D’aquí un mes, si les coses transcorren amb normalitat, es podrà assistir a una nova eliminatòria entre els dos grans del futbol espanyol i tornar a discutir quin equip és el millor i segurament també quin és el millor del món actualment. El duel entre els dos grans es presenta igualat i, com gairebé sempre, ple d'incertidumbres. El FC Barcelona te una sèrie de punts a favor i el Reial Madrid d'altres.
La manera de jugar d'ambdós equips resta per decidir. Sembla que els blaugrana ho tenen mes clar que no pas els blancs. Poden tenir el dubte de jugar amb una defensa de tres o de quatre; i amb tres davanters en punta o amb set centrecampistes, dels quals sis tindrien llibertat per arribar a davant. Tanmateix, el seu estil de joc, tant amb un esquema com en l'altre, no diferirà gaire i es basarà, com sempre, en la possessió de l’esfèrica, el famós tiqui-taca dels petits i la recuperació i la pressió a davant.
La manera de plantejar l'encontre l'equip de la capital presenta més dubtes. I més desprès del partit de la primera volta de la Lliga en el qual el Barca es va imposar clarament al Madrid (1-3) en el mateix Bernabeu. El plantejament de Mou pot anar des de continuar amb la tàctica dels darrers encontres, amb quatre defenses, el doble pivot, un mitja punta amb una clara vocació ofensiva i tres davanters; o jugar amb un trivot i treure el mitja punta per tal d’anul·lar la superioritat culer al mig del camp. I una altra variant pot ser tornar a jugar una altra vegada amb una gran agressivitat, molt propera a la violència.
Mou tindrà els seus dubtes, ja que els dos sistemes li han fallat prou davant els blaugrana, però el trivot i l’agressivitat li han donat l’únic èxit que ha tingut en la final de la Copa del Rei disputada a València la temporada passada. En cas de fer-ho, deixaria ben palès el complex d'inferioritat dels merengues davant els culers que enfrontarien l'encontre com un equip petit, a la contra, i mai en igualtat de condicions, sabedors de la seva inferioritat.
L’únic dubte rauria en el fet d'on muntarien la pressió els jugadors de l'equip blanc. De totes maneres, en cas de fer una pressió avançada duraria poc ja que la tàctica del trivot la faria endarrerir a mesura que els blaugrana augmentessin el tant per cent de la possessió de la pilota i del control del joc.
D'aquesta manera el Madrid quedaria a expenses del Barca i del seu encert davant la porteria blanca i de la bona actuació de la defensa merengona i l'encert de l’indiscutible Casillas, en tantes ocasions salvador de les aspiracions madridistes.
Un altre factor decisiu serà l’actuació de l’àrbitre i la seva permissivitat davant les actuacions al límit del reglament dels jugadors blancs. Amb tanta possessió blaugrana sembla inevitable alguna entrada intempestiva dels jugadors blancs, mereixedora de targeta groga o, fins i tot, de la targeta vermella, amb la possible expulsió directa dels seus jugadors mes impulsius (Pepe, Sergio Ramos i Marcelo).
O sigui, el Reial Madrid necessitaria de la comprensió i la cooperació del jutge de l'encontre i una actuació arbitral d'acord als seus interessos per sortir-se’n amb la seva.
També es probable que el Madrid, en el partit d'anada al Bernabeu, torni a les practiques antiesportives i especuladores contràries al futbol espectacle, deixant la gespa més alta del que sol ser habitual, no regant el camp com se sol fer o no tenint-lo cuidat i arranjat com en la resta d’encontres davant rivals teòricament o netament inferiors.
Així el Madrid pot plantejar el matx amb aquestes practiques antiesportives i la tàctica d’un d'equip petit i amb sentit d'inferioritat davant un conjunt al qual considera superior i davant el qual no s'atreveix a enfrontar-s'hi amb igualtat de condicions.
A més, és de suposar que Mourinho, alguns dels seus col·laboradors i els jugadors més fidels al seu estil predisposaran amb les seves declaracions l'ambient del partit, l’actuació de l’àrbitre i l’opinió dels mitjans de comunicació. Crec que tornarem a assistir a tota la sèrie de males arts "mouirístiques"' que coneixem de la temporada passada i que ja no poden sorprendre ningú.
Allò que sembla estrany es que els aficionats madridistes i alguns mitjans de comunicació de la capital combreguin amb aquestes immenses rodes de molí. Tornarem a assistir a un espectacle semblant als de la campanya passada i encara haurem de llegir o escoltar que els jugadors culers han estat els culpables amb les seves provocacions. Com hi ha món! I encara s'ho creuen!
A doble partit sembla que el Barca pot passar l’eliminatòria. Només la mala sort en un dels dos encontres, principalment en el primer del Bernabeu, pot fer desviar aquest pronòstic. Tanmateix, es presenta com una cosa bastant inversemblant per diversos motius.
Un és l’excel·lent trajectòria de resultats del Barca de Guardiola al Bernabeu en les darreres quatre temporades, on no ha perdut mai. L'altre és el joc dels blaugrana i la seva fiabilitat. Tal com diu Guardiola, aquests jugadors no solen fallar mai en els grans compromisos. Un altre és l'alt percentatge de possessió de la pilota que sempre atresoren els jugadors blaugrana, proper al 80 %, que fa gairebé impossible que el rival es pugui fer amb el partit. I un quart motiu és que el Barca ja comença a tenir la moral guanyada als jugadors blancs, que han deixat ben palesa la seva inferioritat en diverses postures dels seus jugadors, ben visibles en el darrer clàssic del passat 10 de desembre. A més, tant els jugadors com l'entrenador blancs no han trobat encara l’antídot al joc blaugrana i solen acabar els encontres rendits i impotents davant la superioritat culer.
(Continua en el post següent)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada