Barça, campió de la Supercopa d'Espanya 2011

El dimecres, 17 d’agost de 2011, el Barça es va proclamar campió de la Supercopa d’Espanya per desena vegada i tercera consecutiva. Va fer-ho davant d’un gran Reial Madrid en dos apassionants i disputats encontres (2-2 al Bernabeu, 3-2 al Camp Nou). Potser el Madrid, en el total dels dos partits, va estar millor, però la gran efectivitat blaugrana davant la porteria de Casillas va ser clau en el triomf barcelonista.
El Reial Madrid, en el primer encontre al Bernabeu, va ser lleugerament superior al Barça que va poder contrarestar-ho amb dos grans dianes de Villa i Messi. El partit de tornada, disputat en un Camp Nou ben ple, va ser més igualat. En aquest segon encontre, les intervencions de Casillas van impedir que el Barça augmentés el seu avantatge i pogués decidir més aviat el matx. En el primer encontre va ser Valdés qui va impedir-ho.

El jugador clau en els dos encontres de la final va ser novament Messi. L’argentí no va tocar gaires pilotes, però va convertir en or totes les que va tocar: tres gols, una assistència (bé, dues; va intervenir directament en els cinc gols del seu equip) i tres ocasions clares sol davant de Casillas. Poca cosa més va fer en els 180 minuts restants; tanmateix, en les poques accions en què va intervenir va estar absolutament genial i especialment decisiu. Tal com resava en portada el diari esportiu madrileny: “Per què? Per Messi.”, tot relacionant els famosos interrogants repetits que havia llançat Mourinho la temporada anterior després de l’anada de les semifinals de la Champions amb el motiu de la derrota madridista a la final de la Supercopa: per l’actuació i els gols de Messi.

S’ha comentat que el Madrid, en portar una setmana més d’entrenaments, estava molt més bé físicament que el Barça, cosa que es va poder veure clarament en els dos encontres de la final. No sé si després d’un mes d’haver-se iniciat la pretemporada una setmana pot marcar tant les diferències en el to físic d’un conjunt a l’altre. Penso que no. Crec que hi ha altres factors que hi han ajudat més. Com les lesions i contusions d’alguns jugadors blaugranes (com han estat els casos de Xavi, Piqué, Puyol i Maxwell), que han retardat considerablement la seva posta a punt. Altres jugadors es van integrar tot just la setmana passada als entrenaments, com els que van participar a la Copa Amèrica (els argentins Mascherano i Messi, els brasilers Alves i Adriano, i el xilè Alexis). I en Cesc, que no ho ha fet fins el dilluns d’aquesta mateixa setmana. I una tercera raó pot haver estat la intensitat en la preparació física. Crec que en Mourinho li ha donat prioritat, mentre que Guardiola ha estat molt més suau en aquest aspecte.
Aquestes tres raons poden haver estat més transcendentals que la setmana de més de preparació que portaven els madridistes, que, en realitat, són quatre o cinc dies (doncs el cap de setmana no van pas treballar). A més, en Mourinho la setmana passada va donar dos dies més de descans als seus jugadors que en Guardiola. Per tant, tampoc és que siguin tants dies reals d’entrenament de més.

La pressió que els jugadors del Reial Madrid van fer sobre la sortida de la pilota des de darrera al Barça va ser molt bona. A més, se’ls va veure més ben col•locats sobre el terreny de joc que els blaugranes. No sé si per la seva major preparació física. Amb aquesta pressió els jugadors culers no s’hi van sentir còmodes i van perdre moltes pilotes; especialment, van perdre-la massa ràpid i de manera massa propera a la pròpia àrea. Aquí va ser un dels problemes que va tenir el Madrid: no saber aprofitar aquestes ocasions. Els seus davanters no van estar prou inspirats per treure profit de l’excel•lent pressió que van exercir els seus jugadors. Els va mancar la qualitat o la inspiració que van tenir els blaugrana davant porteria.
Quan el Barça va aconseguir superar el mig del camp amb la pilota controlada, ja va fer bastant el seu joc de sempre i va fer perill. En el segon encontre de la final, malgrat allò que puguin dir els seguidors madridistes i escriure la premsa madrilenya, el Barça va tenir més ocasions de gol que el Madrid. A més de les tres dianes, trobem quatre intervencions excel•lents de Casillas, sol davant els davanters blaugranes (Messi en tres ocasions i en Pedro en una altra). En canvi, el Madrid només dues dianes (en córners i amb rebots) i dues ocasions més (el xut de Cristiano al pal i el cop de cap de Ramos, lleugerament desviat, a la sortida d’un córner).

Aquesta vegada l’àrbitre va tenir una actuació correcta i no es va deixar influenciar per les queixes contínues dels madridistes. Va pitar i va mostrar targetes en tot allò que va veure. No com va fer l’àrbitre del Bernabeu que va estalviar quatre o cinc targetes clares als jugadors madridistes. Al Camp Nou, l’àrbitre va estar bé, encara que també va cometre alguna errada. Però, segurament que l’home va veure-ho així (no fora de joc de Cristiano en el primer gol madridista) o senzillament no va veure-ho (targeta a Pepe per falta a Piqué, targeta a Marcelo per la puntada de peu a Messi).

Allò que no s’entén són les queixes i les protestes continuades dels jugadors i de la banqueta del Reial Madrid per accions totalment clares i punibles. Suposo que és una manera premeditada de pressionar l’àrbitre. Però, fa riure veure després la jugada repetida i comprovar que les protestes no tenien cap raó de ser, ni de lluny. Fins i tot, jugadors que fins ara semblaven prou assenyats, com en Xabi Alonso i l’Iker Casillas, sembla que han perdut l’oremus. El tolosà encara va estar correcte al Camp Nou, però en Casillas... Fa vergonya i causen incredulitat i estupefacció llegir les seves declaracions després de l’encontre referides a la jugada de l’expulsió de Marcelo i la seva acció salvatge sobre Cesc: “Una entrada, al suelo y lo de siempre”. Fins i tot, la premsa de Madrid la considera brutal, digna d’expulsió i censura el jugador blanc per la seva violència innecessària.
Tanmateix, l’acció culminant de l’encontre va ocórrer fora del terreny de joc i en els darrers moments del matx. Va ser l’agressió ridícula i incomprensible de l’entrenador madridista Jose Mourinho sobre el segon entrenador culer Tito Vilanova (li va posar el dit a l’ull per darrere i amb insistència). La televisió va captar-ho i les imatges donaran la volta al món. Poden ser un bon toc contra el prestigi de l’entrenador portuguès. Al mateix temps, li pot portar, li hauria de comportar, una sanció exemplar per part de les autoritats esportives espanyoles.

Les manifestacions de Mou a la roda de premsa post-partit són d'un sarcasme i una desconsideració totals envers Tito Vilanova (de qui diu que no coneix i a qui anomena irònicament "Pito"). El portuguès encara no s'ha excusat pel seu comportament antiesportiu ni ha demanat disculpes a Vilanova.
Les declaracions de Piqué al final de l’encontre, o del mateix Guardiola, posen de manifest una mena de malestar, de preocupació, que està canviant el futbol espanyol. Fins l’arribada de Mourinho els encontres entre els dos grans del futbol espanyol es vivien amb intensitat i amb molta passió; però no amb l’agressivitat i la violència d’aquests darrers sis “clàssics”. L’arribada del portuguès a la banqueta blanca ha estat determinant en aquest sentit. Tant de bo que no es compleixi l’advertència de l’entrenador blaugrana quan va manifestar que s’hauria d’anar més en compte, ja que al final algú prendrà mal.

Pel que fa als aficionats culers, deixant de banda la seva alegria pel triomf davant l’etern rival (és una victòria sempre celebrada, sigui en el torneig que sigui), la seva satisfacció va ser total davant unes accions realment excel•lents dels seus jugadors (especialment genials les de Messi i Iniesta en aquest sentit) i les bones sensacions que va causar Cesc en el darrer quart de l’encontre, quan va debutar amb la camiseta blaugrana. No és que el d’Arenys quallés una gran actuació (quinze minuts són molt pocs), però va fer-ho tot bé i va mostrar les seves possibilitats dins l’equip. Realment, pel que es va veure al Camp Nou, totalment engrescador i encertat el seu fitxatge. Pot aportar molt al conjunt, sobretot joc i profunditat en un equip que potser necessitava un jugador de les seves característiques. Ara mateix penso que en Messi i les bandes poden sortir molt beneficiades per les accions de Cesc; a més, té arribada i xut, que a la final de la Supercopa no va tenir prou temps per mostrar.

Pel que fa als jugadors que van sortir al Camp Nou, en Messi va estar genial, malgrat intervenir poc, i l’Iniesta va mostrar la seva enorme qualitat. Pedro també va quallar un gran partit, igual que Mascherano i Alves. Valdés i Abidal van mostrar un bon to. En Piqué va tenir coses bones i alguns desencerts. En Busquets, encara que bé, no va ser el de sempre, segurament com a conseqüència de la lesió que arrossegava. En Xavi va repartir i asserenar el joc, però sense brillar. En Villa va estar lluitador, però poca cosa més. I els que van sortir a la segona part, l’Adriano es va moure molt i amb encert; d’en Cesc ja n’hem parlat; i d’en Keita va jugar massa pocs minuts per dir-ne quelcom, però va ajudar amb tot allò que va poder.
Dels que no van jugar, l’Alexis es va lesionar a l’escalfament; en el cas d’Afellay haurà d’haver-hi baixes perquè tingui minuts; en Thiago potser en tindrà contra rivals més fluixos; i en Fontàs no compta. En Puyol i en Maxwell estaven lesionats.

Pel que fa al Reial Madrid té un gran equip i farà una gran temporada. El seu repte serà, com en els darrers anys, superar el Barça de Guardiola. La seva creu potser serà comprovar, al desembre, en el primer enfrontament de Lliga entre els dos grans, si podrà competir amb la mateixa igualtat que ara quan els blaugrana hagin recuperat el seu to físic i estiguin en plena forma. Potser aleshores a en Mou li tornaran a sorgir els fantasmes de sempre i tornarà a plantejar un partit a la contra. Ja es veurà. Queda el dubte de si el Madrid podrà fer aquesta pressió sobre la defensa blaugrana quan el Barça estigui ja en plena competició.
Allò que no va estar gens bé és que els jugadors madridistes es retiressin del terreny de joc abans del lliurament del trofeu al campió. Crec que és la primera vegada que passa en el futbol espanyol d'alta competició. Segons les declaracions d'un vicepresident del FC Barcelona, aquest va veure com en Mou donava ordres als seus jugadors perquè es retiressin als vestidors. La directiva del Reial hauria de prendre mesures sobre l'afer i buscar la manera d'advertir i sancionar el seu entrenador. Tanmateix, no crec que en Florentino Pérez faci res al respecte. I d'aquesta manera el Real Madrid va perdent prestigi i "senyoriu". Allà ells. Però són coses que no estan bé i són un mal exemple.

El que s’ha vist ara, al mes d’agost, en aquests dos encontres de la final de la Supercopa d’Espanya, és que el Madrid estava molt més bé físicament i que la gran diferència entre ambdós equips és en Messi. Potser ara s’entendrà més el titular d’As en la portada: “Por què? Por Messi.”