Quan a meitats d’abril del 2011 van decidir operar-me del cor, el canvi de la vàlvula aòrtica ja prevista de feia anys, vaig decidir posar en marxa un projecte que feia temps tenia en ment i que havia anat retardant bàsicament per manca de temps; més que de temps, per tenir prou continuïtat sense que em pogués distreure i dedicar-me a altres coses i per fer-ho prou intensament per donar més unitat i sentit a l‘obra.
Vaig començar la meva biografia a la mateixa clínica, dies després d’haver-me operat. Com que aleshores no tenia prou idea de cap on volia anar i què volia fer la vaig començar a mà, en una llibreta d’espirals. Quan vaig portar cap a quaranta pàgines escrites, tipus foli, per davant i per darrere, i davant la magnitud que anava prenent l’obra, em vaig plantejar la seva divisió en capítols i estructurar bé allò que volia explicar.
Al principi la idea que tenia era exposar la meva vida de manera bastant breu, tot acompanyant-la de les fotografies que han esglaonat els moments més importants i que conservo. Però, a mesura que vaig anar escrivint, el projecte es va tornar més ambiciós i vaig anar introduint, cada vegada més, descripcions dels llocs que coneixia i que havia visitat, hàbits i costums de l’època, manera de fer i de ser dels temps que es narraven, petits pensaments psicològics de coses que passaven, etc.
L’obra va anar creixent de tal manera que apartats com el de la meva infantesa, a les que pensava dedicar poc més de deu pàgines, ara en sortien per més de cinquanta. D’aquesta manera, el llibret, de la manera que el tenia pensat, havia de tenir una seixantena de pàgines, més les fotografies que hi posés per il•lustrar-lo (que sempre podien ser vint o trenta). Ara no, ara el llibre se n’aniria cap a les dues-centes, més un centenar per a les imatges.
El llibre, a més de la meva biografia, vol ser com un tractat dels costums de les diverses èpoques que he viscut, dels canvis socials, econòmics i polítics que hi ha hagut, dels canvis de vida i de manera de fer i de ser de les persona que m’han envoltat, i dels canvis físics, geogràfics, dels pobles i ciutats, dels carrers i cases on he estat. És una obra ingent i meticulosa que algun dia penso veure acabada.
De moment tinc enllestit el primer capítol, el de la meva infantesa. L’he titulat: 1. La meva infantesa. Del meu naixement fins als onze anys (1952-1964).
Les dates i els noms no són cap caprici. Quan vaig decidir fer la divisió de l’obra en capítols, al principi vaig pensar en la clàssica divisió en dècades, que sempre s’ha dit que marquen l’esdevenir de la persona humana. Així, els 20 anys; la crisi dels quaranta; o dels cinquanta; els seixanta; i així anar fent. Però, de seguida vaig veure que aquestes números no coincidien amb els meus canvis humans, físics, psicològics, anímics i de tot tipus.
Hi havia una altra sèrie de fets, que havien passat en anys propers, però diferents, que havien marcat més la meva vida que no pas l’esdevenir de les dècades. I és així com vaig decidir els diversos apartats de la meva biografia, prenent com a base els fets que realment han marcat i han fet variar el rumb de la meva vida.
1. La meva infantesa. Des del meu naixement fins als onze anys (1952-1964).
2. Adolescència i joventut. Des del 12 anys fins als 24 (1964-1977).
3. Em faig adult. Dels 25 als 33 anys (1977-1985).
4. La maduresa. Dels 34 anys als 45 (1986-1997).
5. Em faig gran. Dels 45 als 58 anys (1998-2011).
6. La meva operació al cor (2011, 58 anys).
Com es pot veure el darrer capítol encara està per definir i tan sols s’ha començat. No se sap què pot deparar, quins camins seguirà, què faré, com em trobaré, que succeirà amb les persones del meu entorn, etc. S’haurà de veure l’esdevenir de tot plegat per veure quin rumb prenen les coses i quin títol i quina periodització s’hi pot posar.
Mirant els diversos capítols, de seguida es pot comprovar la importància que dono o que han tingut a la meva vida certs fets o circumstàncies que m’ha tocat viure. Sense dubte, és que en qualsevol biografia d’una persona la data del seu naixement és un fet important i del qual sempre es parteix. La meva infantesa va estar totalment marcada per la meva estada a l’Escala (de la qual mai me’n vaig absentar com no fos per anar al metge) i en el si de la meva família.
L’anada al Seminari de Girona l’estiu següent de complir els dotze anys (octubre de 1964) marca de manera clara la segona etapa de la meva vida. Aquells cinc anys internat, amb la manera de viure i els pensaments que em van traslladar, allunyat relativament de la meva família i dels meus amics de la infància, van suposar un abans i un després. En sortir als setze anys, em vaig trobar amb un món nou, que vaig haver de descobrir i d’encaixar-hi, cosa que vaig fer no sense esforç i patiment. La meva joventut, des d'aleshores fins que no vaig complir 25 24 anys, va transcórrer plàcidament entre la feina de casa, l’estudi, els companys, anar cap aquí i cap allà, divertir-me, jugar a futbol i unes quantes coses més.
El següent esdeveniment que va canviar els meus esquemes vitals va ocórrer a l’estiu del 1977, l’agost que vaig fer 25 anys, en què vaig conèixer una noia de la qual em vaig enamorar perdudament. Vam anar junts i festejar durant més d’un any. Pensava casar-m’hi i ésser molt feliç amb ella, tenir fills i arribar a la senectut plenament satisfet al seu costat. Però les coses es van tòrcer i vam trencar. Tanmateix, a partir d’ella, ja no vaig tornar a ser el mateix. Vaig madurar. Vaig començar a veure la vida d’una altra manera i que calia que prengués responsabilitats, tingués una feina fixa i amb futur, em casés i muntés una família.
El naixement del meu fill Josep Maria, l’11 de gener de 1986, és el gran hite de la meva biografia i marca clarament l’entrada a l’etapa de la meva maduresa. Havia conegut la meva dona, Maria, la mare del meu fill, a finals del 1981, i de seguida ens vam aparellar. Després d’uns anys de viure en comú ens vam casar el 1985 i a principis del 1986 va néixer els nostre únic fill. Des d’aleshores he viscut i ho fet tot per a ell. La meva vida ha estat totalment marcada per la seva. I ho he fet amb molt de gust. Especial incidència va tenir fins que en Josep Maria no va tenir onze anys i va començar a fer-se gran.
El 16 d’abril de 1998, quan tenia quaranta-cinc anys em van fer una operació molt forta a la columna vertebral, de la qual em va costar uns mesos recuperar-me. Havia tingut ciàtica i lumbago al 1989 i em van operar d’hèrnia discal el novembre del mateix any. Em vaig recuperar, però, al cap d’uns anys, els dolor se’m van reproduir, aquesta vegada, amb una gran virulència. Van decidir operar-me ja que m’havia polit el disc i les dues vèrtebres carregaven directament sobre si mateixes. Em van posar quatre cargols de titani, una plaqueta i dos coixinets, també tot de titani.
Em vaig recuperar i vaig fer vida normal. Tanmateix, aquesta operació l’havia notat i vaig quedar una mica minvat físicament, amb menys moviment, menys potència i menys força. Vaig tirar endavant i vaig fer el cor dur, fent tot allò que podia i amb ganes. No vaig baixar de rendiment, encara que vaig començar a donar una altra imatge: de persona més gran i cansada, més grassa i amb no tant d’ímpetu. Vaig acabar reduint les feines de l’estiu, ara amb una excusa, ara amb una altra. I vaig augmentar considerablement de pes en pocs anys: dels 84-86 que pesava abans de l’operació vaig passar a fer més de 100 kg. Uns 20 kg més.
El darrer gran esdeveniment de la meva vida ha estat el canvi de la vàlvula aòrtica al cor el 13 d’abril de 2011. Ha anat bé. Suposo que aquest fet marcarà el meu esdevenidor. No sabem encara allò que pot ocórrer. No cal avançar esdeveniments. Jo penso fer la meva vida normal, la de sempre, la que he portat als darrers anys. Segons m’han dit els doctors, podré fer-ho i és allò que hauria de fer. Jo estic animat i ja tinc ganes de començar.
diumenge, 24 d’abril del 2011
dimarts, 5 d’abril del 2011
2. Josep Pla (1897-1981). Obra.
(Continuació)
Obra.
Pla és un dels escriptors de la literatura catalana més destacats del segle XX. La seva obra oferix una visió completa de la societat del seu temps. La major part la va escriure en català, llengua en la qual se sentia més còmode, i solament circumstancialment ho va fer en castellà (per raons de censura o per poder subsistir), de manera també brillant, gairebé sempre en col•laboracions de premsa, com les cròniques italianes, balcàniques i nòrdiques de la dècada del 1920 al diari madrileny El Sol.
Pla va viure completament dedicat a l'escriptura. La magnitud de la seva Obra Completa (47 volums i més de trenta mil pàgines), que recull tots els seus dietaris, reportatges, articles, assaigs, biografies, novel•les i alguns poemes, tot procedent d'uns 120 llibres diferents, dóna una idea de la seva formidable capacitat de treball al mateix temps que dificulta la seva classificació cronològica. Moltes d'aquestes pàgines són el fruit d'un continu procés de reescriptura d'originals no inèdits de joventut i de la reelaboració i traducció dels articles setmanals que durant gairebé quaranta anys va publicar en castellà a la revista Destino, a més de centenars d'articles publicats en periòdics dispersos i d'una abundant correspondència.
Classificació.
La classificació temàtica tampoc no és fàcil, ja que molts articles apareixen en diferents llocs amb algunes variants, el seu repertori temàtic és molt extens i, sobretot, les fronteres entre els gèneres que va conrear no són pas sempre clares. Ara bé, es pot fer una temptativa d'ordenació segons gèneres (els anys ressenyats corresponen a la publicació original, no pas a la traducció ni a la reedició en l'Obra Completa):
• Narració: Coses Vistes (1925), Llanterna màgica (1926), Relacions (1927) són llibres en els quals predomina la narració però que prefiguren i esbossen altres gèneres que posteriorment seran essencials en la seva obra. El carrer estret (1951, i premi Joanot Martorell), Nocturn de Primavera (1953) i L'herència (1972) són pròpiament novel•les, malgrat la poca consideració que Pla tenia pel gènere de ficció.
• Els dietaris: el dietari és probablement el format planià més valorat per la crítica. Es tracta d'una forma literària poc conreada en la literatura catalana, constituïda per anotacions, observacions i reflexions diàries o periòdiques. Aquest estil proporciona a Pla gran llibertat en l'ús combinat de gèneres diferents: el diari personal, la descripció, la narració, el diàleg, les reflexions personals, el consell al lector, el retrat i l'anàlisi dels costums de la gent i dels pobles. El quadern gris és el dietari que el va consagrar. No es tracta d'un diari autèntic, sinó d'unes memòries amb forma de diari. Els temes centrals del dietari són el paisatge i la geografia empordanesa, la descripció de la vida quotidiana i l'obsessió per l'escriptura del narrador-autor. Els elements autobiogràfics, si apareixen, solen ser recreats i poc fiables. Va publicar uns altres quatre dietaris: Notes disperses, Notes per a Sílvia, Notes del capvesprol (1979, Premi de la Crítica de narrativa catalana) i Notes per a un diari (publicat pòstumament).
• L'assaig antropològic i costumista: Els pagesos (1952), El pagès i el seu món i Les hores (1953). Algunes de les pàgines més belles escrites per Pla es refereixen al poble de Cadaqués (Alt Empordà). Pla fou un gran descriptor de la vida marinera, però en els seus escrits sobre Cadaqués aflora també el coneixement precís del paisatge rural i de les arquitectures de pedra seca que predominen en el lloc.
• La biografia: Vida de Manolo (1928), Santiago Rusiñol i el seu temps (1955), Francesc Cambó (1928-1930), Homenots, Retrats de passaport i Tres senyors.
• Els viatges: Les illes, Viatge a la Catalunya Vella, Itàlia i el Mediterrani, Les Amèriques, Sobre París i França, Cartes de lluny (1947) i Israel, 1957 (1958).
• Reportatges polítics: Polèmica. Cròniques parlamentàries (1929-1932), Madrid. L'adveniment de la República (1933) i Cròniques parlamentàries (1933-1934) i (1934-1936).
En total, 21 volums, gairebé la meitat de la seva Obra Completa, són articles periodístics publicats a Destino, a La Publicitat i a La Veu de Catalunya.
Postguerra en castellà.
Durant els primers anys del règim franquista, i a causa de la gairebé total limitació per a l'edició en català, va publicar en castellà les següents obres: Guía de la Costa Brava (1941), Las ciudades del mar (1942), Viaje en autobús (1942) —considerada com una de les seves grans obres, i que prova el seu brillant domini del castellà—, Rusiñol y su tiempo (1942), El pintor Joaquín Mir (1944), Un señor de Barcelona (1945) i La huida del tiempo (1945). El 1946 va reeditar amb Destino (actualitzant-les) les seves dues primeres obres en català després de la guerra civil (Cartes de lluny i Viatge a Catalunya).
Novament en català.
L'any 1947, quan la censura li ho va permetre, va reprendre les seves publicacions en català amb Cadaqués, un dels seus llibres més reeixits, publicat per l'editorial Joventut. El 1949, i durant tota la dècada següent, inicià una etapa fonamental de col•laboració amb l'Editorial Selecta de Josep M. Cruzet, durant la qual publica algunes de les seves obres més conegudes com El vent de garbí, El carrer estret (avui considerada com una de les novel•les més importants de la literatura catalana de postguerra), Girona (un llibre de records), Els pagesos (del pròleg del qual procedeix el mite autoconstruït del "Pla pagès") i Cartes d'Itàlia.
Obres Completes
A partir de 1956 va publicar amb l'editorial de Cruzet la primera sèrie de les seves Obres Completes, que va arribar a 29 volums i en les quals va començar a fer parèixer els seus extraordinaris retrats titulats Homenots. El 1962 es va truncar la publicació amb Selecta a causa del suïcidi de Cruzet que va paralitzar l'editorial i, després d'uns anys sense editor, el 1966 reprèn el projecte de l'Obra Completa aquesta vegada amb Edicions Destino, que dirigia el seu paisà i amic Josep Vergés, i en la qual ja col•laborava com periodista des de molt abans.
El primer volum d'aquesta nova edició "definitiva" de la seva Obra Completa va ser una obra inèdita, El quadern gris, un dietari començat a poc més de vint anys, si bé reescrit i substancialment ampliat posteriorment, traduït al castellà amb el títol El cuaderno gris per Dionisio Ridruejo. El famós dietari planià va marcar un abans i un després en la consideració literària de Pla, el qual, d'aleshores ençà, es va considerar com el millor narrador de la literatura catalana contemporània.
La publicació de l' Obra Completa va continuar en els anys següents i va arribar el volum 38 en vida de l'autor. Després de la seva mort, ocorreguda el 1981, l'editor de Destino va continuar preparant més volums fins a arribar a 47, incloent-hi manuscrits inèdits no exempts de polèmica, com les seves Notes per a un diari, escrites a mitjan dècada del 1960), per les esmenes, censures i manipulacions a les quals els va anar sotmetent l'editor Vergés mateix (pel que sembla, per a suprimir certs passatges obscens). Els nombrosos manuscrits i cartes que van restar inèdits -una part en mans de l'editor Vergés i una altra dividida entre les dues branques d'hereus- han estat objecte d'una interminable disputa –encara oberta– per a obtenir que es posessin a disposició de la Fundació Josep Pla de Palafrugell, i per tant accessibles als investigadors. Aquestes cartes, publicades amb comptagotes -com la correspondència amb el seu germà Pere o amb el seu editor Cruzet-, són crucials per aclarir nombrosos passatges de la biografia de l'escriptor.
Teatre inspirat en Pla-
Encara que no va escriure teatre, la seva vida i obra van inspirar, després de la seva mort, diverses obres significatives, entre les quals destaquen: Ara que els ametllers ja estan batuts, estrenada el 1990, en la qual Josep Maria Flotats va elaborar un retrat de Pla a través d'un collage dels seus textos.
La increïble història del Dr. Floït & Mr. Pla, una producció de Els Joglars estrenada l'any 1997, recrea els personatges de Stevenson, on els particulars Dr. Jekyll i Mr. Hyde són, respectivament, un industrial catalanista obsessionat per la riquesa i perfectament reconeixible que, en ingerir la crema d'afaitar Floid, es torna un escriptor culte, sensible i intel•ligent, que és Josep Pla i que encarna els valors oposats a l'empresari.
Estil literari.
Les característiques més importants de l'estil planià són la simplicitat, la ironia i la claredat. Extremadament pudorós i sensible al ridícul, detestava els artificis i la retòrica buida. Durant tota la seva vida literària, va romandre fidel a "la necessitat d'una escriptura clara, precisa i sòbria" i al seu desinterès per la ficció literària, conreant un estil sec, aparentment simple, pragmàtic i arrelat a les coses reals.
Va ser un observador agut de la realitat i dels més petits detalls, i va donar un fidel testimoniatge de la societat del seu temps. Les seves obres mostren una visió subjectiva i col•loquial, "antiliterària", en la qual destaca, malgrat tot, un enorme treball estilístic per anomenar les coses pel seu nom i "matisar-les amb l'adjectiu precís", una de les seves obsessions literàries més persistents.
Caràcter i singularitat de Pla.
Pla va haver de viure durant gran part de la seva vida sota la censura: en la dictadura de Primo de Rivera, després a Itàlia i Alemanya (on va treballar com a corresponsal en l'època d'ascens dels feixismes europeus) i, per descomptat, durant el franquisme. Encara que al principi va simpatitzar amb el règim franquista (el 1940 va escriure que aquest coincidia "amb l'interès general"), només van ser uns mesos. Ràpidament es va mostrar escèptic, especialment per la impossibilitat de continuar publicant en català. Encara que instal•lat sempre en una mena de possibilisme que li permetia de publicar, la infatigable censura franquista l'incomodava profundament (va deixar escrit en un dels seus diaris que era "la pitjor que havia conegut", exercida per "funcionaris del fanatisme"). Detestava el menyspreu del règim autoritari per la llengua i la cultura catalanes i la seva obstinada incapacitat per a esdevenir una democràcia, ni que fos "tutelada".
Escriptor incansable, home d'ordre encara que de tarannà liberal, segons la seva manera de veure, la vida és caòtica, irracional, injusta, i les ànsies d'igualtat i de revolucions són un "deliri" que provoca mals pitjors que els que volen eliminar.
Conservador i racional, no sent l'acció, encara que sí la sensualitat. Bon conversador, bon menjador i millor bevedor (ja ancià, el whisky constituïa encara bona part de la seva dieta), fumador empedreït d'Ideals. Abillat de jove amb un barret tou i més tard amb la seva inseparable boina de pagès, detestava la banalitat, l'afectació cultural (rarament inclou citacions en les seves obres, malgrat ser un gran lector dels clàssics) i "aquells que parlen escoltant-se". Per això va escriure: "És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina".
Obra seleccionada
• 1925: Coses vistes
• 1925: Rússia. Notícies de l'URSS. Una enquesta periodística
• 1926: Llanterna màgica
• 1927: Relacions
• 1928: Vida de Manolo
• 1928: Cartes de lluny
• 1929: Cartes meridionals
• 1929: Madrid (Un dietari)
• 1928-1930: Francesc Cambó
• 1931: Vint-i-cinc anys de política catalanista
• 1931: Madrid (L'adveniment de la República)
• 1934: Viatge a Catalunya
• 1947: Cadaqués
• 1950: Bodegó amb peixos
• 1951: L'illa dels castanyers
• 1951: Pa i raïm
• 1951: Un senyor de Barcelona • 1952: El carrer estret
• 1952: Llagosta i pollastre
• 1952: El vent garbí
• 1952: Girona
• 1952: Els pagesos
• 1953: Nocturn de primavera
• 1953: Els anys
• 1953: Les hores
• 1954: Contraban
• 1954: Peix fregit
• 1954: L'Empordanet
• 1955: Cartes d'Itàlia
• 1955: Santiago Rusiñol i el seu temps
• 1955: Els moments
• 1955: Week-end d'estiu a Nova York
• 1956: De l'Empordanet a Barcelona
A partir de 1956 publicà la primera sèrie d’Obres Completes amb l'Editorial Selecta, que arribà a 29 volums i en les quals començà a editar els seus extraordinaris retrats intitulats Homenots. La mort sobtada de l'editor de Selecta, Josep M. Cruzet, va interrompre el projecte de publicació el 1962. A partir de l'any 1966, però, Edicions Destino publicà de bell nou l'Obra Completa definitiva -inclou tots els diaris, reportatges, articles, assaigs, biografies, novel•les i alguns poemes- que a l'actualitat ha arribat ja al volum 46.
En el període de total prohibició d'editar en llengua catalana publicà en castellà les obres següents :
• 1941: Guía de la Costa Brava
• 1942: Las ciudades del mar
• 1942: Viaje en autobús
• 1942: Rusiñol y su tiempo
• 1944: El pintor Joaquín Mir
• 1945: Un señor de Barcelona
• 1945: La huida del tiempo
Obra.
Pla és un dels escriptors de la literatura catalana més destacats del segle XX. La seva obra oferix una visió completa de la societat del seu temps. La major part la va escriure en català, llengua en la qual se sentia més còmode, i solament circumstancialment ho va fer en castellà (per raons de censura o per poder subsistir), de manera també brillant, gairebé sempre en col•laboracions de premsa, com les cròniques italianes, balcàniques i nòrdiques de la dècada del 1920 al diari madrileny El Sol.
Pla va viure completament dedicat a l'escriptura. La magnitud de la seva Obra Completa (47 volums i més de trenta mil pàgines), que recull tots els seus dietaris, reportatges, articles, assaigs, biografies, novel•les i alguns poemes, tot procedent d'uns 120 llibres diferents, dóna una idea de la seva formidable capacitat de treball al mateix temps que dificulta la seva classificació cronològica. Moltes d'aquestes pàgines són el fruit d'un continu procés de reescriptura d'originals no inèdits de joventut i de la reelaboració i traducció dels articles setmanals que durant gairebé quaranta anys va publicar en castellà a la revista Destino, a més de centenars d'articles publicats en periòdics dispersos i d'una abundant correspondència.
Classificació.
La classificació temàtica tampoc no és fàcil, ja que molts articles apareixen en diferents llocs amb algunes variants, el seu repertori temàtic és molt extens i, sobretot, les fronteres entre els gèneres que va conrear no són pas sempre clares. Ara bé, es pot fer una temptativa d'ordenació segons gèneres (els anys ressenyats corresponen a la publicació original, no pas a la traducció ni a la reedició en l'Obra Completa):
• Narració: Coses Vistes (1925), Llanterna màgica (1926), Relacions (1927) són llibres en els quals predomina la narració però que prefiguren i esbossen altres gèneres que posteriorment seran essencials en la seva obra. El carrer estret (1951, i premi Joanot Martorell), Nocturn de Primavera (1953) i L'herència (1972) són pròpiament novel•les, malgrat la poca consideració que Pla tenia pel gènere de ficció.
• Els dietaris: el dietari és probablement el format planià més valorat per la crítica. Es tracta d'una forma literària poc conreada en la literatura catalana, constituïda per anotacions, observacions i reflexions diàries o periòdiques. Aquest estil proporciona a Pla gran llibertat en l'ús combinat de gèneres diferents: el diari personal, la descripció, la narració, el diàleg, les reflexions personals, el consell al lector, el retrat i l'anàlisi dels costums de la gent i dels pobles. El quadern gris és el dietari que el va consagrar. No es tracta d'un diari autèntic, sinó d'unes memòries amb forma de diari. Els temes centrals del dietari són el paisatge i la geografia empordanesa, la descripció de la vida quotidiana i l'obsessió per l'escriptura del narrador-autor. Els elements autobiogràfics, si apareixen, solen ser recreats i poc fiables. Va publicar uns altres quatre dietaris: Notes disperses, Notes per a Sílvia, Notes del capvesprol (1979, Premi de la Crítica de narrativa catalana) i Notes per a un diari (publicat pòstumament).
• L'assaig antropològic i costumista: Els pagesos (1952), El pagès i el seu món i Les hores (1953). Algunes de les pàgines més belles escrites per Pla es refereixen al poble de Cadaqués (Alt Empordà). Pla fou un gran descriptor de la vida marinera, però en els seus escrits sobre Cadaqués aflora també el coneixement precís del paisatge rural i de les arquitectures de pedra seca que predominen en el lloc.
• La biografia: Vida de Manolo (1928), Santiago Rusiñol i el seu temps (1955), Francesc Cambó (1928-1930), Homenots, Retrats de passaport i Tres senyors.
• Els viatges: Les illes, Viatge a la Catalunya Vella, Itàlia i el Mediterrani, Les Amèriques, Sobre París i França, Cartes de lluny (1947) i Israel, 1957 (1958).
• Reportatges polítics: Polèmica. Cròniques parlamentàries (1929-1932), Madrid. L'adveniment de la República (1933) i Cròniques parlamentàries (1933-1934) i (1934-1936).
En total, 21 volums, gairebé la meitat de la seva Obra Completa, són articles periodístics publicats a Destino, a La Publicitat i a La Veu de Catalunya.
Postguerra en castellà.
Durant els primers anys del règim franquista, i a causa de la gairebé total limitació per a l'edició en català, va publicar en castellà les següents obres: Guía de la Costa Brava (1941), Las ciudades del mar (1942), Viaje en autobús (1942) —considerada com una de les seves grans obres, i que prova el seu brillant domini del castellà—, Rusiñol y su tiempo (1942), El pintor Joaquín Mir (1944), Un señor de Barcelona (1945) i La huida del tiempo (1945). El 1946 va reeditar amb Destino (actualitzant-les) les seves dues primeres obres en català després de la guerra civil (Cartes de lluny i Viatge a Catalunya).
Novament en català.
L'any 1947, quan la censura li ho va permetre, va reprendre les seves publicacions en català amb Cadaqués, un dels seus llibres més reeixits, publicat per l'editorial Joventut. El 1949, i durant tota la dècada següent, inicià una etapa fonamental de col•laboració amb l'Editorial Selecta de Josep M. Cruzet, durant la qual publica algunes de les seves obres més conegudes com El vent de garbí, El carrer estret (avui considerada com una de les novel•les més importants de la literatura catalana de postguerra), Girona (un llibre de records), Els pagesos (del pròleg del qual procedeix el mite autoconstruït del "Pla pagès") i Cartes d'Itàlia.
Obres Completes
A partir de 1956 va publicar amb l'editorial de Cruzet la primera sèrie de les seves Obres Completes, que va arribar a 29 volums i en les quals va començar a fer parèixer els seus extraordinaris retrats titulats Homenots. El 1962 es va truncar la publicació amb Selecta a causa del suïcidi de Cruzet que va paralitzar l'editorial i, després d'uns anys sense editor, el 1966 reprèn el projecte de l'Obra Completa aquesta vegada amb Edicions Destino, que dirigia el seu paisà i amic Josep Vergés, i en la qual ja col•laborava com periodista des de molt abans.
El primer volum d'aquesta nova edició "definitiva" de la seva Obra Completa va ser una obra inèdita, El quadern gris, un dietari començat a poc més de vint anys, si bé reescrit i substancialment ampliat posteriorment, traduït al castellà amb el títol El cuaderno gris per Dionisio Ridruejo. El famós dietari planià va marcar un abans i un després en la consideració literària de Pla, el qual, d'aleshores ençà, es va considerar com el millor narrador de la literatura catalana contemporània.
La publicació de l' Obra Completa va continuar en els anys següents i va arribar el volum 38 en vida de l'autor. Després de la seva mort, ocorreguda el 1981, l'editor de Destino va continuar preparant més volums fins a arribar a 47, incloent-hi manuscrits inèdits no exempts de polèmica, com les seves Notes per a un diari, escrites a mitjan dècada del 1960), per les esmenes, censures i manipulacions a les quals els va anar sotmetent l'editor Vergés mateix (pel que sembla, per a suprimir certs passatges obscens). Els nombrosos manuscrits i cartes que van restar inèdits -una part en mans de l'editor Vergés i una altra dividida entre les dues branques d'hereus- han estat objecte d'una interminable disputa –encara oberta– per a obtenir que es posessin a disposició de la Fundació Josep Pla de Palafrugell, i per tant accessibles als investigadors. Aquestes cartes, publicades amb comptagotes -com la correspondència amb el seu germà Pere o amb el seu editor Cruzet-, són crucials per aclarir nombrosos passatges de la biografia de l'escriptor.
Teatre inspirat en Pla-
Encara que no va escriure teatre, la seva vida i obra van inspirar, després de la seva mort, diverses obres significatives, entre les quals destaquen: Ara que els ametllers ja estan batuts, estrenada el 1990, en la qual Josep Maria Flotats va elaborar un retrat de Pla a través d'un collage dels seus textos.
La increïble història del Dr. Floït & Mr. Pla, una producció de Els Joglars estrenada l'any 1997, recrea els personatges de Stevenson, on els particulars Dr. Jekyll i Mr. Hyde són, respectivament, un industrial catalanista obsessionat per la riquesa i perfectament reconeixible que, en ingerir la crema d'afaitar Floid, es torna un escriptor culte, sensible i intel•ligent, que és Josep Pla i que encarna els valors oposats a l'empresari.
Estil literari.
Les característiques més importants de l'estil planià són la simplicitat, la ironia i la claredat. Extremadament pudorós i sensible al ridícul, detestava els artificis i la retòrica buida. Durant tota la seva vida literària, va romandre fidel a "la necessitat d'una escriptura clara, precisa i sòbria" i al seu desinterès per la ficció literària, conreant un estil sec, aparentment simple, pragmàtic i arrelat a les coses reals.
Va ser un observador agut de la realitat i dels més petits detalls, i va donar un fidel testimoniatge de la societat del seu temps. Les seves obres mostren una visió subjectiva i col•loquial, "antiliterària", en la qual destaca, malgrat tot, un enorme treball estilístic per anomenar les coses pel seu nom i "matisar-les amb l'adjectiu precís", una de les seves obsessions literàries més persistents.
Caràcter i singularitat de Pla.
Pla va haver de viure durant gran part de la seva vida sota la censura: en la dictadura de Primo de Rivera, després a Itàlia i Alemanya (on va treballar com a corresponsal en l'època d'ascens dels feixismes europeus) i, per descomptat, durant el franquisme. Encara que al principi va simpatitzar amb el règim franquista (el 1940 va escriure que aquest coincidia "amb l'interès general"), només van ser uns mesos. Ràpidament es va mostrar escèptic, especialment per la impossibilitat de continuar publicant en català. Encara que instal•lat sempre en una mena de possibilisme que li permetia de publicar, la infatigable censura franquista l'incomodava profundament (va deixar escrit en un dels seus diaris que era "la pitjor que havia conegut", exercida per "funcionaris del fanatisme"). Detestava el menyspreu del règim autoritari per la llengua i la cultura catalanes i la seva obstinada incapacitat per a esdevenir una democràcia, ni que fos "tutelada".
Escriptor incansable, home d'ordre encara que de tarannà liberal, segons la seva manera de veure, la vida és caòtica, irracional, injusta, i les ànsies d'igualtat i de revolucions són un "deliri" que provoca mals pitjors que els que volen eliminar.
Conservador i racional, no sent l'acció, encara que sí la sensualitat. Bon conversador, bon menjador i millor bevedor (ja ancià, el whisky constituïa encara bona part de la seva dieta), fumador empedreït d'Ideals. Abillat de jove amb un barret tou i més tard amb la seva inseparable boina de pagès, detestava la banalitat, l'afectació cultural (rarament inclou citacions en les seves obres, malgrat ser un gran lector dels clàssics) i "aquells que parlen escoltant-se". Per això va escriure: "És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina".
Obra seleccionada
• 1925: Coses vistes
• 1925: Rússia. Notícies de l'URSS. Una enquesta periodística
• 1926: Llanterna màgica
• 1927: Relacions
• 1928: Vida de Manolo
• 1928: Cartes de lluny
• 1929: Cartes meridionals
• 1929: Madrid (Un dietari)
• 1928-1930: Francesc Cambó
• 1931: Vint-i-cinc anys de política catalanista
• 1931: Madrid (L'adveniment de la República)
• 1934: Viatge a Catalunya
• 1947: Cadaqués
• 1950: Bodegó amb peixos
• 1951: L'illa dels castanyers
• 1951: Pa i raïm
• 1951: Un senyor de Barcelona • 1952: El carrer estret
• 1952: Llagosta i pollastre
• 1952: El vent garbí
• 1952: Girona
• 1952: Els pagesos
• 1953: Nocturn de primavera
• 1953: Els anys
• 1953: Les hores
• 1954: Contraban
• 1954: Peix fregit
• 1954: L'Empordanet
• 1955: Cartes d'Itàlia
• 1955: Santiago Rusiñol i el seu temps
• 1955: Els moments
• 1955: Week-end d'estiu a Nova York
• 1956: De l'Empordanet a Barcelona
A partir de 1956 publicà la primera sèrie d’Obres Completes amb l'Editorial Selecta, que arribà a 29 volums i en les quals començà a editar els seus extraordinaris retrats intitulats Homenots. La mort sobtada de l'editor de Selecta, Josep M. Cruzet, va interrompre el projecte de publicació el 1962. A partir de l'any 1966, però, Edicions Destino publicà de bell nou l'Obra Completa definitiva -inclou tots els diaris, reportatges, articles, assaigs, biografies, novel•les i alguns poemes- que a l'actualitat ha arribat ja al volum 46.
En el període de total prohibició d'editar en llengua catalana publicà en castellà les obres següents :
• 1941: Guía de la Costa Brava
• 1942: Las ciudades del mar
• 1942: Viaje en autobús
• 1942: Rusiñol y su tiempo
• 1944: El pintor Joaquín Mir
• 1945: Un señor de Barcelona
• 1945: La huida del tiempo
diumenge, 3 d’abril del 2011
1. Josep Pla (1897-1981). Biograffia.
Aquest mes d'abril es compleixen trenta anys de la mort de l'insigne escriptor baixempordanès i figura cabdal de la literatura catalana contemporània Josep Pla. Li volem retre homenatge fent un repàs a la seva biografia i a la seva ingent obra literària.
Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 - Mas Pla de Llofriu, 23 d’abril de 1981) fou un escriptor i periodista català.
La seva original i extensa obra literària, que abasta de forma gairebé ininterrompuda sis dècades i més de 30.000 pàgines, va ser essencial en la modernització de la llengua catalana i en la divulgació dels costums i tradicions locals. Els seus articles d'opinió, les seves cròniques periodístiques i els seus reportatges socials de nombrosos països constitueixen també un singular testimoniatge de la història del segle XX.
Pla era encara l'autor més llegit de la literatura en català 25 anys després de la seva mort, i hom l'ha consagrat unànimement com el prosista més important de la literatura catalana contemporània.
Biografia. Infància i adolescència.
Va néixer el 8 de març de 1897 a la ciutat de Palafrugell, situada a la comarca del Baix Empordà. Fill d'una família de modests propietaris rurals era el més gran de quatre germans. Va ser alumne de l'IES Ramon Muntaner a Figueres, i més tard va fer el batxillerat a la ciutat de Girona, on va ser internat des de 1909 al Col•legi dels Maristes. El darrer curs el féu per lliure, ja que va ser expulsat de l'internat. El 1913 es va inscriure a Ciències a la Universitat de Barcelona i va començar estudis de medicina, però a la meitat de curs va canviar d'idea i es va matricular a Dret sense gaire entusiasme, amb la idea d'esdevenir notari.
Instal•lat en pensions i apassionat per la lectura i l'observació d'ençà de molt jove, el buit que percebia en la vida universitària no va privar-lo d'adaptar-se a un altre ambient que canalitzaria la seva desorientació intel•lectual de joventut: la Penya de l'Ateneu Barcelonès, amb la biblioteca i sobretot la xerrada diària que hi tenia lloc amb personatges com Josep Maria de Sagarra, Eugeni d'Ors o Francesc Pujols. D'aquesta època juvenil prové la seva admiració per Pío Baroja —una referència constant per a la seva generació— i la influència d'Alexandre Plana, amic i mestre de joventut, al qual va atribuir la decisió d'allunyar-se del Noucentisme i apostar definitivament per "una literatura per a tot el món" basada en "la claredat i la senzillesa", idees que serien la seva divisa estilística durant tota la seva carrera literària.
Primers escrits.
El 1919 es llicencia en Dret i comença a treballar professionalment en el periodisme, primer al diari Les Notícies i al cap de poc en l'edició nocturna de La Publicitat. Aviat, Pla comença el seu periple com a corresponsal en diverses destinacions europees: París (1920), Madrid (1921), Portugal, Itàlia (1922) i Berlín (1923).
Catalanista moderat, l'any 1921 és elegit diputat de la Mancomunitat de Catalunya per la Lliga Regionalista a la seva comarca natal.
L'any 1924, arran d'un article crític amb la política militar en el Protectorat Espanyol al Marroc, sofreix un procés militar que li impedeix retornar a Espanya durant els anys següents. Durant el seu exili a París, va tractar –i va conspirar– amb alguns dels principals opositors catalanistes a la dictadura de Primo de Rivera, com Francesc Macià. Continuà viatjant per Europa, entre altres països per la Unió Soviètica i el Regne Unit, i l'any 1925 publica el seu primer llibre, Coses Vistes –una recopilació de descripcions paisatgístiques, narracions breus, retrats literaris i evocacions autobiogràfiques– amb el qual va obtenir un gran èxit de crítica i públic. El llibre es va esgotar en una setmana. Es tractava d'una bona bestreta de la seva estètica: «escriure sobre les coses que he vist». A la fi de 1925 es va publicar la seva segona obra –Rússia–, escrita a partir del viatge de sis setmanes a la URSS en companyia d'Eugeni Xammar i acollit a casa d'Andreu Nin. Finalment el 1927 va poder retornar a l'Estat espanyol, va deixar el diari La Publicitat, de línia progressista pròxima a Acció Catalana, i va entrar a La Veu de Catalunya, el periòdic de la Lliga Regionalista, de tendència liberal-conservadora. Va iniciar llavors una relació de mecenatge amb Francesc Cambó —líder del catalanisme moderat—, les famoses xerrades del qual va freqüentar assíduament i del qual va publicar poc després una biografia política molt favorable al personatge, en aquells dies enfrontat als sectors republicans i esquerrans.
La República i la guerra civil.
A l'abril de 1931, el matí mateix de la proclamació de la Segona República Espanyola, és enviat a Madrid per Cambó com a corresponsal parlamentari de La Veu de Catalunya i es converteix en observador directe dels primers dies del nou règim. El dietari madrileny d'aquests mesos, de gran valor històric, és recollit en la seva obra Madrid. L'adveniment de la República. Va romandre a la capital d'Espanya durant gairebé tot el període republicà (1931-1936), exercint de cronista parlamentari, cosa que li va permetre relacionar-se amb les elits polítiques i culturals espanyoles. Pla, que no era ni anti-republicà ni antimonàrquic, sinó un pragmàtic que cercava la modernització de l'Estat, va manifestar en un primer moment certa simpatia per la República, creient que el nou sistema polític podia quallar a Espanya si es consolidava seguint el model de la República Francesa, encara que a poc a poc es va anar desencantant amb el curs que prenien els esdeveniments fins a considerar-la una completa "bogeria frenètica i destructora".
Al•legant raons de salut i amenaçat de mort, abandonà un Madrid convuls i molt perillós pocs mesos abans de començar la Guerra Civil Espanyola. Però tampoc Barcelona li semblà segur i fugí amb un vaixell de la Catalunya republicana en direcció a Marsella, el setembre de 1936, en companyia d'Adi Enberg, ciutadana noruega nascuda a Barcelona amb la qual tenia una relació formal d'anys ençà. A Marsella, Adi treballà per al SIFNE ("Servicio de Información de la Frontera Nordeste de España"), una organització d'espionatge franquista finançada per Francesc Cambó, tasques en les quals, segons algunes fonts, va col•laborar també Pla[1] durant la seva estada a Marsella.
Continuà el seu exili a Roma, on escriu per encàrrec de Francesc Cambó bona part de la monumental Història de la Segona República Espanyola, publicat el 1939, i que Pla refusà a reeditar i incloure-la en les seves Obres Completes. La tardor de 1938, Adi Enberg i Pla es desplacen a Biarritz i d'allà estant arriben a atènyer Sant Sebastià i a entrar a l'Espanya franquista.
El gener de 1939 entra a Barcelona poc després que les primeres forces franquistes, al costat de Manuel Aznar i d'altres periodistes, per a fer-se càrrec de la direcció del diari La Vanguardia. Entre febrer i abril d'aquell any esdevé sotsdirector del diari que queda sota la direcció d'Aznar.
Elaborant les obres completes
A partir de la segona meitat de la dècada del 1950 continuà viatjant i començà la preparació de les seves obres completes, tasca a la qual es dedicarà de ple també durant la dècada següent. És una etapa crucial en la seva trajectòria ja que suposa una reescriptura gairebé total de la seva obra i la construcció del programa estilístic planià, amb el qual transcendirà al periodisme i consolidarà el seu estil. Mentrestant, ressorgeix a poc a poc la cultura en llengua catalana.
L'any 1951 se li concedeix el Premi Joanot Martorell de novel•la per El carrer estret, inspirada en el carrer de Palafrugell que rep aquest sobrenom (oficialment, carrer de Sant Antoni). Al mateix temps, determinats sectors de l'oposició al franquisme el van marginant, malgrat que ja sigui, llavors, l'escriptor més llegit en llengua catalana. No li perdonen el seu suport als franquistes durant la guerra civil, ni la seva convivència, aparentment no conflictiva, amb el règim (Pla confiava en una evolució pacífica i ordenada cap a la democràcia). Ni tan sols li perdonen el seu menyspreu per les formes literàries de ficció. Així i tot, com ha observat Xavier Pericay, traductor i especialista de l'obra de Pla, la seva correspondència amb el seu editor Josep M. Cruzet demostra el rellevant paper que va tenir Pla en la resistència cultural contra el règim.
L'any 1957 obtingué el Premi Lletra d'Or per la seva obra Barcelona. Amb tot, la seva actitud cap a l'esquerra política i cap a algunes figures polítiques i culturals catalanistes va fer que, igual com va passar amb Salvador Dalí, la cultura "progressista" li negués el pa i la sal, manifestats en forma de premis. Fou especialment controvertida la negativa a concedir-li el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, la màxima distinció política concedida als escriptors en català. La venda de Destino a Banca Catalana, encapçalada en aquells moments per Jordi Pujol,que li va censurar un article que criticava la Portugal revolucionària, va fer que Pla abandonés la revista l'any 1976, després de 36 anys de col•laboració setmanal ininterrompuda i que no se li reconegués completament la seva valor fins diversos anys després.
A desgrat del buit que molts li feien i ja amb vuitanta anys, no va deixar d'expressar la seva opinió en els primers anys de la Transició, en la seva obra Notes del capvesprol de 1979, per la qual fou llorejat amb el Premi de la Crítica de narrativa catalana:
« L'esquerra ha fet sempre el mateix: la seva avorrició de la realitat del país la manté, com sempre, en la seva ignorància antediluviana. Parlen molt, però no diuen res. [...] Volen abans de res guanyar les eleccions i, una vegada asseguts en les seves poltrones, fer tot el contrari del que han promès". Notes del capvesprol, 1979
Final
L'any 1980, ja en la darrera etapa de la seva vida, Josep Tarradellas li va imposar la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.
Pla morí el 23 d'abril de 1981 al nucli de Llofriu, situat al municipi de Palafrugell, deixant publicats 38 volums de l'Obra Completa i bastants papers inèdits, que s'han publicat progressivament després de la seva mort.
Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 - Mas Pla de Llofriu, 23 d’abril de 1981) fou un escriptor i periodista català.
La seva original i extensa obra literària, que abasta de forma gairebé ininterrompuda sis dècades i més de 30.000 pàgines, va ser essencial en la modernització de la llengua catalana i en la divulgació dels costums i tradicions locals. Els seus articles d'opinió, les seves cròniques periodístiques i els seus reportatges socials de nombrosos països constitueixen també un singular testimoniatge de la història del segle XX.
Pla era encara l'autor més llegit de la literatura en català 25 anys després de la seva mort, i hom l'ha consagrat unànimement com el prosista més important de la literatura catalana contemporània.
Biografia. Infància i adolescència.
Va néixer el 8 de març de 1897 a la ciutat de Palafrugell, situada a la comarca del Baix Empordà. Fill d'una família de modests propietaris rurals era el més gran de quatre germans. Va ser alumne de l'IES Ramon Muntaner a Figueres, i més tard va fer el batxillerat a la ciutat de Girona, on va ser internat des de 1909 al Col•legi dels Maristes. El darrer curs el féu per lliure, ja que va ser expulsat de l'internat. El 1913 es va inscriure a Ciències a la Universitat de Barcelona i va començar estudis de medicina, però a la meitat de curs va canviar d'idea i es va matricular a Dret sense gaire entusiasme, amb la idea d'esdevenir notari.
Instal•lat en pensions i apassionat per la lectura i l'observació d'ençà de molt jove, el buit que percebia en la vida universitària no va privar-lo d'adaptar-se a un altre ambient que canalitzaria la seva desorientació intel•lectual de joventut: la Penya de l'Ateneu Barcelonès, amb la biblioteca i sobretot la xerrada diària que hi tenia lloc amb personatges com Josep Maria de Sagarra, Eugeni d'Ors o Francesc Pujols. D'aquesta època juvenil prové la seva admiració per Pío Baroja —una referència constant per a la seva generació— i la influència d'Alexandre Plana, amic i mestre de joventut, al qual va atribuir la decisió d'allunyar-se del Noucentisme i apostar definitivament per "una literatura per a tot el món" basada en "la claredat i la senzillesa", idees que serien la seva divisa estilística durant tota la seva carrera literària.
Primers escrits.
El 1919 es llicencia en Dret i comença a treballar professionalment en el periodisme, primer al diari Les Notícies i al cap de poc en l'edició nocturna de La Publicitat. Aviat, Pla comença el seu periple com a corresponsal en diverses destinacions europees: París (1920), Madrid (1921), Portugal, Itàlia (1922) i Berlín (1923).
Catalanista moderat, l'any 1921 és elegit diputat de la Mancomunitat de Catalunya per la Lliga Regionalista a la seva comarca natal.
L'any 1924, arran d'un article crític amb la política militar en el Protectorat Espanyol al Marroc, sofreix un procés militar que li impedeix retornar a Espanya durant els anys següents. Durant el seu exili a París, va tractar –i va conspirar– amb alguns dels principals opositors catalanistes a la dictadura de Primo de Rivera, com Francesc Macià. Continuà viatjant per Europa, entre altres països per la Unió Soviètica i el Regne Unit, i l'any 1925 publica el seu primer llibre, Coses Vistes –una recopilació de descripcions paisatgístiques, narracions breus, retrats literaris i evocacions autobiogràfiques– amb el qual va obtenir un gran èxit de crítica i públic. El llibre es va esgotar en una setmana. Es tractava d'una bona bestreta de la seva estètica: «escriure sobre les coses que he vist». A la fi de 1925 es va publicar la seva segona obra –Rússia–, escrita a partir del viatge de sis setmanes a la URSS en companyia d'Eugeni Xammar i acollit a casa d'Andreu Nin. Finalment el 1927 va poder retornar a l'Estat espanyol, va deixar el diari La Publicitat, de línia progressista pròxima a Acció Catalana, i va entrar a La Veu de Catalunya, el periòdic de la Lliga Regionalista, de tendència liberal-conservadora. Va iniciar llavors una relació de mecenatge amb Francesc Cambó —líder del catalanisme moderat—, les famoses xerrades del qual va freqüentar assíduament i del qual va publicar poc després una biografia política molt favorable al personatge, en aquells dies enfrontat als sectors republicans i esquerrans.
La República i la guerra civil.
A l'abril de 1931, el matí mateix de la proclamació de la Segona República Espanyola, és enviat a Madrid per Cambó com a corresponsal parlamentari de La Veu de Catalunya i es converteix en observador directe dels primers dies del nou règim. El dietari madrileny d'aquests mesos, de gran valor històric, és recollit en la seva obra Madrid. L'adveniment de la República. Va romandre a la capital d'Espanya durant gairebé tot el període republicà (1931-1936), exercint de cronista parlamentari, cosa que li va permetre relacionar-se amb les elits polítiques i culturals espanyoles. Pla, que no era ni anti-republicà ni antimonàrquic, sinó un pragmàtic que cercava la modernització de l'Estat, va manifestar en un primer moment certa simpatia per la República, creient que el nou sistema polític podia quallar a Espanya si es consolidava seguint el model de la República Francesa, encara que a poc a poc es va anar desencantant amb el curs que prenien els esdeveniments fins a considerar-la una completa "bogeria frenètica i destructora".
Al•legant raons de salut i amenaçat de mort, abandonà un Madrid convuls i molt perillós pocs mesos abans de començar la Guerra Civil Espanyola. Però tampoc Barcelona li semblà segur i fugí amb un vaixell de la Catalunya republicana en direcció a Marsella, el setembre de 1936, en companyia d'Adi Enberg, ciutadana noruega nascuda a Barcelona amb la qual tenia una relació formal d'anys ençà. A Marsella, Adi treballà per al SIFNE ("Servicio de Información de la Frontera Nordeste de España"), una organització d'espionatge franquista finançada per Francesc Cambó, tasques en les quals, segons algunes fonts, va col•laborar també Pla[1] durant la seva estada a Marsella.
Continuà el seu exili a Roma, on escriu per encàrrec de Francesc Cambó bona part de la monumental Història de la Segona República Espanyola, publicat el 1939, i que Pla refusà a reeditar i incloure-la en les seves Obres Completes. La tardor de 1938, Adi Enberg i Pla es desplacen a Biarritz i d'allà estant arriben a atènyer Sant Sebastià i a entrar a l'Espanya franquista.
El gener de 1939 entra a Barcelona poc després que les primeres forces franquistes, al costat de Manuel Aznar i d'altres periodistes, per a fer-se càrrec de la direcció del diari La Vanguardia. Entre febrer i abril d'aquell any esdevé sotsdirector del diari que queda sota la direcció d'Aznar.
Elaborant les obres completes
A partir de la segona meitat de la dècada del 1950 continuà viatjant i començà la preparació de les seves obres completes, tasca a la qual es dedicarà de ple també durant la dècada següent. És una etapa crucial en la seva trajectòria ja que suposa una reescriptura gairebé total de la seva obra i la construcció del programa estilístic planià, amb el qual transcendirà al periodisme i consolidarà el seu estil. Mentrestant, ressorgeix a poc a poc la cultura en llengua catalana.
L'any 1951 se li concedeix el Premi Joanot Martorell de novel•la per El carrer estret, inspirada en el carrer de Palafrugell que rep aquest sobrenom (oficialment, carrer de Sant Antoni). Al mateix temps, determinats sectors de l'oposició al franquisme el van marginant, malgrat que ja sigui, llavors, l'escriptor més llegit en llengua catalana. No li perdonen el seu suport als franquistes durant la guerra civil, ni la seva convivència, aparentment no conflictiva, amb el règim (Pla confiava en una evolució pacífica i ordenada cap a la democràcia). Ni tan sols li perdonen el seu menyspreu per les formes literàries de ficció. Així i tot, com ha observat Xavier Pericay, traductor i especialista de l'obra de Pla, la seva correspondència amb el seu editor Josep M. Cruzet demostra el rellevant paper que va tenir Pla en la resistència cultural contra el règim.
L'any 1957 obtingué el Premi Lletra d'Or per la seva obra Barcelona. Amb tot, la seva actitud cap a l'esquerra política i cap a algunes figures polítiques i culturals catalanistes va fer que, igual com va passar amb Salvador Dalí, la cultura "progressista" li negués el pa i la sal, manifestats en forma de premis. Fou especialment controvertida la negativa a concedir-li el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, la màxima distinció política concedida als escriptors en català. La venda de Destino a Banca Catalana, encapçalada en aquells moments per Jordi Pujol,que li va censurar un article que criticava la Portugal revolucionària, va fer que Pla abandonés la revista l'any 1976, després de 36 anys de col•laboració setmanal ininterrompuda i que no se li reconegués completament la seva valor fins diversos anys després.
A desgrat del buit que molts li feien i ja amb vuitanta anys, no va deixar d'expressar la seva opinió en els primers anys de la Transició, en la seva obra Notes del capvesprol de 1979, per la qual fou llorejat amb el Premi de la Crítica de narrativa catalana:
« L'esquerra ha fet sempre el mateix: la seva avorrició de la realitat del país la manté, com sempre, en la seva ignorància antediluviana. Parlen molt, però no diuen res. [...] Volen abans de res guanyar les eleccions i, una vegada asseguts en les seves poltrones, fer tot el contrari del que han promès". Notes del capvesprol, 1979
Final
L'any 1980, ja en la darrera etapa de la seva vida, Josep Tarradellas li va imposar la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.
Pla morí el 23 d'abril de 1981 al nucli de Llofriu, situat al municipi de Palafrugell, deixant publicats 38 volums de l'Obra Completa i bastants papers inèdits, que s'han publicat progressivament després de la seva mort.
divendres, 18 de març del 2011
Catalunya i Espanya: només des del 1716, no abans
Un company meu, català, que fa més d'un any que viu a Berlín, em va demanar un escrit sobre Catalunya i Espanya, ja que, en una de les classes d'alemany que hi fa, durant uns deu minuts, havia d'exposar i defensar una idea. Ell va triar aquest tema i em va demanar ajuda: que li enviés un escrit amb les idees principals i ell ja les explicaria a classe. Aquest és l'escrit que li vaig enviar.
Abans Catalunya no havia format part d'Espanya (ni aquesta havia existit) fins al 1716, quan es publica el Decret de Nova Planta. En aquest descret es va imposar a tots els regnes de la Monarquia Hispànica les institucions i les lleis de la Corona de Castella i se’n van anul.lar les pròpies dels regnes de la Corona d’Aragó (Catalunya, Aragó i València).
Anem pels antecedents històrics. Després de la conquesta musulmana de la Península ibèrica (van arribar al 711), els carolingis van conquerir alguns comtats catalans i van formar la Marca Hispànica, zona fronterera del regne carolingi amb Al-Andalus. Amb la decadència franca i l’arribada al tro dels Capets, el comte de Barcelona Borrell va deixar de jurar fidelitat al rei franc (vers el 985) i així es va produir la independència política de Catalunya.
A partir d’aleshores, els comtats catalans, amb el comtes de Barcelona al capdavant, van iniciar una etapa d’expansió important. Primer va ser cap al nord, a les terres franceses del Llenguadoc. Aquesta expansió es va aturar amb la derrota de Muret (1213) davant els albigesos francesos i la mort del rei català Pere I. El seu fill, Jaume I, ha estat el gran rei de Catalunya i un dels herois nacionals. Va conquerir Mallorca (1229) i el regne de València (1232-1245).
A partir d’aleshores, l’expansió catalana es va fer pel Mediterrani, conquerint Sícília (1282), els ducats d’Atenes i Neopàtria (1319) i el regne de Nàpols (1443).
Amb la crisi de la Baixa Edat Mitjana, a meitats del segle XIV, Catalunya va baixar notablement la seva empenta i va entrar en decadència. Al 1410 va morir l’últim rei del Casal de Barcelona, Martí I l’Humà, sense descendència, i es va obrir un interregne de dos anys. Al 1412, en el Compromís de Casp, nou compromissaris, tres de cada regne de la Corona d’Aragó, van haver d’escollir el nou rei de la Corona d’Aragó. L’escollit va ser Ferran d’Antequera, de la Casa dels Trastàmara i germà del rei de la Corona de Castella.
El 1469, per conveniències polítiques, Ferran, fill del rei català Joan II, es va casar en secret amb la futura reina de la Corona de Castella, Isabel. Els famosos Reis Catòlics (Isabel I i Ferran II) van ser reis de les seves respectives, corones; aquestes no van arribar a unir-se mai aleshores. Tant és així que, quan Isabel I, va morir el 1504, el seu espòs Ferran II va haver de marxar de Castella i retornar a Catalunya. Ferran es va tornar a casar amb Germana de Foix (1506) i va tenir un fill, Joan, que va morir de petit. Si aquest nen hagués sobreviscut, la Corona d’Aragó hagués continuat separada de la de Castella.
En morir Ferran II (1516) el va succeir el seu nét, Carles V, fill de la filla del Reis Catòlics, Joana la Boja, i de Felip I el Bell, mort ben jove al 1506. Carles V va rebre una gran herència, tant per part dels seus materns Isabel, de la Corona de Castella, i Ferran, de la Corona d’Aragó, com dels avis paterns, el Sacre Imperi Germànic i el ducat de Borgonya.
Però això no va pas significar pas que es produís la unió d’Espanya. Els diversos regnes de la Monarquia Hispànica van continuar independents, amb unes corts pròpies i unes lleis difereciades. Allò que tenen en comú aquells regnes és que tenien el mateix rei, però els governa de manera separada. A cada regne de la Monarquia Hispànica, les Corts han de votar per separat les propostes que els pugui presentar el rei.
Aquesta situació política perdura fins al 1716. Els territoris de la Península Ibèrica que estan subjectes al mateix rei no reben el nom d’Espanya, sinó el de Monarquia Hispànica. Per entendre’ns, una cosa per l’estil del Regne Unit actual. Diversos estats que tenen en comú la mateixa reina.
El 1700 vaa morir l’últim descendent de la Casa d’Àustria, Carles II. Hi havia dos aspirants al tro espanyol: Felip de Borbó, germà del rei de França, i l’arxiduc Carles d’Àustria, germà de l’emperador de l’Imperi romano-germànic. Es va produir la Guerra de Successió espanyola (1700-1714). El 1711 va morir el germà de l'arxiduc Carles, l’emperador Josep I, i ell el va succeir (Carles VI). Catalunya va quedar sola davant l’exèrcit castellà i francès i va decidir resistir fins al final. L’11 de setembre de 1714 Barcelona va ser conquerida per les tropes franceses i Catalunya va ser derrotada.
El nou rei de la Corona de Castella, Felip V, va abolir els drets catalans i les seves institucions, i, mitjançant el Decret de Nova Planta (1716) va imposar el model de Castella als seus territoris. És a partir d’aquest moment que es pot parlar d’Espanya i de la unitat del territori. Catalunya i la seva llengua va ser arraconada i s’hi va imposar el model castellà.
Tanmateix, amb la puixança de la indústria catalana al segle XIX i del poder econòmic de la burgesia catalana, Catalunya va anar recuperant la seva llengua (la Renaixença del segle XIX) i l’empenta política (catalanisme polític del darrer terç del segle XIX).
Amb l’arribada de la Segona República (1931), Catalunya va obtenir un autogovern (Generalitat de Catalunya). La Guerra Civil espanyola (1936-1939) i la derrota republicana van portar al poder al general Franco, que va muntar una dictadura i va regir amb mà de ferro el país durant gairebé quaranta anys, fins al 1975 en què va morir.
Durant el règim de Franco, Catalunya va ser perseguida tant les seves institucions, com la seva llengua, les seves tradicions i els seus signes d’identitat. El català, la senyera, la sardana, les associacions culturals, els sindicats, els partits catalans, tot allò que feia olor de català o de catalanitat va ser prohibit.
Amb la mort del general Franco i l’ascens al poder del rei Joan Carles es va iniciar una transició democràtica, que ha portat l’Estat espanyol a tenir tots els elements d’una democràcia. Es va aprovar una nova organització territorial, l’Estat de les Autonomies. Disset en total. Catalunya, des del 1977, torna a comptar amb un autogovern, la Generalitat de Catalunya. I així fins avui.
Catalunya és una de les regions més riques de l’Estat espanyol i aporta un 20 % de la riquesa del país. Malgrat la mala propaganda que se li fa, és la comunitat més generosa amb les més endarrerides i necessitades (Extremadura i Andalusia). Aporta un 20 % als pressupostos de l’Estat i no retornen a Catalunya ni un 10 %. És la comunitat que aporta més, cosa que li suposa una manca de recursos per a ella mateixa. Per exemple, Extremadura, que pot tenir serveis socials mercès a la solidaritat catalana, en té més que la pròpia Catalunya tant pel que fa a la sanitat com a l’educació o al subsidi d’atur.
Els catalans estan orgullosos de la seva terra i de la seva gent. Hi ha molta varietat d’opinions, però molts no volen estar amb Espanya. Consideren que Espanya va en contra dels seus interessos i volen la independència. Tanmateix, el que sí volen la majoria de catalans és la defensa de la seva llengua, dels seus drets, de les seves tradicions i que l’Estat espanyol no escanyi tant Catalunya.
Abans Catalunya no havia format part d'Espanya (ni aquesta havia existit) fins al 1716, quan es publica el Decret de Nova Planta. En aquest descret es va imposar a tots els regnes de la Monarquia Hispànica les institucions i les lleis de la Corona de Castella i se’n van anul.lar les pròpies dels regnes de la Corona d’Aragó (Catalunya, Aragó i València).
Anem pels antecedents històrics. Després de la conquesta musulmana de la Península ibèrica (van arribar al 711), els carolingis van conquerir alguns comtats catalans i van formar la Marca Hispànica, zona fronterera del regne carolingi amb Al-Andalus. Amb la decadència franca i l’arribada al tro dels Capets, el comte de Barcelona Borrell va deixar de jurar fidelitat al rei franc (vers el 985) i així es va produir la independència política de Catalunya.
A partir d’aleshores, els comtats catalans, amb el comtes de Barcelona al capdavant, van iniciar una etapa d’expansió important. Primer va ser cap al nord, a les terres franceses del Llenguadoc. Aquesta expansió es va aturar amb la derrota de Muret (1213) davant els albigesos francesos i la mort del rei català Pere I. El seu fill, Jaume I, ha estat el gran rei de Catalunya i un dels herois nacionals. Va conquerir Mallorca (1229) i el regne de València (1232-1245).
A partir d’aleshores, l’expansió catalana es va fer pel Mediterrani, conquerint Sícília (1282), els ducats d’Atenes i Neopàtria (1319) i el regne de Nàpols (1443).
Amb la crisi de la Baixa Edat Mitjana, a meitats del segle XIV, Catalunya va baixar notablement la seva empenta i va entrar en decadència. Al 1410 va morir l’últim rei del Casal de Barcelona, Martí I l’Humà, sense descendència, i es va obrir un interregne de dos anys. Al 1412, en el Compromís de Casp, nou compromissaris, tres de cada regne de la Corona d’Aragó, van haver d’escollir el nou rei de la Corona d’Aragó. L’escollit va ser Ferran d’Antequera, de la Casa dels Trastàmara i germà del rei de la Corona de Castella.
El 1469, per conveniències polítiques, Ferran, fill del rei català Joan II, es va casar en secret amb la futura reina de la Corona de Castella, Isabel. Els famosos Reis Catòlics (Isabel I i Ferran II) van ser reis de les seves respectives, corones; aquestes no van arribar a unir-se mai aleshores. Tant és així que, quan Isabel I, va morir el 1504, el seu espòs Ferran II va haver de marxar de Castella i retornar a Catalunya. Ferran es va tornar a casar amb Germana de Foix (1506) i va tenir un fill, Joan, que va morir de petit. Si aquest nen hagués sobreviscut, la Corona d’Aragó hagués continuat separada de la de Castella.
En morir Ferran II (1516) el va succeir el seu nét, Carles V, fill de la filla del Reis Catòlics, Joana la Boja, i de Felip I el Bell, mort ben jove al 1506. Carles V va rebre una gran herència, tant per part dels seus materns Isabel, de la Corona de Castella, i Ferran, de la Corona d’Aragó, com dels avis paterns, el Sacre Imperi Germànic i el ducat de Borgonya.
Però això no va pas significar pas que es produís la unió d’Espanya. Els diversos regnes de la Monarquia Hispànica van continuar independents, amb unes corts pròpies i unes lleis difereciades. Allò que tenen en comú aquells regnes és que tenien el mateix rei, però els governa de manera separada. A cada regne de la Monarquia Hispànica, les Corts han de votar per separat les propostes que els pugui presentar el rei.
Aquesta situació política perdura fins al 1716. Els territoris de la Península Ibèrica que estan subjectes al mateix rei no reben el nom d’Espanya, sinó el de Monarquia Hispànica. Per entendre’ns, una cosa per l’estil del Regne Unit actual. Diversos estats que tenen en comú la mateixa reina.
El 1700 vaa morir l’últim descendent de la Casa d’Àustria, Carles II. Hi havia dos aspirants al tro espanyol: Felip de Borbó, germà del rei de França, i l’arxiduc Carles d’Àustria, germà de l’emperador de l’Imperi romano-germànic. Es va produir la Guerra de Successió espanyola (1700-1714). El 1711 va morir el germà de l'arxiduc Carles, l’emperador Josep I, i ell el va succeir (Carles VI). Catalunya va quedar sola davant l’exèrcit castellà i francès i va decidir resistir fins al final. L’11 de setembre de 1714 Barcelona va ser conquerida per les tropes franceses i Catalunya va ser derrotada.
El nou rei de la Corona de Castella, Felip V, va abolir els drets catalans i les seves institucions, i, mitjançant el Decret de Nova Planta (1716) va imposar el model de Castella als seus territoris. És a partir d’aquest moment que es pot parlar d’Espanya i de la unitat del territori. Catalunya i la seva llengua va ser arraconada i s’hi va imposar el model castellà.
Tanmateix, amb la puixança de la indústria catalana al segle XIX i del poder econòmic de la burgesia catalana, Catalunya va anar recuperant la seva llengua (la Renaixença del segle XIX) i l’empenta política (catalanisme polític del darrer terç del segle XIX).
Amb l’arribada de la Segona República (1931), Catalunya va obtenir un autogovern (Generalitat de Catalunya). La Guerra Civil espanyola (1936-1939) i la derrota republicana van portar al poder al general Franco, que va muntar una dictadura i va regir amb mà de ferro el país durant gairebé quaranta anys, fins al 1975 en què va morir.
Durant el règim de Franco, Catalunya va ser perseguida tant les seves institucions, com la seva llengua, les seves tradicions i els seus signes d’identitat. El català, la senyera, la sardana, les associacions culturals, els sindicats, els partits catalans, tot allò que feia olor de català o de catalanitat va ser prohibit.
Amb la mort del general Franco i l’ascens al poder del rei Joan Carles es va iniciar una transició democràtica, que ha portat l’Estat espanyol a tenir tots els elements d’una democràcia. Es va aprovar una nova organització territorial, l’Estat de les Autonomies. Disset en total. Catalunya, des del 1977, torna a comptar amb un autogovern, la Generalitat de Catalunya. I així fins avui.
Catalunya és una de les regions més riques de l’Estat espanyol i aporta un 20 % de la riquesa del país. Malgrat la mala propaganda que se li fa, és la comunitat més generosa amb les més endarrerides i necessitades (Extremadura i Andalusia). Aporta un 20 % als pressupostos de l’Estat i no retornen a Catalunya ni un 10 %. És la comunitat que aporta més, cosa que li suposa una manca de recursos per a ella mateixa. Per exemple, Extremadura, que pot tenir serveis socials mercès a la solidaritat catalana, en té més que la pròpia Catalunya tant pel que fa a la sanitat com a l’educació o al subsidi d’atur.
Els catalans estan orgullosos de la seva terra i de la seva gent. Hi ha molta varietat d’opinions, però molts no volen estar amb Espanya. Consideren que Espanya va en contra dels seus interessos i volen la independència. Tanmateix, el que sí volen la majoria de catalans és la defensa de la seva llengua, dels seus drets, de les seves tradicions i que l’Estat espanyol no escanyi tant Catalunya.
dissabte, 12 de març del 2011
Un terratrèmol de 8,9 graus sacseja el Japó i provoca un tsunami que devasta la costa
Un terratrèmol de 8,9 graus a l'escala de Richter a la costa nord-est del Japó, a 130 quilòmetres de terra ferma, ha desencadenat un gran tsunami, amb onades de fins a 10 metres, que ha tocat terra una hora després davant la ciutat de Senday i ha arrasat el litoral nipó. El sisme ha provocat centenars de morts, ferits i desapareguts, entre ells tres ciutadans espanyols. El Japó reconeix 133 morts i 531 desapareguts però l'agència de notícies nipona parla de més d'un miler de víctimes mortals i un mínim de 88.000 desapareguts. Hi ha importants destrosses materials i s'ha decretat l'alerta nuclear. Tota la costa del Pacífic s'ha posat en alerta per por de l'onada gegant però fins ara no s'han de lamentar danys importants.
Un terratrèmol de 8,9 graus a l'escala de Richter -8,8 segons l'Agència Meteorològica nipona- ha provocat un autèntic desastre al Japó. La gran onada que ha desencadenat ha entrat fins a cinc quilòmetres terra endins.
L'aigua ha arrossegat tot al seu pas, pobles sencers i zones industrials. I hi ha desenes d'incendis i s'ha decretatalerta nuclear per l'afectació en una central.
Hi ha centenars de morts i desapareguts. Oficialment es parla de 133 víctimes mortals i 531 desapareguts però l'agència de notícies japonesa Kiodo assegura que els morts podrien superar el miler, mentre que els desapareguts serien un mínim de 88.000. Entre aquests, alerta nuclear per l'afectació en una central. Un d'ells ja ha aparegut mentre l'ambaixada intenta localitzar la resta i assegura que, malgrat tot, té la impressió que estaran bé.
Google ha posat a l'abast de la població una eina per buscar els afectats i donar-ne informació.
Potent terratrèmol
A les 14.46 hora local, tres quarts de set del matí hora nostra, del divendres, 11 de març de 2011, la terra ha començat a tremolar mar endins. L'epicentre del sisme s'ha situat a l'oceà Pacífic, a 130 quilòmetres de la península d'Ojika, i l'hipocentre, a una profunditat d'uns 24 quilòmetres. El sisme podria haver desplaçat 10 centímetres l'eix de rotació de la Terra.
El sisme ha deixat un rastre d'incendis i danys en diverses infraestructures, malgrat que el país està preparat per fer front a terratrèmols de forta magnitud. Aquest, però, ha estat el més intens de la seva història.
El tremolor s'ha notat també als edificis de Tòquio durant uns dos minuts, i la majoria dels seus ocupants han sortit al carrer. Tot i això, no hi ha hagut danys catastròfics més enllà d'una quinzena d'incendis.
Durant tot el dia s'han registrat centenars de rèpliques, d'entre 6 i 7 graus, una de les quals molt a prop de Tòquio. I a mitja tarda, de matinada hora local, s'ha emès una segona alerta de tsunami.
Tsunami devastador
Els problemes més greus han arribat per mar. El sisme ha provocat un tsunami, transmès en directe per la televisió pública nipona, que engolia tot el que trobava al seu pas.
Una de les províncies més afectades és la de Miyagi, on un tren ha desaparegut amb un centenar de passatgers a dins i un vaixell amb cent persones a bord ha estat engolit per un xuclador. A Iwate, un segon comboi també ha desaparegut sense que hagi transcendit si es tractava d'un tren de mercaderies o de passatgers.
El tsunami ha tocat terra a Senday, una ciutat d'un milió d'habitants al nord de Tòquio, una hora després del tremolor. Les onades gegants s'han menjat els camps de conreu i han arrossegat vaixells, cotxes i camions. L'aigua ha impactat contra cases i coberts de la zona, que també han cedit al corrent. A la platja de la ciutat s'han localitzat entre 200 i 300 cadàvers.
També cremen desenes de cases en una ampla franja costanera a prop de la ciutat.
La prefectura de Fukushima també ha estat molt castigada. Aquí, el trencament d'un dic hores després de l'onada gegant ha arrasat 1.800 habitatges.
A la regió de Tòquio, una refineria fa hores que està en flames, després de diverses explosions.
Les autoritats nipones han recomanat a la població que vagi cap a l'interior del país i s'ha evacuat la zona del litoral. Per les carreteres que encara no han quedat inundades, els conductors han fugit a corre-cuita. Altres ciutadans s'han refugiat en terrats i zones elevades.
País paralitzat
Els serveis i transports del país han quedat totalment col·lapsats, amb moltes dificultats per comunicar-se. El trànsit ferroviari i per carretera ha quedat paralitzat. També s'ha tancat el trànsit aeri, fins i tot a la capital, a l'aeroport de Narita. La telefonia mòbil també ha quedat bloquejada.
L'exèrcit ha mobilitzat avions militars per comprovar l'abast dels danys i ha enviat 8.000 soldats a la zona del sisme. El govern nipó ha creat un grup de treball d'emergència per analitzar la situació i minimitzar els danys.
Davant d'aquest panorama, Tòquio ha demanat ajuda internacional. Les Nacions Unides ja han dit que posaran a disposició del Japó tots els recursos necessaris per superar el desastre, i una cinquantena de països, entre els quals els Estats Units i també governs europeus, ja han ofert a les autoritats nipones equips de rescat i ajuda humanitària a la zona afectada.
Després del terratrèmol moltes persones no han pogut tornar a les seves cases i hauran de passar la nit fora. Per això, s'han habilitat instal·lacions esportives com a refugis improvisats i s'han donat mantes a les persones per poder passar la nit i combatre les baixes temperatures.
Un altre lloc per passar la nit ha estat el metro de Tòquio, que com altres infraestructures suburbanes s'utilitzen com a refugi. Tot i que a poc a poc s'han restablert una part de les diferents línies, molts ciutadans que treballen al centre de la capital hauran de fer nit als passadissos del metro.
Alerta de tsunami al Pacífic
El moviment sísmic ha fet que s'activés l'alerta per tsunami a pràcticament tota la costa del Pacífic, a una vintena de països d'Àsia, Oceania i Amèrica. Molts dels quals han ordenat l'evacuació de la població més pròxima al litoral.
Per ara, però, no hi ha hagut conseqüències greus enlloc i en illes com Hawaii o Taiwan, on s'esperava amb molt temor l'onada, aquesta ha arribat molt afeblida.
Un sisme també econòmic
El cost econòmic és inimaginable. Hi ha més de 4 milions de cases sense electricitat. Tots els ports japonesos estan tancats, i s'han aturat les operacions de càrrega i descàrrega. Això afectarà les exportacions de cotxes i altres productes, i de retruc la indústria automobilística nord-americana, que depèn de les peces importades des del Japó.
Moltes fàbriques han estat destruïdes o inundades. L'empresa Sony n'ha tancat sis i l'automobilística Toyota, dues. També Nissan n'ha aturat la producció a alguns centres.
El banc del Japó farà dilluns una reunió extraordinària per prendre decisions que assegurin l'estabilitat financera. Les borses asiàtiques han tancat amb fortes pèrdues. I les indemnitzacions suposaran un fort cop per a les companyies d'assegurances.
El pitjor terratrèmol de la història
El terratrèmol del Japó seria el quart més intens registrat a tot el món des del 1906 i el més fort de la història al país en els 140 anys que hi ha registrats. Ha estat més fort que el del 1923, de 7,9 graus i que va causar més de 140.000 morts.
dimarts, 8 de març del 2011
Es prohibeix més que no pas en una dictadura
Aquells que ja comencem a ser grans i vam viure el darrer franquisme (finals cinquanta, anys seixanta i primera meitat dels setanta), ens en fem creus. Després de veure anys i anys aquell senyor gran que prohibia i prohibia, i cada vegada prohibia més, fins que va acabar que ningú li va fer cas, ara es fa el mateix.
El general Franco va ser un governant curt, ineficaç, d’aquells de “cartutxo al canó", sense cap mena d’intel•ligència ni de saber fer. Tampoc comprenia massa l'evolució del món i de la societat. Si per ella fóra, encara estaríem en plena Guerra Civil.
No es va relacionar amb el poble i des del Palau (Museu?) del Pardo va dirigir la vida política espanyola durant trenta-sis anys a Catalunya i trenta-nou a bona part de l’Estat espanyol. De moment, ha passat a la història (i sóc historiador) com un dels pitjors governants i més nefastos de tota la història política espanyola. Encara que, tanmateix, n’hi ha que són difícils de superar (Ferran VII, Isabel II, els Àustria dels vàlids...).
Pel que fa al tema de prohibir, en el qual el general Franco en va ser un autèntic mestre i en va fer la pedra teologal de la seva teoria política, els actuals governants l’han superat amb escreix.
No es pot fumar, no és pot anar a certes velocitats, prohibit això, prohibit allò, alcohol, drogues, velocitat... Crec que finalment prohibiran cert tipus de música, de pel•lícules, de jocs. Al final prohibiran de tot, fins i tot de les relacions humanes si és que no portes al DNI a les dents i no t’han tret cap punt per mala conducta social.
S’ha perdut el far. Allò que es deia abans, s’ha perdut el nord. Van a la deriva. I allò que és pitjor, al cap d’un any o menys, es deroga la llei que s'ha promulgat perquè no té cap raó de ser. I és veritat. Van donant pals de cec i no n’encerten ni una. La qüestió és prohibir. I això no és democràcia, no és la democràcia que volem.
La democràcia que tothom vol és aquella del sentit comú, aquella que la gent fa el que realment ha de fer perquè la societat funcioni. És aquella de l’acceptació, de la comprensió, del “fem-ho” perquè s’anirà millor. Ara no, ara és una democràcia recaptatòria. No en tinc cap dubte.
Velocitat a les autopistes i a les carreteres, poseu-ne vosaltres mateixos el límits. 120 km/h, poca gent pillaràs. A la nacional, gairebé ningú (no hi ha prou rectes per assolir aquesta velocitat). A les autopistes, sí, però tampoc tant. Velocitat permesa, 110 km. Als primers tres mesos, pillaràs a, no vull dir tothom, però sí a molta gent. És allò de què es tracta. D’aquí un any o menys, quan la gent n’hagi après i ja no caiguin, ja canviaran la normativa.
És una societat que prohibeix per prohibir (alcohol, velocitat, tabac, suposo que sexe, drogues, partits polítics alternatius, ONG i qualsevol associació que no compti amb el vist-i-plau de l’establishment). N’estic cansat.
Aquells que ja hem viscut una dictadura i sabem allò que és prohibir sense massa sentit, i anar rectificant al cap de dos mesos o pocs més perquè hom s'ha equivocat totalment, sabem del que va al tema. Prou prohibicions. Tornarem a una llei seca que, realment, provocarà el creixement d’allò que es prohibeix. Com passa aquí i a tot arreu.
Pel que fa la política, fa vergonya. D’acord que hi ha organitzacions que han practicat la violència. Però, de sempre, i per això sempre se n’en surt, qui practica més violència sistemàtica i sense sentit és l’Estat. L’Estat, emparat per la llei, l’ordre i no sé quantes coses, comet tota classe d’arbitrarietats i no se li pot dir res en contra (no te n’en sortiràs).
En canvi, agafes qualsevol organització, amb tres claus i un parell d’espardenyes, i aquesta paga per tothom. L’Estat, amb tota una organització terrible i mastodòntica darrere, pot cometre tota mena d’arbitrarietats i no passa res. I les comet, avui i sempre.
Les organitzacions polítiques han d’estar permeses, siguin del tipus que siguin. D’això tracta la democràcia. Qualsevol persona ha de poder expressar lliurament la seva manera de pensar i la seva opció política. O és que nosaltres podem prohibir igual que ho fan els governants no democràtics. El poble escollirà lliurement les seves opcions polítiques. Que no són les nostres? Què hi farem.?
Però, sobretot, no prohibir. És una mala opció i un mal camí. Tanmateix, és l'opció que ha triat la societat actual. Prohibir i més prohibir. D’aquí deu anys suposo que haurà canviat la tendència, n’estic segur. I aleshores es podrà fumar on vulguis, podràs circular amb uns cànons de velocitat normal (no recaptatoris), podràs tenir sexe amb qui vulguis (amb o sense profilàctic, sense que hagis d’anar a la presó per no fer-lo sevir), podràs veure alcohol (però no borratxo) i fumar substàncies estupefacients (sense anar col•locat, només fent un “pitillo”). I tantes altres coses més.
Allò que ara es fa es prohibir per prohibir. Jo, que ja començo a ser una mica antic, penso que em posaré dins una caputxa per tal que no se’m pugui acusar de res. Realment, estan fent el ridícul. Jo, que sóc del món de l’ensenyament, de les mesures preses els dos darrers anys pel “Tete” (Ernest Maragall), ja no n’ha quedat ni una. En menys de mig any se les han polit totes.
Seny. No cal fer massa res. Més aviat deixeu fer. La gent que treballa en sap més que vosaltres, els polítics. Si més no, tenen més experiència i més saber en aquests afers. I sobretot, no prohibiu. Això ja va fer-ho al segle passat un senyor, el general Franco, i tampoc li va servir de res: no n’ha quedat ni memòria per a aquells que no el van conèixer.
El general Franco va ser un governant curt, ineficaç, d’aquells de “cartutxo al canó", sense cap mena d’intel•ligència ni de saber fer. Tampoc comprenia massa l'evolució del món i de la societat. Si per ella fóra, encara estaríem en plena Guerra Civil.
No es va relacionar amb el poble i des del Palau (Museu?) del Pardo va dirigir la vida política espanyola durant trenta-sis anys a Catalunya i trenta-nou a bona part de l’Estat espanyol. De moment, ha passat a la història (i sóc historiador) com un dels pitjors governants i més nefastos de tota la història política espanyola. Encara que, tanmateix, n’hi ha que són difícils de superar (Ferran VII, Isabel II, els Àustria dels vàlids...).
Pel que fa al tema de prohibir, en el qual el general Franco en va ser un autèntic mestre i en va fer la pedra teologal de la seva teoria política, els actuals governants l’han superat amb escreix.
No es pot fumar, no és pot anar a certes velocitats, prohibit això, prohibit allò, alcohol, drogues, velocitat... Crec que finalment prohibiran cert tipus de música, de pel•lícules, de jocs. Al final prohibiran de tot, fins i tot de les relacions humanes si és que no portes al DNI a les dents i no t’han tret cap punt per mala conducta social.
S’ha perdut el far. Allò que es deia abans, s’ha perdut el nord. Van a la deriva. I allò que és pitjor, al cap d’un any o menys, es deroga la llei que s'ha promulgat perquè no té cap raó de ser. I és veritat. Van donant pals de cec i no n’encerten ni una. La qüestió és prohibir. I això no és democràcia, no és la democràcia que volem.
La democràcia que tothom vol és aquella del sentit comú, aquella que la gent fa el que realment ha de fer perquè la societat funcioni. És aquella de l’acceptació, de la comprensió, del “fem-ho” perquè s’anirà millor. Ara no, ara és una democràcia recaptatòria. No en tinc cap dubte.
Velocitat a les autopistes i a les carreteres, poseu-ne vosaltres mateixos el límits. 120 km/h, poca gent pillaràs. A la nacional, gairebé ningú (no hi ha prou rectes per assolir aquesta velocitat). A les autopistes, sí, però tampoc tant. Velocitat permesa, 110 km. Als primers tres mesos, pillaràs a, no vull dir tothom, però sí a molta gent. És allò de què es tracta. D’aquí un any o menys, quan la gent n’hagi après i ja no caiguin, ja canviaran la normativa.
És una societat que prohibeix per prohibir (alcohol, velocitat, tabac, suposo que sexe, drogues, partits polítics alternatius, ONG i qualsevol associació que no compti amb el vist-i-plau de l’establishment). N’estic cansat.
Aquells que ja hem viscut una dictadura i sabem allò que és prohibir sense massa sentit, i anar rectificant al cap de dos mesos o pocs més perquè hom s'ha equivocat totalment, sabem del que va al tema. Prou prohibicions. Tornarem a una llei seca que, realment, provocarà el creixement d’allò que es prohibeix. Com passa aquí i a tot arreu.
Pel que fa la política, fa vergonya. D’acord que hi ha organitzacions que han practicat la violència. Però, de sempre, i per això sempre se n’en surt, qui practica més violència sistemàtica i sense sentit és l’Estat. L’Estat, emparat per la llei, l’ordre i no sé quantes coses, comet tota classe d’arbitrarietats i no se li pot dir res en contra (no te n’en sortiràs).
En canvi, agafes qualsevol organització, amb tres claus i un parell d’espardenyes, i aquesta paga per tothom. L’Estat, amb tota una organització terrible i mastodòntica darrere, pot cometre tota mena d’arbitrarietats i no passa res. I les comet, avui i sempre.
Les organitzacions polítiques han d’estar permeses, siguin del tipus que siguin. D’això tracta la democràcia. Qualsevol persona ha de poder expressar lliurament la seva manera de pensar i la seva opció política. O és que nosaltres podem prohibir igual que ho fan els governants no democràtics. El poble escollirà lliurement les seves opcions polítiques. Que no són les nostres? Què hi farem.?
Però, sobretot, no prohibir. És una mala opció i un mal camí. Tanmateix, és l'opció que ha triat la societat actual. Prohibir i més prohibir. D’aquí deu anys suposo que haurà canviat la tendència, n’estic segur. I aleshores es podrà fumar on vulguis, podràs circular amb uns cànons de velocitat normal (no recaptatoris), podràs tenir sexe amb qui vulguis (amb o sense profilàctic, sense que hagis d’anar a la presó per no fer-lo sevir), podràs veure alcohol (però no borratxo) i fumar substàncies estupefacients (sense anar col•locat, només fent un “pitillo”). I tantes altres coses més.
Allò que ara es fa es prohibir per prohibir. Jo, que ja començo a ser una mica antic, penso que em posaré dins una caputxa per tal que no se’m pugui acusar de res. Realment, estan fent el ridícul. Jo, que sóc del món de l’ensenyament, de les mesures preses els dos darrers anys pel “Tete” (Ernest Maragall), ja no n’ha quedat ni una. En menys de mig any se les han polit totes.
Seny. No cal fer massa res. Més aviat deixeu fer. La gent que treballa en sap més que vosaltres, els polítics. Si més no, tenen més experiència i més saber en aquests afers. I sobretot, no prohibiu. Això ja va fer-ho al segle passat un senyor, el general Franco, i tampoc li va servir de res: no n’ha quedat ni memòria per a aquells que no el van conèixer.
dimecres, 2 de març del 2011
Dietari del viatge a Berlín (2).
3r dia: dijous, 24-febrer-2011
- Es passa a despertar als alumnes a les 07.15h. Esmorzar a les 08.00h. Sortida del Hostel a les 09.00h. Com cada dia, quan es pren el metro, molt a la vora del Hostel, els alumnes han de treure el bitllet amb grups de cinc. El procés sempre s’allarga bastant, ja que la màquina expenedora tampoc va gaire ràpida. Tanmateix, la gent s’ho pren amb calma i va adquirint experiència i saber fer. Més d’una vegada s’ha de prendre o sortir del metro a la carrera o a darrera hora. Però es va ben avingut, tothom va en compte i tot funciona bé.
- Una professora que s’ha retardat ens explica als professors que la direcció del Hostel l’ha avisat que s’ha tornat a fumar a les habitacions, a tres o quatre, i que faran pagar als alumnes que infringeixin la norma. S’avisa molt seriosament als alumnes de la qüestió abans de pujar al metro.
- Al matí es visita el Museu de la Ciència i Tecnologia durant dues hores. Situat en l’àrea de l’antiga estació de tren Anhalter Bahnhof, derruïda durant la II Guerra Mundial, el museu, de diverses plantes, té una gran col•lecció de trens, a més de l’antiga fàbrica de cerveses, una ferreria i molins d’aigua i de vent. Una bona part de l’edifici nou del museu està dedicat a la navegació i al món aeronàutic; i també hi són importants les parts dedicades a la tecnologia de la fotografia i de la indústria tèxtil.
- A les 12.15h trasllat al barri de Ku’damm, on ben a prop té el pis llogat en Joan, el professor que ens acompanya tots els dies. És a la part occidental, en una zona comercial important. Contrasta totalment amb la zona oriental que es va recórrer ahir a la tarda. La Trauentzienstrasse és el carrer més important, amb els grans magatzems més coneguts de Berlín: Peek-Cloppenburg, Tauentzienpalast i l’emblemàtic KaDeWe. És la zona que s’assembla més a les capitals occidentals que coneixem, com Barcelona, Madrid, París o les ciutats italianes.
- Dues hores per dinar i visitar la zona comercial. Va agradar. Es va comentar que el mig dia lliure que es tindria per comprar regals (segurament el dissabte al dematí) es podia venir aquí.
- A les 15.15h, concentració per anar al Museu de la Tècnica. Poc menys de dues hores de visita, fins a les 17.15h. El Museu de la Tècnica (Deutsches Technikmuseum) està molt a prop de l’anterior museu que s’ha visitat al dematí, el Museu de la Ciència i la Tecnologia. Les andanes de mercaderies de la vella estació de Anhalter Bahnhof es van adaptar per a aquest museu, de grans extensions (50.000 m2). Es compon de catorze seccions en les quals es pot trobar la demostració i la resposta sobre qualsevol problema tècnic. La invitació al joc i a la participació és constant. La majoria dels alumnes el gaudeixen sobradament.
- A les 17.15h concentració per tornar al Hostel. Es discuteix per anar a un altre lloc, el Chekpoint Charlie, però es deixa per a l’endemà. Hi ha un llarg camí de tornada cap al Hostel, unes deu estacions en una línia, transbord i cinc estacions més. Com cada dia, molts passen pel Lidl proper al Hostel per “carregar material” (begudes i coses comestibles) per a la “llarga nit” que els espera.
- Avui, sopar a les 20.30h. S’havia telefonat per endarrerir-lo si es feia la darrera visita, que finalment no s’ha portat a terme. Aquesta vegada no hi ha avisos de sorolls ni de fums a les habitacions per part de la recepció del Hostel. Els que fumen surten a fora, al carrer a patir temperatures molt baixes i no pas gaire abrigats. Alguns ja ho feien des d’un bon principi. Menú del sopar: sopa jardinera, carn amb guarnició, flam. No s'ha rebut cap avís per part de la direcció del Hostel de sorolls i de fums. El camp està situat a la localitat de Oranienburg, a 40 km de Berlín. En passar per sota una via de tren s’haurà de fer una bona volta ja que el pas fa 3,8 m d’alçada i l’autocar 4 m.
- Es realitza una visita de dues hores per al camp de concentració amb un plànol numerat del lloc i una audioguia individual que va explicant les diverses parts del camp, de manera bastant exhaustiva. El camp de Sachsenhausen va ser construït pels nazis el 1936 per a confinar-hi o liquidar-hi massivament a opositors polítics, jueus, gitanos, homosexuals, posteriorment a milers de presoners de guerra i finalment a milers de testimonis de Jehovà, inclosos alemanys, per seguir a Déu més que a Hitler, cosa per la qual centenars d’ells van ser executats. Els presos també van ser sotmesos a experiments mèdics. El gener de 1945, poc abans del final de la II Guerra Mundial, hi havia més de 65.000 presoners a Sachsenhausen, incloses 13.000 dones. Els arxius van registrar l’entrada de 140.000 presoners durant el temps que va funcionar el camp i van reconèixer l’execució o mort de 30.000 presoners, però aquesta xifra no inclou els milers de presoners de guerra afusellats tan bon punt arribaven.
Abans de la seva imminent derrota, els nazis van ordenar traslladar els presoners. Les SS van disparar contra tots aquells incapaços de caminar. Les tropes soviètiques van alliberar els supervivents el 2 de maig de 1945, prop de la ciutat de Schwerin. Fins al 1950, Sachsenhausen va passar a ser un camp de concentració soviètic emprat tant per represaliar a suposats col•laboradors dels nazis dins la població civil, com als funcionaris del govern nazi i antics militars alemanys.
Posteriorment el camp va ser adequat perquè els visitants poguessin saber allò que va passar a les víctimes del nazisme. El 1961 es va erigir un obelisc, amb 18 triangles que significaven les diferents nacionalitats de les víctimes i dels presoners que hi van morir. Sota l’obelisc hi ha una estàtua que representa un soldat rus alliberant dos presoners. També hi ha un museu en el qual s’exposa la realitat que es va viure en aquest camp.
- Es triga una mica en sortir ja que hi ha bastants alumnes endarrerits. El camp és molt gran i les distàncies provoquen que alguns arribin tard. Finalment, hi som tots. Costa en un autocar de dues plantes comptar els alumnes. La guia porta un comptador individual que accionant-lo cada vegada que es passa per davant d’un alumne el suma i et surt el número total. Finalment hi som tots. Però encara manca una audioguia per tornar. Ara es compta manualment i sobre una llista (posant-hi una creu); hi és tothom i continua mancant una audioguia. La guia de l’agència de viatges signa un document del fet i anem cap a Berlín, amb una hora de retard sobre l’horari previst. Crec que ha estat l’única vegada que no s’ha seguit l’horari marcat.
- L’autocar ens deixa a l’Alexanderplatz, el centre neuràlgic de la ciutat, cap a les 14.30h. Es dóna temps fins a les 15.45 per voltar i dinar. Fa sol i el clima ha millorat bastant. Ja no fa tant fred, però l’aire és gèlid. Suposo que encara s’està sota zero, però la temperatura és més agradable.
- Alexanderplatz, amb la seva Torre de Televisió, Fernsehturm, un monument “d’enginyeria socialista” construït el 1965 (amb 365 m, tants com dies té l’any, i visible des de tot Berlín), des d’on emeten actualment quatre cadenes i tres emissores de ràdio. En la bola giratòria de la cúspide, dues voltes per hora, hi ha un Telecafè, a 200 m d’alçada, des d’on es divisa un horitzó de 40 km de ràdio. L’esfera està recoberta de 140 segments d’acer polit en el qual els reflexos del sol vespertí formen una llum lluminosa: Gottes Rache (“revenja divina”), es deia en temps de la RDA.
- Berlín és una ciutat atípica. No té un sol centre, sinó que en té diversos a causa de la divisió de la postguerra. L’ambient i la vida està molt repartit entre diversos barris de la ciutat. Alexanderplatz és una gran plaça ubicada en l’àrea cèntrica de Berlín, anomenada simplement Alex pels berlinesos, i serveix també de centre de transbord de passatgers ja que hi conflueixen diversos mitjans de transport públic. Durant la II Guerra Mundial, el lloc va ser totalment destruït. Les autoritats de la RDA el van reconstruir sense massa miraments. Malgrat tot, Alexanderplatz es va convertir en el centre del Berlín-Est. A la dècada dels noranta es va posar en marxa un projecte de rehabilitació de la zona, que la va convertir en un lloc més agradable.
- A les 15.45h tots concentrats per anar al Chekpoint Charlie. Un cop allà i després d’una breu explicació, es deixen 20 minuts per voltar per la zona i visitar el museu i les botigues especialitzades sobre aquest fet fronterer. Chekpoint Charlie era la frontera, era la zona de pas entre els sectors soviètic i americà de Berlín, reservat exclusivament per a transeünts estrangers. El lloc va ser escenari constant de les tensions de la guerra freda. El retrat d’un soldat soviètic i d’un altre nord-americà, obra de Frank Thiel (1998), indica el lloc exacte de la frontera en la meitat del carrer. Hi ha dos o tres guàrdies, de les dues nacionalitats, fent comèdia i els turistes s’hi fan fotografies. És gratuït, però ells demanen la voluntat. A Berlín, si no et serveixen, si t’ho prens tu mateix, no es deixa propina. Però, si ets servit, sí que se’n deixa, diguem fins a arrodonir els números.
- S’havia parlat de visitar el Museu dels Horrors (de la Gestapo), molt a prop d’aquí. Però donades les característiques del Museu (bàsicament a base de plafons i explicacions, sense gaire res per veure i tocar), es decideix no anar-hi i tornar cap al Hostel, primer en un autobús públic de dos pisos per veure l’ambient de la ciutat i després les darreres cinc estacions en metro.
- En el transbord de l’autobús al metro, en una zona comercial de Kreuzberg, alguns alumnes demanen de fer dos grups: els que es vulguin quedar per allà i els que vulguin anar al Hostel. Es fa la divisió; uns aniran amb en Joan i els altres amb la guia (els professors també se separen per tal d’acompanyar-los). Finalment, però, a darrera hora, tots els alumnes van al Hostel, on s’hi arriba a les 18.00h aproximadament. Com sempre, en arribar, molts van de compres al Lidl. A les 18.00h s’arriba al Hostel. Temps lliure per estar a les habitacions, anar a la piscina climatitzada i a la sauna; alguns surten pels voltants del Hostel. Demanen permís. L’estació de Warschauer és la nostra; és final de trajecte i no hi ha problemes. A més, el Hostel es molt proper, en línia recta.
- Sopar a les 20.00h. Menú: sopa de llenties, escalopa amb guarnició, pastisset. Els menús han agradat d’aquella manera. El segon plat, més o menys, sí; però el primer, no. Es podia haver fet pasta (espagueti, macarrons, raviolis, tallarines), ja que és un alberg on hi domina la joventut. La diferència de preus entre la pasta i les sopes tampoc deu ser excessiva. Com cada dia, es passa taula per taula a comentar les activitats de la jornada del dissabte i allò que es farà a la nit.
- No s’ha trobat cap discoteca que acceptin menors d’edat. La festa es farà allà mateix, a la discoteca del Hostel. Els alumnes tenen ganes de passar-s’ho bé. Es vesteixen mig de gala, especialment les noies. Aquesta vegada en baixen molts més a la discoteca. A la 1h es para la música, però els alumnes resten allà, pujant i baixant de les habitacions fins prop de les 2h de la nit. Es retiren a les habitacions. A les 02.15h, hi ha tranquil•litat al passadís. En algunes habitacions se sent que es parla, fluix, i altres ja dormen. Demà serà un altre dia, el darrer.
5è dia: dissabte, 26-febrer-2011
- Es passa a trucar a la porta de les habitacions a les 07.00h per tal d’esmorzar a les 07.45h. S’ha de tenir prou temps per enllestir les maletes i deixar-les en un quartet a la planta baixa, al costat de la recepció. Ja no hi ha avisos des de la recepció del Hostel; el tema s’ha arranjat després d’uns primers dies complicats.
- A les 09.30h sortida del Hostel per anar al Ku’damm, el barri comercial que ja vam conèixer el dijous, per tal de comprar els regals i els souvenirs per als familiars. En arribar ens fem la tercera, i darrera, fotografia de grup a la plaça que hi ha al costat de l’estació de metro, al peu d’un monument i amb el KaDeWe de fons. Es deixen prop de tres hores per voltar per aquest barri elegant que també s’han d’aprofitar per dinar. Ku’damm (el nom complet, Kurfürstendamm) és una zona de grans magatzems, de botigues de tot tipus, locals de moda tant barata com selecta, sabateries, mostradors de fast-food, restaurants i una gran quantitat de cinemes, bars i cafès. És una zona de luxe del Berlín actual.
- A les 12.45, concentració per tornar al Hostel, ja menjats. Un pèl més tard de les 13.00h ja s’hi és. Recollida d’equipatges i pujada a l’autocar (dos, un de gran i un de més petit), que ens ha de portar a l’aeroport de Schöenefeld. A les 13.15h en Joan puja als dos autocars (primer a un, després a l’altre) i s’acomiada dels alumnes i dels professors. Moments emotius per a tothom. En Joan s’emociona. Em comenta que s’ho ha passat molt bé i que està content d’haver servit d’ajuda tant pel que a la seva tasca orientadora per la ciutat, com per les estacions i passadissos soterranis del metro i el comboi que s’havia d’agafar. També per la tasca de traductor i d’intèrpret que ha realitzat nombroses vegades tant per als alumnes com per als professors. Per la seva banda, els alumnes l’han acceptat molt bé. Des d’aquí, vull agrair els serveis que en Joan ens ha proporcionat, la col•laboració, la companyia i la comprensió que ha tingut envers tots.
- A les 14.35 s’arriba a l’aeroport de Schöenefeld (un dels tres que té Berlín). Mostrador d’Easyjet: documentació, equipatge i targeta d’embarcament. Una estoneta per estar a l’estació, descansant, menjant o bevent. Es crida un dels nostres alumnes per la megafonia de l’aeroport per tal que es presenti a seguretat. Cap problema: portava un petit encenedor de gasoil. Se li fa buidar. A les 14.50h la guia ens crida per passar els darrers controls i l’escàner de metalls. Un altre problema amb un dels nostres, ja que portava tres encenedors del mateix tipus. Ha d’anar a seguretat, on els hi fan buidar. Torna de seguida amb el grup.
- Es puja a l’avió. Va ben ple. Aquesta vegada l’expedició s’asseu encara més escampada i separada que a l’anada. Tanmateix, els alumnes van adquirint experiència i amb prou feines s’immuten. A les 16.10h l’avió inicia el moviment i en pocs minuts s’enlaira. 2h 20m de vol, sense problemes. S’arriba a l’aeroport de Barcelona, vers les 18.30h. Recollida d’equipatge. Anada als autocars que ens estan esperant (també dos, els mateixos que a l’anada, amb els mateixos conductors). Sortim en direcció a Girona. Quan manca mitja hora, abans de la sortida de Lloret, s’avisa als alumnes de l’autocar gran que truquin a casa seva perquè ens hem avançat sobre l’hora prevista. Arribarem mitja hora abans.
- Arribada a l’estació d’autobusos de Girona a les 20.30h. Molts pares estan esperant els seus fills. Recollida d’equipatges de l’autocar i retrobament amb els familiars. També han acudit a l’estació d’autobusos la professora de l’Institut i coordinadora de Batxillerat, Helena Carreras, i el seu director, Pere Albertí, per donar als alumnes el codi d’accés per a la preinscripció de les PAU, amb termini fins al dilluns, 7 de març. El codi d’accés va arribar a l’Institut el 23 de febrer, quan l’expedició ja estava a Berlín. Com que la setmana següent és vacances (Setmana Blanca) no hi havia cap més possibilitat que aquesta per tal que els alumnes poguessin disposar del codi d’accés. Tanmateix, sembla que s’ha allargat el termini per completar la preinscripció de les PAU.
- Fi del viatge. Els alumnes van abandonant l’estació d’autobusos per anar cap a casa. En menys de mitja hora l’estació resta buida.
- Es passa a despertar als alumnes a les 07.15h. Esmorzar a les 08.00h. Sortida del Hostel a les 09.00h. Com cada dia, quan es pren el metro, molt a la vora del Hostel, els alumnes han de treure el bitllet amb grups de cinc. El procés sempre s’allarga bastant, ja que la màquina expenedora tampoc va gaire ràpida. Tanmateix, la gent s’ho pren amb calma i va adquirint experiència i saber fer. Més d’una vegada s’ha de prendre o sortir del metro a la carrera o a darrera hora. Però es va ben avingut, tothom va en compte i tot funciona bé.
- Una professora que s’ha retardat ens explica als professors que la direcció del Hostel l’ha avisat que s’ha tornat a fumar a les habitacions, a tres o quatre, i que faran pagar als alumnes que infringeixin la norma. S’avisa molt seriosament als alumnes de la qüestió abans de pujar al metro.
- Al matí es visita el Museu de la Ciència i Tecnologia durant dues hores. Situat en l’àrea de l’antiga estació de tren Anhalter Bahnhof, derruïda durant la II Guerra Mundial, el museu, de diverses plantes, té una gran col•lecció de trens, a més de l’antiga fàbrica de cerveses, una ferreria i molins d’aigua i de vent. Una bona part de l’edifici nou del museu està dedicat a la navegació i al món aeronàutic; i també hi són importants les parts dedicades a la tecnologia de la fotografia i de la indústria tèxtil.
- A les 12.15h trasllat al barri de Ku’damm, on ben a prop té el pis llogat en Joan, el professor que ens acompanya tots els dies. És a la part occidental, en una zona comercial important. Contrasta totalment amb la zona oriental que es va recórrer ahir a la tarda. La Trauentzienstrasse és el carrer més important, amb els grans magatzems més coneguts de Berlín: Peek-Cloppenburg, Tauentzienpalast i l’emblemàtic KaDeWe. És la zona que s’assembla més a les capitals occidentals que coneixem, com Barcelona, Madrid, París o les ciutats italianes.
- Dues hores per dinar i visitar la zona comercial. Va agradar. Es va comentar que el mig dia lliure que es tindria per comprar regals (segurament el dissabte al dematí) es podia venir aquí.
- A les 15.15h, concentració per anar al Museu de la Tècnica. Poc menys de dues hores de visita, fins a les 17.15h. El Museu de la Tècnica (Deutsches Technikmuseum) està molt a prop de l’anterior museu que s’ha visitat al dematí, el Museu de la Ciència i la Tecnologia. Les andanes de mercaderies de la vella estació de Anhalter Bahnhof es van adaptar per a aquest museu, de grans extensions (50.000 m2). Es compon de catorze seccions en les quals es pot trobar la demostració i la resposta sobre qualsevol problema tècnic. La invitació al joc i a la participació és constant. La majoria dels alumnes el gaudeixen sobradament.
- A les 17.15h concentració per tornar al Hostel. Es discuteix per anar a un altre lloc, el Chekpoint Charlie, però es deixa per a l’endemà. Hi ha un llarg camí de tornada cap al Hostel, unes deu estacions en una línia, transbord i cinc estacions més. Com cada dia, molts passen pel Lidl proper al Hostel per “carregar material” (begudes i coses comestibles) per a la “llarga nit” que els espera.
- Avui, sopar a les 20.30h. S’havia telefonat per endarrerir-lo si es feia la darrera visita, que finalment no s’ha portat a terme. Aquesta vegada no hi ha avisos de sorolls ni de fums a les habitacions per part de la recepció del Hostel. Els que fumen surten a fora, al carrer a patir temperatures molt baixes i no pas gaire abrigats. Alguns ja ho feien des d’un bon principi. Menú del sopar: sopa jardinera, carn amb guarnició, flam. No s'ha rebut cap avís per part de la direcció del Hostel de sorolls i de fums. El camp està situat a la localitat de Oranienburg, a 40 km de Berlín. En passar per sota una via de tren s’haurà de fer una bona volta ja que el pas fa 3,8 m d’alçada i l’autocar 4 m.
- Es realitza una visita de dues hores per al camp de concentració amb un plànol numerat del lloc i una audioguia individual que va explicant les diverses parts del camp, de manera bastant exhaustiva. El camp de Sachsenhausen va ser construït pels nazis el 1936 per a confinar-hi o liquidar-hi massivament a opositors polítics, jueus, gitanos, homosexuals, posteriorment a milers de presoners de guerra i finalment a milers de testimonis de Jehovà, inclosos alemanys, per seguir a Déu més que a Hitler, cosa per la qual centenars d’ells van ser executats. Els presos també van ser sotmesos a experiments mèdics. El gener de 1945, poc abans del final de la II Guerra Mundial, hi havia més de 65.000 presoners a Sachsenhausen, incloses 13.000 dones. Els arxius van registrar l’entrada de 140.000 presoners durant el temps que va funcionar el camp i van reconèixer l’execució o mort de 30.000 presoners, però aquesta xifra no inclou els milers de presoners de guerra afusellats tan bon punt arribaven.
Abans de la seva imminent derrota, els nazis van ordenar traslladar els presoners. Les SS van disparar contra tots aquells incapaços de caminar. Les tropes soviètiques van alliberar els supervivents el 2 de maig de 1945, prop de la ciutat de Schwerin. Fins al 1950, Sachsenhausen va passar a ser un camp de concentració soviètic emprat tant per represaliar a suposats col•laboradors dels nazis dins la població civil, com als funcionaris del govern nazi i antics militars alemanys.
Posteriorment el camp va ser adequat perquè els visitants poguessin saber allò que va passar a les víctimes del nazisme. El 1961 es va erigir un obelisc, amb 18 triangles que significaven les diferents nacionalitats de les víctimes i dels presoners que hi van morir. Sota l’obelisc hi ha una estàtua que representa un soldat rus alliberant dos presoners. També hi ha un museu en el qual s’exposa la realitat que es va viure en aquest camp.
- Es triga una mica en sortir ja que hi ha bastants alumnes endarrerits. El camp és molt gran i les distàncies provoquen que alguns arribin tard. Finalment, hi som tots. Costa en un autocar de dues plantes comptar els alumnes. La guia porta un comptador individual que accionant-lo cada vegada que es passa per davant d’un alumne el suma i et surt el número total. Finalment hi som tots. Però encara manca una audioguia per tornar. Ara es compta manualment i sobre una llista (posant-hi una creu); hi és tothom i continua mancant una audioguia. La guia de l’agència de viatges signa un document del fet i anem cap a Berlín, amb una hora de retard sobre l’horari previst. Crec que ha estat l’única vegada que no s’ha seguit l’horari marcat.
- L’autocar ens deixa a l’Alexanderplatz, el centre neuràlgic de la ciutat, cap a les 14.30h. Es dóna temps fins a les 15.45 per voltar i dinar. Fa sol i el clima ha millorat bastant. Ja no fa tant fred, però l’aire és gèlid. Suposo que encara s’està sota zero, però la temperatura és més agradable.
- Alexanderplatz, amb la seva Torre de Televisió, Fernsehturm, un monument “d’enginyeria socialista” construït el 1965 (amb 365 m, tants com dies té l’any, i visible des de tot Berlín), des d’on emeten actualment quatre cadenes i tres emissores de ràdio. En la bola giratòria de la cúspide, dues voltes per hora, hi ha un Telecafè, a 200 m d’alçada, des d’on es divisa un horitzó de 40 km de ràdio. L’esfera està recoberta de 140 segments d’acer polit en el qual els reflexos del sol vespertí formen una llum lluminosa: Gottes Rache (“revenja divina”), es deia en temps de la RDA.
- Berlín és una ciutat atípica. No té un sol centre, sinó que en té diversos a causa de la divisió de la postguerra. L’ambient i la vida està molt repartit entre diversos barris de la ciutat. Alexanderplatz és una gran plaça ubicada en l’àrea cèntrica de Berlín, anomenada simplement Alex pels berlinesos, i serveix també de centre de transbord de passatgers ja que hi conflueixen diversos mitjans de transport públic. Durant la II Guerra Mundial, el lloc va ser totalment destruït. Les autoritats de la RDA el van reconstruir sense massa miraments. Malgrat tot, Alexanderplatz es va convertir en el centre del Berlín-Est. A la dècada dels noranta es va posar en marxa un projecte de rehabilitació de la zona, que la va convertir en un lloc més agradable.
- A les 15.45h tots concentrats per anar al Chekpoint Charlie. Un cop allà i després d’una breu explicació, es deixen 20 minuts per voltar per la zona i visitar el museu i les botigues especialitzades sobre aquest fet fronterer. Chekpoint Charlie era la frontera, era la zona de pas entre els sectors soviètic i americà de Berlín, reservat exclusivament per a transeünts estrangers. El lloc va ser escenari constant de les tensions de la guerra freda. El retrat d’un soldat soviètic i d’un altre nord-americà, obra de Frank Thiel (1998), indica el lloc exacte de la frontera en la meitat del carrer. Hi ha dos o tres guàrdies, de les dues nacionalitats, fent comèdia i els turistes s’hi fan fotografies. És gratuït, però ells demanen la voluntat. A Berlín, si no et serveixen, si t’ho prens tu mateix, no es deixa propina. Però, si ets servit, sí que se’n deixa, diguem fins a arrodonir els números.
- S’havia parlat de visitar el Museu dels Horrors (de la Gestapo), molt a prop d’aquí. Però donades les característiques del Museu (bàsicament a base de plafons i explicacions, sense gaire res per veure i tocar), es decideix no anar-hi i tornar cap al Hostel, primer en un autobús públic de dos pisos per veure l’ambient de la ciutat i després les darreres cinc estacions en metro.
- En el transbord de l’autobús al metro, en una zona comercial de Kreuzberg, alguns alumnes demanen de fer dos grups: els que es vulguin quedar per allà i els que vulguin anar al Hostel. Es fa la divisió; uns aniran amb en Joan i els altres amb la guia (els professors també se separen per tal d’acompanyar-los). Finalment, però, a darrera hora, tots els alumnes van al Hostel, on s’hi arriba a les 18.00h aproximadament. Com sempre, en arribar, molts van de compres al Lidl. A les 18.00h s’arriba al Hostel. Temps lliure per estar a les habitacions, anar a la piscina climatitzada i a la sauna; alguns surten pels voltants del Hostel. Demanen permís. L’estació de Warschauer és la nostra; és final de trajecte i no hi ha problemes. A més, el Hostel es molt proper, en línia recta.
- Sopar a les 20.00h. Menú: sopa de llenties, escalopa amb guarnició, pastisset. Els menús han agradat d’aquella manera. El segon plat, més o menys, sí; però el primer, no. Es podia haver fet pasta (espagueti, macarrons, raviolis, tallarines), ja que és un alberg on hi domina la joventut. La diferència de preus entre la pasta i les sopes tampoc deu ser excessiva. Com cada dia, es passa taula per taula a comentar les activitats de la jornada del dissabte i allò que es farà a la nit.
- No s’ha trobat cap discoteca que acceptin menors d’edat. La festa es farà allà mateix, a la discoteca del Hostel. Els alumnes tenen ganes de passar-s’ho bé. Es vesteixen mig de gala, especialment les noies. Aquesta vegada en baixen molts més a la discoteca. A la 1h es para la música, però els alumnes resten allà, pujant i baixant de les habitacions fins prop de les 2h de la nit. Es retiren a les habitacions. A les 02.15h, hi ha tranquil•litat al passadís. En algunes habitacions se sent que es parla, fluix, i altres ja dormen. Demà serà un altre dia, el darrer.
5è dia: dissabte, 26-febrer-2011
- Es passa a trucar a la porta de les habitacions a les 07.00h per tal d’esmorzar a les 07.45h. S’ha de tenir prou temps per enllestir les maletes i deixar-les en un quartet a la planta baixa, al costat de la recepció. Ja no hi ha avisos des de la recepció del Hostel; el tema s’ha arranjat després d’uns primers dies complicats.
- A les 09.30h sortida del Hostel per anar al Ku’damm, el barri comercial que ja vam conèixer el dijous, per tal de comprar els regals i els souvenirs per als familiars. En arribar ens fem la tercera, i darrera, fotografia de grup a la plaça que hi ha al costat de l’estació de metro, al peu d’un monument i amb el KaDeWe de fons. Es deixen prop de tres hores per voltar per aquest barri elegant que també s’han d’aprofitar per dinar. Ku’damm (el nom complet, Kurfürstendamm) és una zona de grans magatzems, de botigues de tot tipus, locals de moda tant barata com selecta, sabateries, mostradors de fast-food, restaurants i una gran quantitat de cinemes, bars i cafès. És una zona de luxe del Berlín actual.
- A les 12.45, concentració per tornar al Hostel, ja menjats. Un pèl més tard de les 13.00h ja s’hi és. Recollida d’equipatges i pujada a l’autocar (dos, un de gran i un de més petit), que ens ha de portar a l’aeroport de Schöenefeld. A les 13.15h en Joan puja als dos autocars (primer a un, després a l’altre) i s’acomiada dels alumnes i dels professors. Moments emotius per a tothom. En Joan s’emociona. Em comenta que s’ho ha passat molt bé i que està content d’haver servit d’ajuda tant pel que a la seva tasca orientadora per la ciutat, com per les estacions i passadissos soterranis del metro i el comboi que s’havia d’agafar. També per la tasca de traductor i d’intèrpret que ha realitzat nombroses vegades tant per als alumnes com per als professors. Per la seva banda, els alumnes l’han acceptat molt bé. Des d’aquí, vull agrair els serveis que en Joan ens ha proporcionat, la col•laboració, la companyia i la comprensió que ha tingut envers tots.
- A les 14.35 s’arriba a l’aeroport de Schöenefeld (un dels tres que té Berlín). Mostrador d’Easyjet: documentació, equipatge i targeta d’embarcament. Una estoneta per estar a l’estació, descansant, menjant o bevent. Es crida un dels nostres alumnes per la megafonia de l’aeroport per tal que es presenti a seguretat. Cap problema: portava un petit encenedor de gasoil. Se li fa buidar. A les 14.50h la guia ens crida per passar els darrers controls i l’escàner de metalls. Un altre problema amb un dels nostres, ja que portava tres encenedors del mateix tipus. Ha d’anar a seguretat, on els hi fan buidar. Torna de seguida amb el grup.
- Es puja a l’avió. Va ben ple. Aquesta vegada l’expedició s’asseu encara més escampada i separada que a l’anada. Tanmateix, els alumnes van adquirint experiència i amb prou feines s’immuten. A les 16.10h l’avió inicia el moviment i en pocs minuts s’enlaira. 2h 20m de vol, sense problemes. S’arriba a l’aeroport de Barcelona, vers les 18.30h. Recollida d’equipatge. Anada als autocars que ens estan esperant (també dos, els mateixos que a l’anada, amb els mateixos conductors). Sortim en direcció a Girona. Quan manca mitja hora, abans de la sortida de Lloret, s’avisa als alumnes de l’autocar gran que truquin a casa seva perquè ens hem avançat sobre l’hora prevista. Arribarem mitja hora abans.
- Arribada a l’estació d’autobusos de Girona a les 20.30h. Molts pares estan esperant els seus fills. Recollida d’equipatges de l’autocar i retrobament amb els familiars. També han acudit a l’estació d’autobusos la professora de l’Institut i coordinadora de Batxillerat, Helena Carreras, i el seu director, Pere Albertí, per donar als alumnes el codi d’accés per a la preinscripció de les PAU, amb termini fins al dilluns, 7 de març. El codi d’accés va arribar a l’Institut el 23 de febrer, quan l’expedició ja estava a Berlín. Com que la setmana següent és vacances (Setmana Blanca) no hi havia cap més possibilitat que aquesta per tal que els alumnes poguessin disposar del codi d’accés. Tanmateix, sembla que s’ha allargat el termini per completar la preinscripció de les PAU.
- Fi del viatge. Els alumnes van abandonant l’estació d’autobusos per anar cap a casa. En menys de mitja hora l’estació resta buida.
Dietari del viatge a Berlín (1).
1r dia: dimarts, 22-febrer-2011
- Trobada a l’estació d’autobusos de Girona a les 06.00 del matí i sortida en autocar es fa sobre l’horari previst. Han vingut bastants pares-mares a acompanyar els seus fills-filles. Els autocars (dos, un de gran i un de més petit) surten a les 6.07h del matí en direcció a Barcelona. Es fa una aturada curta (d’uns deu minuts) a l’estació de serveis de Moncada, per fer les necessitats i estirar les cames. S’arriba a l’aeroport de Barcelona, terminal 2T “C”, cap a les 8.30h. Trobada amb la guia de l’agència de viatges, Imma Teixidor. Facturació de l’equipatge i adquisició de la targeta d’embarcament. Després, una horeta d’espera a l’aeroport que s’aprofita per esmorzar, parlar, descansar...
- Abans de les 10.00h s’inicien els tràmits per pujar a l’avió. Nova presentació de documents d’identitat, passaports i autoritzacions; i passar per l’escàner de metalls, on s’ha de dipositar en una safata el rellotge, cinturons, màquines fotogràfiques... Es passa sense cap problema important. I es va cap a l’avió. A l’hora prevista (10.40h) l’avió comença a moure’s, però fa un llarg recorregut per les pistes de l’aeroport de Barcelona. Finalment, uns quinze minuts després, s’enlaira definitivament rumb a Berlín.
- S’arriba a Berlín, a l’aeroport de Schönefeld, a l’hora prevista (13.20h), ben puntual, després d’unes 2h 20m de vol efectiu. Per la megafonia de l’avió s’avisa que a Berlín, a aquesta hora del migdia, s’està a -6ºC. Recollida d’equipatge i trasllat al Hostel, també en dos autocars. S’arriba al Hostel, a la zona de Warschauer Platz, a les 14.45h. Es fa el repartiment d’habitacions (els grups ja s’havien fet abans) i tothom puja cap a les habitacions. En aquests moments en Joan Frias, el professor que ara viu a Berlín i amic d’en Josep Maria Sabadí, arriba al Hostel. Ens acompanyarà durant tota l’estada a Berlín i serà de gran utilitat, ja que, a més de conèixer molt bé la ciutat, parla molts idiomes, entre ells l’alemany a la perfecció.
- A les 16.00h es queda per fer les primeres visites a la ciutat. En aquest interval de temps els
alumnes, a més de portar l’equipatge a les habitacions, han de dinar. En el repartiment d’habitacions, hi ha un petit problema, però de difícil solució. Finalment, es resol afegint un llit més en una habitació de sis nois; ara seran set. La distribució d’habitacions queda d’aquesta manera:
- 40 noies, distribuïdes en 4 habitacions de 6 llits i 4 habitacions de quatre llits;
- 25 nois, distribuïts en 3 habitacions de 4, una de 6 i una altra de 7.
- Els quatre professors i la guia tenen habitacions individuals; en Joan Frias anirà cada dia a dormir a casa seva, al pis que té llogat a Berlín.
- A causa del problema de les habitacions, la sortida es retarda una mica, ja que ni els professors ni els 7 nois afectats no poden sortir a menjar fins passades les 15.30h. Finalment, un cop ja tots concentrats, se surt del Hostel cap a les 16.30h per tornar cap a les 19h. Es decideix fer canvis en la sortida programada de la primera tarda. Prop del Hostel, hi ha el fragment més llarg (1.300m) i més ben conservat del Mur de Berlín, l’anomenat The East Side Gallery, al costat del riu Spree. El 1990 aquest fragment del mur es va dividir en parcel•les que es van assignar a 118 artistes de 21 països perquè les pintessin. Potser el més famós de tots sigui el Bruderkuss (Petó Fratern), protagonitzat per Breznev i Honecker, obra del pintor moscovita Dimitrij Vubrel. Per a una ampliació de la informació sobre el Mur de Berlín, llegiu el darrer apartat d’aquest llibret.
- Es fa tot el recorregut fins a l’estació d’Ostbahnhof, on hi ha un centre comercial. Es deixa mitja hora lliure als alumnes. Mentrestant, en Joan Frias i una professora s’han desplaçat fins a uns grans magatzems que hi ha a la vora per mirar el tema de les tovalloles. I és que hem tingut una sorpresa en arribar al Hostel: no hi havia tovalloles. Sigui per una errada o manca d’entesa, però cal solucionar la situació. Ambdós tornen i informen que hi ha bones tovalloles a 3€ (també hi havia la possibilitat de llogar tovalloles al Hostel). Ens traslladem al centre comercial (a menys de deu minuts de temps). Es deixa una mica més de mitja hora per comprar i recórrer el centre comercial. Es compren una gran quantitat de tovalloles.
- A Berlín hi ha dues estacions centrals de tren: a l’oest Berlin-Zoo i a l’est Berlin-Ostbahnhof, construïda el 1842. Es va reconstruir el 1998 i, en una costosa operació, la van convertir en un centre comercial important, amb un hotel de luxe inclòs, en el qual no s’hi pernocta per menys de 100€. A Berlín, les estacions de tren i algunes de metro es converteixen en centres comercials o zones de petits comerços perquè a la superfície fa massa fred i la gent no hi camina gaire. Per això es pot veure que en una bona part de la ciutat (principalment de l’oest) no hi ha botigues. Et pots passar llargues estones caminant sense trobar-ne gairebé cap. Les zones comercials solen ser a sota, protegides de les inclemències del temps i de les temperatures baixes.
- Una vegada tots reunits a les 18.15h, desfem el camí en direcció al Hostel i tornem a passar per davant del Mur de Berlín que ja havíem vist abans, The East Side Gallery. Ara el sol ja ha desaparegut, és de nit i les temperatures són molt baixes. El retorn es fa en un ambient molt fred, però la gent va ben abrigada. Arribem al Hostel a les 18.45h. Temps lliure fins a les 20.00h per sopar. La gent aprofita per descansar, alguns van de compres (hi ha un Lidl, molt a prop del Hostel) i bastants més van a la piscina climatitzada (amb una aigua tèbia freda) i a la sauna del Hostel (estava ben plena quan vaig baixar-hi).
- A les 20.00h tothom està concentrat al restaurant per sopar. Ens distribuïm en una dotzena de taules, de nombre variat cadascuna d’elles (d’entre 4 i 10 persones). El primer sopar consisteix en: crema de pastanaga, pollastre amb patates, flam especial (blanc, amb diverses substàncies) acompanyat de crema de gerds. Per beure, aigua. S’aprofita sempre al moment de sopar per informar els alumnes d’allò que es farà a la nit, de l’hora que es passarà a despertar-los (no hi ha telèfons a les habitacions; s’ha de trucar a la porta de cada una), de l’horari d’esmorzar i de les activitats del dematí següent i de l’hora que han d’estar a la recepció del Hostel per iniciar les visites programades.
- Com que la gent està molt cansada del viatge (s’ha aixecat molt d’hora, segurament a les 5.00h, o abans) i del llarg recorregut a peu que s’ha fet a la tarda (uns 5 km), es decideix no sortir a la nit. L’encarregat del menjador ens proposa que, més tard, baixem, ja que ho té organitzat de tal manera que una part del fons del menjador el fa servir de karaoke i discoteca a partir de 23.00h (i fins a la 01.00h). També hi ha una sala de jocs al costat mateix del menjador. A la nit, la gent es queda per les habitacions, puja i baixa de la discoteca, va a la sala de jocs... tot això fins ben a prop de la 01.00h en què tothom es retira a les habitacions. La festa continua allà.
2n dia: dimecres, 23-febrer-2011
- Un professor passa a despertar els alumnes a les 07.45h per tal d’esmorzar a les 08.30h. A Berlín, en estar més a l’est (que és per on surt el sol), clareja més aviat: a les 6.45h començava a fer-se clar i a les 7h ja era ben clar. La diferència horària de la llum solar, malgrat s’estigui en el mateix fus horari, és notable: una hora de diferència real. L’Estat espanyol està en el mateix fus horari que Alemanya per una raó històrica.
- No sé si va ser el 1940 o el 1941, el Generalíssim Franco, admirador de Hitler, va adaptar-se a l’hora d’Alemanya. Actualment està molt criticat romandre en aquest fus horari ja que molts experts consideren que, malgrat els informes que es donen d’estalvi de llum, no és cert. A l’Estat espanyol, per la seva situació, li tocaria estar en el fus horari del meridià de Greenwich (Regne Unit, Irlanda, Portugal i Canàries). Si teniu a mà un mapa dels fusos horaris veureu que per què Espanya entri dins l’òrbita del fus horari de la Unió Europea, aquest ha de fer una desviació molt important. El que fóra més normal és que pertanyés al següent fus horari, el meridià 0º (el de Greenvich) que passa prop de Castelló de la Plana i València. Només Catalunya i les Balears queden en el fus horari de la Unió Europea. Segons sembla, les raons són tan evidents que el govern espanyol s’està plantejant seriosament la situació, encara que hi ha condicionants tècnics, econòmics i de tot tipus en sentit contrari: de romandre en el fus horari de la UE.
- A les 09.30 sortim del Hostel per anar al Museu Pèrgam. Es comenta als alumnes que cada dia hauran d’adquirir el bitllet per poder viatjar en tots els mitjans públics de transport de Berlín. El més econòmic surt per 15€ per grup de 5 alumnes (o sigui, 3€ per persona) i val per a tot el dia. El procés per adquirir-lo sol ser llarg ja que som 14 grups de cinc persones i només hi ha dues màquines expenedores en la nostra estació de Warschauer. En aquests dies d’estada a Berlín, els trasllats, si és que no són molt propers, es fan sempre en metro, que funciona molt bé i que els berlinesos usen molt. Berlín és totalment pla (no vam veure en cap moment cap pujadeta o desnivell). La ciutat no està plena de cotxes i la circulació és molt poc densa. Els berlinesos fan servir el transport públic, tant sigui un dels dos metros que hi ha, el tramvia o els autobusos.
- Camí del Museu de Pèrgam es passa per davant del bloc de pisos on viu l’Àngela Merkel, cancellera de la República Federal d’Alemanya des del 2005. Fa gràcia que hi hagi dos policies ben fornits passejant per la vorera de l’edifici on viu passejant amunt i avall i vigilant. Quan se surt del museu i es torna a passar per allà, encara hi són.
- En entrar al Museu de Pèrgam (Pergamon-Museu) ens fem una fotografia de grup a les escales de l’altar de Zeus de Pèrgam, l’apartat més famós del Museu; encara que també hi ha altres obres notables, com la porta d’Ishtar, l’avinguda dels Lleons de Babilònia, la porta del mercat romà de Milet, estàtues hel•lenístiques, com el famós Espinari, o la façana del palau àrab de Mushatta. El Museu de Pèrgam forma part del complex conegut com l’Illa del Museus (Museumsimsel), ubicada en la meitat septentrional de la Spreeinsel, una illa en el riu Spree, en el centre de la ciutat. L’originalitat del museu, inaugurat el 1930, resideix en el fer que l’edifici no va ser construït per albergar-hi obres d’art, sinó que primer s’hi van posar les obres d’art, la major part arquitectòniques, i després, al seu voltant, es va construir l’edifici i en constitueixen les parets i les columnes del museu.
- En sortir, caminant, ja que és molt proper, es va al Museu Egipci (Neues Museum), on s’hi entra a les 11.30h. L’element més important d’aquest centre és el bust de Nefertiti (de més de 3.500 anys d’antiguitat). Des de fa un any (febrer-2010) no pot ser fotografiat, ni sense flaix, per evitar la degradació dels pigments de l’escultura, ja que molts visitants incomplien la norma que prohibia fotografiar amb flaix. Alguns alumnes es retarden bastant en la sortida. Tots aquests museus són molt grans. Són inabastables i necessitarien una visita més llarga i de més dies.
- Sortim i ens traslladem a una zona de bars i restaurants bé de preu. Una hora lliure per dinar. A Berlín el concepte de “menú” d’aquí no existeix. Es menja un plat, tampoc no gaire abundant, i la resta va a part. Els alumnes van tendir a menjar frankfurts, pizzes i coses així. El preu del menjar està bé (més barat que a Girona), però les begudes (que és a on obtenen els guanys) no són barates i no es fa diferència entre cervesa, aigua o refrescos, que solen costar 2,50€ o més. En alguns locals es cobren massa cares.
- A les 15.30h ens trobem per recórrer a peu el barri jueu de Berlín (Hachesche Höfe). Ens expliquen que mirem a les voreres on es poden veure, tot sovint, petites plaques de metall (de zinc) clavades a terra. Rememoren que allà mateix algun jueu va ser pres per la policia alemanya i portat a la presó, a la tortura i a la mort. Són obra de l’artista alemany Gunter Demnig, que les ha anomenat stolpersteine (“pedres ensopegadores”), perquè cada ensopegada serveixi de remei eficaç contra l’oblit. De seguida, entrem per sota una galeria de pisos i anem passant per patis interiors (vuit de successius) ben oberts, silenciosos i sense cap sortida al carrer. En un d’aquests patis parem un quart d’hora per comprar souvenirs en una petita botiga. Anem caminant pel barri jueu i veiem de ben a prop la sinagoga, amb la seva cúpula imponent, on destaquen els tons daurats. En aquesta llarga passejada pels carrers del Berlín-Oest, amb els seus edificis, uns més
clàssics, altres més vells o més derruïts i deixats, es veurà la diferència entre el Berlín- Est (l’occidental, el capitalista, que encara no s’ha vist) i el Berlín Oest (l’oriental, el comunista). La diferència és notable i ben a la vista.
- En el recorregut es para una mitja hora al Tacheles, un edifici amb un pati o corral en ruïnes on més de 60 artistes marginals presenten i ofereixen les seves obres. És un lloc degradat i en ruïnes, bastant gran, del qual molts alumnes queden impressionats. Quan el mur va caure, un grup nombrós d’artistes el va “okupar” per tal de formar una cooperativa que comptava amb un teatre, un cine i un Cafè Zapata. En accedir a l’interior, s’hi pot veure parets plenes de grafitis i murals en els quals s’hi representen tot tipus d’idees. Realment un centre alternatiu i marginal.
- Vers les 17.15h, ens traslladem per primera i única vegada en tramvia, a la zona de la Porta de Brandenburg, on ens fem la segona fotografia de grup. La Branderburger Tor, potser l’element més característic de Berlín, juntament amb la Torre de Televisió (Fernsehturm, a l’Alexanderplatz), era la porta de la muralla berlinesa que menava a l’antiga ciutat de Brandenburg. Es va construir el 1789, copiant els prolipeus de l’Acròpolis d’Atenes i es va coronar l’obra amb una quadriga en bronze que transporta la deessa Victòria (obra de Schadow). Està davant de l’avinguda Unter den Linden (sota els til•lers), una de les vies més importants de Berlín.
- D’allà, caminant, cap al Reichstag, on hi arribem a les 16.00h. Ens estranya que no hi hagi les clàssiques cues per veure l’enorme cúpula dissenyada per Norman Foster, ja que no es fa pagar entrada. Dos guàrdies de seguretat ens informen que no es pot visitar sense autorització expressa demanada amb anterioritat per temes de terrorisme internacional. Fa pocs dies que s’han anul•lat les entrades gratuïtes no autoritzades.
- Enfilem novament l’avinguda Unter den Linden per anar a la Potsdammer Platz. És una llarga caminada i fa molt fred, segurament el dia que més dels que estem a Berlín. Pel camí, a la dreta, trobem el Memorial de l’Holocaust, a l’aire lliure, i el visitem. Els 2.711 blocs de formigó recorden les víctimes jueves de l’Holocaust per part del nazisme. Les lloses tenen unes dimensions de 2,38m de llarg i 0,95m d’amplària; i varien pel que fa a l’alçada (des de 0,2m fins a 4,8m), amb molts desnivells.
- S’arriba a Potsdammer Platz amb el grup molt separat. La gent comença a estar cansada després del viatge i d’un dia i mig de visites i de caminar. Visita lliure pels centres comercials de Potsdammer Platz, tots ells d’estètica molt futurista. L’estrella d’aquest àmbit és el Sony Center. Tota la zona, de 20 ha, era terra erma, un indret bastant abandonat on durant el període de Breznev i Honecker s’hi feien grans concentracions. Es va reconstruir de manera ben moderna i al 2000 es va donar la plaça per acabada, encara que hi mancaven edificis.
- A les 18.15h ens retrobem per tornar al Hostel. L’ambient és gèlid i passa un aire que pela. Aquesta vegada costa ajuntar els 65 alumnes. Llevat de comptades ocasions, els alumnes han estat molt puntuals en els horaris marcats. I quan s’ha fallat han estat pocs casos (dos o tres alumnes), però molt poques vegades. No trobem l’estació de metro adequada (la U). Es perd bastant de temps. Finalment s’arriba al Hostel a les 19.15h. Temps lliure i sopar a les 20.00h.
- Abans d’anar al restaurant, la direcció del Hostel avisa a un professor que a les habitacions està prohibit fumar i que s’ha fumat; hi ha detectors de fum a cada habitació. A la majoria d’habitacions s’ha fumat i, en cas que passés alguna cosa i es disparés l’alarma, i la policia o els bombers haguessin d’intervenir, la multa seria important.
- Se sopa a les 20.00h. Avui, sopa de pasta, vedella freda amb amanida, flam de caramel. La gent està molt cansada i es passa a avisar, a cada taula, que no se surt a la nit, que tornarà a funcionar el karaoke i la discoteca del Hostel (fins a la 1h), i de l’horari de l’endemà. També s’avisa, dues vegades, taula per taula, del tema que no es pot fumar a les habitacions, dels detectors que hi ha, que se sap a quines es fuma i a quines no, i de les possibles sancions.
- Acabat de sopar, com la nit anterior, els alumnes pugen i baixen de les habitacions, van a la discoteca del Hostel i a la sala de màquines. Aixequen bastant la veu i hi ha soroll i la direcció del Hostel ve a avisar als professors que s’ha d’advertir els alumnes que no facin tanta fressa. Pugen alguns professors a advertir els alumnes del soroll que estan fent i de les queixes que hi ha. Abans de la 1h de la nit s’acaba la disbauxa a fora de les habitacions. A dins, continua la marxa, però de manera menys sorollosa. Aquesta nit la gent dorm poc, pel que van comentar ells mateixos l’endemà.
- Trobada a l’estació d’autobusos de Girona a les 06.00 del matí i sortida en autocar es fa sobre l’horari previst. Han vingut bastants pares-mares a acompanyar els seus fills-filles. Els autocars (dos, un de gran i un de més petit) surten a les 6.07h del matí en direcció a Barcelona. Es fa una aturada curta (d’uns deu minuts) a l’estació de serveis de Moncada, per fer les necessitats i estirar les cames. S’arriba a l’aeroport de Barcelona, terminal 2T “C”, cap a les 8.30h. Trobada amb la guia de l’agència de viatges, Imma Teixidor. Facturació de l’equipatge i adquisició de la targeta d’embarcament. Després, una horeta d’espera a l’aeroport que s’aprofita per esmorzar, parlar, descansar...
- Abans de les 10.00h s’inicien els tràmits per pujar a l’avió. Nova presentació de documents d’identitat, passaports i autoritzacions; i passar per l’escàner de metalls, on s’ha de dipositar en una safata el rellotge, cinturons, màquines fotogràfiques... Es passa sense cap problema important. I es va cap a l’avió. A l’hora prevista (10.40h) l’avió comença a moure’s, però fa un llarg recorregut per les pistes de l’aeroport de Barcelona. Finalment, uns quinze minuts després, s’enlaira definitivament rumb a Berlín.
- S’arriba a Berlín, a l’aeroport de Schönefeld, a l’hora prevista (13.20h), ben puntual, després d’unes 2h 20m de vol efectiu. Per la megafonia de l’avió s’avisa que a Berlín, a aquesta hora del migdia, s’està a -6ºC. Recollida d’equipatge i trasllat al Hostel, també en dos autocars. S’arriba al Hostel, a la zona de Warschauer Platz, a les 14.45h. Es fa el repartiment d’habitacions (els grups ja s’havien fet abans) i tothom puja cap a les habitacions. En aquests moments en Joan Frias, el professor que ara viu a Berlín i amic d’en Josep Maria Sabadí, arriba al Hostel. Ens acompanyarà durant tota l’estada a Berlín i serà de gran utilitat, ja que, a més de conèixer molt bé la ciutat, parla molts idiomes, entre ells l’alemany a la perfecció.
- A les 16.00h es queda per fer les primeres visites a la ciutat. En aquest interval de temps els
alumnes, a més de portar l’equipatge a les habitacions, han de dinar. En el repartiment d’habitacions, hi ha un petit problema, però de difícil solució. Finalment, es resol afegint un llit més en una habitació de sis nois; ara seran set. La distribució d’habitacions queda d’aquesta manera:
- 40 noies, distribuïdes en 4 habitacions de 6 llits i 4 habitacions de quatre llits;
- 25 nois, distribuïts en 3 habitacions de 4, una de 6 i una altra de 7.
- Els quatre professors i la guia tenen habitacions individuals; en Joan Frias anirà cada dia a dormir a casa seva, al pis que té llogat a Berlín.
- A causa del problema de les habitacions, la sortida es retarda una mica, ja que ni els professors ni els 7 nois afectats no poden sortir a menjar fins passades les 15.30h. Finalment, un cop ja tots concentrats, se surt del Hostel cap a les 16.30h per tornar cap a les 19h. Es decideix fer canvis en la sortida programada de la primera tarda. Prop del Hostel, hi ha el fragment més llarg (1.300m) i més ben conservat del Mur de Berlín, l’anomenat The East Side Gallery, al costat del riu Spree. El 1990 aquest fragment del mur es va dividir en parcel•les que es van assignar a 118 artistes de 21 països perquè les pintessin. Potser el més famós de tots sigui el Bruderkuss (Petó Fratern), protagonitzat per Breznev i Honecker, obra del pintor moscovita Dimitrij Vubrel. Per a una ampliació de la informació sobre el Mur de Berlín, llegiu el darrer apartat d’aquest llibret.
- Es fa tot el recorregut fins a l’estació d’Ostbahnhof, on hi ha un centre comercial. Es deixa mitja hora lliure als alumnes. Mentrestant, en Joan Frias i una professora s’han desplaçat fins a uns grans magatzems que hi ha a la vora per mirar el tema de les tovalloles. I és que hem tingut una sorpresa en arribar al Hostel: no hi havia tovalloles. Sigui per una errada o manca d’entesa, però cal solucionar la situació. Ambdós tornen i informen que hi ha bones tovalloles a 3€ (també hi havia la possibilitat de llogar tovalloles al Hostel). Ens traslladem al centre comercial (a menys de deu minuts de temps). Es deixa una mica més de mitja hora per comprar i recórrer el centre comercial. Es compren una gran quantitat de tovalloles.
- A Berlín hi ha dues estacions centrals de tren: a l’oest Berlin-Zoo i a l’est Berlin-Ostbahnhof, construïda el 1842. Es va reconstruir el 1998 i, en una costosa operació, la van convertir en un centre comercial important, amb un hotel de luxe inclòs, en el qual no s’hi pernocta per menys de 100€. A Berlín, les estacions de tren i algunes de metro es converteixen en centres comercials o zones de petits comerços perquè a la superfície fa massa fred i la gent no hi camina gaire. Per això es pot veure que en una bona part de la ciutat (principalment de l’oest) no hi ha botigues. Et pots passar llargues estones caminant sense trobar-ne gairebé cap. Les zones comercials solen ser a sota, protegides de les inclemències del temps i de les temperatures baixes.
- Una vegada tots reunits a les 18.15h, desfem el camí en direcció al Hostel i tornem a passar per davant del Mur de Berlín que ja havíem vist abans, The East Side Gallery. Ara el sol ja ha desaparegut, és de nit i les temperatures són molt baixes. El retorn es fa en un ambient molt fred, però la gent va ben abrigada. Arribem al Hostel a les 18.45h. Temps lliure fins a les 20.00h per sopar. La gent aprofita per descansar, alguns van de compres (hi ha un Lidl, molt a prop del Hostel) i bastants més van a la piscina climatitzada (amb una aigua tèbia freda) i a la sauna del Hostel (estava ben plena quan vaig baixar-hi).
- A les 20.00h tothom està concentrat al restaurant per sopar. Ens distribuïm en una dotzena de taules, de nombre variat cadascuna d’elles (d’entre 4 i 10 persones). El primer sopar consisteix en: crema de pastanaga, pollastre amb patates, flam especial (blanc, amb diverses substàncies) acompanyat de crema de gerds. Per beure, aigua. S’aprofita sempre al moment de sopar per informar els alumnes d’allò que es farà a la nit, de l’hora que es passarà a despertar-los (no hi ha telèfons a les habitacions; s’ha de trucar a la porta de cada una), de l’horari d’esmorzar i de les activitats del dematí següent i de l’hora que han d’estar a la recepció del Hostel per iniciar les visites programades.
- Com que la gent està molt cansada del viatge (s’ha aixecat molt d’hora, segurament a les 5.00h, o abans) i del llarg recorregut a peu que s’ha fet a la tarda (uns 5 km), es decideix no sortir a la nit. L’encarregat del menjador ens proposa que, més tard, baixem, ja que ho té organitzat de tal manera que una part del fons del menjador el fa servir de karaoke i discoteca a partir de 23.00h (i fins a la 01.00h). També hi ha una sala de jocs al costat mateix del menjador. A la nit, la gent es queda per les habitacions, puja i baixa de la discoteca, va a la sala de jocs... tot això fins ben a prop de la 01.00h en què tothom es retira a les habitacions. La festa continua allà.
2n dia: dimecres, 23-febrer-2011
- Un professor passa a despertar els alumnes a les 07.45h per tal d’esmorzar a les 08.30h. A Berlín, en estar més a l’est (que és per on surt el sol), clareja més aviat: a les 6.45h començava a fer-se clar i a les 7h ja era ben clar. La diferència horària de la llum solar, malgrat s’estigui en el mateix fus horari, és notable: una hora de diferència real. L’Estat espanyol està en el mateix fus horari que Alemanya per una raó històrica.
- No sé si va ser el 1940 o el 1941, el Generalíssim Franco, admirador de Hitler, va adaptar-se a l’hora d’Alemanya. Actualment està molt criticat romandre en aquest fus horari ja que molts experts consideren que, malgrat els informes que es donen d’estalvi de llum, no és cert. A l’Estat espanyol, per la seva situació, li tocaria estar en el fus horari del meridià de Greenwich (Regne Unit, Irlanda, Portugal i Canàries). Si teniu a mà un mapa dels fusos horaris veureu que per què Espanya entri dins l’òrbita del fus horari de la Unió Europea, aquest ha de fer una desviació molt important. El que fóra més normal és que pertanyés al següent fus horari, el meridià 0º (el de Greenvich) que passa prop de Castelló de la Plana i València. Només Catalunya i les Balears queden en el fus horari de la Unió Europea. Segons sembla, les raons són tan evidents que el govern espanyol s’està plantejant seriosament la situació, encara que hi ha condicionants tècnics, econòmics i de tot tipus en sentit contrari: de romandre en el fus horari de la UE.
- A les 09.30 sortim del Hostel per anar al Museu Pèrgam. Es comenta als alumnes que cada dia hauran d’adquirir el bitllet per poder viatjar en tots els mitjans públics de transport de Berlín. El més econòmic surt per 15€ per grup de 5 alumnes (o sigui, 3€ per persona) i val per a tot el dia. El procés per adquirir-lo sol ser llarg ja que som 14 grups de cinc persones i només hi ha dues màquines expenedores en la nostra estació de Warschauer. En aquests dies d’estada a Berlín, els trasllats, si és que no són molt propers, es fan sempre en metro, que funciona molt bé i que els berlinesos usen molt. Berlín és totalment pla (no vam veure en cap moment cap pujadeta o desnivell). La ciutat no està plena de cotxes i la circulació és molt poc densa. Els berlinesos fan servir el transport públic, tant sigui un dels dos metros que hi ha, el tramvia o els autobusos.
- Camí del Museu de Pèrgam es passa per davant del bloc de pisos on viu l’Àngela Merkel, cancellera de la República Federal d’Alemanya des del 2005. Fa gràcia que hi hagi dos policies ben fornits passejant per la vorera de l’edifici on viu passejant amunt i avall i vigilant. Quan se surt del museu i es torna a passar per allà, encara hi són.
- En entrar al Museu de Pèrgam (Pergamon-Museu) ens fem una fotografia de grup a les escales de l’altar de Zeus de Pèrgam, l’apartat més famós del Museu; encara que també hi ha altres obres notables, com la porta d’Ishtar, l’avinguda dels Lleons de Babilònia, la porta del mercat romà de Milet, estàtues hel•lenístiques, com el famós Espinari, o la façana del palau àrab de Mushatta. El Museu de Pèrgam forma part del complex conegut com l’Illa del Museus (Museumsimsel), ubicada en la meitat septentrional de la Spreeinsel, una illa en el riu Spree, en el centre de la ciutat. L’originalitat del museu, inaugurat el 1930, resideix en el fer que l’edifici no va ser construït per albergar-hi obres d’art, sinó que primer s’hi van posar les obres d’art, la major part arquitectòniques, i després, al seu voltant, es va construir l’edifici i en constitueixen les parets i les columnes del museu.
- En sortir, caminant, ja que és molt proper, es va al Museu Egipci (Neues Museum), on s’hi entra a les 11.30h. L’element més important d’aquest centre és el bust de Nefertiti (de més de 3.500 anys d’antiguitat). Des de fa un any (febrer-2010) no pot ser fotografiat, ni sense flaix, per evitar la degradació dels pigments de l’escultura, ja que molts visitants incomplien la norma que prohibia fotografiar amb flaix. Alguns alumnes es retarden bastant en la sortida. Tots aquests museus són molt grans. Són inabastables i necessitarien una visita més llarga i de més dies.
- Sortim i ens traslladem a una zona de bars i restaurants bé de preu. Una hora lliure per dinar. A Berlín el concepte de “menú” d’aquí no existeix. Es menja un plat, tampoc no gaire abundant, i la resta va a part. Els alumnes van tendir a menjar frankfurts, pizzes i coses així. El preu del menjar està bé (més barat que a Girona), però les begudes (que és a on obtenen els guanys) no són barates i no es fa diferència entre cervesa, aigua o refrescos, que solen costar 2,50€ o més. En alguns locals es cobren massa cares.
- A les 15.30h ens trobem per recórrer a peu el barri jueu de Berlín (Hachesche Höfe). Ens expliquen que mirem a les voreres on es poden veure, tot sovint, petites plaques de metall (de zinc) clavades a terra. Rememoren que allà mateix algun jueu va ser pres per la policia alemanya i portat a la presó, a la tortura i a la mort. Són obra de l’artista alemany Gunter Demnig, que les ha anomenat stolpersteine (“pedres ensopegadores”), perquè cada ensopegada serveixi de remei eficaç contra l’oblit. De seguida, entrem per sota una galeria de pisos i anem passant per patis interiors (vuit de successius) ben oberts, silenciosos i sense cap sortida al carrer. En un d’aquests patis parem un quart d’hora per comprar souvenirs en una petita botiga. Anem caminant pel barri jueu i veiem de ben a prop la sinagoga, amb la seva cúpula imponent, on destaquen els tons daurats. En aquesta llarga passejada pels carrers del Berlín-Oest, amb els seus edificis, uns més
clàssics, altres més vells o més derruïts i deixats, es veurà la diferència entre el Berlín- Est (l’occidental, el capitalista, que encara no s’ha vist) i el Berlín Oest (l’oriental, el comunista). La diferència és notable i ben a la vista.
- En el recorregut es para una mitja hora al Tacheles, un edifici amb un pati o corral en ruïnes on més de 60 artistes marginals presenten i ofereixen les seves obres. És un lloc degradat i en ruïnes, bastant gran, del qual molts alumnes queden impressionats. Quan el mur va caure, un grup nombrós d’artistes el va “okupar” per tal de formar una cooperativa que comptava amb un teatre, un cine i un Cafè Zapata. En accedir a l’interior, s’hi pot veure parets plenes de grafitis i murals en els quals s’hi representen tot tipus d’idees. Realment un centre alternatiu i marginal.
- Vers les 17.15h, ens traslladem per primera i única vegada en tramvia, a la zona de la Porta de Brandenburg, on ens fem la segona fotografia de grup. La Branderburger Tor, potser l’element més característic de Berlín, juntament amb la Torre de Televisió (Fernsehturm, a l’Alexanderplatz), era la porta de la muralla berlinesa que menava a l’antiga ciutat de Brandenburg. Es va construir el 1789, copiant els prolipeus de l’Acròpolis d’Atenes i es va coronar l’obra amb una quadriga en bronze que transporta la deessa Victòria (obra de Schadow). Està davant de l’avinguda Unter den Linden (sota els til•lers), una de les vies més importants de Berlín.
- D’allà, caminant, cap al Reichstag, on hi arribem a les 16.00h. Ens estranya que no hi hagi les clàssiques cues per veure l’enorme cúpula dissenyada per Norman Foster, ja que no es fa pagar entrada. Dos guàrdies de seguretat ens informen que no es pot visitar sense autorització expressa demanada amb anterioritat per temes de terrorisme internacional. Fa pocs dies que s’han anul•lat les entrades gratuïtes no autoritzades.
- Enfilem novament l’avinguda Unter den Linden per anar a la Potsdammer Platz. És una llarga caminada i fa molt fred, segurament el dia que més dels que estem a Berlín. Pel camí, a la dreta, trobem el Memorial de l’Holocaust, a l’aire lliure, i el visitem. Els 2.711 blocs de formigó recorden les víctimes jueves de l’Holocaust per part del nazisme. Les lloses tenen unes dimensions de 2,38m de llarg i 0,95m d’amplària; i varien pel que fa a l’alçada (des de 0,2m fins a 4,8m), amb molts desnivells.
- S’arriba a Potsdammer Platz amb el grup molt separat. La gent comença a estar cansada després del viatge i d’un dia i mig de visites i de caminar. Visita lliure pels centres comercials de Potsdammer Platz, tots ells d’estètica molt futurista. L’estrella d’aquest àmbit és el Sony Center. Tota la zona, de 20 ha, era terra erma, un indret bastant abandonat on durant el període de Breznev i Honecker s’hi feien grans concentracions. Es va reconstruir de manera ben moderna i al 2000 es va donar la plaça per acabada, encara que hi mancaven edificis.
- A les 18.15h ens retrobem per tornar al Hostel. L’ambient és gèlid i passa un aire que pela. Aquesta vegada costa ajuntar els 65 alumnes. Llevat de comptades ocasions, els alumnes han estat molt puntuals en els horaris marcats. I quan s’ha fallat han estat pocs casos (dos o tres alumnes), però molt poques vegades. No trobem l’estació de metro adequada (la U). Es perd bastant de temps. Finalment s’arriba al Hostel a les 19.15h. Temps lliure i sopar a les 20.00h.
- Abans d’anar al restaurant, la direcció del Hostel avisa a un professor que a les habitacions està prohibit fumar i que s’ha fumat; hi ha detectors de fum a cada habitació. A la majoria d’habitacions s’ha fumat i, en cas que passés alguna cosa i es disparés l’alarma, i la policia o els bombers haguessin d’intervenir, la multa seria important.
- Se sopa a les 20.00h. Avui, sopa de pasta, vedella freda amb amanida, flam de caramel. La gent està molt cansada i es passa a avisar, a cada taula, que no se surt a la nit, que tornarà a funcionar el karaoke i la discoteca del Hostel (fins a la 1h), i de l’horari de l’endemà. També s’avisa, dues vegades, taula per taula, del tema que no es pot fumar a les habitacions, dels detectors que hi ha, que se sap a quines es fuma i a quines no, i de les possibles sancions.
- Acabat de sopar, com la nit anterior, els alumnes pugen i baixen de les habitacions, van a la discoteca del Hostel i a la sala de màquines. Aixequen bastant la veu i hi ha soroll i la direcció del Hostel ve a avisar als professors que s’ha d’advertir els alumnes que no facin tanta fressa. Pugen alguns professors a advertir els alumnes del soroll que estan fent i de les queixes que hi ha. Abans de la 1h de la nit s’acaba la disbauxa a fora de les habitacions. A dins, continua la marxa, però de manera menys sorollosa. Aquesta nit la gent dorm poc, pel que van comentar ells mateixos l’endemà.
diumenge, 20 de febrer del 2011
Catalunya i Espanya
CARTA DE J. VALDERRIBAS PUBLICADA A EL MUNDO:
Vaya por delante que mi simpatía por vascos y catalanes es la misma, es decir, ninguna. Pero al menos sé distinguir entre un adversario válido y otro que no lo es. Dicha distinción es muy importante para todo español que se precie, cuyo objetivo en la vida debe ser dar por periclitados los nacionalismos periféricos. Aunque el nacionalismo vasco está emponzoñado por los crímenes abyectos de la banda etarra, son un rival de mucha más enjundia para la nación española que los siempre timoratos catalanes. Y voy a tratar de explicar el porqué.
Mientras los vascos han sido siempre un elemento incómodo en todas las invasiones que ha padecido la península, (romanos, godos, árabes), los catalanes se han dejado siempre conquistar por el primero que ha pasado por allí. A un lado la resistencia al invasor, al otro, los fenicios que por un plato de lentejas dejan que se mancille su honor. De hecho, un castellano recio siempre se sentirá más identificado con el carácter rudo y batallador del vasco, dejando momentáneamente a un lado el episodio repugnante que lleva a cabo una banda de asesinos desalmados, que con la falta de carácter, el "acongojamiento", el rechazo al enfrentamiento y el amor por el dinero y no por lo propio que caracteriza a nuestros particulares judíos.
Por todo esto no me extraña que al primer ataque serio que se le plantea al nuevo gobierno de la Generalidad, sean los propios catalanes los que sacrifiquen a Carod. Mientras los vascos recibieron una presión incomparablemente superior durante el periodo previo a las últimas elecciones autonómicas, y por desgracia para la nación española con resultado nefasto para nuestros intereses, en Cataluña no han sabido resistir ni el primer achuchón. Era de esperar, no tienen sangre. Ellos mismos destruyen a sus líderes.
No tengamos ninguna duda de que con un par de escaramuzas más, el gobierno de la Generalidad caerá, se convocarán elecciones anticipadas y volverán a gobernar CiU y el PP. Todo debe estar bajo control. Dicen mis contactos en Cataluña que ERC, de hecho el único intento mínimamente serio de ponernos un poco nerviosos, va a quedar electoralmente diezmada el 14-M, mientras que los siempre dóciles chicos de Pujol van a salir ganando de este embrollo. Y ya sabemos que a esta gente con un par de contactos económicos se les tiene más que domesticados. De hecho, encarnan al auténtico fenicio. En definitiva, y para apagar los temores de un buen amigo mío, nuestra autentica preocupación debe estar centrada en el norte.
Los catalanes se anulan ellos mismos, y si se ponen un poco nerviosos, sacamos la tontería del fútbol (el Barsa, ese gran narcótico) y ya están entretenidos para unas cuantas semanas.
RESPOSTA A LA CARTA DEL SR. J. VALDERRIBAS A EL MUNDO:
Apreciado Sr. Valderribas,
Vaya por delante que mi simpatía por los ignorantes prepotentes y los chulos castizos es la misma, es decir, ninguna. Puestos a buscar "adversarios", usted, con su prepotencia, incultura y desfachatez me va como anillo al dedo. La gente como usted y los de ETA son dos caras de la misma moneda. El nacionalismo español ha sido siempre ofensivo e imperialista, es decir, criminal, como el de ETA. Ustedes, adversarios nacionalistas españoles, se piensan que España es el centro del mundo y que los que no son castellanos recios y vascos fornidos, son unos cagados y unos comemierda. Lo más grave es que se lo dejen escribir en un medio de comunicación público.
Veamos, si usted tuviera dos dedos de frente, debería ser más riguroso con la historia y no trepanar las mentes blandas de sus compatriotas con falsedades. Los catalanes no existíamos en la época de los fenicios, ni en la romana, ni prácticamente en la visigoda. Tampoco existían los castellanos, ni mucho menos los españoles. En cuanto a los vascos, no lo tengo claro (¿podríamos decir que eran los íberos?). De hecho, los catalanes existimos, como nación, desde el año 865 aprox. Llegamos a ser una gran nación hasta el 1412, cuando desgraciadamente se extinguió la dinastía catalana con el último rey Catalano/Aragonés, Martí l'Humà. En el Compromiso de Caspe, las Cortes Catalanas decidieron (equivocadamente) pasar a una dinastía castellana con la condición de que ésta respetara las leyes e instituciones de Catalunya, representadas por la Generalitat.
Está claro que la mente castellana no estaba preparada para respetar acuerdos, y por lo que veo, no lo estará nunca. Desde entonces han tratado sistemáticamente de violarlos. Si esto se lo hiciéramos nosotros a ustedes, nos llamarían traidores, innobles y nazis, pero como son ustedes quienes lo hacen, se quedan más tranquilos si piensan que nos dejamos prostituir por dinero. Esto me lleva a pensar en su obsesión por que nosotros sólo pensamos en el dinero. Tienen ustedes además la virtud de vomitar lo primero que les viene a la cabeza, y como uno de sus principales defectos es la envidia, nos achacan constantemente que sólo pensamos en el dinero (lo mismo que les pasa a los judíos en otras partes). Esto viene de la época en que, después de haber expoliado las Américas, su declive les llevó a morirse de hambre y se dieron cuenta de que tenían unas "provincias" periféricas donde curiosamente, por no haberlas dejado ir a saquear las Américas(esa es su mentalidad), se lo habían tenido que currar en su país, creando riqueza de la nada con su industria floreciente.
Pues bien, a pesar de lo que les asqueaban los industriales catalanes "por su afán por el dinero", no les asqueaba emigrar a su país para ganárselo y mucho menos recibirlo de los impuestos que con habilidad fenicia gestionaban (para sus batallitas y dispendios en la Villa). Otros países como Holanda, Inglaterra, Italia, etc., hacían (y hacen) lo que hacíamos (y hacemos) los catalanes. Parece que ellos tienen todo el derecho del mundo de hacerlo, no así los catalanes ni los judíos.
Hablando de batallas, decirle, adversario inculto, que la que perdimos en 1714, o mejor dicho, la que ganaron ustedes, gracias a su gran "bravura y arrojo", se debió a que Inglaterra nos traicionó. Resulta que el Archiduque Carlos, nuestro candidato a heredar el trono de Carlos II, heredó durante la contienda la corona de Austria, y por tanto, al equilibrarse las fuerzas en Europa, Inglaterra decidió abandonar a su suerte a los Catalanes - Tratado de Utrecht 1713 -, con quienes habían pactado una alianza (aunque se quedaron Menorca y Gibraltar*). El ejército castellano-francés tardó dos años en entrar en Barcelona, después de sitiarla por mar y tierra.
Si los catalanes, como usted insinúa, eran una panda de cobardicas, el ejército castellano-francés, con unos medios y efectivos infinitamente superiores, debía ser un enjambre de mariquitas. Gracias a esto, el castellano, que a partir de entonces pasó a denominarse español, se impuso en Cataluña.
Han pasado casi 300 años, y los catalanes seguimos pesados, erre que erre, con nuestro idioma y ganas de autogobierno. Somos un caso único de supervivencia en Europa (y tal vez en el mundo). Otros imperios colonizadores como Inglaterra o Francia, no tienen casos parecidos en sus dominios. A ustedes les gustaría ser como ellos, pero nunca lo podrán ser. Simplemente por que son una panda de chapuzas como Trillo, prepotentes como Aznar y creídos como Piqué que nunca podrán convencer a un nacionalista catalán. Seremos siempre su grano en el culo, incluso cuando hayan acabado con los Etarras.
*A ver si hay "güebos" de tomar Gibraltar como El Perejil, ¡machotes!. Y es que en el fondo sois unos cobardes que sólo os atrevéis cuando lo tenéis claro.
Som i Serem!
Jordi Net
Vaya por delante que mi simpatía por vascos y catalanes es la misma, es decir, ninguna. Pero al menos sé distinguir entre un adversario válido y otro que no lo es. Dicha distinción es muy importante para todo español que se precie, cuyo objetivo en la vida debe ser dar por periclitados los nacionalismos periféricos. Aunque el nacionalismo vasco está emponzoñado por los crímenes abyectos de la banda etarra, son un rival de mucha más enjundia para la nación española que los siempre timoratos catalanes. Y voy a tratar de explicar el porqué.
Mientras los vascos han sido siempre un elemento incómodo en todas las invasiones que ha padecido la península, (romanos, godos, árabes), los catalanes se han dejado siempre conquistar por el primero que ha pasado por allí. A un lado la resistencia al invasor, al otro, los fenicios que por un plato de lentejas dejan que se mancille su honor. De hecho, un castellano recio siempre se sentirá más identificado con el carácter rudo y batallador del vasco, dejando momentáneamente a un lado el episodio repugnante que lleva a cabo una banda de asesinos desalmados, que con la falta de carácter, el "acongojamiento", el rechazo al enfrentamiento y el amor por el dinero y no por lo propio que caracteriza a nuestros particulares judíos.
Por todo esto no me extraña que al primer ataque serio que se le plantea al nuevo gobierno de la Generalidad, sean los propios catalanes los que sacrifiquen a Carod. Mientras los vascos recibieron una presión incomparablemente superior durante el periodo previo a las últimas elecciones autonómicas, y por desgracia para la nación española con resultado nefasto para nuestros intereses, en Cataluña no han sabido resistir ni el primer achuchón. Era de esperar, no tienen sangre. Ellos mismos destruyen a sus líderes.
No tengamos ninguna duda de que con un par de escaramuzas más, el gobierno de la Generalidad caerá, se convocarán elecciones anticipadas y volverán a gobernar CiU y el PP. Todo debe estar bajo control. Dicen mis contactos en Cataluña que ERC, de hecho el único intento mínimamente serio de ponernos un poco nerviosos, va a quedar electoralmente diezmada el 14-M, mientras que los siempre dóciles chicos de Pujol van a salir ganando de este embrollo. Y ya sabemos que a esta gente con un par de contactos económicos se les tiene más que domesticados. De hecho, encarnan al auténtico fenicio. En definitiva, y para apagar los temores de un buen amigo mío, nuestra autentica preocupación debe estar centrada en el norte.
Los catalanes se anulan ellos mismos, y si se ponen un poco nerviosos, sacamos la tontería del fútbol (el Barsa, ese gran narcótico) y ya están entretenidos para unas cuantas semanas.
RESPOSTA A LA CARTA DEL SR. J. VALDERRIBAS A EL MUNDO:
Apreciado Sr. Valderribas,
Vaya por delante que mi simpatía por los ignorantes prepotentes y los chulos castizos es la misma, es decir, ninguna. Puestos a buscar "adversarios", usted, con su prepotencia, incultura y desfachatez me va como anillo al dedo. La gente como usted y los de ETA son dos caras de la misma moneda. El nacionalismo español ha sido siempre ofensivo e imperialista, es decir, criminal, como el de ETA. Ustedes, adversarios nacionalistas españoles, se piensan que España es el centro del mundo y que los que no son castellanos recios y vascos fornidos, son unos cagados y unos comemierda. Lo más grave es que se lo dejen escribir en un medio de comunicación público.
Veamos, si usted tuviera dos dedos de frente, debería ser más riguroso con la historia y no trepanar las mentes blandas de sus compatriotas con falsedades. Los catalanes no existíamos en la época de los fenicios, ni en la romana, ni prácticamente en la visigoda. Tampoco existían los castellanos, ni mucho menos los españoles. En cuanto a los vascos, no lo tengo claro (¿podríamos decir que eran los íberos?). De hecho, los catalanes existimos, como nación, desde el año 865 aprox. Llegamos a ser una gran nación hasta el 1412, cuando desgraciadamente se extinguió la dinastía catalana con el último rey Catalano/Aragonés, Martí l'Humà. En el Compromiso de Caspe, las Cortes Catalanas decidieron (equivocadamente) pasar a una dinastía castellana con la condición de que ésta respetara las leyes e instituciones de Catalunya, representadas por la Generalitat.
Está claro que la mente castellana no estaba preparada para respetar acuerdos, y por lo que veo, no lo estará nunca. Desde entonces han tratado sistemáticamente de violarlos. Si esto se lo hiciéramos nosotros a ustedes, nos llamarían traidores, innobles y nazis, pero como son ustedes quienes lo hacen, se quedan más tranquilos si piensan que nos dejamos prostituir por dinero. Esto me lleva a pensar en su obsesión por que nosotros sólo pensamos en el dinero. Tienen ustedes además la virtud de vomitar lo primero que les viene a la cabeza, y como uno de sus principales defectos es la envidia, nos achacan constantemente que sólo pensamos en el dinero (lo mismo que les pasa a los judíos en otras partes). Esto viene de la época en que, después de haber expoliado las Américas, su declive les llevó a morirse de hambre y se dieron cuenta de que tenían unas "provincias" periféricas donde curiosamente, por no haberlas dejado ir a saquear las Américas(esa es su mentalidad), se lo habían tenido que currar en su país, creando riqueza de la nada con su industria floreciente.
Pues bien, a pesar de lo que les asqueaban los industriales catalanes "por su afán por el dinero", no les asqueaba emigrar a su país para ganárselo y mucho menos recibirlo de los impuestos que con habilidad fenicia gestionaban (para sus batallitas y dispendios en la Villa). Otros países como Holanda, Inglaterra, Italia, etc., hacían (y hacen) lo que hacíamos (y hacemos) los catalanes. Parece que ellos tienen todo el derecho del mundo de hacerlo, no así los catalanes ni los judíos.
Hablando de batallas, decirle, adversario inculto, que la que perdimos en 1714, o mejor dicho, la que ganaron ustedes, gracias a su gran "bravura y arrojo", se debió a que Inglaterra nos traicionó. Resulta que el Archiduque Carlos, nuestro candidato a heredar el trono de Carlos II, heredó durante la contienda la corona de Austria, y por tanto, al equilibrarse las fuerzas en Europa, Inglaterra decidió abandonar a su suerte a los Catalanes - Tratado de Utrecht 1713 -, con quienes habían pactado una alianza (aunque se quedaron Menorca y Gibraltar*). El ejército castellano-francés tardó dos años en entrar en Barcelona, después de sitiarla por mar y tierra.
Si los catalanes, como usted insinúa, eran una panda de cobardicas, el ejército castellano-francés, con unos medios y efectivos infinitamente superiores, debía ser un enjambre de mariquitas. Gracias a esto, el castellano, que a partir de entonces pasó a denominarse español, se impuso en Cataluña.
Han pasado casi 300 años, y los catalanes seguimos pesados, erre que erre, con nuestro idioma y ganas de autogobierno. Somos un caso único de supervivencia en Europa (y tal vez en el mundo). Otros imperios colonizadores como Inglaterra o Francia, no tienen casos parecidos en sus dominios. A ustedes les gustaría ser como ellos, pero nunca lo podrán ser. Simplemente por que son una panda de chapuzas como Trillo, prepotentes como Aznar y creídos como Piqué que nunca podrán convencer a un nacionalista catalán. Seremos siempre su grano en el culo, incluso cuando hayan acabado con los Etarras.
*A ver si hay "güebos" de tomar Gibraltar como El Perejil, ¡machotes!. Y es que en el fondo sois unos cobardes que sólo os atrevéis cuando lo tenéis claro.
Som i Serem!
Jordi Net
Subscriure's a:
Missatges (Atom)