloc fortes protestes populars a les principals ciutats d’Egipte demanant la sortida de Mubarak, mesos abans de complir 30 anys en el poder. En un discurs que va pronunciar en una transmissió en cadena el dia 28 de gener de 2011 Mubarak va anunciar la seva decisió de formar al dia següent un nou Govern, però sense dimitir del seu càrrec. L’11 de febrer, tanmateix, la pressió popular va forçar la seva dimissió, i va lliurar el poder a les Forces Armades d’Egipte, que van constituir un consell militar de govern.
El president d'Egipte, Hosni Mubarak, ha dimitit el divendres, 11 de febrer de 2011, després de divuit dies de revolta popular que li exigia la renúncia. Ho ha anunciat el vicepresident egipci, Omar Suleiman, en una compareixença televisada en què ha explicat que el fins ara president deixava el poder en mans de les forces armades. La dimissió de l'anomenat "últim faraó" ha provocat un esclat de joia tant a la plaça Tahrir, epicentre de les protestes, com a les portes del palau presidencial, on s'havien aplegat milers de manifestants. Hores abans de l'anunci, Mubarak ha abandonat el Caire en direcció a Sharm al-Sheikh acompanyat de la seva família.
Hosni Mubarak, de 82 anys, ha posat punt final a trenta anys de poder al capdavant d'Egipte, un poder exercit amb mà de ferro i esquitxat de denúncies de corrupció. Ho ha fet forçat pel seu poble, que el 25 de gener va prendre els carrers exigint-ne la dimissió.
El moment que milers i milers de manifestants havien estat esperant ha arribat finalment aquest divendres a les cinc i dos minuts de la tarda, hora catalana, en veu del vicepresident egipci, Omar Suleiman.
En una breu declaració a la televisió estatal, d'escassos trenta segons, Suleiman ha explicat que, davant les "difícils circumstàncies que travessa el país", el president Hosni Mubarak ha decidit renunciar al seu càrrec de president de la República i ha encarregat al Consell Suprem de les Forces Armades administrar els assumptes del país.
Omar Suleiman, que els últims dies s'havia convertit, des de la seva posició de vicepresident, en la cara més visible del règim de Mubarak, sembla que ha perdut el paper d'home fort del règim en benefici del ministre de Defensa, Mohamed Hussein Tantawi, que és qui governa l'organisme militar que ha assumit els poders del país.
Hussein, que ha sortit al balcó del palau presidencial per saludar les persones que hi havia congregades, ja ha pres la primera decisió. Ha destituït el govern, se suspenen les dues cambres egípcies i governarà juntament amb el president del Tribunal Constitucional.
Tan bon punt Omar Suleiman ha acabat el discurs, l'eufòria ha esclatat entre les desenes de milers de persones congregades a la plaça Tahrir del Caire, emblema de les protestes. També a les portes del palau presidencial, on molts manifestants s'havien aplegat, i arreu del país. La resposta no s'ha fet esperar als carrers d'Egipte, però també hi ha hagut reaccions a l'anunci a tot el món.
La marxa del conegut com l'"últim faraó" d'Egipte ha estat una lenta agonia davant d'una resistència popular contundent: milions de joves desocupats, una societat empobrida i una arma que s'ha revelat letal: Facebook, Twitter i internet en general.
Cronologia d'una renúncia
Davant el clam de centenars de milers de persones al carrer, Mubarak va optar per reformar el govern a la desesperada i va nomenar un vicepresident, un càrrec que mai havia volgut que existís. Però els manifestants no van callar.
El rais va prometre'ls llavors que no es presentaria a la reelecció i va descartar la candidatura del seu fill Gamal, cridat a ser-ne el successor. Però al carrer va seguir la protesta.
Mubarak va mobilitzar llavors partidaris armats que van sembrar la violència, però l'oposició es va mantenir ferma.
Arribats a aquest punt, Mubarak va obrir un diàleg amb l'oposició i va anunciar que delegaria alguns poders mentre es resistia a renunciar, enmig del rebuig popular. Fins que ha arribat eldesenllaç final.
BIOGRAFIA
Muhammad Hosni Sayyid Mubarak (محمد حسنى سيد مبارك, en àrab), conegut com Hosni Mubarak, (Kafr-El Meselha, 4 de maig de 1928), va succeir al president interí d’Egipte Sufi Abu Taleb el 14 d’octubre de 1981, després de l'assassinat de l’anterior titular, Anwar el-Sadat el 6 d’octubre del mateix any.
Vida personal
Acabats els estudis de secundària, va ingressar a l’Acadèmia Militar Egípcia obtenint el títol en Ciències Militars als 20 anys d’edat. El 1950 va ingressar a l’acadèmia de la Força Aèria Egípcia, rebent instrucció també a Frunze, la actual Biskek, capital de Kirguistan, aleshores república de la URSS, obtenint el títol de pilot de combat. Va tenir uns ascensos ràpids i el 1964 va ser nomenat representant de la delegació militar egípcia a l’URSS.
El 1967 es va convertir en Cap de la Força Aèria Egípcia, essent responsable d’alguns dels combats que es van succeir en el permanent conflicte amb Israel. El 1973 va participar activament en les preparatius i desenvolupament de la Guerra del Yom Kippur, juntament amb Síria.
Trajectòria política
El 1975 va ser designat vicepresident de la República per Anwar el-Sadat. Després de l’assassinat de Sadat a mans d’islamistes radicals, va accedir a la presidència del país i del Partit Nacional Democràtic, essent reelegit el 1987, 1993, 1999 i 2005.
Va continuar la política del seu antecessor, tractant de mantenir un equilibri entre la posició àrab tradicional i les bones relacions amb Israel i els Estats Units. En voler mantenir els esforços per cercar solucions pacífiques al conflicte àrab-israelita i a la situació del poble palestí, es va guanyar aviat una situació de privilegi en política internacional. Contrari als intents expansionistes d’Irak, es va unir amb tropes a la coalició formada en la Guerra del Golf el 1991, encara que més tard es va mostrar contrari a la Guerra d’Irak. En política interna, el seu carisma es va anar apagant parcialment pels escàndols de corrupció de la seva família i la crisi econòmica de la dècada dels noranta.
Després dels atemptats del 11 de setembre de 2001 als Estats Units i degut a la pressió internacional, va iniciar tímides reformes de democratització del país, que van culminar el 2005 amb la possibilitat de què altres candidats se presentessin a les eleccions presidencials.
A las eleccions del 28 de novembre de 2010, Hosni Mubarak va tornar a guanyar àmpliament a la primera volta electoral deixant fora als Germans Musulmans, principal grup d’oposició islamista. Tanmateix, van ser evidents nombroses irregularitats a la votació.
El gener de 2011 van tenir lloc fortes protestes populars a les principals ciutats d’Egipte demanant la sortida de Mubarak, mesos abans de complir 30 anys en el poder. En un discurs que va pronunciar en una transmissió en cadena el dia 28 de gener de 2011 Mubarak va anunciar la seva decisió de formar al dia següent un nou Govern, però sense dimitir del seu càrrec. L’11 de febrer, tanmateix, la pressió popular va forçar la seva dimissió, i va lliurar el poder a les Forces Armades d’Egipte, que van constituir un consell militar de govern.
No m'agrada que els militars tinguin el poder i s'hagin donat un marge de sis mesos per fer el canvi polític. Crec que és un engany. Tot tornarà a ser igual, amb un altre Mubarak al davant sigui aquest Mohamed Hussein Tantawi o un altre.
ResponEliminaFa mala pinta. Acabarà sent un canvi de cromo, amb el mateix sistema polític dominat per l'exèrcit i l'oligarquia del país. Temps al temps.