Aquesta setmana l'expresident de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, ha estat declarat "no culpable" per un jurat popular per la seva vinculació al "cas Gürtel" en companyia de l'exsecretari d'organització del PP valencià, Ricardo Costa. La votació del jurat s'ha aprovat per 5 vots a 4, considerant que no hi ha prou proves que demostrin la certesa de les acusacions. Tots dos s'han enfrontat a un judici on se'ls acusava d'un delicte de suborn impropi continuat per haver acceptat regals de membres de la trama "Gürtel" a canvi d'influir en adjudicacions de contractes. Els altres dos acusats pel "cas dels vestits", l'exvicepresident de la Generalitat Víctor Campos i l'excap de l'equip de govern de la Conselleria de Turisme, Rafael Betoret, es van declarar culpables al seu dia i han estat condemnats a 9.600 euros de multa cadascun, la pena més alta que marcava el codi penal espanyol quan van cometre aquest delicte. Camps però va optar per negar les acusacions, presentar la seva dimissió al capdavant de la Generalitat i enfrontar-se al judici.
El procés que ha acabat amb aquesta imputació s'ha allargat tres anys i les ha vist de tots colors, des de l'obertura inicial del procediment judicial pel TSJ, fins al seu arxivament, passant per la reobertura del sumari per part del Tribunal Suprem espanyol.
El veredicte va ser rebut amb la lògica alegria dels acusats i l’eufòria desbordada dels seus partidaris presents també en la lectura del dictamen, circumstància que va motivar el desallotjament de la sala del Tribunal Superior de Justícia Valencià. Mentre, al carrer es concentraven grups de manifestants partidaris del jutge Garzón, que van rebre a Camps amb insults. Es dóna la paradoxa que l’ex-magistrat de l’Audiència Nacional va ser qui va iniciar la instrucció del cas Gürtel i ara ha estat jutjat per les escoltes a advocats i imputats de la trama, a més d'obrir-se el sumari sobre les foses del franquisme, que l’ha assegut al banc dels acusats per segona vegada en pocs dies.
A la lògica satisfacció dels imputats –que sempre van mantenir la seva innocència malgrat l’escàndol que va costar la dimissió de Camps l’estiu passat i la seva substitució per l’actual president valencià, Alberto Fabra- es contraposa una certa decepció a la societat sobre el resultat del procés. Les cintes amb les converses gravades als imputats ara absolts, amb alguns dels seus familiars i els implicats en la trama deixen pocs dubtes sobre el nivell de la relació que mantenien uns i altres.
A més, el fet de què per primera vegada a l’Estat espanyol hagi estat un jurat popular la instància encarregada de dictaminar sobre la innocència o culpabilitat d’alts responsables polítics ha afegit més polèmica si cap a la decisió adoptada, per altra banda impecablement ajustada a la llei i l’Estat de dret.
La justícia –i els instruments dels quals disposa, entre ells, la institució del jurat popular- han portat a terme la seva tasca i no s’ha de qüestionar des del punt de vista procedimental, encara que quedi la impressió que no s’ha arribat al fons sobre l’abast de les evidents relacions de Camps i Costa amb els caps de la trama. En aquest sentit, encara que Camps i Costa hagin estat declarat no culpables perquè no s’han considerat concloents les proves aportades, serà difícil oblidar allò que sí que ha quedat demostrat en el judici a través de les múltiples converses gravades que s’han fet públiques durant les sessions: una manera d’administrar el poder que dista molt de l’exemplaritat. La no condena de Camps i Costa no pot equiparar-se, en cap cas, a una absolució política susceptible de temptar els ex-acusats amb un retorn a la primera fila de l’activitat política.
Pot ser que el senyor Camps hagi estat considerat innocent des de la perspectiva penal i, encara que el compromís democràtic obliga a acatar la sentència, no impedeix que sentim vergonya per ella. Si ha guanyat el judici legal, el judici moral el va perdre el dia en què les seves converses es van convertir en l’exemple més descarat del «trapicheo» entre la política i la baixa economia. Que no es confongui Camps perquè guanyar cinc a quatre en el judici no implica, després de tot el que s’ha llegit i escoltat, que sigui exonerat pel judici públic. Segur que li faran homenatges i l’enlairaran a la categoria dels màrtirs, però l’enviaran al palau d’hivern a descansar eternament.
¿Com podria tornar a la política algú tan amorosament implicat amb l’imputat central del cas de corrupció més abrupte dels darrers temps? Com tampoc podrà Blanco, al qual hem pogut escoltar assegurant, amb la seva veueta, que arranjarà assumptes d’amics amb celeritat. Aquests tipus poden guanyar batalles legals, però han perdut la guerra pública. Per sort!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada