La Roja, política o esport?

Fa riure; la veritat, és patètic. Mig país preocupat per la sort d’Espanya al Mundial. Pateixen, els veus preocupats, ho troben injust, no s'ho esperaven (com si el futbol fos una ciència exacta). I, si queden fora, ploraran i s’ho muntaran com una gran tragèdia.
I, al contrari, almenys aquí, a Catalunya (al País Basc deu passar el mateix; o més), mig país esperant la derrota d’Espanya o que les coses no li vagin bé perquè resti eliminada. No és res dolent; són desitjos interiors que la gent té i que surt del més fons del seu interior, tants els uns com els altres. Crec que, fins i tot, no ho poden evitar. És el joc dels sentiments, cap a una banda o cap a l’altra.

Després, sentim allò de què no s’ha de barrejar la política amb l’esport. Apa! No és fer-ho quan es tracta de la Selecció Espanyola? O no ho és impedir que puguin haver-hi seleccions catalanes? Per què la gent no ha de poder crear els seus equips? No havíem quedat que era un esport i que el millor era no barrejar-ho amb la política? En què quedem? Deu ser allò de sempre: si ens afavoreix a nosaltres està molt bé; si ens va en contra, s’ha de prohibir com sigui o expulsar-los o, fins i tot, que no puguin arribar a expressar la seva opinió.

Ara bé (que vol dir “moro”), quan es va contra els interessos d’Espanya, aleshores és barrejar política i esport. En canvi, defensar Espanya fins a la irracionalitat, és esport, mai política. Espanya deu ser un sentiment que tenen en comú tots els ciutadans del país i que desitgen, tots, la victòria de la Roja. Va, no fem riure! Hi ha bastants ciutadans del territori espanyol que justament volen el contrari. No en sé el percentatge, però deuen passar del 20% i proper al 30%. És la realitat i les coses van així. La resta sí que és barrejar la política i l’esport. No cal enganyar-nos.

Els que defensen l’espanyolitat dels esportistes espanyols i es neguen a veure’n (o narrar) els seus defectes, això és esport; no política. Són aquells que fan les victòries d’en Nadal i de l’Alonso com a seves, per posar dos exemples d'esportistes "espanyolíssims". I del català Pau Gasol, campió dues vegades consecutives de la NBA, què se'n dirà ara que ha manifestat la decisió de no disputar el Campionat Mundial de Bàsquet de Turquia? I de les victòries d’en Contador al Tour? Perquè, si està en un equip, l'Astanà, directament sospitós i acusat de dòping, no se l’acusa d’aquest fet, sinó que més aviat se’l defensa o se’l deixa apart, com si el tema no anés amb ell. Podria posar més exemples. Tot això, és política o esport?

Es tapa tot allò que té de dolent quan un esportista juga per Espanya i/o és un símbol per al poble espanyol; i se n’exalten les virtuts, algunes de les quals no ha tingut mai ni les tindrà. Però això no és fer política, és esport. Ara, defensar Catalunya esportivament, no; és fer política i no té res a veure amb l’esport. Doncs, jo penso que van errats, que és totalment al contrari d’allò que diuen. És lícit i esportiu voler un equip nacional català; el contrari és fer política. Ser català és com ser del Barça. És el millor que hi ha ! O com es diu pel Facebook: Alguns viuen buscant la perfecció, altres hem nascut catalans directament.

Si l’Inter de Milan derrota amb un joc impresentable al Barça, és tema de tàctiques i del gran encert d’en Mourinho. Si, l’Hitzfeld, l’entrenador suís, fa el mateix que l’entrenador portuguès (segur que el va imitar en gran part), aleshores sí que no. Com s’entén? Els dos equips rivals, l’italià i el suís, van presentar la mateixa resposta a dos conjunts, Barça i Espanya, que van jugar de manera molt semblant i que els va acabar passant una cosa semblant. En el primer cas, es va defensar el joc negatiu dels contraris per bona part de la premsa espanyola, especialment la madrilenya; en el segon es va atacar i es va considerar el resultat totalment injust vist el joc d’uns i altres. És política o esport? Expliqueu-m’ho si us plau que no entenc massa res.

És aquest patriotisme forassenyat allò que no m’agrada de l’Estat espanyol. Van a la seva olla, i “tiro porque me toca”. S’ha de ser més racional. Si la Roja va perdre contra la “superpotent” Suïssa, se n’han de veure les causes i cercar els remeis. Per què? Perquè és un resultat que està fora de tota lògica i alguna cosa es va fer del molt malament. Perquè fer-ho malament era empatar; perdre és molt pitjor. Més que res, perquè ja no es té cap opció de fallar més i moltes probabilitats de quedar segona de grup i haver de jugar-se el pas a quarts de final contra Brasil, a poc que els resultats no siguin massa coincidents amb les aspiracions espanyoles.
Diuen que el gol suís era en orsai. Cert, però difícil de veure en directe. Tu, ja ho vas veure claríssim i evident en directe, no? Apa, no siguem tan llestos, si us plau !
A més, si hem de ser tan justos, s’ha de reconèixer que, en l’acció immediatament anterior, era penal i expulsió d’en Casillas, que es va carregar totalment i a destemps l’atacant suís dins l'àrea espanyola. Però, això darrer ningú ho ha dit. Que era orsai, sí, encara que, la veritat, tampoc s’hagi insistit massa. O no tant com altres vegades, segurament perquè Espanya encara no està eliminada.

No es van fer ocasions de gol i per això es va perdre. Va mancar profunditat i els rivals van aprofitar un parell de bones ocasions que van tenir. Ja està. És claríssim. Les coses són com són; i aquest partit va anar així. No acceptar-ho és barrejar la política amb l’esport.
Almenys el Barça pot dir quatre coses de la seva eliminatòria amb l’Inter de Milà, per tal de no barrejar la política amb l’esport: 1) que l'Inter va marcar en un clar i gens dubtós fora de joc el 3-1, clau en l'eliminació final, i que l'àrbitre segur que el va veure clarament; 2) que se li va anul•lar un gol legal a en Bojan (2-0) que hagués significat el pas a la final (mancaven pocs minuts per acabar l'encontre i l'Internazionale no feia res ni jugava a futbol); 3) que el Barça, a Itàlia, va tenir ocasions de gol i, fins i tot, es va avançar en el marcador en un partit que se li va posar fàcil vist el joc d’ambdós equips fins aquells minuts de desesperació, que van acabar marcant el resultat de l'eliminatòria; i 4) que, al Camp Nou, els culers van guanyar (1-0), no perdre.
Perquè si no guanyes, malament. I si perds, molt pitjor. I això no és política, és esport. Com diria l'holandès volador, "futbol es futbol". Tanmateix, no va ser ell qui va dir-ho, sinó l’entrenador serbi Vujadin Boskov.