Resultats de les eleccions del 28-N

Són les 7,15 h del dematí, del dilluns 29 de novembre de 2010, l'endemà de les eleccions al Parlament de Catalunya, quan començo aquest comentari. L'he acabat després de dinar. El dematí treballava. Si no hi ha reclamacions o errades en el recompte de vots, amb el 100 % de l'escrutini realitzat, ja se sap qui ha sortit guanyant, qui s'ha quedat igual i qui ha perdut vots.

No com van dir els líders dels principals partits i coalicions ahir a la nit i manifestaran avui i durant els propers dies, no tots han guanyat. Llevat de Puigcercós i Montilla, tots van declarar que havien guanyat.

CiU, el més clar que sí que ha sortit guanyant, obté 62 escons (dels 48 que havia obtingut al 2006). El PSC ha estat un dels grans derrotats; només 28 escons, dels 37 que havia obtingut en l’anterior legislatura. El PP ha pujat, però no ha guanyat: de 14 escons ha pujat a 18. ICV-elsVerds també ha baixat: de 12 escons ha passat a 10. ERC és un dels dos partits que ha baixat més: els 21 escons del 2006, ara han quedat reduïts a 10. SI (Solidaritat Catalana) ha pujat en tot, més que res perquè no estava present en les eleccions anteriors (4 escons). I C’s ha estat la darrera força política en representació parlamentària: 3 escons, els mateixos que ara fa quatre anys.

Per tant, CIU ha guanyat. SI pot estar molt content també. El PP ha pujat i C’s s’ha mantingut. El PSC ha perdut, malgrat ser, de llarg, el segon partit més votat (però ha perdut molts vots i escons i, allò que és més bàsic, la presidència i el govern de la Generalitat); ERC ha fracassat (ha perdut la meitat més un dels escons); i ICV ha baixat. Diria que aquesta és l’expressió real, en síntesi, dels resultats de les eleccions d’ahir.

No és veritat que tothom guanyi. Campió de Champions cada any només n’hi ha un. Allò que passa és que per alguns equips passar la primera fase o arribar a quarts de final ja és un èxit. Però de campió només n’hi haurà un; i de President de la Generalitat, també.

Tot fa pensar que Mas, cap de llista de CiU, serà el nou President de la Generalitat, el vuitè des del seu restabliment el 1931 i el 129è de la seva història. Pot ser-ho per majoria absoluta, si algun partit li dóna suport, o per majoria simple, si ningú no li acaba donant.
Sembla que, per qüestions ideològiques i/o polítiques, no es podrà formar cap coalició capaç de superar els 62 escons de CiU. L’anterior tripartit aquesta vegada no suma prou (28+10+10 = 48) i l’aliança amb el PP (48+18 = 66) es veu gairebé impossible. Els vots de SI i C’s, encara que molt significatius, per si mateixos no aporten massa res a una candidatura o a una altra.

És aviat encara per comentar molts aspectes d’aquestes eleccions. Per exemple, d’on procedeixen els 262.254 vots que CiU ha obtingut de més? O on han anat a parar els 225.812 de menys del PSC? És complicat, molt complicat de saber-ho. Aquí, a Catalunya (pel tema Catalunya-Espanya), es pot haver produït una mica de transvasament d’una formació a l’altra, cosa que a la resta de l’Estat espanyol seria inversemblant.
Més evident és la direcció que han pogut prendre els vots perduts per ERC; majoritàriament, cap a CiU i SI. Per altra banda, ni idea de cap a on han anat els 52.708 perduts per ICV. Els 31.797 més del PP es poden entendre per la crisi econòmica i el vot espanyol. Els vots de SI queden més clars; bàsicament de l’independentisme català, el vot jove i la popularitat d'en Laporta.

Tanmateix, hi ha hagut una pujada del vot de dreta i de centre-dreta molt important i ha estat una de les notes destacades de la jornada (83 escons pels 52 d'esquerres). PSC, ERC i ICV, les esquerres, han perdut vots i parlamentaris, cosa bastant normal en temps de crisi econòmica. Però, tampoc tant. El "tripartit" i la gestió de govern també hi han tingut a veure.

La participació ha estat del 59,95 %, es pot dir quatre punts per damunt dels darrers comicis, però lluny encara de la del 1984 amb un 64,3 %, o la del 1995 amb un 63.6 %. Però allunyada de les més baixes participacions: la del 1992, amb 54,9 %, la més baixa de totes: i la del 2006, amb el 56,0 %, la segona més baixa.
En totes les eleccions celebrades fins ara hi ha un missatge que no s’ha explicat degudament als ciutadans. S’ha de votar per defensar la democràcia; exercir el dret de vot, votar, és afegir un vot a la democràcia. Encara resta gent que no és democràtica, que vol fer-la desaparèixer. N’hi ha encara, n’hi ha. No anar a votar i fer pujar els índexs d’abstenció és donar arguments i donar força a les forces no democràtiques. Allò que havíem dit abans: anar a votar és votar per la democràcia, deixant de banda el partit o la coalició a la qual donis suport.

Han votat 5.363.356 persones. D’aquests, un 2,94 % han fet el vot en blanc i un 0,69 han estat vots nuls. Els vots nuls són aquells en els quals s’ha exercit el dret a vot, però que algun defecte en les paperetes, les inutil.litza, ja sigui perquè està estripada, escrita o s’hi ha posat un retall de diari o alguna imatge, de qualsevol tipus. El vot nul no és mai comptat per a cap partit o coalició electoral.
El vot en blanc (no posar cap papereta en el sobre ni posar-hi res; o sigui, lliurar-lo totalment buit), pot tenir dues estimacions. Una és que la persona que l’ha fet no tingui cap preferència política, o no tingui interès en manifestar-la, o que accepta allò que la majoria decideixi. La segona estimació és més crítica. Vol manifestar el seu desacord amb els polítics i les seves actuacions; no hi estan d’acord i no volen donar suport a cap candidatura. Però, vol exercir el seu dret de vot i per això van a votar. I manifesten el seu desencís i el malestar votant en blanc.

Els partits catalanistes (només d’àmbit català) han guanyat. En total, 76 escons (62 de CiU, 10 d’ERC i 4 de SI), amb un 56,3 %, enfront dels 59 escons restants, d’àmbit estatal, o quasi.
Ara fa poc més de cent anys que es va començar a lluitar per això, quan, durant la Restauració, a les darreries del segle XIX, els partits dinàstics espanyols (Cánovas i Sagasta) dominaven la política espanyola i les eleccions. Els Congressos catalanistes de 1881 i 1883 van impulsar la creació de partits catalans i que els catalans només votessin partits d’àmbit català. Un segle després s’han aconseguit aquests objectius.

Un altre apartat és el que es podria titular com l’ERROR MONTILLA. No sé de qui és la culpa, m’ho imagino. Però, és un error magnànim propi d’aquell qui no coneix el tarannà del país i de la seva gent. És complicat posar de President de la Generalitat a una persona que no ha nascut a Catalunya, que no ha “mamat” de petit el país i que, pròpiament, no és catalanista i que té poca sensibilitat catalana (al DNI i en tots els documents oficials: "José", no Josep).

Que tampoc s'acusi els catalans d'aquest tema. Catalunya, amb cinquanta anys d'emigració andalusa i amb menys de trenta de govern autònom, en el seu moment, ja ha tingut un president de la Generalitat andalús; Andalusia encara no n'ha tingut cap de català. I a l'Estat espanyol, des del temps de la Primera República (1873) que no hi ha hagut un president català. I els que hi ha hagut al llarg dels prop de 300 anys d'història de l'Estat espanyol, amb els dits d'una mà en sobren alguns per comptar els presidents nascuts a Catalunya. Per això que, de preparat, s'hi està.

En Montilla se'l va posar des de Madrid, ben recolzat per les bases espanyoles del PSC. S'haurà d'esperar què passa amb en Corbacho. El partit socialista haurà de canviar també la direcció del partit (tant pel que fa a les persones com a la seva actuació) i fer-la més catalana. Darrerament havia perdut una mica el nord.
I una altra cosa. Convé gent preparada, amb estudis i intel•ligent, capaç d’entendre, assimilar i tenir estímuls innats per a saber. No un ni-ni. Una persona sense estudis, com en Montilla, no pot aspirar a ser ministre, ni conseller, ni molt menys President de la Generalitat. No és veritat que tothom pugui fer de tot. Només amb ganes i motivació no n’hi ha prou. També cal estar preparat. O, almenys, així ens ho han ensenyat des de petits aquí, a Catalunya.