Francesc Sabaté Llopart (Hospitalet de Llobregat, 30 de març de 1915 - San Celoni, 5 de gener, 1960), més conegut com Quicu Sabaté o El Quicu, va ser un anarquista català.
Fill de Manel Sabaté Escoda i Madrona Llopart Batlle, ben aviat ja va manifestar el seu esperit lliure en no voler assistir a una escola clerical, cosa per la qual els seus pares el van internar en el reformatori de Barcelona. Allà coneix el "Marianet", que amb el temps serà secretari general de la C.N.T. durant la guerra civil. Quico es va escapar del reformatori i va tornar a l’Hospitalet, prometent als seus pares fer-se un home de profit.
Als deu anys es va col·locar com aprenent de lampista. En proclamar-se la Segona República, Quico va afiliar-se al Sindicat d’Oficis Varis de la C.N.T. de l’Hospitalet. Va ser protagonista, encara que no molt destacat per la seva curta edat, en la revolució anarcosindicalista de la conca del Llobregat. Amb el seu germà Josep, el primogènit i tres més, va formar el grup d’acció "Els Novells», afecte a la F.A.I.
El grup es va implicar en insurreccions contra el govern de dretes del Bienni Negre durant la Segona República. El 1935 Sabaté va refusar complir el servei militar, conseqüent amb la seva ideologia anarquista. Declarat pròfug, el grup va atracar un Banc a Gavà (per a ells, "expropiació", tal com fan els governs legals quan els hi convé) per al finançament d'ajudes a presos represaliats pel govern de Lerroux (i la CEDA) i les seves famílies.
Quicu Sabaté aleshores tenia l'ofici de mecànic i en aquells anys va treballar per a diverses fàbriques de la zona del Baix Llobregat. amb el seu germà Josep.
Durant la Guerra Civil espanyola va lluitar al front d’Aragó a la “Columna de los Aguiluchos” de la FAI. Després que les tropes nacionals reprenguessin Terol va tenir un incident amb un comissari comunista que es negava a facilitar armament a les tropes anarquistes i va ser acusat de la mort d’aquest comissari. Va desertar fugint a Barcelona on va seguir combatent amb la CNT-FAI. Finalment Sabaté fa ser arrestat pels comunistes, però, amb l’ajuda de la seva dona, ell i altres companys van escapar de la presó. Va acabar la guerra a la 216a Divisió de “La Columna de Durruti”.
En acabar la guerra va passar a França el 1939, on va ser confinat per les autoritats franceses, durant un temps, al camp d’internament de Vernet d’Ariège. Posteriorment va ser alliberat per a treballar en una fàbrica d’explosius d’Angulema.
Ja lliure, es va reunir amb la seva família i el batlle de Prades, d’afiliació anarquista, li va donar papers en regla i li va atorgar un crèdit amb el qual va poder instal·lar-se com a fontaner, i amb la seva família, a la localitat francesa de Coustouges, al costat de la frontera espanyola, on va estudiar possibles rutes clandestines cap a Espanya a través dels Pirineus.
Al juliol de 1944 va realitzar el seu primer viatge a Espanya, per incorporar-se als grups d’acció en contra del règim de Franco formant la partida de maquis de Quicu Sabaté. Des del seu refugi de França, compaginava els seus treballs de fontaner, llauner i pagès amb la seva activitat antifranquista: robatoris a empresaris acabalats i a entitats bancàries per al finançament d’activitats contra el règim, accions de trasllat de propaganda antifranquista des de França, reorganització dels sindicats de la CNT a l’interior, sabotatges i activitats de guerrilla urbana a Barcelona, on va col·laborar amb altres grups guerrillers llibertaris (els de Massana, Caracremada i Facerias).
Descobert el seu refugi francès de Coustouges, va començar a residir ambulantment entre Barcelona i territori francès. Es va allotjar durant un període de temps a Paris a casa de Lucio Urtubia.
En el seu primer viatge a Barcelona, juntament amb el seu antic company "l'Abisini", va realitzar un cop doble a la seva ciutat natal. Els diners li van servir per a posar en marxa el grup d'acció que ja l'estava esperant.
El fet més notable que van portar a terme va ser l'alliberament d'un grup de presos llibertaris. Per aquell temps, el que serà el seu mortal enemic, el comissari Quintela, ja havia descobert la seva autoria en l'atracament de l'Hospitalet. Conscient de la situació, en Quicu Sabaté es dedica a muntar una important infraestructura.
El febrer del 1946 en Quicu va passar novament la frontera amb un important carregament d'armes. Entre els seus homes hi figurava en Ramon Vila Capdevila "Caracremada".
A Banyoles, lloc on havien dipositat l'armament, en Ramon Vila va matar un guàrdia civil per tal de salvar la vida de Sabaté, qui va poder escapar disfressat de pagès dalt d'un carro, mentre Banyoles eren registrada minuciosament per la Benemèrita (Guàrdia Civil).
En Quicu anirà seguint amb les seves activitats fins que al 1948 les autoritats franceses el van condemnar a tres anys en rebel•lia per contraban d'armes. El règim franquista en va exigir l'extradició. En Quicu va actuar en la clandestinitat.
Va ser en el seu tercer viatge a Barcelona, a principis de 1949, quan va decidir acabar amb en Quintela, cap de la Brigada Político-Social de Barcelona. La seva presència a Barcelona es va deixar notar de seguida i va ocupar els diaris del país en donar mort, el 26 de febrer d’aquell any, a la porta del cinema Condal, a l’inspector Oswaldo Blanco, qui el va sorprendre en una cita. Quatre dies més tard va planejar l’atemptat contra Quintela.
En Quicu Sabaté i el seu germà Josep van vigilar el recorregut que Quintela feia a diari per anar a menjar a casa seva: sortia de la Prefectura, a la Via Laietana, i pujava pel carrer de la Marina fins al seu domicili, prop de la Sagrada Família. Els germans Sabaté van escollir com ideal el tram entre Mallorca i Provença, pel qual el comissari passava en cotxe oficial entre les 13.50 i les 14.10.
Un dels dies que estaven estudiant el terreny, Quico va avisar el seu germà que els havien descobert: “És la tercera vegada que veig aquell tipus de la cantonada; espera’m aquí”. Va agafar la pistola a la butxaca de la gavardina, sense treure-la, i es va dirigir contra aquell home disposat a tot. Però va resultar ser Wenceslao Giménez Orive, anarquista aragonès del grup “Los Maños” que vigilava Quintela amb el mateix objectiu. Van decidir unir les forces.
El 2 de març, a les 13.45, tot estava preparat: en Quicu, amb mono blau, fingia reparar una camioneta pendent d’en Josep que, amb barret marró, passejava 50 metres més avall per tal d'indicar l’arribada del cotxe oficial. Més a dalt, tres de “Los Maños” esperaven en un Fiat amb la metralleta Stein a punt. A les 13.55, en Josep es va treure el barret i el cotxe es va perfilar pel carrer de Marina. Sabaté va agafar el fusell metrallador que tenia amagat al motor del vehicle i es va plantar al centre del carrer obrint foc contra el vehicle PMM.
Però Quintela no anava en el cotxe. Els seus ocupants eren el cap del Sindicat Universitari falangista, Manuel Piñol, i el delegat d’Esports d’aquest organisme. Aquest darrer va resultar ferit i Piñol i el xofer morts. Mai es va aclarir per què Quintela no hi anava. La premsa va parlar del succés: "Criminal agresión de asesinos venidos de fuera", pistoleros profesionales [sin paliativos ni trampantojos: pistoleros]" (La Vanguardia, 4 de març de 1949).
(continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada