Modes de producció i comunisme.

Vaig fer la carrera de Filosofia i Lletres, branca Història, a la Universitat Autònoma de Bellaterra als inicis de la dècada dels setanta. Aleshores es feien cinc assignatures per any en un curs que començava a primers d’octubre i es feien exàmens finals a la segona meitat del mes de juny. Durant el curs se solien fer dos exàmens: el final i un altre, ja passat el primer trimestre. També s’havia de fer un treball (o més d’un) amb la temàtica més o menys marcada pel professor de l’assignatura. El primer any era un curs introductori; no es podien triar gairebé les matèries i es feia una mica de tot.
Recordo que jo vaig cursar: Llengua Catalana, Llengua Castellana, Història, Filosofia i Llatí. No s'ha d'oblidar que el títol que s'obtenia al final de la carrera era Llicenciat en Filosofia i Lletres. Després, ja a segon, havies d’anar especialitzant-te fent cada vegada més assignatures específiques de la branca que havies escollit, en el meu cas Història; i ja en el segon cicle, a quart i a cinquè, només cursaves matèries de la branca específica.

En aquells anys, a la majoria de les matèries d’Història que s’escollia, es feia Història segons la visió i la dialèctica del marxisme. Recordo que de les que vaig cursar vaig fer molt poca història política (només les dels Udina, pare i fill). Vaig fer molta història econòmica, gairebé sempre des de l’òptica marxista, una mica de social i gens de cultural o d’art.
A l’assignatura d’Història del meu primer curs universitari vaig fer una mena d’introducció a la Història (tal com informava el programa de la matèria). Realment va ser una introducció totalment teòrica a la història marxista. En vaig aprendre força. La història que vaig estudiar al Batxillerat era bàsicament una història política i artística (Història de l’Art, a sisè curs). Desconeixia totalment el funcionament de la història marxista, el seu vocabulari i els seus raonaments. Vaig haver d’aprendre-ho tot. Conceptes com modes de producció, relacions de producció, mitjans de producció, excedent, salaris, beneficis, plusvàlua, capital, proletariat, etc. eren totalment nous per a mi (des del punt de vista històric) i me’ls vaig haver d’estudiar, tasca a la qual vaig haver de dedicar bastants esforços.

Anem a explicar què eren i quins eren els modes de producció, que va ser tot el que vam fer en aquell assignatura del meu primer any de carrera. Per primer cop vaig sentir a parlar del mode de producció asiàtic. Amb aquest concepte es tractava d’explicar l’economia, la societat i el funcionament polític dels grans imperis de l’antiguitat. La base n’eren els imperis o regnes que s’havien creat a la vora i a expenses dels grans rius (el Nil, el Tigris i l’Eufrates, l’Indus i el Iang-Tsé). Basant-se en la història d’Egipte i de Mesopotàmia es tractava d’explicar com el domini de les aigües dels rius que regaven aquelles regions va fer possible el sorgiment d’unes classes dominants i dels primers reis i regnes o imperis.
En el cas d’Egipte les inundacions del Nil cada any en arribar la primavera va fer necessària la creació d’un poder centralitzat que coordinés les tasques per tal de controlar les inundacions. Es van haver de construir dics i canals, i es van haver de repartir-se les terres als seus propietaris cada any després de les inundacions. D’això en van tenir cura aquesta classe dominant que aviat es va convertir em dirigent i el seu cap (tot sovint un sacerdot) en faraó, que es va apropiar dels excedents i es va convertir en el personatges més poderós i ric del país.
A Mesopotàmia va passar una cosa semblant. Mesopotàmia, “terra entre rius”, està a la part baixa dels rius Tigris i Eufrates, ja prop de la seva desembocadura al Golf Pèrsic. Eren terres pantanoses i, per tal de poder-les conrear, s’havien de drenar. Per aconseguir-ho es van haver de construir canals i realitzar grans obres col•lectives. Les classes que van dirigir aquests treballs es van convertir en els seus governants i el seu cap en Lugal o Patesi (que es poden traduir per rei).

Del mode de producció asiàtic es va passar al mode de producció esclavista, basat en el treball dels esclaus. Per explicar-ho es feia referència a la història clàssica de Grècia i de Roma, especialment d’aquesta darrera. Del mode de producció esclavista es passava al mode de producció feudal, basat en el feudalisme i en les relacions vassallàtiques entre el senyor i els seus vassalls.
El següent era estudiar el pas del mode de producció feudal al mode de producció capitalista. Allò que aleshores s’anomenava la transició al capitalisme. Aquest apartat va ocupar gairebé la meitat del curs. Bàsicament s’hi argumentava el sorgiment del capitalisme i les crítiques cap al mode de producció capitalista.

Allò que no vam estudiar va ser el darrer estadi dels modes de producció: el mode de producció socialista. I el mode de producció capitalista el vam estudiar des de l’òptica de la crítica. La base n’era l’explicació de la plusvàlua. Per això, un cop ja havies après el significat de conceptes com excedent, relacions de producció, mitjans de producció, etc. n’havies d’aprendre d'altres com salari, proletariat, beneficis, plusvàlua...
Era important entendre aquest darrer concepte per capir com era, com funcionava el capitalisme. La plusvàlua és el benefici que queda després de pagar els salaris, les matèries primes, després de pagar-ho tot, i que s’apropiava l’empresari. Segons la dialèctica marxista, la plusvàlua que els treballadors originaven amb el seu treball no revertia en ells, sinó que l’amo se l’apropiava. Aquesta era la base del capitalisme.

Un dia, parlant amb el meu fill, em va comentar que potser ja era necessari que sorgís un Karl Marx II. Com molts ja sabeu, l’autor alemany és un personatge del segle XIX (1818-1883) i ja fa més de cent anys que va morir (concretament, 128).
Crec que el fracàs del comunisme a la URSS i la seva desaparició a finals del segle XX, sense haver complert els cent anys d’història (la Revolució russa va ser al 1917 i la URSS es va crear el 1922), fa inviable de moment el sorgiment d’una figura que pogués evolucionar i progressar en el pensament i les teories de Marx. I si sorgís seria tan criticat que segurament li mancarien forces i arguments per mantenir i poder avançar en les seves teories. Penso que caldrà que la generació que va viure i va veure el fracàs del comunisme desaparegui perquè pugui sorgir una figura d’aquest tipus. Segons això, no seria fins prop de dos-cents anys de la mort de Marx que no tindríem una continuador vàlid de les seves teories.

Tanmateix, els genis, les persones que han fet els grans descobriments i han fet possible els grans avenços en totes les matèries i disciplines han estat personatges diferents que funcionen diferent. No solen ser continuadors de ningú (encara que reben influències de tothom), sinó més aviat trencadors, capaços d’inventar o crear coses totalment noves, que mai ningú havia pogut imaginar. Crec que el nou Marx serà més aviat un personatge d’aquestes característiques i, per tant, totalment imprevisible en allò que pugui dir i defensar.
S’ha de pensar que avui dia argumentar o defensar que els mitjans de producció (les fàbriques, els negocis) siguin de l’Estat i que no hi hagi propietat privada pot portar tants entrebancs i dificultats que és molt complicat, per no dir impossible, que aquestes teories puguin triomfar en una societat capitalista com l’occidental. La defensa de l’estat del benestar molt més ampliat pot ser més ben entesa i acceptada. Però aquesta mena de societat és molt cara i els diners han de sortir dels impostos que paguen els ciutadans d’un país. No sé si la gent està per la tasca de pagar tant per tal que ens puguem acostar a un model d’estat veritablement socialista. És per això que dic que haurà de sorgir una persona trencadora, amb unes idees totalment noves, per crear un nou comunisme o per fer evolucionar l’antic.

El comunisme, arran del seu fracàs, ha estat molt criticat i actualment hi ha poca gent que el defensi. Tanmateix, ha tingut un gran mèrit: ha fet evolucionar el seu gran rival, el capitalisme, en una altra direcció totalment contrària a la seva manera de ser originària. Si no arriba a ser pel comunisme els països occidentals, sota les directrius capitalistes, no arriben a fer res ni avançar en les qüestions socials, com la seguretat social, la prestació de l’atur, la salut i l’ensenyament públics, les ajudes per a vivendes i per a les persones desvalgudes i, fins i tot, la construcció d’infraestructures en pobles més petits, com pavellons, piscines cobertes, sales polivalents, parcs i d’altres. És la gran aportació que ha fet al capitalisme i de les quals tothom n’ha pogut sortir beneficiat.
El capitalisme ha pogut rentar la seva cara més salvatge i ser més social gràcies al comunisme. Allò que s’ha anomenat estat del benestar ha estat una de les conseqüències del comunisme. En certa manera ja ho havíem comentat en un post anterior quan havíem parlat de l’estat del benestar.