"Tenim un problema".

La gran ofensiva

Editorial

La portada ahir del diari ABC amb el títol "Tenim un problema" en al·lusió a Catalunya, marca el tret de sortida d'una ofensiva en tota regla de l'espanyolisme. Els catalans, ja se sap, fem el paper de jueus d'Espanya i des de les elits intel·lectuals de Madrid ja se'ns està veient com el cap de turc a qui encolomar els mals de la crisi, i a sobre desfogar-hi els fantasmes nacionals espanyols. No és estrany que coincidint amb aquesta ofensiva ja hi hagi qui parli escandalitzat de suspendre la final de la Copa del Rei a causa dels possibles xiulets, que l'ascendent i radicalitzada UPyD aixequi la bandera contra una insubmissió política catalana, i que Convivència Cívica es plantegi dur als tribunals la consellera Irene Rigau a causa de la immersió a l'escola. Més embats vindran encara, amb histrionisme inclòs. Que en tot aquest batibull espanyolista aparegui el PSC rebaixant el dèficit fiscal que pateix Catalunya de 16.409 milions a només 791 milions, realment fa pensar si no s'estan equivocant de bàndol. I no ho diem pas perquè ens agradi que caiguin novament amb un error. El que necessita el PSC és no tenir por i sumar-se a la reivindicació d'un pacte fiscal que inclogui la recaptació de tots els impostos. El contrari, ja ho veuen avui si llegeixen l'entrevista amb Albert Rivera, és coincidir amb Ciutadans.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/03/la_gran_ofensiva_82375.php

____________________________________________________

Sense franco, sense franquistes

Francesc Canosa
El senyor Filferro i el senyor Forrellat les han vist de tots colors. Per això sempre van com vestits de varicel·la. Es graten la picassor mentre beuen copetes de mata rates i així sembla que ballen pasdobles amb el singlot. Han estat els enfants terribles de la residència d’avis, però ara ja no són res. La competència és esfereïdora. Buf, horrible. Des de que hi ha iaio-flautes i iaio-txatxis no lliguen ni amb una escombra d’espart. Ai, abans tot anava d’una altra manera: amb Franco vivíem millor.
Us conec des de petit senyor Filferro i senyor Forrellat: no sabeu ni parlar castellà, sempre us heu mig dit franquistes, com aquell que es proclama soci de l’associació de canaris afònics, coixos i amb gorra de vellut, però ara no enteneu tots aquests insults, tota aquesta bilis. Fixeu-vos si ha de ser la rehòstia consagrada Catalunya que aquí hi ha paios que no saben ni dir hola en castellà i que poden defensar un genocidi sense (voler) saber-ho i... Fundador, un pastor que, emigra a Catalunya d’un Jaen oblidat pel franquisme, que no mastega ni un borrall de català però que votaria independència. Som 2012 i si anem a cal pompes fúnebres ens dirà que ens estem quedant sense Franco i sense franquistes.
El fenomen s’ha de poder clissar ben seré. Per tant, res de beure ni un vaset de moscatell. Avui i, mica en mica, la independència és un discurs que no té cap altra alternativa a Catalunya. La resta de possibles propostes s’han esmicolat. Els pseudo ebenistes que encara defensen un encaix amb Espanya aviat els traslladaran a un museu de hippies dissecats. Totes les ideologies i xiringuitos fills de la farsa, la mentida i l’analfabetisme estan tremolant com rates que robaven formatge i ara han de rosegar tubs de PVC. Tot cau i només dempeus queda Catalunya i els catalans. Això no és menor: és major.
Pareu l’orella. Fregueu-vos els ulls. El país s’està endreçant. Per això la portada de l’ABC: “Cataluña. Tenemos un problema”. Efectivament. Tenen un problema, tenim un problema. No pas d’ara: des de sempre. No em cansaré de repetir que ens equivoquem si pensem que això és nou: sempre, sempre és així. Tirem només una mica endarrere, per exemple al maig de 1878. Uns marcians que només poden ser catalans fan una periòdic a Nova York en català. Es diu 'La Llumanera de Nova York' (ara en Lluís Costa n’ha fet un llibre). Fixem-nos que escriuen, amb tota la distància del món, el maig de 1878: “Lo únich que sap fer la prempsa de Madrid quand se veu obligada á tractar de la provincias y sobretot de Catalunya, es umplirnos d’insults y de calumnias, com ha fet ara ab motiu de la crisi industrial”. Com no passa el temps.
Tenen un problema. Tenim un problema. Però, ara, potser aquesta és la gran diferència: el plural. Espanya diu que “tenemos un problema” i Catalunya contesta amb la portada del Punt Avui: “Tenim un problema”. Comença a treure el cap el nostre plural. Som. Perquè avui aquell franquisme, aquell paisatge, està morint perquè Espanya és franquista al quadrat: més una que mai. Avui l’Espanya mal dita democràtica és més franquista que el franquisme. Avui ningú entén, ni vol entendre. Avui, com sempre, Espanya és tòxica, letal, pur amonal. Per això és quan moro que hi veig clar. Avui els extrems, el senyor Filferro i el senyor Forrellat i Fundador votarien independència. I tenim tot un país enmig. Avui tenim una solució als nostres problemes: una, gran i lliure. Catalunya, és clar.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/03/sense_franco_sense_franquistes_82430.php

____________________________________________________

Talent independentista

Melcior Comes

Un dels esports intel•lectuals més ridículs entre els que es practiquen ara mateix a Catalunya —vostès ja em disculparan— consisteix en somniar què farà el país l’endemà de la independència. Aquesta capacitat per imaginar i projectar mons en plenitud —mentre la nostra realitat es fa cada dia més difícil— no deixa de ser ben humana, però també té un punt d’infantilisme absurd, totalment contraproduent. Com més negre es posi tot, més podem esperar veure projeccions de Catalunyes fantasmagòriques: és ben natural.
Aquí ningú sap quan —ni com— serà possible canviar la relació amb Espanya en aquest sentit; si serà aviat o d’aquí a una dècada o una generació; si haurem de patir poc o molt —econòmica i culturalment—; si es guanyaria o no un hipotètic referèndum que no podem convocar; si tindrà sentit emancipar un país que potser ja no existirà (perquè abans potser s’haurà deixat enfonsar entre tanta mossegada); si Espanya permetrà un procés d’autodeterminació de manera pacífica o bé portarà la nostra classe política a la presó —o aneu a saber—; si Europa ens obrirà o no els braços, etc.
I així fins a milers de problemes, els quals queden automàticament solucionats, i tot perquè s’hi salta per sobre i ens anem per encanteri al dia 1, el dia en què el país serà lliure i encantador. El vaixell ha sortit del port —o almenys això volem imaginar—, sí senyor, però encara ha de sortejar mil aventures abans d’arribar a la terra promesa (en arribar a la qual, ai, sospito que veurem moltes cares decebudes). D’aquí que perdem el temps en bizantinismes i fulls de ruta més o menys ignominiosos, l’únic sentit dels quals és donar cobertura retòrica a un determinisme —llibertari o economicista, tant és— que no està escrit a les estrelles.
Jo no tinc cap poder d’endevinació, però sí que tinc una mica de memòria. El conte de fades que ens promet la independència per d’aquí a quatre dies fa molts —i molts d’anys— que l’escoltem. “Però és que ara és veritat”, em diran alguns; potser sí, però fet i fet les coses estan més o menys com sempre (i potser pitjor en molts sentits). I no crec que a curt termini arribem a veure jugades grandioses, sinó el mercadeig polític, un estira i arronsa poc èpic i inelegant, al qual ja hauríem d’estar acostumats. Fet i fet, no pot ésser d’una altra manera.
Qui esperi una pel•lícula de cowboys pot anar armant-se de paciència: la independència trigarà a mostrar el nas. De moment, jo només en percebo, en dies clars i assolellats, una mica de perfum, però per la resta res de res: només xerrameca. La independència és tan sols l’ofici, o l’excusa, amb la qual alguns polítics més aviat mediocres juguen amb les aspiracions més esperançades de determinats sectors del país, o un gènere literari que serveix a alguns altres de tema per anar escrivint articles plens d’expressions sonores que amaguen la impossibilitat de veure més enllà de les pròpies metàfores. Ens hem deixat enganyar durant massa temps, em sembla. Ara toca ser realistes, perquè només si basem les nostres esperances en fets reals em podem arribar a treure l’entrellat i no tornarem a passar una dècada perdent bous i esquelles.
Aquest somiar despert també dissimula la por que tenen molts a posar-se a treballar de veritat per a la realització d’aquesta idea d’emancipació —que demana més talent del que tenen—, la qual lliguen sovint a determinats models de societat: la verda-ecologista-proteccionista-progressista, etc., o a l’ultraliberal amb un tot privat eficientíssim. Models poc defensables, però fem malament si condicionem una cosa a l’altra, perquè així acabem tornant a fer prevaldre l’eix dreta-esquerra per sobre de l’interès nacional.
La transició nacional catalana ja ha començat —no sé cap a on: ho confesso—, però molt sovint són els propis independentistes els primers en posar-la en dubte. Ens hem de basar en majories socials reals, verificables en eleccions democràtiques, no en fotografies multitudinàries de diumenge a migdia assolellat. S’ha acabat un primer acte de la comèdia negra de la relació amb Espanya, però el procés emancipatori no s’ha engegat realment: tot depèn ara de la resposta que es rebi davant de la petició d’un tracte fiscal més d’acord amb la idea d’administració lliure dels propis impostos.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/03/talent_independentista_82359.php

____________________________________________________

PROCLAMAR L’ESTAT CATALÀ A COST ZERO

Jaume Clotet

L’exconseller d’Economia dels dos governs tripartits, Antoni Castells, està convençut que el sobiranisme podria ser hegemònic si la creació de l’Estat català tingués un cost zero per als catalans. Literalment, afirma que “la majoria seria independentista si la independència no suposés una esquinçada, una fractura social, si consistís només a prémer el botó”. L’artífex de l’actual sistema de finançament fa aquesta afirmació en el llibre “Començar de nou”, escrit per Ferran Casas i Joan Rusiñol, periodistes intel•ligents i de raça, i editat per Deu i Onze Edicions.
Entenc que, amb aquesta afirmació, Castells es refereix sobretot als federalistes despistats i als autonomistes porucs, que més o menys podem enquadrar, respectivament, a les òrbites del PSC i de CiU. Ell forma part del primer grup i molt em temo que mai no farà el salt definitiu cap a la centralitat del catalanisme, que des de fa un temps es situa clarament en el sobiranisme. Suposo que Castells deu ser presoner de la pròpia trajectòria política i mai no es fàcil admetre públicament que t’has equivocat o que t’han mogut el terra sota els peus. En aquest sentit, l’excusa del “botó” és providencial perquè esquiva la responsabilitat de qualsevol decisió i remet a un escenari paralitzador perquè es basa en una amenaça hipotètica que avorta tot el procés: el bucle perfecte.
Precisament, fa uns dies, l’alcalde de Vic i promotor de l’Assemblea de Municipis per la Independència (AMI), Josep Maria Vila d’Abadal, lamentava que alguns alcaldes sobiranistes no s’han adherit a l’associació per por de perdre alguna subvenció. Quan li expliquen els motius, ell els retreu que en aquesta vida no hi ha res que sigui de franc i els insta a triar entre fer allò que creuen millor per al país o renunciar-hi en favor d’una obra pública. Dit d’una altra manera, que si es volen deixar comprar cap problema, però com a mínim que en siguin conscients.
A veure si ens entenem: per fer una truita s’ha de trencar, com a mínim, un ou. Esperem que no calgui trencar-ne gaires, però és evident que la gent que només acceptaria la independència de Catalunya si no comportés cap cost econòmic, ni social, ni lingüístic, ni polític, ni cultural, ni de cap mena, en realitat no la volen. No passa res, és ben legítim estar-hi en contra. Més encara: no voler-la sí que confortable, còmode i, com bé diuen, no suposa cap cost. Però estaria bé que, com a mínim, no ens passin la pilota a la resta perquè bé podríem respondre que la majoria de la població acceptaria la permanència dins d’Espanya si aquesta no tingués un cost econòmic, social, cultural, lingüístic i polític, costos que ha quedat provat i demostrat que sí que té.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/03/proclamar_l_estat_catala_a_cost_zero_82361.php

Quan el racista diu 'racista' a la víctima.

Víctor Alexandre

La majoria de les persones, quan decideixen abandonar la seva terra per anar a viure a un altre lloc, són conscients que el canvi els suposarà un esforç d’adaptació a una nova realitat cultural. Saben que a partir d’aquell moment ja res no serà igual, però, tot i així, ho assumeixen perquè també saben que l’adéu a una terra no significa pas l’adéu a un mateix. Per tant, siguin d’on siguin, no deixen de ser qui són pel fet de viure a Catalunya, França o Alemanya. Al contrari, són infinitament més rics, ja que aprenen una nova llengua i incorporen una cultura i una visió del món que fins aleshores desconeixien. Són, en definitiva, persones que sumen, no pas persones que resten, perquè la incorporació a una nova col•lectivitat nacional, lluny de ser una renúncia o una pèrdua, constitueix un meravellós enriquiment que els fa més cultes i més savis en la mateixa mesura que la societat d’acollida es fa més culta i més sàvia quan incorpora els seus valors. Catalunya, com diu una cançó, és “fruit d’un mestissatge que ve de segles enllà”, i aquesta evidència inqüestionable és justament la que ha configurat la nostra personalitat i ens ha fet acollidors i respectuosos amb altres maneres de ser i de pensar. Acollidors i respectuosos, però no idiotes.

Aquesta és la raó per la qual a un català que decidís viure al País Basc, a França o a Alemanya mai no se li acudiria exigir que el seu fill fos escolaritzat en català en nom de la seva condició d’europeu i d’un pretès dret a la llengua materna. Cada poble té la seva llengua pròpia i ha de ser aquesta, lògicament, la llengua vehicular de les seves escoles. Una altra cosa és que algú, autòcton o forà, vulgui escolaritzar els seus fills privadament en un centre la llengua vehicular del qual sigui una altra. El Liceu Francès o l’Escola Alemanya, per exemple. En aquest cas, serà una opció legítima i no hi ha res a dir. Ara bé, les línies d’ensenyament d’un poble és obvi que les han de marcar els governs nacionals d’acord amb la voluntat democràtica dels seus Parlaments i cap govern de cap altre poble no té dret a immiscir-se en aquesta qüestió. De llengües maternes, a Catalunya, com a tots els pobles del món, n’hi ha moltes, moltíssimes. Però cap d’aquestes llengües, totes respectables, no pot, en virtut del caprici o de la ideologia d’algú, passar per damunt dels drets de la llengua pròpia i nacional i dels acords del Parlament en aquest sentit.

A Catalunya, malauradament, hi viuen algunes persones, molt poques per sort, que odien profundament el país. No, no és que n’odiïn la geografia o el clima, odien la nació. Odien la seva llengua, la seva història i la seva identitat, perquè encarnen la prova del fracàs imperial espanyol. En realitat, són fills ideològics d’aquell Santiago Bernabeu que l’any 1968 va dir: “Me gusta Cataluña a pesar de los catalanes”. Quaranta-quatre anys després, la senyora Consuelo Santos, candidata del Partit Popular per Sabadell i una de les tres persones que estan en contra de la immersió lingüística, ha anat encara més lluny i ha titllat de racista el Parlament de Catalunya tot comparant-lo amb els blancs que prohibien que els negres s’asseguessin al seu costat als autobusos nord-americans a començament del segle XX. La catalanofòbia és capaç de dir aquestes barbaritats i moltes altres sense el més mínim sentit de ridícul. El seu problema, com el de l’esperpèntica entitat Convivencia Cívica Catalana –esperpèntica fins i tot en el nom, ja que persegueix just el contrari–, és que pretenen viure a Catalunya com si visquessin a Valladolid, a Salamanca o a Toledo. És a dir, com si no s’haguessin mogut de la seva terra. I perquè això sigui possible necessiten que sigui Catalunya qui s’adapti a ells i no pas ells a Catalunya. Ja se sap, és el colonitzat qui ha de parlar la llengua del colonitzador i no pas el colonitzador la llengua del colonitzat.

Arribats aquí, però, serà bo preguntar-los si creuen que els parlants de les 283 llengües maternes que hi ha a Catalunya també haurien de tenir un ensenyament lingüístic personalitzat. Més que res perquè quan ens responguin que naturalment que no, atès que no són llengües oficials, els haurem d’enfrontar amb les seves contradiccions i preguntar-los si no havíem quedat que, segons ells, el dret a l’ensenyament en la llengua materna és un dret humà individual? Ho és o no ho és? O potser és una norma que només regeix en cas que la llengua materna sigui l’espanyol? Si és així, ens hauran d’explicar per quina raó l’italià, l’alemany, l’amazic, l’aimara, l’urdú, el wòlof, el quítxua, el portuguès o el panjabí no poden gaudir del mateix dret que l’espanyol. “Porque estamos en España”, potser? Però que no diuen que no són nacionalistes? Que no diuen que no es pot discriminar ningú per raons de llengua i que no hi ha drets nacionals, només drets individuals?

En tot cas, el que sí que hi ha són tres raons bàsiques per les quals el català ha de ser la llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya. Una, perquè és la llengua pròpia del país; dues perquè és una llengua amenaçada de mort; i tres, perquè si el català no és llengua vehicular a les escoles de Catalunya, a quin lloc del món ho ha de ser? Per altra banda, fóra bo que aquesta gent ens digués per quin motiu uns pares de Valladolid poden exigir que el seu fill sigui escolaritzat en espanyol a Lleida i, en canvi, uns pares catalans no poden exigir que el seu fill sigui escolaritzat en català a Valladolid? No compten, aquí, els famosos drets individuals de la llengua materna? Sembla que no, perquè a Valladolid l’única llengua oficial és l’espanyol, que és la llengua pròpia de Valladolid, mentre que a Lleida, tot i que la llengua pròpia és el català, hi ha dues llengües oficials, el català i l’espanyol. I aquí és on rau el parany, un parany que consisteix no sols a prohibir l’oficialitat del català a Espanya –cosa que el faria oficial a Europa– i a imposar l’espanyol com a idioma hegemònic a tot l’Estat, sinó a imposar-lo també com a idioma oficial a Catalunya. D’aquesta manera, com que el català no és oficial a Valladolid, els pares catalans que hi visquin, tot i ser considerats espanyols, no tenen els mateixos drets lingüístics que els val•lisoletans a Catalunya, la qual cosa fa que hi hagi espanyols de primera i espanyols de segona. I aquests espanyols de segona, naturalment, són els espanyols a la força. És a dir, els espanyols que en realitat no són espanyols. Qui és, aleshores, el discriminador? Qui és, en conclusió, el racista?

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/03/quan_el_racista_diu_racista_a_la_victima_82182.php

Entrevista amb Santiago Niño Becerra, economista.

Quan temps durarà la crisi? Tornarem algun dia a viure com abans? De qui és culpa aquesta situació? Realment sortirem d’aquest cercle viciós? D’aquest tema tan complex i vidriós en parlem amb Santiago Niño Becerra, economista i catedràtic d’Estructura Econòmica. És pessimista pel que fa a l’actual situació del país, i preveu que aquest any 2012 serà terrible. Niño Becerra assegura que mai més tornarem a tenir el nivell de vida d’abans. El gastar per gastar s’ha acabat per sempre.

per Alèxia L. Ferret

El pitjor està per arribar? I és que ara, l'Estat espanyol torna a estar en recessió…
No torna a estar en recessió, sinó que ja estava en recessió. I no només Espanya, també ho estava tota Europa i el món. A finals del 2010 i durant el 2011 hem viscut amb els ecos encara del Pla E de Zapatero i també amb la idea que el pitjor de la crisi ja s’ha acabat. Perquè a la gent no li agraden les coses tristes. Però tot forma part de la mateixa pel·lícula. Aquest any 2012 serà el 'desmadre'. La inèrcia que portem de l’any passat ens afectarà, i a la vegada notarem els efectes de les mesures que es posaran en marxa. Serà un any terrible.

Qui té la culpa d’aquesta situació? Els polítics, els bancs, els ciutadans?
La culpa o bé és de tots o bé no és de ningú. La història és implacable i si s’analitza veiem que en cada moment s’ha fet el que es podia fer i el que calia fer. El nostre model actual es va posar en marxa després de la gran depressió mundial i ha funcionat molt bé. Però el problema ha sigut que aquest model estava basat en el consum a crèdit i en el malgastament dels recursos. Així hem crescut. El Banc d’Espanya ha estat molt responsable del que ha passat. Li arribaven les dades de tots els bancs, ell és el supervisor. I va callar perquè s’havia de créixer. Per tant, ha tingut una responsabilitat elevadíssima, i d’això no se'n parla. I per què no se'n parla? Perquè l'objectiu era créixer i, a sobre, el governador del Banc el tria el govern.

A partir d’ara anirem cap enrere? No tornarem a viure com abans?
No, mai més. Aquesta vida que hem tingut com a societat de voler sempre més i més s’ha acabat. I per dos motius, primer perquè financera i econòmicament és insostenible i després perquè és insostenible físicament. És també un problema físic. El nivell d’endeutament no pot créixer de forma indefinida.

I ara què vindrà, doncs?
Un retrocés del PIB, del nivell d’estàndard de vida, almenys si el mesurem com ho hem fet fins ara. És a dir, fins ara una persona es podia comprar un cotxe cada dos anys, podia tenir una segona residència, i això molt poca gent ho podrà fer en el futur. Per tant, s’haurà de fer un canvi de xip. Si seguim pensant que l’estàndard de vida el marca l’accés al consum, notarem un empobriment bestial. Quan la crisi acabi podem anar a retrocessos de PIB d’entre un 20% i un 25%, amb expectatives d’estancament… Un cop Espanya passi la crisi tindrà un atur estructural brutal. Ja es comença a parlar d’entre un 14% i un 16%. I el que s’entén per atur puntual pot arribar al 40%. Però ara la pregunta és: de Les Hurdes de Càceres què en fem? Ara jo no se li poden donar més diners… i d’això ningú en parla.

I és que les autonomies, i especialment Catalunya, estan ofegades. Quina és la solució?
No és que les autonomies tinguin ara un problema, sinó que sempre l’han tingut. Els polítics que van fer la llei orgànica de finançament de les autonomies (LOFCA) eren llestos. Van entendre que Espanya no podia créixer més enllà d'un límit. I com que no podia créixer, doncs van fer que els que sí que ho feien donessin diners als altres…

És sostenible l'Estat de les autonomies?
Quan tot això s’estabilitzi, hi haurà autonomies que hauran de desaparèixer, tal com sona. Una autonomia com Astúries, que està rebent de l'exterior el 14% del seu PIB, no pot existir. Deixant de banda els rerefons polítics i ideològics, això és un tema econòmic pur i dur. I en segon lloc, altres autonomies que sí que poden existir tenen transferides certes competències que no poden mantenir. Hi ha un estudi que diu que és impossible mantenir una sanitat amb menys de dos milions d’usuaris, i la Rioja no té aquests dos milions d'habitants… I a Aragó, el govern Aznar la va obligar a acceptar la competència de Sanitat, quan no la volia…

Ara, Catalunya demana un pacte fiscal, similar al concert econòmic…
El que s’hauria de demanar és el retorn del dèficit fiscal interregional. Hem de començar a negociar a partir d’aquí. Les últimes balances fiscals que el govern d’Espanya ha publicat han estat les del 2005. L’any passat va prometre que publicaria les del 2009, i no ho va fer. Quants partits polítics li ho han demanat? Cap. Jo penso que el camí és aquest. Per mi el pacte fiscal és posar paraules boniques a una cosa en la qual no es vol entrar.

A partir d’ara, els governs dels Estats tindran molt poca sobirania?
Miri, el que es va signar el 3 de febrer a Brussel·les, allò va ser brutal. El que passa és que la gent no ho ha entès. Però a partir d'ara uns senyors ens controlaran des de Brussel·les estant. És un cop de destral a la sobirania i a l’autonomia. Els governs es convertiran en gestors. Des de allà es farà el planning i aquí s’haurà d’aplicar.

I Alemanya o França estan tan bé com ens fan creure?
És clar que no. Alemanya té poc atur perquè té set milions i mig de persones subempleades. Alemanya necessita exportar, i el quart trimestre del 2011 va tenir creixement negatiu, poca broma. Té una capacitat impressionant, però en el moment en què els altres països no els comprin productes, adéu-siau. I França té uns problemes terribles. Li passa com a Espanya. Perquè té una regió parisina brutal, però després té la Bretanya. I què hi ha a la Bretanya? Molt poques coses.

Quin ha estat el crash del qual parlava al seu llibre “El crash del 2010”? Per què no l’hem vist?
La reunió de caps d'Estat i de govern de la UE del 7 i 8 de maig del 2010 va ser on es va donar el cop de timó. Fins llavors l’objectiu era gastar i gastar per poder recuperar l'economia, i amb aquella cimera va quedar clar que aquesta via era impossible. Es va fer el gir cap a retallar i netejar. Per a mi, aquest canvi és el crash.

Realment, la crisi durarà 10 anys?
Dona, aquesta mena de crisis duren entre 10 i 12 anys. Però és cert que hi ha països que estan millor que d’altres. Jo ja signaria per estar com Holanda o com Àustria. Ara tot just estem començant a entendre què és la globalització. Fins ara, l’havíem entesa en el sentit que si em vull comprar un cotxe coreà, me’l compro. Però globalització no vol dir només això. Són sobretot les implicacions que té la desaparició de les fronteres, el fet que tot viatja i les qüestions financeres també. Ara els problemes de l'economia s'estenen a nivell internacional i, a més, queden interpenetrats.

Potser el problema de fons és que no estem adaptats al món global?
No. S’ha fet el que es podia fer, quan es podia fer. La dinàmica històrica determina què es pot fer en cada moment. Entre el 1990 i el 2005 havíem d’haver estat més adaptats, però no podíem. La nostra mentalitat, les eines… Internet es va massificar l’any 1995, d’això en fa quatre dies. Ha estat un problema d’adaptació perquè no podíem fer una altra cosa. Aquesta crisi és semblant a la dels anys 30 però no es pot dir que haguem comès els mateixos errors. Tornarem a cometre errors semblants, i aprenem d'aquesta manera.

És ara el moment dels tecnòcrates?
Jo prefereixo dir-ne tècnics. Perquè la paraula tecnòcrata, sobretot a Espanya, té connotacions… Però sí, clarament, la política va a menys. Ara el que toca és administrar recursos, l’escassetat. I això no ho pot fer un polític perquè amb el què pensa és amb les eleccions que tindrà al cap de quatre anys. Ho ha de fer gent que hagi de respondre davant d’anàlisis quantitatives.

Vostè és un home pessimista… però hi ha alguna solució a la crisi?
És clar que n’hi ha. No és pas la fi del món! La Gran Depressió va ser horrorosa i bé que se’n van sortir. El que passa és que aquests camins són durs. Tot i que ara estem millor que a la Gran Depressió, eh? El model de protecció social està retrocedint però encara hi és, hi ha elements amortidors que als anys 30 no existien, els governs dialoguen… Venim d’un model que era excepcional, i que ja no dóna més de si. Vivíem a base de crèdit. L’única solució és temps per anar polint i netejant, s’ha d’anar poc a poc. Hem d’adoptar el xip que hem d’anar a menys…

Ara una de les grans controvèrsies a l'Estat espanyol és la reforma laboral. No agrada als sindicats, però a Europa sí…
Aquesta reforma laboral està pensada per a les grans empreses. Amb aquesta reforma Telefònica, per exemple, podrà arribar fàcilment al seu objectiu de tenir només 15.000 treballadors. I a la resta d’Europa agrada perquè a ells el que els interessa són els grans números i que paguem el nostre deute extern. El que passi de manera micro a Espanya, no.

Però és positiva aquesta reforma?
Aquesta reforma generarà més atur, més pobresa, menys consum… Servirà per a què les grans empreses puguin netejar-se, siguin més competitives en l’exterior i l’interior. És bona segons per a qui.

Evidentment estem entre dues aigües, però és bona pel país?
El que és, és inevitable. Hem de tenir clara la idea que el creixement que havíem tingut d’un 3% i d’un 4% s’ha acabat. I partir d’ara anirem baixant i ens quedarem allà, amb un atur estructural d’un 14%. Aquesta reforma és bona per estabilitzar l’economia, però partint de la base que la classe mitjana està desapareixent perquè ja no és necessària. Ara l’objectiu ja no és créixer un 4% perquè és impossible.

Quedarà desballestat l’Estat del Benestar?
Millor que parlem del sistema de protecció social. El model es va posar en marxa després de la Segona Guerra Mundial perquè era necessari que la classe obrera estigués calmada. I a més el model de protecció social, en si mateix, generava PIB. Es va posar en marxa quan l’esperança de vida a Europa era de 60 anys, i tot estava per fer. Els aparells d’ecografia ni tan sols existien. Ara s’ha disparat el cost de la tecnologia mèdica. L’esperança de vida ha crescut, i els impostos estan caient perquè l’activitat econòmica baixa, i en augmentar la productivitat es necessiten menys treballadors. I a sobre els obrers ara ja no han d’estar calmats perquè ja ho estan de per si. Per tant, el sistema de protecció social ja te’l pots carregar, o reduir-lo sensiblement.

 http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/03/entrevista_nino_becerra_marc_2012_82017.php

Històric Athletic Club.

Ahir dijous, 8 de març de 2012, passarà a ser una data memorable per als aficionats de l’Athletic Club després de la victòria del seu equip a Old Trafford, davant el local Manchester United, sotscampió d’Europa i campió de la darrera lliga anglesa, per un molt merescut 2-3. No vaig veure l’encontre perquè cap televisió d’aquí el va oferir, però va ser una victòria que em va satisfer molt.

L’Athletic Club és, de sempre, un equip que m’ha agradat. Bàsicament per dues coses: per la seva política de pedrera i per la massa de seguidors que té, totalment fidel i que sempre recolza l’equip. Un exemple: 8.000 seguidors bilbaïns van anar a Manchester entre setmana per seguir i animar el seu equip en uns octaus de final de l’Europa League, la segona competició europea de clubs. He llegit que aquest desplaçament massiu d’aficionats ha estat un record a Europa. Les xifres altres només es donen en finals, no en unes eliminatòries tan poc avançades com va ser el ManU-Athletic d’ahir.

Si voleu, podeu llegir un post que vaig escriure el 8 de gener de 2011 amb el títol Més que un club en el qual feia referència al Barça i a l’Athletic Club com els dos clubs que es mereixien sobradament aquest sobrenom pels seus valors i per la seva història. Crec que val la pena que hi feu una ullada; si no, potser alguna cosa de les que ara explicaré no l’acabareu d’entendre.

Tanmateix, l’Athletic no em té captivat només per la seva política de pedrera, per la seva afició i per la seva història; també per l’actual planter del club. Crec que tenen un equip amb una gran projecció i que, si no venen a ningú i continuen amb la mateixa política, poden fer quelcom important i esdevenir un equip campió en un futur no gaire llunyà.

L’onze inicial que va saltar a Old Trafford (Iraizoz, Iraola, San José, Javi Martínez, Aurtenetxe, Iturraspe, De Marcos, Ander Herrera, Susaeta, Llorente, Muniaín), més Toquero i Iñigo Pérez que van sortir cap al final del matx, afegint-hi Amoberrieta (crec que ahir estava lesionat), Gurpegui, Gabilondo i d’altres que no juguen tant, formen un conjunt que pot aspirar a grans coses no solament a la Lliga espanyola (a veure si es classifiquen per a la Champions League de l’any vinent; l'any passat ja van quedars sisens) sinó també a Europa.

Els onze que he anomenat més amunt, amb el canvi d'Amoberrieta per Aurtenetxe, formen l’equip titular. És un equip jove. Hi ha quatre jugadors de 22 anys (San José, Iturraspe, De Marcos i Ander Herrera), un de 19 (Muniaín); un de 23 (Javi Martínez) i un altre de 24 (Susaeta); el porter Iraizoz en té 30, una bona edat per a la porteria i encara amb anys per endavant; el lateral dret Iraola, 29; l’esmentat Amoberrieta, 26; i la seva figura, Fernando Llorente, 27 anys acabats de fer el passat 28 de febrer. Els primers reserves: Aurtenetxe, 20 anys; Iñigo Pérez, 24 anys; i Toquero, 27 anys. Els altres dos que juguen més ja són grans: Gurpegui, 31, i Gabilondo, 33.

Tenint present que el club sempre dóna jugadors, cada any algun, es fàcil de preveure que pugui enfortir encara més el conjunt. A més, l’Athletic és un club que fitxa jugadors d’Euskal Herria; això vol dir d’altres equips del País Basc, de Navarra i de la Rioja. Per tant, algun jugador basc, amb projecció, ja fos de l’Osasuna, de la Reial Societat o de qualsevol altre equip podria reforçar el conjunt biscaí.

Es diu que l’Athletic no té problemes econòmics, que paga religiosament els seus jugadors i que no necessita traspassar. Si no ven ningú i continua reforçant-se amb jugadors nous, ja surtin de la pedrera o vinguin de fora, és fàcil d’entreveure allò que pot arribar a aconseguir. Serà difícil i complicat que l’Athletic no vengui perquè equips compradors hi aniran a cercar els seus jugadors, pagant-los molts diners. Però si aguanta, i els jugadors també, poden arribar a fer grans coses en un futur molt proper.

L’Athletic és un club històric de sempre. Ja ho havia comentat en l’altre post. Sempre ha estat a Primera Divisió, cosa que a Espanya només poden dir el Barça i el Reial Madrid. Ha guanyat 8 Lligues i 23 Copes del Rei. Ha tingut grans jugadors a les seves files i equip històrics.

A la dècada de 1930 van destacar jugadors com el porter Blasco (3 vegades guanyador del Trofeu Zamora) o els components de la «primera davantera històrica» de l’Athletic, formada por Lafuente, Iraragorri, Bata, Chirri II i Gorostiza, guanyadors de 4 lligues i 4 copes amb l’Athletic.

Després, la generació dels anys quaranta (Lezama, Celaya, Oceja, Nando, Bertol, Mieza, Garate, Iriondo, Venancio, Zarra, Panizo, Gainza, aquests cinc darrers formant la «segona davantera històrica» de l’Athletic) i la dels cinquanta, el famosos «once aldeanos»: Carmelo, Orúe, Canito, Garay, Mauri, Maguregui, Artetxe, Markaida, Arieta, Uribe i de nou el gran Piru Gainza.

Més tard, la que va quedar dues vegades consecutives campiona de Lliga a les temporades 1982-83 i 1983-84, amb jugadors com Zubizarreta, Urkiaga, Goikoetxea, De la Fuente, Licerazu, De Andrés, Dani, Gallego, Sarabia, Solá i Argote, a més de Núñez, Noriega, Endika, Urtubi i altres.

Ha tingut jugadors amb una gran trajectòria en el club. Els que més encontres han disputat han estat: Iríbar, 614 encontres oficials disputats, 18 temporades en el club (1962-1980); Rojo I, 541 encontres, 17 temporades (1965-1982); Etxeberria, 514 encontres, 15 temporades (1995-2010); Gaínza, 493 encontres, 20 temporades (1939-59); Orúe, 480 partits, 17 temporades (1950-68); Larrazábal, 445 partits, 14 temporades (1990-2004); Canito, 435 partits, 15 temporades (1948-1963); Guerrero, 430 encontres, 14 temporades (1992-2006); Argote, 427 encontres, 13 temporades (1977-1990); Urzáiz, 419 encontres, 11 temporades (1996-2007).

I grans golejadors. Els deu que més: el gran Telmo Zarra, 333 gols (15 temporades al club, 1940-55, sis vegades Pixitxi); Bata, 208 (7 temporades, 1029-1940); Dani, 199 (12 temporades, 1974-1986); Gorostiza, 196 (9 temporades, 1929-1940); Iraragorri, 179 (10 temporades, 1930-36 i 1946-49)); Arieta I, 170 (15 temporades, 1953-1966); Panizo, 169 (17 temporades, 1939-1955); Gainza, 152 (20 temporades, 1939-59); Artetxe, 133 (15 temporades, 1950-65); i Unamuno, 132 (9 temporades, 1928-1933 i 1939-42).

Perdoneu tants noms i tantes dades però és que són necessàries per entendre tot allò que és i que representa el club. I encara m’he deixat molts noms il·lustres que mereixen figurar en aquest rànquing. Només per esmentar-ne una dotzena més: Uriarte, Argoitia, Koldo Aguirre, Yeste, Urrutia (l’actual president del club), Villar (president de la FEF), Andrinúa, Sáez, Carlos, Antón Arieta, Guisasola, els germans Salinas...

L’actual equip de l’Athletic aporta molts jugadors a les seleccions nacionals espanyoles de les diverses categories. Per exemple, per a l’absoluta sempre hi ha convocats dos jugadors (Javi Martínez i Fernando Llorente), tot sovint Iraola i ara Muniaín (també es parla de De Marcos). Tots ells poden anar al proper Europeu que es disputarà a Ucraïna aquest juliol. Un  altre titular, Amoberrieta, és internacional per Veneçuela (té les dues nacionalitats).

Però és que a l’equip que representarà a les Olimpíades de Londres-2012, el proper agost, també hi seran: San José, Javi Martínez, Ander Herrera, Muniaín, Iturraspe, De Marcos i potser algun altre. Els quatre primers aquest estiu ja van ser campions d’Europa sub-21, a Dinamarca, amb una selecció molt jove que va desplegar un gran joc i que va ser clarament superior a la resta d’equips classificats. El campionat va servir per classificar-se per als Jocs Olímpics de Londres.

Vaig veure els cinc partits de la selecció espanyola sub-21 d'aquest Campionat car estava recuperant-me d’una operació al cor. La veritat és que, llevat de la selecció anglesa, les altres amb les que es va enfrontar eren fluixetes i la superioritat de la Rojita va ser manifesta. L’únic problema que va tenir va ser el gol: li va costar marcar i plasmar la diferència de joc en el marcador.

Malgrat algunes baixades de tensió en moments determinats en els diversos partits, la sub-21 va realitzar un gran joc, va protagonitzar bones i espectaculars jugades i va remenar la pilota a l’estil Barça (quan només hi havia Montoya i Thiago de titulars de l’equip culer, ja que Jeffren aviat va ser suplent i Bojan va jugar poc).

Els components de l’equip titular eren jugadors coneguts, gairebé tots de Primera Divisió (llevat dels dos del Barça, Montoya i Thiago), i alguns havien destacat aquella temporada, com el porter de l’Atlético de Madrid De Gea (que va fitxar pel Manchester United), Domínguez (també de l’Atlético), Mata (del València, que va fitxar pel Chelsea), Ànder Herrera (del Saragossa i traspassat a l’Athletic), Dídac (de l’Espanyol, abans del Milan) i els dos de l’Athletic Club: l’internacional Javi Martínez i Muniaín (un dels jugadors més joves del campionat, aleshores amb 18 anys). També hi havia el central Botía (ex del Barça B i jugador de l’Sporting) i el deportivista Adrián (cedit al Deportivo i recuperat enguany per l’Atlético de Madrid).

Com a primers suplents: Jeffren (del Barça, ara a l’Sporting de Lisboa), Bojan (del Barça, ara a la Roma), Parejo (del Getafe, ara al València), Capel (del Sevilla, ara a l’Sporting de Lisboa), el navarrès Azpilicueta (Olimpique de Marsella) i Nsue (Mallorca). No van jugar cap minut: els porters suplents Mariño (Villarreal B) i Miño (Barça B), el cotitzat lateral esquerre José Ángel (de l’Sporting, ara a la Roma), San José (de l’Athletic), Víctor Ruíz (del Nàpols, ara al València) i Rubén Pérez (Deportivo).

La veritat és que em van sorprendre tots. Els vaig trobar boníssims; de De Gea, Domínguez i Mata ja m’ho esperava, però és que de la resta ja no tant. Vaig trobar estrany que Bojan i Capel no fossin titulars o que Jeffren perdés ràpidament el lloc a l’equip inicial en benefici de Muniaín. Però el resultat final em va deixar molt satisfet.

De Gea va confirmar tot allò que s'havia vist d'ell a la temporada anterior a les files de l'Atlético de Madrid. Aleshores era un porter de gran projecció, segurament el que en tenia més. Va ser clau en moments determinats, amb grans aturades, i es notava que tenia la confiança dels seus companys. Indiscutible en el seu lloc.
El lateral dret Montoya va fer un campionat completíssim, jugant amb una gran intensitat, molt bo tàcticament, pujant contínuament a l’atac, no centrant a la boja, sinó intentant jugar sempre la pilota, gairebé com un centrecampista. Serà un futur titular de la selecció espanyola absoluta, però no sé si del Barça.

A Dídac Vila el vaig trobar un lateral esquerre exquisit, elegant, ben col·locat, amb classe, pujant la pilota fins a la línia del fons amb claredat i defensant bé, malgrat l’aparença de flaquesa que pot donar en aquest sentit. Un gran jugador, futurible a l’absoluta i que acabarà en un gran equip.

Els dos centrals, Botía i Domínguez, no van destacar, però no van cometre cap errada. Molt bé, sobris i segurs. Ells dos, i Javi Martínez, van facilitar que la resta poguessin jugar tranquils i sense patir.

Javi Martínez em va enamorar. Jugant de mig centre, va fer-ho tot bé i va ser el líder de l’equip. Va tallar totes les pilotes que li van venir i les va jugar amb encert i sense complicar-se. Va pujar a rematar amb les accions de pilota aturada i va estar encertat; va marcar un gol de cap en una d'elles i sempre va ocasionar perill. Un gran jugador, de rendiment assegurat. Acabarà jugant en un gran equip. És de lo milloret a Europa en la seva posició.

Thiago va ser la revelació del campionat i crec que escollit el millor jugador. Amb una gran tècnica i una visió de joc excel·lent va fer grans coses i va ser la figura del conjunt. Però, per a mi, va tenir un desenvolupament massa irregular; en tots els partits va desaparèixer una bona estona, tant a la primera com a la segona part. Es pot dir que va jugar molt bé durant uns quinze o vint minuts a cada període; però, a la resta, ni se’l va veure. De totes maneres, va impressionar i el seu gol, a la final contra Suïssa, va fer la volta al món.

Ànder Herrera va completar un bon campionat al mig del camp, dotat d'un xut perillós i apareixent en atac amb facilitat. Va donar frescor al conjunt, va treballar bé, va jugar la pilota i va fer algun gol incorporant-se des de la segona línia. S’ha de seguir la seva evolució, ja que es pot convertir en un gran jugador.

En Mata ja el coneixia prou. És el jugador que va donar qualitat a davant, va protagonitzar bones jugades individuals, va aportar experiència, va tranquil·litzar el joc quan va caldre i va ser un líder a la davantera assumint responsabilitats de veterà. Bon campionat; més o menys, allò que s’esperava d’ell.

L’Adrián és dels que coneixia menys. Em va estranyar que jugués de titular. Va ser el màxim golejador de l’equip amb cinc gols. No el vaig acabar de veure bé, malgrat que va jugar molts minuts. Tanmateix, sí que l’he descobert ara a la Lliga; està fent una gran temporada amb l’Atlético de Madrid i és el jugador més destacat de la seva davantera, per damunt fins i tot del famós i acabat d’arribar Falcao. Si continua amb aquesta progressió, pot ser un autèntic referent de cara al futur, tant en la selecció com en l’equip en el qual jugui.

I Muniaín. És molt bo. Corre, és ràpid, profund, sap jugar, té garra, és atrevit i molt jove. En la darrera convocatòria de l’absoluta Del Bosque el va seleccionar. Pot anar a l’Eurocopa i després a les Olimpíades. Té un gran futur per endavant i acabarà jugant en un gran. Segur. Aquest desembre va fer 19 anys i ja porta tres temporades a Primera Divisió.

Però és que a més de tots aquests jugadors en venen d’altres. En la darrera convocatòria per un partit amistós (contra Egipte) de cara a les Olimpíades de Londres-2012, el seleccionador nacional Luis Milla va cridar: Mariño, Joel (del Rayo Vallecano); Montoya, Azpilicueta, Botía, San José, Domínguez, Víctor Ruíz, Dídac; Oriol (ex Barça B, ara al Chelsea), Iturraspe, Ànder Herrera, De Marcos, Koke (Atlético Madrid); Adrián, Capel, Álvaro Vázquez (RCD Espanyol), Isco (Màlaga), Rodrigo (Benfica), Cuenca i Tello (del Barça).
No hi eren, però estaran a la llista final amb tota seguretat: De Gea (convocat, però sense permís del Manchester), amb 21 anys; Thiago, amb 20, i Muniaín, amb 19, aquests dos darrers absents en estar convocats per l’absoluta. S’ha de tenir present que poden jugar les Olimpíades jugadors de menys de 23 anys; només tres poden passar d’aquesta edat (que es comenta que poden ser: Javi Martínez, Busquets, Mata, Capel, Jordi Alba...).

És una gran selecció i pot aspirar a guanyar el torneig. Fixem-nos en els noms que hem donat en el paràgraf anterior: San José, Iturraspe, Ander Herrera, De Marcos, Javi Martínez, Muniaín; sis jugadors de l’Athletic. I del Barça: Montoya, Tello, Cuenca, Thiago i Busquets (i els ex Botia i Oriol). Gairebé fan el complet. Només poden deixar buides tres o quatre places de titulars: la porteria (De Gea), el lateral esquerre (Dídac), un davanter (Adrián) i un dels dos centrals. S’haurà de veure la convocatòria final que farà el seleccionador Luis Milla quan arribi el moment.

L’actual selecció espanyola, la “A”, no ha de patir massa per la successió. Darrere venen grans jugadors, tan bons com els que ara hi ha. Hi haurà prou vímets per fer-ho, però caldrà acoblar una altra vegada el conjunt i fer-ne un equip campió, amb l’esperit de treball i de sacrifici adequats, la mentalitat guanyadora necessària i l’ambició que els ha de portar a la glòria. I això costa molt. Tanmateix, hi ha prou condicions per aconseguir-ho gràcies a aquesta nova generació de jugadors representada bàsicament en la cantera de l’Athletic Club i del FC Barcelona.

El TSJC avala el model d'immersió lingüística.

Avui el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha avalat la immersió lingüística, però obliga a escolaritzar en castellà les tres famílies demandants.

La decisió és la culminació d'un llarg periple judicial iniciat per tres famílies que reclamen que els seus fills facin l'ensenyament en castellà. El Tribunal Suprem, utilitzant la sentència contra l'Estatut del Tribunal Constitucional, va sentenciar que s'havia d'introduir el castellà com a llengua vehicular. El TSJC va emetre una interlocutòria que demana a la Generalitat que aclarís què havia fet per aplicar la sentència. La conselleria d'Ensenyament va respondre explicant com funciona la immersió i justificant-ne la necessitat, i el TSJC va trobar-ho insuficient. Ara, el TSJC ha respost a l'últim recurs de la Generalitat amb la decisió presa aquest dijous.
Després de dos dies de debat, el ple de la Sala Contenciós Administrativa del TSJC ha avalat en part el model català d'immersió lingüística perquè ha considerat que no pot fer “una lectura general" del sistema arran d'una "lectura descontextualitzada i literal d'una frase del veredicte del Suprem", però, per altra banda, també ha defensat l'atenció lingüística individualitzada per a les famílies que ho sol•licitin, donant en aquest sentit la raó als demandants.
D'aquesta manera, els magistrats del TSJC deixen sense efecte la resolució pel que fa al sistema d'ensenyament a Catalunya i, per tant mantenen el model actual. Tot i això sí que es fa menció a que en el cas concret de les famílies que havien demanat als seus fills ensenyament en castellà, l'Administració “no ha acreditat haver executat” degudament la sentència del Suprem.
Aquesta resolució ha tingut el suport de 21 dels 24 dels magistrats i un vot particular.

Primeres reaccions

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha reaccionat amb prudència però s'ha mostrat satisfet: "Som on érem i no ens mourem d'aquí", ha afirmat.
De la seva banda, les tres famílies demandants ja han anunciat que recorreran. En declaracions a Catalunya Ràdio, el president de Convivència Cívica Catalana, Fernando Caja, ha explicat que recorreran al Suprem perquè considera que en la seva interlocutòria el TSJC s'ha excedit "esmenant" algunes qüestions que ja havia deixat clares al Suprem com ara, diu, que es podria generalitzar l'escolarització en castellà a Catalunya sense haver de recórrer novament al Tribunal Suprem.
Mentrestant, Escola Catalana, que ha fet una primera valoració de satisfacció per la sentència, també ha demanat blindar per llei el català a l'escola pública.
La decisió dels magistrats ha provocat molta expectativa i també molts comentaris a les xarxes socials. Cap a les dues del migdia l'etiqueta "TSJC" s'havia convertit en "trending topic mundial", és a dir, un dels temes que generava més comentaris a Twitter.

L'advocat de les famílies que han reclamat als tribunals que els seus fills puguin rebre l'educació en castellà com a llengua vehicular, Ángel Escolano (advocat de Convivència Cívica Catalana, CCC) ha anunciat que recorreran al Tribunal Suprem la resolució del TSJC. Segons Escolano, aquesta resolució és “contradictòria amb la resolució del Suprem, que diu que no es pot aplicar amb casos particular i que s'hauria de generalitzar”.

El ministre d'Educació, Cultura i Esport, José Ignacio Wert, ha afirmat aquest dijous que “agradi més o menys” el seu govern "acata com no pot ser d'altra manera" la sentència del TSJC sobre la immersió lingüística, tot i que espera conèixer-ne els detalls per valorar-la en profunditat. "Qualsevol persona respectuosa amb l'Estat de dret, davant una sentència el primer que ha de fer és acatar-la, i el segon llegir-la", ha dit a preguntes dels periodistes. Prèviament, Wert havia volgut treure importància a aquest assumpte destacant que aquest era un cas "més aviat de caràcter instrumental" perquè el TC ja "consagra" que la immersió lingüística és "conforme a la Constitució", i tan sols calia definir l'encaix amb "el dret a rebre l'educació en castellà".

La bandera espanyola de Sant Pol de Mar.

Víctor Alexandre

Ben lamentable el desenllaç que ha tingut l’afer de la bandera espanyola a l’Ajuntament de Sant Pol de Mar, arran del recurs interposat per l’exregidor Enrique Abad Fernández, actual membre de la direcció d’Àgora Socialista. Aquest personatge, exmilitant d’Esquerra i manifest nacionalista espanyol que es negava a parlar en català en els plens, ha remogut cel i terra perquè la bandera espanyola onegi al balcó del consistori santpolenc en considerar “asombroso” que s’arribi al “incumplimiento de la propia Constitución en un artículo de gran trascendencia como es el del respeto a uno de los principales símbolos identitarios de España”. En el seu deliri, a més, Abad Fernández arriba a qualificar de vergonyosa i esborronadora la “insultante complicidad” de la Generalitat –ell escriu “Generalidad”–, de la Diputació de Barcelona i fins i tot de la Delegació del Govern espanyol perquè la seva “pasiva actitud puso de manifiesto la falta de respeto y la falta de sentir patrio”.

Com sabem, l’alcaldessa de Sant Pol, Montserrat Garrido, de CiU, ha complert la sentència i ha penjat la bandera espanyola, però això no ha servit per tancar l’afer. Ara, enfurismada per l’acte de rebel•lia d’aquest municipi, l’Advocacia de l’Estat continua recollint informació per “si hi ha proves suficients per confirmar que hi va haver ultratge a la bandera i actuar en conseqüència”, malgrat que, com diu la senyora Garrido, “la bandera no va ser ultratjada perquè no hi havia cap bandera espanyola penjada” ni tampoc no es pot parlar de restitució ja que “ningú no recorda que s’hagi penjat mai al balcó de l’Ajuntament”. I és que del que es tracta és d’intimidar la societat i de dissuadir els governs municipals proclius a fer el mateix. El nacionalisme espanyol és així d’esperpèntic i té raó l’alcaldessa quan afirma que “aquestes decisions en ple segle XXI són molt greus” per la senzilla raó que “un símbol mai no es pot imposar a un poble”. La prova és que la bandera espanyola imposada ha estat cremada recentment i que, pel que sembla, se’n cremaran més.

Espanya imposa els seus símbols a Catalunya perquè no en té prou d’imposar-nos la nacionalitat que indica el DNI. Sap que la força d’aquest document és merament administrativa, no pas simbòlica, ja que ningú no experimenta cap emoció davant d’un carnet. Davant d’una bandera potser sí, però davant d’un carnet no. I del que es tracta és de guardar les aparences per tal que sembli que Catalunya ha estat definitivament sotmesa i espanyolitzada. Però només són aparences, i Espanya ho sap. Sap que el ple sotmetiment i la plena espanyolització de Catalunya són impossibles i que l’única manera de compensar aquesta veritat tan dolorosa i indigerible és creant un escenari de ficció. Talment com si fos un decorat. És a dir, no hi fa res que els catalans no siguin espanyols. L’important és que ho semblin davant del món. La presència de la bandera espanyola en els ajuntaments catalans, per tant, no té pas la missió d’espanyolitzar-nos –això ja ho donen per perdut–, sinó de recordar-nos qui mana i d’apaivagar la frustració que els produeix el seu fracàs. Fa tres segles que van imposar-nos els mai no derogats Decrets de Nova Planta i no se n’han sortit. I això els cou. Els cou moltíssim.

Per aquest motiu és important no deixar sol l’Ajuntament de Sant Pol i d’altres que es mantenen ferms, perquè la victòria –victòria rotunda i absoluta– vindrà de la unió de com més ajuntaments millor per plantar cara a les ridícules amenaces de l’Advocacia de l’Estat i de Maria de los Llanos de Luna, delegada del govern espanyol a Catalunya. Recordem la immensa derrota que vam infligir a l’Advocacia de l’Estat amb les consultes per la independència quan amenaçava amb penes de l’infern i inhabilitacions tot consistori que cedís dependències i urnes municipals per a la seva celebració. Es pensava que l’aleshores batlle d’Arenys de Munt, Carles Móra, es quedaria sol. Però el nombre de municipis va créixer ràpidament i la inhabilitació d’un únic alcalde s’hauria convertit en la inhabilitació dictatorial de centenars d’alcaldes, cosa que Espanya no pot assumir perquè la mostraria no sols com el que realment és, una democràcia totalitària, sinó perquè projectaria –un altre cop– el nom de Catalunya arreu del món. L’operació, en conclusió, és senzilla. Sumem ajuntaments refractaris a penjar la bandera espanyola i vegem si s’atreveixen a organitzar un escàndol d’aitals dimensions.

Cap govern municipal no s’ha de sentir intimidat per les paraules de la senyora Llanos de Luna quan diu que “la Llei de banderes del 1981 s’incompleix de manera sistemàtica per part d’alguns ajuntaments i hem de ser inflexibles perquè es compleixi”. Digui el que digui, nosaltres hem de ser inflexibles a l’hora d’incomplir-la, perquè ningú, absolutament ningú, no pot imposar-nos arbitràriament cap símbol que el ple d’un Ajuntament hagi rebutjat democràticament. Tota llei que pretengui passar per damunt d’aquests principis és una llei injusta i antidemocràtica i, com a tal, ha de ser transgredida. Els símbols no s’imposen.
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/03/la_bandera_espanyola_de_sant_pol_81875.php

LA GUERRA DE LES BANDERES: TOTS JUNTS NO LA PODEM PERDRE

"Com la mata de jonc: junts guanyarem; un per un estem perduts"
Ramon Serra, editor
Que el PP es vulgui fer fort en aquest tema pot ser un altre pas en la ruptura amb Espanya. Veurem si s'atreveixen amb Euskadi on molts municipis no han penjat mai la bandera espanyola. Però, és clar, Catalunya no és Euskadi. Té molta importància guanyar la guerra de les banderes o si més no plantar-hi cara fins al final.
Fa unes setmanes semblava que podíem aconseguir la primera victòria a Sant Pol. Però l'alcaldessa ben aviat va demostrar que havia fet una arrencada de cavall i una parada de ruc. En afirmar que no és una merdosa (sic) i que la gent de Sant Pol no va depenjar la bandera i que és gent que no vol mulladers ja demostra que no és més que una ximpleta i una covarda.
Tampoc és que l'independentisme es portés gaire bé. Menys de 400 persones per despenjar la bandera espanyola a Sant Pol demostra la poca consciència pràctica de molta gent. Només amb independentisme de saló, o de 2.0 o de caire històric, no arribarem gaire lluny. Cal arriscar alguna cosa per aconseguir-la. No podem quedar-nos de braços plegats -"creuats" com es diu ara en catanyol- ni esperar que tot ho facin els altres.
En la situació actual cal que els ajuntaments es mostrin ferms. Tots els ajuntaments d'Osona, per exemple, no tenen la bandera espanyola ni al balcó ni als plens. Si ara la virreina d' Espanya a Catalunya vol fer complir la seva llei ha de trobar força oposició. Però cal que tothom vagi coordinat. No penjar la bandera si no és per la coacció i presència de les forces policials. I un cop se' n vagin de l'ajuntament cal tornar-la a despenjar. Aquesta actitud ha de ser seguida per tothom. Necessitarien un regiment per ser a tot arreu. D'altra banda, a veure si s'atreveixen a detenir a cinquanta o a cent alcaldes. Seria formidable. Us imagineu 50 alcaldes jutjats? Quin ressò no tindria aquest acte!
Crec molt en l'Associació de Municipis per a la Independència. Doncs bé, ara comença l'hora de demostrar la seva força. Com la mata de jonc: tots junts serem invencibles, però un per un no tenim res a fer. L'exemple de Sant Pol ens hauria de servir per corregir errors, però també perquè ha de el principi d'una guerra que no ha de ser simplement una guerra de banderes.
http://www.radiocatalunya.ca/index.php/component/content/article/35-noticies/3182-la-guerra-de-les-banderes-tots-junts-no-la-podem-perdre

Classificació de les fonts d’energia.

Les fonts d’energia són recursos naturals a partir dels quals, i per mitjà d’un procés de transformació, és possible obtenir alguna forma d’energia necessària per al funcionament de les indústries i per a l’ús domèstic.

Les fonts d’energia es poden classificar de dues maneres:
- Segons la possibilitat que s’esgotin, les fonts d’energia poden ser renovables o no renovables.
- Segons la importància econòmica que tenen, les fonts d’energia es classifiquen en tradicionals i alternatives.

Les fonts d’energia renovables són pràcticament inesgotables, com, per exemple, el Sol, l’aigua i el vent.

Les fonts d’energia no renovables són aquelles que es troben en quantitats limitades, de manera que poden arribar a esgotar-se. És el cas, per exemple, del carbó, el petroli, el gas natural o l’urani.

Les fonts d’energia tradicionals són les més utilitzades i cobreixen bona part de les necessitats d’un país. Són els casos del carbó, el petroli, el gas natural, l’urani i l’energia hidràulica.

Les fonts d’energia alternatives es fan servir poc perquè encara es troben en fase de recerca i desenvolupament i perquè l’explotació n'és difícil. Les més importants són l’energia solar, l’eòlica, la geotèrmica i la mareomotriu.

El carbó és una roca sedimentària d’origen orgànic, originada a partir de la descomposició de vegetals acumulats i sepultats durant milions d’anys. Es fa servir principalment com a combustible fòssil pel seu elevat poder calorífic gràcies a que té un contingut majoritari de carboni. Segons el percentatge de carboni que contenen hom distingeix entre torba, lignit, hulla i antracita.

Va ser la font d’energia més important des de la Revolució Industrial fins a la segona meitat del segle XX, perquè era indispensable per a la indústria siderúrgica, per a la tèxtil i per a les locomotores de ferrocarril. Malgrat la importància que té, el carbó ha estat superat per altres fonts d’energia com ara el petroli i el gas natural. Avui en dia s’empra principalment com a combustible per produir energia tèrmica.

El petroli és un líquid oliós, espès i fosc que procedeix de la descomposició de restes de vegetals i animals sepultats durant milions d’anys; per això és un combustible fòssil. És la font d’energia més utilitzada actualment, ja que té un gran poder calorífic i és fàcil d’extreure i de transportar. Es fa servir per produir electricitat; és també una matèria primera per a la indústria química, pel fet que a partir del petroli es produeixen plàstics, pintures, colorants, detergents, fibres sintètiques, etc.

La combustió dels seus derivats produeix productes residuals molt perjudicials per a la vida del planeta, que contamina. També els vessaments de petroli suposen una forta amenaça al medi ambient marí. A causa de la importància fonamental per a la indústria manufacturera i el transport, l'increment del preu del petroli pot ser responsable de grans variacions en les economies locals i provoca un fort impacte en l'economia global.
Com a substàncies alternatives als combustibles derivats del petroli hem de citar el biodièsel, oli combustible amb característiques comparables al dièsel que s'extrau principalment de les llavors oleaginoses de diferents plantes, o el bioetanol, alcohol procedent de restes vegetals, que es pot utilitzar mesclant-lo amb altres combustibles o per a la fabricació d'èters, que són bases per a combustibles més ecològics. Si l'extracció de petroli continua al mateix ritme que en el 2002, llevat que es trobin nous jaciments, les reserves mundials durarien aproximadament 42 anys més.

El gas natural té un origen i una formació semblants al petroli i per això se’n solen trobar junts els jaciments. S’estima que amb les reserves mundials existents, considerant els nivells de consum actuals, es pot cobrir la seva demanda fins l’any 2050 aproximadament.

Es fa servir com a combustible (calefacció i producció d’electricitat) o com a matèria primera en la indústria química. El consum de gas natural és cada cop més gran, perquè és menys contaminant que el petroli o el carbó.

L’energia hidràulica és l’energia obtinguda de l’aigua acumulada als embassaments, Es fa servir per obtenir electricitat de les centrals hidroelèctriques, que han d’estar situades a zones amb un relleu determinat (valls) per on discorren rius amb un cabal important i regular durant tot l’any.

L’energia hidràulica no contamina, però la construcció d’embassaments pot provocar impactes medioambientals greus (destrucció d’hàbitats naturals, modificació del cabal del riu, impacte paisatgístic i humà, trasllat de pobles enters...). La construcció d’embassaments és cara, però el cost de la seva explotació és baix i, per tant, és una forma d’energia rentable econòmicament.

L'energia nuclear procedeix de reaccions de fissió o fusió d’àtoms en les quals s’alliberen enormes quantitats d’energia que s’empren per a produir electricitat. Probablement, és la seva aplicació pràctica més coneguda, encara que en té d'altres, com, per exemple, la perillosa bomba atòmica.
El principal avantatge que té és la capacitat de produir energia elèctrica comparada amb altres fonts de producció d'energia ja sigui mitjançant combustibles fòssils o les energies renovables. Però d'altra banda es generen una gran quantitat de residus nuclears molt perillosos i difícils de gestionar. L'experiència amb els accidents nuclears és una dels principals arguments pels detractors de l'energia nuclear.

L’energia solar o fotovoltaica s’obté amb les radiacions solars i s’aprofita per obtenir energia tèrmica i energia elèctrica. Té a favor seu que és abundant, inesgotable i no contaminant, però té en contra altres factors, com el fet que la intensitat de la radiació solar no és igual a totes les zones de la Terra i que hi ha grans variacions tèrmiques al llarg del dia i durant les estacions de l’any.

Les aplicacions de l’energia solar són tant industrials com domèstiques. Es fa servir per obtenir aigua calenta i electricitat. Les plaques fotovoltaiques solars estan construïdes amb un material especial perquè, quan rebin la llum del Sol, generin electricitat. Les plaques es poden col·locar als terrats o als teulats de les cases o bé ocupant grans extensions de camp, formant el que s’anomenen “horts solars”.

L’energia eòlica s’obté a partir de l’aprofitament de la força del vent per a l’obtenció d’energia elèctrica. Aquest tipus d’energia és renovable i no contamina l’atmosfera, malgrat que té com a inconvenients el fet d’estar molt localitzada i no ser regular, perquè la força del vent no és constant. A més a més, afecta el paisatge i causa contaminació acústica.

Els molins de vent, que transformen la força del vent en electricitat, necessiten estar situats en amplis espais oberts on la força del vent sigui continua.

L’energia geotèrmica s’obté mitjançant l’aprofitament de la calor que hi ha a l’interior de la Terra per a la producció d’electricitat. Aquesta energia renovable es manifesta per mitjà de processos geològics com ara volcans, guèisers que expulsen aigua calenta i aigües termals.

Per a poder obtenir aquesta energia és necessària la presència de jaciments d'aigua calenta prop d'aquestes zones. Es perfora el sòl i s'extrau el líquid, el qual sortirà en forma de vapor si la seva temperatura és suficientment alta i es podrà aprofitar per accionar una turbina que amb la seva rotació mou un generador que produeix energia elèctrica.

L’energia mareomotriu es basa en l’aprofitament del moviment de l’aigua del mar que es produeix pel fenomen de les marees, les ones i els corrents marins. Té la qualitat de ser renovable, en tant que la font d'energia primària no s'esgota per la seva explotació, i és neta, ja que en la transformació energètica no es produeixen subproductes contaminants gasosos, líquids o sòlids. Tanmateix, la relació entre la quantitat d'energia que es pot obtenir amb els mitjans actuals i el cost econòmic i ambiental d’instal·lar els dispositius per al seu procés han impedit una proliferació notable d'aquest tipus d'energia.

La bioenergia o energia de la biomassa s’obté per la combustió de matèria vegetal o animal. La llenya dels boscos és un exemple d’aquesta energia i constitueix el principal combustible per a la majoria de la població dels països més pobres.

El biogàs és l’energia obtinguda a partir de la fermentació de fems animals.