Barça - Madrid , 5-0

Ahir el Barça va ridiculitzar el Madrid, el va fer tan petit que costava de veure que estava jugant contra un equip amb onze internacionals titulars a les seves files, més els dos que van sortir a la segona part, i alguns més que van restar a la banqueta o a Madrid.
Si el resultat, 5-0, ha estat just? Mai se sap. A partir del 3-0 o 4-0 costa molt mesurar a quina proporció ha d’arribar la diferència en el marcador entre dos equips, un molt superior a l’altre. A partir d’aquests algoritmes, per augmentar la distància depèn d’altres aspectes, com la intensitat de joc d’ambdós conjunts fins al final del matx, l’encert golejador de l’equip vencedor, les errades bàsiques del perdedor, l’actuació arbitral, els canvis que es realitzen (per reactivar o per donar minuts als que no juguen tant), etc.
Normalment, per tal que la golejada sigui més gran que la d’ahir, cal que un jugador marqui dos o tres gols, un altre dos gols i dos o tres més un de sol cada un. Per al meu gust, només van faltar els dos golets d’en Messi i el de l’Iniesta, al darrer minut i difícil.

El Barça va jugar com els àngels i el Madrid gairebé no va fer res. Ni va oposar una feroç resistència, com sol ser habitual en ell. Tampoc va fer perill. Qualsevol equip que ve al Camp Nou juga millor, amb més garra i sol fer perill, dues o tres vegades a cada part. El Madrid va ser una ombra del bon equip que segur és.

El plantejament d’en Mourinho va ser correcte. El sistema de joc i l’alineació va ser la dels darrers encontres, que tant d’èxit ha tingut. No va caure en la temptació de col•locar l’autocar davant la porteria de Casillas. Amb els jugadors que té no li calia. I en Flo i l’afició madrilenya tampoc se li ho arriben a perdonar. Va voler jugar de tu a tu amb el millor equip del món i ho va acabar pagant car.
Crec que en Mourinho va preparar un antídot per a Messi. Potser va pensar que d’aquesta manera eliminaria bona part del potencial del Barça. No va passar res d’això. Potser sí que en Messi no va estar tan brillant com en altres encontres, però tot l’equip va estar a un gran nivell.

La superioritat en el joc dels blaugrana va ser total. I l’eficàcia davant de porta elevada. En altres partits, el Barça ha tingut més ocasions de gol, bastants més, i ha acabat amb dos o tres gols en el marcador. La defensa del Madrid es va mostrar tova. Analitzem les jugades dels cinc gols.
En el primer (Xavi) i en el segon (Pedro), Marcelo es va deixar anticipar pels jugadors del Barça davant mateix de porteria. Mourinho va voler assenyalar a Marcelo com a culpable i el va substituir un cop començada la segona part. En el segon, a més, Casillas falla estrepitosament a la centrada d’en Villa i deixa la pilota al mig de l’àrea petita, molt a prop de la porteria buida, perquè en Pedro remati a gol.
En els altres tres gols (els dos de Villa i el de Jeffren), els defensors madridistes es deixen robar l’esquena i deixen en franquícia al jugador blaugrana que farà el gol. Especialment en el tercer, en què en Pepe falla descaradament en el marcatge de Villa a la frontal de l’àrea. En el quart, el contraatac del Guaje és mortal. Com estava col•locada la defensa del Madrid? I en el cinquè, tota l'estona Sergio Ramos va estar marcant dins l’àrea amb el telescopi a Jeffren.
És cert que en el tercer i cinquè gol podia haver-hi fora de joc del blaugrana que acaba marcant, però per mesurar-ho s’hauria d’haver tingut un peu de rei i que es jugués a càmera lenta; i, millor, repetint la jugada. Era molt difícil de veure. I veig més clar el de Jeffren que el de Villa, el qual només es pot mesurar amb els tecnicismes de la televisió i que els àrbitres no tenen al seu abast.

Poques vegades s’ha vist jugar un equip de futbol de la manera com el Barça va fer-ho ahir. Va jugar perfecte en tots els sentits, tant en defensa, com en la recuperació al mig del camp, en el toc, en atac i mentalment. A més, va jugar la pilota molt ràpid i de seguida es veia que al Madrid li costaria molt recuperar-la, vaja, que no podia seguir el ritme culer. A estones, el Barça va ballar al Madrid i no li va deixar tocar ni la pilota.
Ahir, al Camp Nou, es va aixecar un monument al futbol. Ara ja no hi ha discussió de quin és el millor equip del món. El partit va ser un monòleg del Barça amb la pilota. Va fer un recital, va oferir una excel•lent simfonia per als bons amants de la música futbolera. Com va dir Mourinho: Barcelona és una ciutat "a la que gusta teatro del bueno". Ahir en va tenir una bona sessió, però de futbol; com una gran obra de teatre en un colosseu incomparable.
El Madrid no va fer perill. Va perdre massa aviat la pilota i no va saber arribar en condicions a davant. En Valdés es pot dir que gairebé no va haver d’intervenir. Cap aturada important en tot el partit. A la defensa culer no la van desbordar en cap ocasió. Els centrecampistes blaugranes van ser els amos del partit i segurament els millors de la nit. I a davant, sense fer grans coses, van materialitzar cinc gols com cinc sols. Davant d’un gran rival, ahir vingut a menys.

Guardiola es va cruspir Mourinho. L’entrenador madridista no va saber reaccionar a la debacle del seu equip i no va trobar la resposta adequada. Amb 2-0 fins al minut 54, un gol del Madrid hagués posat una altra vegada l’equip madrileny en el partit. És el que intenten fer tots els equips quan tenen aquest resultat en contra; i normalment els grans ho aconsegueixen. Aquesta vegada no ho van aconseguir i el Madrid prou feines va trepitjar àrea i no va fer perill.
Mourinho només va fer dos canvis. En Lass encara podia canviar alguna cosa, però l’Arbeloa, no. A la banqueta es van quedar jugadors com Granero, Pedro León i Albiol, que haguessin pogut canviar la dinàmica del seu equip. No els va pas fer sortir. Deuen estar contents aquests nois; ara saben que compten amb la confiança “infinita” del seu entrenador.

Tercera temporada de Guardiola a la banqueta del Barça. Dos títols de Lliga i ara, cap al tercer, tots sempre en competència directa amb el Madrid. En aquestes tres temporades, els encontres entre ambdós equips han marcat la diferència final. El Barça ha guanyat els cinc encontres de Lliga disputats fins ara (sempre, el primer, al Camp Nou, i el segon, al Bernabeu): 2-0 i 2-6, a la del 2008-09; 1-0 i 0-2, la del 2009-10; i 5-0, a l’actual, la del 2010-11.
En les dues lligues anteriors, ambdós equips anaven molt igualats i restava bastant clar que qui guanyés el clàssic de la segona volta, a escasses jornades del final del campionat, seria el campió de Lliga. En ambdues ocasions el Madrid ho tenia bastant bé perquè jugava a casa i era el favorit. Ambdues vegades el Barça el va superar i es va proclamar campió. Enguany pot passar una cosa semblant. Quan el Barça vagi al Bernabeu al mes d’abril, a la jornada 32a, a sis del final, ja es veurà qui va davant i la diferència de punts que hi haurà.

Què qui guanyarà? No se sap. Però, en els darrers anys el Barça té la mida ben presa al Madrid. En el Bernabeu també. Crec que guanyarà. Els antecedents del Barça de Guardiola són magnífics i res pot fer pensar que les coses canviïn tan radicalment. A casa seva el Madrid no es pot tancar i jugant obert el Barça té més joc i qualitat.
També qualitat? Sí. I ara mateix em refereixo a la qualitat individual dels jugadors. Llevat del porter (Casillas-Valdés), que és millor el del Madrid, en la resta de jugadors el Barça és superior o, com a mínim, igualat. Vegem-ho: Ramos-Alves, Pepe-Piqué, Carvalho-Puyol, Marcelo-Abidal, Kedhira-Busquets, Xabi-Xavi, Özil-Iniesta, Di Maria-Pedro, Ronaldo-Messi, Higuaïn-Villa.

Pels que tenen algun dubte, en Piqué-Puyol són la parella de centrals del Barça i de la Selecció espanyola, que estan fent història. Pepe-Carvalho són l’eix central de la selecció portuguesa. No sé, no ho digueu en veu alta, però amb quina parella de centrals us quedaríeu?

A mi, en Marcelo no m’entusiasma pas; tampoc l’Abidal. Un més ofensiu, l'altre més defensiu. Un, pujant a l'atac (però, no d'extrem; li manca més velocitat pura i explosivitat); l'altre, ajudant en defensa i fent funcions de segon central. Vosaltres trieu. Encara que al francès li manquen coses, jo em quedo amb l'Abidal. En Marcelo és bon jugador, però encara li manca molt. Ahir en Mourinho el va culpar dels dos primers gols. En Marcelo, és titular amb la selecció brasilera?

Els estils de joc de Ramos i Alves no es poden comparar. Tots dos són molt bons, però tenen unes característiques totalment diferents. Que la gent elegeixi segons les seves preferències. Seria interessant saber-ne els resultats.

Busquets és superior a Kedhira, Xavi a Xabi i Iniesta a Özil. Heu de pensar que els dos alemanys eren titulars amb la selecció teutona que la Roja, amb els blaugranes com a titulars, va eliminar a Sud-àfrica. Per als que confien amb l'Özil (molt bon jugador, classe innnata, però mancat de continuïtat i sacrifici), que vegin els canvis de Mourinho: sol ser sempre, en la majoria de partits, el primer jugador substituït poc després d'iniciar-se la segona part. Ahir al descans.

Entre en Xavi i en Xabi (molt bon jugador) potser hi ha menys dubtes. En Xavi Hernández ara gaudeix del beneplàcit generalitzat, no presenta dubtes i es valorat per tothom. Els darrers anys ha millorat molt i ho fa tot bé. D'aquí poc pot ser escollit el millor jugador del món; si més no, entre els tres primers, pel que sembla.

Messi potser és superior a Cristiano. Si més no, l’any passat va ser proclamat millor jugador del món per davant del portuguès. I enguany, serà proclamat millor jugador del món o no, però sempre estarà per davant de Cristiano. Mireu les estadístiques: el portugués, 15 gols a la Lliga (8 amb el peu, 1 de cap, 4 de penal, 2 de falta); l'argentí, 13 gols, els tretze amb el peu.
Di Maria-Pedro és un dilema difícil. Si es prefereix gol, Pedro; si vols jugada, Di Maria. A mi m'agrada més en Di Maria, però potser en Pedro és més efectiu i sobretot més resolutiu.

I entre en Villa i l’Higuaín, ambdós són grans golejadors, però em quedo amb en Villa, que també és el titular de la millor selecció del món, mentre que el madridista juga amb una bona selecció, però potser no és del tot titular. Veig amb més qualitat el Guaje; el Pibita és més fort. Tanmateix, l'argentí té problemes per convèncer a Madrid. És criticat i presenta dubtes. En Villa, en tots els equips on ha estat, ha triomfat i ha marcat molts gols.

Amb aquestes diferències de jugadors i de joc es pot entendre que el Barça guanyi al seu etern rival i en aquestes tres darreres temporades ho ha fet amb dos resultats històrics (2-6, ara fa dos anys, i 5-0, ahir).
Un altre dia us parlaré d’aquests encontres històrics: del 0-5, la temporada 1973-74; 5-0, la del 1993-94; i el 2-6, la del 2008-09.