Copa del Rei: Mourinho classifica el FC Barcelona per a les semifinals.

El FC Barcelona va eliminar el Reial Madrid en els quarts de final de la CIX Copa del Rei i es va classificar per disputar les semifinals, segurament contra el València, que es juga avui el seu pas i que porta un bon avantatge sobre el Llevant (4-1). L’altra semifinal la jugaran l’històric Athletic i el Mirandés, un equip de Segona B, la gran sorpresa del torneig.
El partit de tornada al Camp Nou entre els dos grans del futbol espanyol va ser un gran espectacle, del qual ambdós conjunts en van sortir satisfets. Un, el Barça, pel fet de classificar-se i d’eliminar el seu gran rival; l’altre, el Reial Madrid, per haver jugat un bon encontre, remuntar un 2-0 en contra i creure’s que va ser superior al club culer, segons molts, el millor equip del món en l’actualitat i potser de la història.

El matx, que va acabar en empat (2-2), despertarà, sense dubtes, tot tipus de debats. Tanmateix, el primer que s’ha de tenir present en una eliminatòria de copa és que aquesta dura 180 minuts i no només 90. Són dos encontres; i és en el primer, en el Bernabeu, on el Madrid la va perdre. Si poguéssim ser imparcials, cosa molt difícil, potser hauríem de reconèixer que, com diu Pep Guardiola, l’entrenador del Barça, en el còmput global dels 180 minuts, els culers van ser superiors i es van merèixer la classificació.
Crec que és una cosa que s’ha de tenir ben clara i no deixar-se portar pel miratge del partit de tornada en què el Reial Madrid va quallar, sorprenentment, una gran actuació i en diversos moments del matx va ser superior al seu rival. Tanmateix, hem de recordar que el Madrid no va guanyar el partit, cap dels dos de l’eliminatòria, i així és molt difícil eliminar l’equip contrari.

Més endavant parlarem de l’arbitratge, la gran excusa dels madridistes per justificar l’eliminació; ara centrem-nos en el partit. En el partit del Camp Nou d'ahir el Reial Madrid va tenir segurament més ocasions de gol que el Barça, però tampoc es pot dir que Pinto quallés una gran actuació i salvés el seu equip de la derrota. El porter blaugrana va tenir una actuació correcta i no va salvar cap ocasió important. Al contrari d’allò que sol ocórrer amb en Casillas, que amb les seves accions salva el seu equip de dues o tres ocasions clares de gol.

Si el Madrid no va estar encertat de cara a porteria és el seu problema. Justament la seva «picada», l’enorme capacitat per marcar gols, és un dels grans mèrits reconeguts al conjunt blanc. Si ahir no la va tenir (només recordo una clara ocasió errada, d’Higuaín, després d’un regal de Piqué), i el Barça sí, són coses que passen quan s’enfronten aquests grans equips, amb els millors jugadors del món. Altres temporades han estat els culers qui han hagut de patir la superior «picada» dels merengues.
Em van agradar unes declaracions post-matx d’Emilio Butragueño en directe. Més o menys deia que havia estat un partit que s’havia decidit per petits detalls. I va posar com exemple el gran tret d’Özil al travesser i el gran gol d’Alves per l’escaire. Per acabar dient: aquesta ha estat la diferència; xuts molt semblants, el nostre no ha estat gol i el del Barcelona, sí.

Després de l’1-2 del Bernabeu, en el partit d’anada, i el 2-0 en el descans, en el de tornada al Camp Nou, entra dins la lògica que el Barça s'adormís una mica i que el Madrid anés a totes per tal de rentar la seva imatge davant els aficionats blancs. L’equip de la capital va aprofitar-ho per empatar amb dos gols en quatre minuts (Cristiano al 67 i Benzema al 71). En mancaven vint per aconseguir la proesa i els jugadors del Madrid van intentar-ho. Aleshores es va veure un Barça nerviós i irreconeixible en el seu estil de joc. Tanmateix, s’ha de dir que durant aquests minuts fins al final els madridistes no van gaudir de cap ocasió manifesta per marcar.
Una altra cosa: s’ha de reconèixer que els quatre gols van ser molt macos. El de Pedro, després d’una gran jugada de Messi; el gran xut d’Alves que va treure les teranyines del mateix escaire; la bona jugada de Cristiano en el primer gol dels blancs i el barret de Benzema al gran Puyol en el segon. Per exemple, si aquests dos darrers els hagués marcat en Messi ara estarien fent la volta al món. Van ser dignes del millor Messi.

A Madrid es queixen de l’àrbitre: reclamen tres penals, l’expulsió de Messi i que s’havia d’haver afegit un minut més a l’encontre. De l’expulsió de l’astre argentí no cal fer cap comentari; no val la pena. Dels penals, el darrer, de Puyol sobre Benzema, no ho és; els altres dos, per mans (de Busquets i d’Abidal, respectivament), són totalment involuntàries i és allò que diuen: «la pilota va a la mà». A més, era molt difícil que el col·legiat els pogués veure. Els jugadors del Madrid no els van pas reclamar, malgrat que tenen una especial mania en fer-ho sempre que juguen contra el Barça. Crec honestament que no ho són.
El Barça, per la seva banda, podria reclamar un penal sobre Alexis (la premsa diu dos) i les expulsions de Sergio Ramos i de Lass, ja en el primer període. Crec que el penal de Pepe sobre Alexis és bastant més clar que no els dos que sol·licita el Madrid. L’expulsió de Lass era totalment merescuda: així ho reconeixen tots els mitjans de comunicació de la capital, tant la premsa com les televisions.

La falta de Sergio Ramos sobre Messi, quan aquest ja se n’anava cap a porteria, també era d’expulsió perquè suposava la segona targeta per al jugador. Tanmateix, l'àrbitre va decidir no mostrar-la per no deixar el Madrid en inferioritat numèrica tan aviat.
L’expulsió de Ramos, poc abans del final, al minut 88, tampoc va ser tan important ja que el temps s’acabava i l’àrbitre només va afegir tres minuts més. La premsa madrilenya clama perquè no donés un minut més per tal que el Madrid pogués remuntar i que xiulés el final abans que els madridistes xutessin una falta des del mig del camp. Diuen que, fins i tot, amb això l’àrbitre va ajudar al Barça. Em semblen massa excuses i justificacions.

Recordo que, quan jugava a futbol, després d’una derrota, alguns dels meus companys, o l’entrenador, o alguns seguidors de l’equip deien: «sí, hem perdut, però hem fet dos pals, hem fallat tres ocasions clares de gol, l’àrbitre ens ha pitat un penal en contra, que no ho era o era molt dubtós, i, en canvi, no ens n’ha pitat un o dos a favor, que ho eren». I si havíem tingut un jugador expulsat, acabaven dient: «I tot això jugant amb un jugador de menys». Crec que aquestes justificacions, donant la culpa als àrbitres i a la mala sort, són les justificacions dels perdedors. No en tinc cap dubte. Els que guanyen no es queixen gairebé mai.
A la Lliga, en Mou, es queixa dels àrbitres? No. Per què? Perquè porta cinc punts d’avantatge. Si el Madrid perdés aquest avantatge, aleshores si que es queixaria. Ja ho veureu; no en tingueu cap dubte. Ahir l'àrbitre va tenir una actuació desencertada i va perjudicar els dos equips. [El divendres, 27 de gener, he afegit dos comentaris al peu d'aquest post, on he copiat dels diaris AS i MARCA dos articles que opinen de les jugades conflictives del matx.]

Ara no parlaré d’allò que va passar després que s'assenyalés el final de l'encontre, ja camí dels vestidors, o en els vestidors mateix; ni tampoc de les declaracions post-matx. Seria massa llarg i crec que es mereixeria un altre post. Si s’escau, ja l’escriuré.
Tampoc parlaré de l'actuació de l'àrbitre en el partit d'anada, l'engominat Muñiz Fernández, i de les decisions que va prendre davant les accions violentes, mereixedores de targeta i d'expulsió, d'alguns jugadors blancs i que va passar per alt sense sancionar. Ni tampoc de la trepitjada de Pepe a la mà de Messi, quan aquest estava a terra i amb el joc aturat. Ja se n'ha parlat prou i ja s'ha vist i comprovat com funciona la justícia esportiva d'aquest país.

Com he dit anteriorment crec que l’eliminatòria es va decidir en el partit d’anada, amb la victòria del Barça al Bernabeu (1-2). I penso que l’alineació i el plantejament tàctic de Jose Mourinho, l’entrenador del Madrid, va ser clau per la derrota del seu equip. D’aquí el títol que encapçala aquest escrit: Mourinho classifica el FC Barcelona per a les semifinals.
L’alineació que va presentar Mou en el Bernabeu davant el millor equip del món va ser aberrant: Casillas; Altinthop, Sergio Ramos, Carvalho, Coentrao; Alonso, Pepe, Lass; Cristiano, Higuaín, Benzema. El portuguès Carvalho feia més de tres mesos que no jugava, lesionat (lumbàlgia), i Altinthop no havia estat titular en cap partit i havia jugat molt pocs minuts fins aleshores. El mig del camp, totalment defensiu, amb Pepe de mig centre, i Alonso i Lass, a les bandes; els tres davanters no van rebre mai una pilota en condicions dels seus centrecampistes. En Cristiano va estar més pendent de les pujades d’Alves que no pas d’atacar. El plantejament de Mou va ser totalment defensiu i allò que és més greu: va regalar la possessió de la pilota al Barcelona.

Va ser un suïcidi. Malgrat el miratge del gol de Cristiano, després d’una errada del porter blaugrana Pinto, a pocs minuts d’iniciar-se l’encontre, el Madrid no va atacar, ni va tenir la pilota, ni va xutar a porta. Després, i ja fins al final del matx, només va enviar una pilota al pal, amb un cop de cap de Benzema. Abans, el Barça havia empatat a la sortida d'un córner, amb una gran rematada de cap en planxa de Puyol, i més tard s'havia avançat en el marcador per mitjà d’Abidal aprofitant una excel·lent passada de Messi.
En el Bernabeu els blaugrana van dominar totalment el partit i encara haguessin pogut marcar algun gol més. La seva superioritat va ser ben manifesta i ningú va discutir la seva justa victòria. Als dies següents la premsa madrilenya va fer fortes crítiques a l’entrenador del Madrid, tant per l’alineació com pel plantejament tàctic (i pel seu caràcter), i va ser una setmana molt moguda en el vestidor blanc.

Si en el partit d’anada l'entrenador portuguès hagués estat valent i hagués jugat de tu a tu al Barça mai se sabrà allò que hagués pogut passar. Però, amb el seu plantejament i amb l’alineació que va presentar, va regalar el partit i l’eliminatòria al seu rival. No podia passar gaire res més. Ell va ser l’autèntic culpable de la derrota en el primer partit, que va convertir el segon gairebé en un tràmit.
Encara va tenir sort del resultat en el partit de tornada al Camp Nou i de l’excel·lent actuació del seu equip. Tot això emmascara el seu desencert en l'anada, cosa que no ha reconegut mai. Ara es buscaran totes les justificacions a una eliminació, que consideraran injusta, i culpabilitzaran Teixeira Vitienes, l'àrbitre del segon encontre, per les seves decisions. Però, realment només hi ha hagut un gran culpable en l'eliminació del Reial Madrid: el seu entrenador, el portuguès Jose Mourinho.