Catalunya francesa

Reprodueixo un article d’opinió de NacióDigital.cat, de la periodista Blanca Busquets.

El 26 de gener de fa 200 anys Catalunya va quedar annexionada a França després de creure's més o menys lliure durant un parell d'anys –des del 1810- en què els francesos van jugar a fer la viu-viu amb els nostres avantpassats, donant-los caramels ensucrats en forma de lloances del nostre passat gloriós, publicant diaris en català i en francès i alguna galindaina més que, al capdavall, no va enganyar ningú. Pel gener del 1812, finalment, Napoleó va fer un cop de puny sobre la taula i els francesos van deixar de dissimular: Catalunya quedava annexionada a l'imperi francès i s'havia acabat el bròquil.

Veient el pa que s'hi dóna a la Catalunya Nord, gairebé vénen ganes d'abraçar-se al govern de Madrid, tot i que, fa 180 anys, quan va desembarcar l'absolutista Ferran VII per fer fora els francesos, també va fer un cop de puny sobre la taula, i tot va tornar a ser com era, o sigui, ben tibadet cap al centre de la Península. I vam quedar dividits en províncies que trencaven la nostra natural distribució geogràfica, i tot això que ja sabem.

S'han fet especulacions diverses sobre què hauria passat si Catalunya hagués continuat en mans dels francesos, i, en general, la idea és que ens hauria anat pitjor perquè no cal sinó observar el tracte que han rebut i reben de París a la Catalunya Nord, a Occitània o a Bretanya on el peix gros simplement es menja el peix petit. A l'estat espanyol, en canvi, hi ha un mínim respecte –he dit un mínim, eh?- cap a llengües i cultures mil·lenàries, com la nostra, la basca o la gallega.

Tanmateix, no estic segura que tot plegat s'hagués acabat com el Rosari de l'Aurora si França se'ns hagués quedat. I per què? Perquè ni Occitània ni Bretanya han estat un imperi amb una capital com Barcelona que hagi distribuït llengua, comerç i cultura a tot el Mediterrani. Més aviat crec que, en mans de París, hauríem acabat amb alguna mena de guerra alliberadora, conseqüència directa de l'inevitable xoc frontal entre tots dos nuclis culturals i socials prou poderosos.

Franco, que sabia que no es podia acabar amb el català a cops de roc, ens va omplir d'immigrants dels racons més desfavorits d'Espanya amb aquesta intenció, i no se'n va sortir: al final, el pla s'ha girat en contra seva i ara som més catalans –els “nous” i els antics- i més convençuts que mai. Sap greu que el dictador no ho pugui veure...

París, segurament, hauria intentat fer el mateix però afegint-hi la seva habitual propaganda anticatalana, tractant la nostra llengua de bruta i d'impròpia, com ha fet a Catalunya Nord. Imagineu-vos la reacció de milions de persones, de tots els pobles i ciutats, i de la nostra burgesia, la de la capital, tan orgullosa d'haver dominat el món, per la banda política o per la comercial... No crec, no, que hagués funcionat un intent d'aniquilar-nos com a poble per part de París. Ens hauríem revolucionat i potser ens hauria sortit més a compte que ser aquesta mena d'au Fènix que som ara, perquè ressuscitem sempre, això sí que ho tenim, però hem oblidat fa segles que tenim ales i que les ales serveixen per volar.