Eurocopa 2012, final imprevista: Espanya-Itàlia.

La final de l’Eurocopa 2012 està servida: Espanya-Itàlia. Va haver-hi sorpresa en la segona de les semifinals i la favorita Alemanya va perdre davant Itàlia, que va ser superior al seu rival (2-1). En l’altra semifinal, en un encontre amb molta igualtat, Espanya es va acabant imposant a Portugal en la tanda de penals després que el matx, i la pròrroga, acabés amb empat a zero gols.

La final entre els dos equips mediterranis es presenta igualada, amb un lleuger avantatge per als espanyols. Tanmateix, no s’ha d’oblidar que Itàlia ha anat a més a mesura que ha anat transcorrent el campionat i que és un digne finalista després d’haver superat a la gran favorita Alemanya. Ja en el primer encontre, a la primera fase, els italians van posar amb molts problemes als espanyols i, a la primera part, es van merèixer més sort en el marcador.

La selecció italiana és un conjunt que defensivament està molt ben ajustat, que al mig del camp juga la pilota molt bé i que a davant li mancava perillositat i encert, però davant els alemanys van mostrar tota la seva artilleria, especialment Balotelli, autor dels dos gols, formidables ambdòs, sobretot el segon. La Roja s’haurà de posar les piles per superar l’Azzurra i li caldrà fer més perill ja que es pot trobar com els alemanys: que no marquin un gol i, en canvi, els transalpins, sí.

Si Espanya surt més a l’atac pot deixar buits a darrera. És el problema que pot tenir, ja que la selecció espanyola té un joc basat en el mig del camp i en el control defensiu; i, per portar-lo a terme, necessita molts jugadors a la parcel·la central. A veure com Del Bosque soluciona el dilema. No és fàcil, perquè no es tracta de posar més davanters, ja que aleshores perdria el mig del camp. Crec que es tracta de reordenar millor les peces, cosa, per cert, bastant complicada.

Hi ha alguns jugadors, imprescindibles per l’estil de joc de la selecció, que van molt justos físicament i que necessiten ajuda per controlar la zona del centre del camp. No sé si fóra millor asseure a Xavi Hernández (Xabi Alonso i Andrés Iniesta, amb Cesc Fàbregas i Busquets, poden cobrir bé la zona) i jugar amb dos davanters (en què un no ha de ser necessàriament en Silva; per exemple, poden ser en Navas, o en Pedro, i un dels davanters centres). O fóra millor continuar amb l’esquema habitual, amb els quatre centrecampistes (Busquets, Xabi, Xavi, Iniesta), el mitjapunta Silva i el davanter centre (en Cesc, com a fals davanter centre, o en Torres, per atacar més i fixar la defensa contrària).

És un bon dilema. M’agrada més la primera solució, però es trenca amb la dinàmica de joc de l’equip, cosa sempre contraprudent. La segona solució, continuar com sempre, els rivals coneixen molt bé la selecció i ja saben com frenar-la o desactivar-la. I és relativament fàcil perquè fa molt poc perill; es tracta de deixar que la juguin, de no deixar espais a darrera, especialment pel centre de la defensa, i de recuperar alguna pilota quan la treuen des de darrera. Aleshores s’ha d’anar per feina i tractar de marcar, tal com va fer Itàlia en el primer partit contra Espanya.

Si la Roja juga més a l’atac es pot imposar als italians senzillament perquè són superiors. Però si fan el seu joc habitual, d’anar marejant la perdiu sense atacar amb intensitat, aleshores els italians poden fer mal i posar el marcador del seu costat. Es tractaria més aviat de no deixar-los respirar, d’anar-los a buscar ben endavant i d’atacar amb rapidesa i projecció, especialment per les bandes, ja que els azzurri se solen tancar molt bé pel centre de la defensa i pel mig; i més ara que en De Rossi ha tornat a la seva demarcació habitual de mig centre (almenys contra Alemanya va jugar en aquesta posició i, de la manera com van jugar els italians, el més probable és que Prandelli, el seu seleccionador, repeteixi alineació).

És com el Barça quan no ataca amb rapidesa i intensitat; moltes vegades li acaba sortint malament i acaba empatant o perdent l’encontre (o guanyant-lo immerescudament, que de tot hi ha hagut a la vinya del Senyor). Això li ha passat aquesta temporada en molts partits a camp contrari. En canvi, quan surt per feina i a l’atac, normalment acaba guanyant amb claredat. És allò que hauria de fer la selecció espanyola. Però, en Del Bosque no és tan ofensiu com en Guardiola (ni de lluny, és més aviat tirat endarrere) i no té l’argentí Messi.

Recordem que la primera Champions de l’extrenador madridista (la octava) la va guanyar jugant amb tres centrals a darrera (no sé si eren: Hierro, Iván Campo i Helguera, encara que a la final va jugar Karanka per Hierro), dos laterals (Salgado i Roberto Carlos) i un migcentre que pujava poc (Redondo). A Del Bosque sempre li ha agradat tractar bé la pilota, treure-la des de darrere jugant-la i anant ràpids a davant; però no s’ha caracteritzat per atacs continus, sinó més aviat per tenir-ho tot controlat, especialment la part de darrera. Aquest va ser un dels motius pels quals Florentino Pérez se’l va carregar (el famós canvi de quadern).

Aleshores l'entrenador salmantí ja encertava sempre amb els canvis, tant de jugadors com de tàctica. Recordo jugadors com Munitis i McManaman que li van servir com reactivadors i li van funcionar molt bé. També recordo algun partit que allò que era més normal era posar més jugadors a la defensa o fer aquell canvi per aquell altre; i no, moltes vegades va fer tot el contrari i sempre li va sortir bé. Ho recordo des d’aleshores i és un tret molt encertat de la seva faceta com entrenador.

Les semifinals de l'Eurocopa del 2012.

És una Eurocopa amb poques sorpreses. El 2 de juny, vuit dies abans de començar el torneig, vaig fer els pronòstics. De moment, ja de cara a les semifinals, s'estan complint. Hi ha hagut un parell de semisorpreses sense gaire importància. En el grup A va passar Grècia i no Rússia, com havia vaticinat; i en el grup D, a davant va quedar-hi Anglaterra i no França.
Aquests dos fets han provocat que hi haguessin un parell de quarts de finals canviats sobre el pronòstic que havia fet aleshores. França va ser la rival d'Espanya i no Anglaterra; i d'aquesta manera ha estat Itàlia qui ha pogut accedir a les semifinals i no els francesos. Però tampoc és tanta sorpresa ja que era una de les coses que podien passar, que França i Anglaterra intercanviessin els seus llocs al final de la primera fase.
El tema de Rússia, Grècia i d'altres no era important ja que, anés com anés, aquestes seleccions tenien poques opcions de disputar les semifinals. Així ara Portugal contra Espanya i Alemanya contra Itàlia es disputaran el dret per jugar la final l'1 de juliol a Kiev. L'única sorpresa sobre els plans previstos ha estat Itàlia que ha ocupat el lloc de França.

La semifinal entre Portugal i Espanya es presenta més igualada que l'altra, però els espanyols són superiors. És cert que els costa fer perill i que no rematen a porta i que, quan ho fan, no tenen gaire encert. Però així i tot són superiors als portuguesos que tenen algun jugador notable, però altres no tenen el nivell necessari per jugar una final. Pot passar de tot, però Espanya és la favorita.
L'altra semifinal té un pronòstic més clar. Alemanya és bastant superior a Itàlia i ho ha de demostrar sobre el terreny de joc. És cert que els italians poden fer sonar la flauta, però tenen una davantera massa fluixa com per pensar que poden imposar-se als alemanys. Penso que els italians formen un bon conjunt, però estan mancats de figures i de jugadors destacats. I davant grans equips o en encontres igualats, les figures són les que acaben decidint el resultat. I Alemanya té aquest tipus de jugadors que poden decidir el matx en qualsevol moment.
Per tant, es va a una final Alemanya-Espanya. Favorit: els espanyols. Però en parlarem més endavant, quan arribi el moment si és que es dóna aquesta final. Parlar-ne abans no està bé.

En Casillas està fent un bon torneig i és dels millors porters de l'Eurocopa. Ha protagonitzat intervencions meritòries i és un dels culpables de què la Roja hagi rebut només un gol en els quatre encontres que ha disputat fins ara.
Arbeloa compleix, però potser és dels jugadors titulars més flaquets de l'equip. Mai fa perill per la seva banda, malgrat que la sol tenir tota lliure i neta. Si Espanya tingués un Alves!
L'altre lateral, en Jordi Alba, contràriament a allò que diuen els mitjans de comunicació, m'està decepcionant una mica; esperava molt més d'ell. De moment ha tingut un gran encert: la jugada del centre del primer gol contra França. A veure si això l'anima i ho fa millor, perquè pel que he vist fins ara no és jugador per al Barça.
Els dos centrals, Piqué i Sergio Ramos, estan complint molt bé. Cap problema, de lo milloret de la selecció, igual que en Busquets. Aquests tres jugadors estan rendint a un gran nivell i són la garantia, juntament amb Casillas, per mantenir la porteria a zero. S'ha de pensar que, de moment, la Roja només ha encaixat un gol, en el primer partit, contra Itàlia; en els altres tres no n'ha rebut cap.
En Xabi Alonso està rendint bé i de moment ha marcat dos gols (un de penal). Tanmateix, té poc espai per moure's i desenvolupar el seu joc, ja que el mig del camp espanyol sempre està molt ple; és la tàctica de la selecció i la seva manera de jugar.
En Xavi i l'Iniesta són bàsics perquè Espanya desenvolupi el joc que li és característic (i molt semblant al seu Barça, però sense en Messi). El de Terrassa està més baix, però compleix; tanmateix, li manca força i potencial físic i la selecció ho nota. El de Fuentealbilla està quallant un gran campionat i, si té sort i marca algun gol important i la seva selecció queda campiona, pot ser escollit el millor jugador de l'Eurocopa.
En Silva ho fa bé, però és l'únic davanter i es nota que no pot jugar tant en punta i sol. Té poques opcions per sortir-se'n, encara que del seu bon tret i de la seva classe sempre es pot esperar quelcom. Li manca un company a davant (en Villa).
En Cesc ho fa bé, però no és un davanter en punta. Això s'ha de tenir en compte i no se'l pot acusar de res; si de cas, és el seleccionador qui ha de rebre els cops, no en Cesc. Ell, prou que fa fent el que fa. I, a més, marca gols; de moment, dos dels vuit que ha materialitzat Espanya (dos més d'en Torres i dos de Xabi Alonso; i un de Silva i un altre de Navas).
En Torres ha demostrat que ho fa millor quan surt de revulsiu a la segona part. Des de l'inici del matx no se'n surt tan bé. En Negredo ha actuat pocs minuts per dir quelcom d'ell, igual que d'en Javi Martínez. Tanmateix, quan van sortir, van complir.
En Navas i en Cazorla sempre han donat coses quan han jugat. S'han fet mereixedors de la confiança i poden continuar tenint minuts. Aporten al conjunt novetats, empenta, rapidesa, moviment, que van molt bé en aquesta mitja horeta o minuts finals d'un encontre. També Pedro va jugar molt bé contra França en els pocs més de vint-i-cinc minuts que va estar damunt la gespa.
De moment, Valdés i Reina, Juanfran i Albiol, Llorente i Mata, encara no han debutat. Fins i tot amb això s'han complert els pronòstics inicials.

Una altra cosa: cada vegada em queda més clar que Espanya juga a no encaixar cap gol i a veure si en fa un o més, però sense arriscar res ni cremar-se. Juga a l'1-0; d'aquí tants migcampistes. Anirà bé i funcionarà si es queda campió; però, si no, poden haver-hi crítiques (em sona a "canvi de quadernillo"), ja que el joc tampoc no és gaire vistós i, tal com diuen alguns mitjans, sí que és bastant sosset i avorrit.
Segona cosa: m'agradaria uns comentaristes de televisió més imparcials. Potser els francesos no van fer perill, però els espanyols tampoc. I la possessió, un 58 % per als espanyols, va ser bastant igualada tenint present que en ocasions només es dediquen a marejar la perdiu. Però mai amb les diferències abismals que es comentaven públicament i que deien que els francesos "ni la olían". Allò que jo vaig veure és que, a estones, era al revés i que, quan els espanyols recuperaven l'esfèrica, la perdien ben ràpidament una altra vegada.
Per exemple, en Xavi Hernández se'n va fer un tip de perdre'n i els comentaristes no van ni dir-ho. En Del Bosque no el va canviar perquè aquest jugador és el puto amo i qui fa d'entrenador damunt el terreny de joc. Va preferir canviar Iniesta al minut 38 de la segona part, amb 1-0 al marcador, perquè descansés i donar una mica d'oxigen al mig del camp amb en Cazorla que pot fer coses semblants a les del manxec.

La culpa no és del deute públic; és de la banca.

Com ja s'ha vist, la crisi no és de l'economia en general sinó de la banca. I és degut a la seva mala gestió. Pensar que aquesta gent s'ocupa i té la responsabilitat sobre el diners que els espanyols tenen en les seves entitats em posa la pell de gallina. I més pensar que no tenen una responsabilitat penal específica, encara més. Crec que se'ls hauria de poder tancar a la presó i que haguessin de pagar les pèrdues dels bancs amb el seu patrimoni i la seva fortuna personals.
Si no, és molt fàcil dirigir o ser un executiu d'un banc. Cobres els beneficis quan tot va bé, et paguen els deutes quan les coses van malament i mai tens cap responsabilitat penal ni legal. Com a màxim pots perdre prestigi o renom en el mercat.

És una mentida que el deute públic sigui el causant de la crisi. Al contrari. El deute públic, que tampoc és tan alt si el comparem amb els d'Alemanya i França, és conseqüència de la crisi. Està motivat, per una banda, pels diners que l'Estat ha destinat a taponar els forats produïts per la banca i també dels que s'han hagut de dedicar a mitigar les situacions originades per l'auge salvatge de l'atur, originat en bona part per l'esclat de la bombolla immobiliària i, per l'altra, per la dràstica disminució dels ingressos de l'Estat, a causa de la fallida en cadena de milers d'empreses que no reben els préstecs bancaris.
És mentida que no hi hagi més opció que retallar. No és així. Es poden agmentar els ingressos, especialment si es persegueix amb eficàcia el frau electoral. També es pot reduir la inversió militar, estalviar en medicaments donant prioritat als genèrics, reduir la despesa energètica i revisar els concerts amb centres educatius d'elit i les exempcions religioses. Les polítiques de retallades en els serveis públics obeeixen a una opció ideològica, que té com a objectiu fonamental la seva degradació, asfixien l'economia d'un país i augmenten l'atur.
És mentida que sobrin empleats públics. La realitat demostra el contrari. Al nostre país hi ha 6,5 empleats públics per cada 100 habitants, mentre que a la resta d'Europa n'hi ha 16.

És mentida que hi hagi un excés de despesa pública. De cap manera. Aquest argument és una generalització injustificada, que amaga el malbaratament en què han incorregut algunes administracions, més preocupades per l'ostentació, que per oferir serveis de qualitat. L'any 2010 la despesa pública espanyola equivalia al 4,5 % del PIB, 5,3 punts per sota de la mitjana dels 27 països de la Unió Europea. Pel que fa al capítol de personal, la majoria d'empleades i empleats públics són mileuristes, o ni tan sols arriben a aquesta xifra a finals de mes.
La despesa en educació (en % del PIB):
- a Catalunya: 3,2 %, a Espanya: 4,5 %, a Finlàndia; 6 %.
- la mitjana a l'OCDE: 5 %.

És mentida que l'oferta privada pugui substituir la pública i millorar-ne la qualitat i el servei. Els qui defensen aquesta afirmació argumenten que el sector privat gestiona millor que el públic i resulta més barat. Res més allunyat de la veritat. La crisi ja està demostrant els perjudicis de les privatitzacions sobre els professionals i els usuaris. L'empresa privada mai assumeix els serveis que no generen beneficis, perquè anteposen aquests últims a la qualitat dels mateixos.
En canvi, és veritat que hi ha altres sortides a la crisi. Per descomptat, Islàndia és l'evidència. Fins i tot, l'FMI discrepa del fonamentalisme en l'austeritat imposat per la cancellera alemanya Àngela Merkel. La nostra fiscalitat és de les més regressives i ineficaces d'Europa. Hi ha molt marge de maniobra per fer una reforma fiscal més justa i que asseguri els ingressos necessaris per sostenir les despeses que demana una sortida de la crisi que consolidi l'Estat de benestar.
Les polítiques i inversions públiques són necessàries per sortir de la crisi; invertir en serveis públics és invertir en les persones. Els serveis públics dinamitzen l'economia. Prova d'això és que, en aquellos països amb un Estat de benestar més desenvolupat, el percentatge de persones que treballen per al sector públic augmenta. Aquest és el cas de Dinamarca, amb un 26 %, el 22 % de Suècia o el 19 % de Finlàndia. Per contra, abusar de les retallades en els serveis públics anul.la una font de creixement econòmic, prosperitat, ocupació, equilibri i cohesió social.

No es pot deixar una societat pitjor per a les generacions futures. Ha costat molta lluita, molts sacrificis, molts patiments i algunes morts tot el que s'havia aconseguit fins ara. En segles passats, però principalment en el XX, s'havien aconseguit una sèrie de millores que als anys seixanta es van catologar com l'Estat del Benestar. Era allò que es deia aleshores la protecció "des de la cuna hasta la sepultura".
Aquesta trajectòria lineal de progrés social està en seriós perill de trencar-se en la generació dels nostres fills i les dels seus descendents, en negar-se'ls una feina estable, uns ingressos bàsics per gaudir d'una vida digna, uns serveis socials necessaris i un futur de prosperitat. Aquesta ruptura intergeneracional constitueix un vergonyós retrocés històric que no s'ha de consentir.

Les ajudes a Bankia.

L'FMI calcula que la banca espanyola necessita 40.000 milions d'ajuda externa

Segons filtracions de l'informe que prepara l'organisme, les necessitats totals del sistema bancari ronden els 90.000 milions, dels quals les mateixes entitats en poden assumir 50.000

El Fons Monetari Internacional presentarà en breu les seves conclusions definitives sobre la salut de la banca espanyola, en les quals apuntarà a un dèficit de capital d'uns 40.000 milions d'euros, segons han dit a Reuters dues fonts bancàries aquest dijous.

L'exercici del Fons, que segons diverses fonts inclourà el segon reial decret d'augment de provisions aprovat pel govern al maig, determinarà que les necessitats totals del sistema bancari rondaran els 90.000 milions d'euros, dels quals 50.000 podrien ser perfectament coberts pels recursos de les entitats. "El dèficit de capital final de la banca espanyola se situaria al voltant dels 40.000 milions d'euros després de tenir en compte la capacitat que tenen algunes entitats per afrontar les pèrdues esperades amb els seus propis recursos", explica una de les fonts.
A l'informe de l'FMI, que ja va dir en les seves conclusions preliminars que el 70% de la banca espanyola gaudia de bona salut, s'hi sumaran en les pròximes setmanes les conclusions de l'auditoria independent que estan duent a terme Oliver Wyman i Roland Berger.
Amb la dificultat de finançar sota el seu escut el dèficit bancari amb el diferencial al voltant dels 500 punts bàsics, Espanya negocia a marxes forçades amb els seus socis europeus un mecanisme d'ajuda per finançar els bancs en dificultats, per al qual l'auditoria és un requisit indispensable i, previsiblement, traurà protagonisme a les estimacions de l'FMI.
http://www.ara.cat/economia/FMI-calcula-banca-espanyola-necessita-40-000-milions-ajuda-externa_0_714528711.html

Un parell de comentaris sobre això. Primer, no n'hi haurà pas prou. Se'ls hi haurà de donar molt més. I de recuperar, ben poc. En canvi, els beneficis, sí, per a ells. No costa gaire ni s'ha d'estar massa preparat per portar una entitat a la ruïna. I cobren milions per fer-ho. Ells no hi surten pas perdent. En el prestigi potser sí, però vés a saber. L'actual ministre d'economia espanyol, en De Guindos, ja va mostrar la seva capacitat enviant a la ruïna Lehman Brothers i mira el càrrec que ocupa ara. O Luis Maria Linde, futur governador del Banc d'Espanya, que també té algun fracàs econòmic important a les seves espatlles (ha estat un col.laborador del ministre i per això li donen el càrrec).
Ambdós, De Guindos i Linde, tindran dos dels càrrecs més importants i transcendents de l'economia espanyola. Que Déu ens agafi confessats, perquè aquest parell...
En Rodrigo Rato, que va portar a la ruïna Bankia i Caja de Madrid, per marxar (per fotre'l al carrer) ha cobrat una subvenció de més d'un milió d'euros. Quina llàstima que em fa, pobret!

Segona cosa. La retallada que hi ha a Sanitat, allò que suposa amb euros, no arriba ni a una desena part d'aquestes quantitats que s'esmenten en l'article de premsa de més amunt. I pel que fa a l'Ensenyament, el mateix. El Govern retalla serveis socials bàsics per als ciutadans i, d'una sola "tajada", donarà ajudes per valor d'aquestes retallades multiplicades per deu.
Però, que quedàvem? Hi ha diners o no? D'on surten tants milions euros per a la banca espanyola? Per què els que es retalla a Sanitat i a Ensenyament és una misèria comparada amb les ajudes que s'han donat i es donaran a la banca. Calia retallar tant, però una misèria si es compara amb el que necessita la banca? I quan hi ha beneficis, què? Es reparteixen?
Quan les empreses no funcionen bé i no poden aguantar, pleguen; fan suspensió de pagaments, si cal, i tanquen la barraca. Els bancs haurien de fer el mateix i l'Estat quedar-se amb els seus béns, el seu patrimoni i fer retornar els beneficis que s'han embutxacat els seus directius (per altra banda, nefastos). També hi ha d'haver un codi penal que contempli la mala gestió dels directius de les empreses bancàries, perquè juguen amb els diners de tothom.
Amb els calers que l'Estat recuperi, amb les expropiacions dels béns i del patrimoni d'aquestes entitats bancàries i de les sancions als seus directius, doncs, l'Estat hauria de retornar els diners als petits inversors que no han de perdre els seus estalvis per la mala gestió d'uns incompetents.
És que amb aquests temes em calento molt! I un altre dia parlarem del "corralito". Té collons també!

L'Eurocopa de Seleccions del 2010.

La setmana vinent comença oficialment l’Eurocopa 2012 (oficialment, Campionat Europeu de Futbol de l’UEFA o UEFA EURO 2012™) i en serà la XIV edició. Aquest torneig es el més important entre seleccions europees i se celebrarà des del 8 de juny a l’1 de juliol de 2012 a Polònia i a Ucraïna, dos països amb fusos horaris diferents. Es disputarà a les ciutats de:
- Polònia: Varsòvia, Poznan, Gdansk i Breslàvia (Wroclaw);
- Ucraïna: Kiev, Jarkov, Donetsk i Lviv.
S’hi han classificat, superant la fase prèvia de 10 grups que englobaven 51 seleccions, setze seleccions, que s’han dividit en un sorteig, del 2 de desembre de 2011, en quatre grups:
- Grup A: Rússia, República Txeca, Grècia, Polònia.
- Grup B: Alemanya, Portugal, Holanda, Dinamarca.
- Grup C: Espanya, Itàlia, Irlanda, Croàcia.
- Grup D: França, Anglaterra, Ucraïna, Suècia.
He col·locat les seleccions amb un ordre subjectiu: les que considero de més bones a no tan bones.

El matx inaugural serà el divendres, 8 de juny, a les 18h, a Varsòvia, entre Polònia i Grècia. Espanya no debuta fins el diumenge 10 de juny, a les 18h, a Gdansk, contra Itàlia. Els encontres de la fase prèvia els disputarà tots a l’estadi d’aquesta ciutat polonesa: el 14, a les 20,45h, contra Irlanda, i el 18, també a les 20,45, contra Croàcia.
La selecció espanyola parteix com a favorita per guanyar el campionat, seguida de la selecció alemanya. Altres seleccions que tenen les seves opcions són, segons els entesos, Holanda, Portugal i França.
A partir de quarts de final tots els encontres es juguen a les 20,45h. Fent un pronòstic d’allò que pot passar i seguint el calendari previst, els quarts de final podrien ser:
- 1r grup A contra 2n grup B: Rússia-Portugal
- 1r grup C contra 2n grup D: Espanya-Anglaterra
- 1r grup B contra 2n grup A: Alemanya-República Txeca
- 1r grup D contra 2n grup C: França-Itàlia

Per entendre-ho de manera més clara, si Espanya es classifica li tocarà o França o Anglaterra, tot depenent de qui quedi primer o segon tant en el grup C com en el grup D. El mateix es pot dir pel que fa als altres dos grups, l’A i el B. Com podeu veure el grup B és el més potent amb tres grans favorits: Alemanya, Portugal i Holanda. Un dels tres ha de quedar fora de seguida i ja no pot passar a quarts de final.
Les semifinals, continuant amb aquests pronòstics, poden ser: Portugal-Alemanya (a Varsòvia) i Espanya-França (a Donetsk). I la final Alemanya-Espanya, l’1 de juliol, a Kiev.

Vicente Del Bosque, el seleccionador espanyol, ha convocat aquests vint-i-tres jugadors:
Porters: Casillas, Valdés, Reina;
Defenses: Arbeloa, Juanfrán, Sergio Ramos, Piqué, Albiol, Alba;
Centrecampistes: Javi Martínez, Busquets, Alonso, Xavi, Iniesta, Cazorla, Cesc;
Davanters: Navas, Pedro, Torres, Negredo, Llorente, Silva, Mata.
No han pogut anar-hi en estar lesionats dos titulars indiscutibles: Villa i Puyol.

Els possibles titulars són: Casillas; Arbeloa, Sergio Ramos, Piqué, Alba; Busquets, Alonso, Xavi, Iniesta; Silva i un més. Aquest darrer, un davanter, és gairebé l’únic lloc que no està decidit. El titular hauria estat Villa, però en no estar ell pot jugar-hi en Torres, en Pedro, en Mata, en Negredo i, fins i tot, en Llorente en determinats encontres. El meu pronòstic per ocupar aquesta darrera plaça és l’ordre que he esmentat.
Tanmateix, alguns jugadors hi arriben amb molts partits i una mica tocats. Tots tindran les seves opcions, especialment Javi Martínez, Cazorla, Cesc i els davanters que hem esmentat abans. Poden tenir menys minuts els dos porters i Juanfrán, Albiol i Navas. Però tot dependrà de les lesions i de l’estat de forma de cadascú i del rendiment que donin.

El seleccionador espanyol, en fer la llista de convocats, ha preferit seguir amb l’equip, amb el conjunt de jugadors que en els darrers anys han jugat amb la selecció i a la que li han donat dos dels títols més importants que té: l’Eurocopa del 2008 i el Mundial del 2010.
Si ara s’adjudiqués aquest campionat seria el segon Europeu consecutiu que guanyaria i el tercer títol més important del món a nivell de seleccions, també de manera seguida. Un rècord solament a l'abast dels millors futbolistes de totes les èpoques. Alguns també, pel que porten guanyat amb el seu club d'origen, passarien a ser dels més llorejats de la història. M’estic referint als jugadors del Barça. També als del Reial Madrid, però ja no tant, ja que els manquen més Champions i més títols en general.
El FC Barcelona continua sent la base d’aquesta selecció amb set jugadors (que podrien ser nou si Villa i Puyol no estiguessin lesionats): Valdés, Piqué, Busquets, Xavi, Iniesta, Cesc i Pedro. El Reial Madrid n’aporta cinc: Casillas, Arbeloa, Sergio Ramos, Albiol i Alonso. Amb dos: Athlètic (Javi Martínez, Llorente), Sevilla (Navas, Negredo) i Chelsea (Mata, Torres). I amb un: Liverpool (Reina), Atlético Madrid (Juanfrán), Alba (València), Cazorla (Màlaga) i Silva (Manchester City).

A favor de qui s'ha d'anar? Jo, com sempre, a favor de Catalunya. Com que no la deixen jugar, sempre a favor de la selecció que jugui contra Espanya.

Sorpresa a les semifinals de la Champions-2012.

Els dos favorits per jugar la final de la Champions League el proper 19 de maig al Allianz Arena de Munic han quedat eliminats i els clubs que la disputaran seran l’anglès Chelsea i l’alemany Bayern München. El FC Barcelona i el Reial Madrid, considerats els millors equips del món del moment i amb les grans estrelles a les seves plantilles, han perdut les seves respectives eliminatòries, el primer davant els londinencs, contra qui han jugat molt darrerament, i l'altre davant els bavaresos, la seva bèstia negra.

Primer, va ser el Barça qui abans d’ahir, el dimarts a la nit, va empatar a casa, al Camp Nou, davant el Chelsea (2-2), que va fer valer la seva ràcana victòria la setmana anterior en l’encontre d’anada a Stamford Bridge (1-0).

Després, va ser el Madrid qui ahir, dimecres a la nit, va restar eliminat a la tanda de penals després d’imposar-se al Bernabeu al Bayern München (2-1), però havent perdut per idèntic resultat la setmana anterior a Alemanya. Els tres penals errats de Cristiano, Kakà i Sergio Ramos (els dos primers ben aturats per Neuer, el porter bavarès fitxat del Schalke 04, i el darrer, als núvols) van ser claus. Els alemanys en van materialitzar tres (Álaba, Mario Gómez i Schweinsteiger) dels cinc que van tirar (els de Lahm i Batstuber van ser aturats per Casillas), que va fer innecessari que els locals llancessin el darrer (només Alonso havia marcat el seu).

Cap dels dos equips de la Lliga de les Estrelles, de la millor lliga del món segons la premsa esportiva espanyola, jugarà la final de la Champions; quan eren els que estaven en millors condicions, eren els màxims favorits, havien protagonitzat un gran torneig fins aquest moment, jugaven el partit de tornada a casa com a locals i els resultats del primer partit, a domicili, els havia anat prou bé (derrota per la mínima) i eren totalment remuntables a poc que les coses anessin bé.

Tanmateix, es van tòrcer i ambdós van ser eliminats pels seus oponents teòricament inferiors. Però, mentre que el Barça va perdre l’eliminatòria molt injustament, ja que en ambdós encontres va ser totalment superior al Chelsea, el Reial Madrid la va perdre justament ja que en el còmput dels dos partits el Bayern va ser lleugerament superior i si un dels dos equips es mereixia passar a la final aquest era el conjunt alemany.

El FC Barcelona va perdre a Stamford Bridge en un partit que es mereixia guanyar per joc, per domini i per ocasions de gol. Tanmateix, el poc encert davant la porteria, l’excel·lent joc defensiu dels blues, la gran actuació de Cech i els pals van evitar la victòria blaugrana i el Chelsea es va fer amb una victòria immerescuda mercès a un gol de Drogba que va aprofitar una de les poques ocasions que va tenir l’equip anglès en l'encontre (1-0).

A la tornada es va veure el mateix i el Barça es va posar amb un 2-0 favorable (gols de Busquets i d’Iniesta), que li permetia somniar amb la final. L’expulsió del central anglès Terry (per una clara agressió a Alexis, en una acció semblant  a la que ja havia protagonitzat en el partit d’anada) semblava que aclaria el panorama. Tanmateix, al límit del descans, i amb un jugador de menys, en un contraatac, un excel·lent gol del brasiler Ramírez li va permetre escurçar diferències (2-1). A la represa, Messi va errar un penal (al travesser) i fins al final del matx el Barça va posar setge a la porteria rival, va tenir ocasions, però no va poder superar la tupida i heroica defensa de tots els jugadors del Chelsea. Quan passaven dos minuts del temps reglamentari, amb els locals atacant a la desesperada, l’espanyol Torres va arrancar tot sol des del mig del camp i, després de superar Valdés, va empatar l’encontre (2-2).

El Chelsea va superar el Barça jugant amb una tàctica ultradefensiva descarada, però amb l’esforç de tots els seus jugadors i amb l’actuació destacada del seu porter Cech. I així, comptant amb l’ajuda de la fortuna (quatre pals del Barça, un penal fallat per Messi i diverses ocasions clares de gol no encertades), el marcador li va acabar resultant favorable i va passar a la final. La premsa espanyola i gairebé tota l’europea va comentar, als dies següents, que l’antifutbol havia guanyat.

El Reial Madrid, per la seva part, va perdre a Munic en el partit d'anada, on a la segona part va ser superat per un Bayern que va acabar guanyant justament l’encontre (2-1). A la tornada, al Bernabeu, les coses se li van posar molt bé aviat, quan al minut 14 ja guanyava per un clar 2-0 (amb dos gols de Cristiano, el primer de penal i el segon en un possible fora de joc). Tanmateix, el Bayern es va refer i, després d’alguna ocasió, en Robben, de penal, va marcar el 2-1 i empatava l’eliminatòria. A la represa el Bayern va tenir més la pilota i va gaudir d’alguna oportunitat, però ambdós van prendre precaucions tractant de no rebre cap gol més de l’adversari. D’aquesta manera es va anar a la pròrroga i ambdós equips, visiblement esgotats, encara van fer més evidents les ànsies de no encaixar cap gol abans que de marcar-lo. Així, sense que el marcador tornés a moure’s, es va arribar a la tanda de penals, que va ser més favorable als alemanys, com he explicat més amunt.

Com declarava a la roda de premsa posterior al matx l’entrenador alemany Jupp Heynckes, ex del Reial Madrid, amb el qual havia assolit la sèptima, després de més de trenta de sequera, si algú es mereixia passar a la final eren ells.

Com sempre, en Mourinho, en les declaracions post-partit, va recordar coses que palesen sempre el seu mal perdre i la seva manca d’esportivitat. Tal com a la mateixa nit Roberto Palomar escrivia a Marca (digital):

El varapalo ha sido tremendo. Los dos mejores equipos del mundo, Real Madrid y Barcelona, estaban llamados a jugar la final de Munich desde el sorteo de grupos. Pero el fútbol se ha encargado de demostrar, una noche más, que se rige por leyes exclusivas. Ni el equipo que jugó o intentó jugar -el Barcelona- pudo con el fútbol cavernario del Chelsea ni el Real Madrid, que jugó a las tablas, fue capaz de hacer algo decente ante el Bayern.

Casi fue más sangrante lo del Madrid porque el encuentro frente a los alemanes fue un autorretrato. El Madrid es un equipo sin juego pero con pegada. Y cuando la pegada no aparece, queda la nada, la vulgaridad y el descrédito. El Madrid hizo un ejercicio de racanería -uno más- y demostró que su fútbol le alcanza para andar por casa en chancletas y para pillar al Barça cuando Messi está despistado. Pero no le llega para empresas mayores.

Mourinho apenas se encuentra con tres o cuatro partidos grandes al año. Los dos del Bayern pertenecen a esta serie. Y es ahí donde se le ven las costuras. A él y a sus fichajes. Khedira no es jugador para el Real Madrid. Tampoco se entiende su empeño en sacar a Kaká en un partido como el de anoche. Fue como poner a un gatito a cruzar una autopista de siete carriles. Florentino Pérez tiene que quitarse a ese jugador de encima como sea, aunque lo tenga que regalar.

Igual que el Barcelona tiene muchas cosas que revisar, el Real Madrid también tiene que entrar a boxes. Se acusa a los azulgrana de vivir pendientes de Messi, pero al menos se le ven otros recursos. El Madrid es martillo y sólo martillo... hasta que llega un rival que no se llama Espanyol o Sporting.

A beneficio de inventario queda la colección de gestos, aspavientos, títeres y marionetas de Mourinho en el banquillo. Mientras su equipo se caía a pedazos, él se dedicaba a hacer jueguitos con un señor serio y educado como Heynckes o a abrazar al cuarto árbitro. Luego, le faltó tiempo para recordar que el Bayern había estado de vacaciones el fin de semana. Qué descaro.

Que le aproveche la Liga al Real Madrid y a Mourinho porque lo que es el juego, da pena.

En un altre post parlaré de l’actuació dels jugadors del FC Barcelona, del seu entrenador i del sistema de joc. Esperaré a què Josep Guardiola renovi si és que ho acaba fent. Tanmateix, ara puntualitzaré cinc aspectes que considero prou interessants.

Primer, l’estat de forma de Messi. En el partit de tornada, contra el Chelsea, al Camp Nou, va estar irreconeixible. Gairebé no li va sortir res, ve perdre un munt de pilotes i va errar un penal decisiu. Una actuació per oblidar; i això, en un equip que té messidependència total, pel seu propi sistema de joc (en el qual la pilota passa sempre una vegada i altra per Xavi, Iniesta i Messi) és fatal.

Segon, en Xavi està molt esgotat i ja comença a fer-se vell. Trenta-dos anys són molts com per jugar la seixantena de partits de la temporada a tot ritme. Necessita descansar, dosificar-se més, i que la seva absència, o baix rendiment, l'equip no el noti tant.

Tercer, la pedrera del Barça dóna jugadors notables, però no sempre pot ser festa. Al nivell que s’està actualment, i amb els adversaris ja avisats i sabent com cal jugar contra el Barça, s’han de tenir jugadors de primeríssim nivell per mantenir-se a dalt de tot i poder seguir guanyant títols. Els Cuenca, Tello, Thiago i d’altres (Montoya, Bartra, Muniesa, Jonatan dos Santos, Sergio Roberto, Deulofeu) han d’entrar en l’equip titular més a comptagotes i contra rivals més febles. Contra els grans equips (per exemple, en els tres darrers encontres, els dos contra el Chelsea i el del Reial Madrid al Camp Nou) s’ha d’assegurar la jugada i alinear els jugadors més experimentats i avesats a jugar aquest tipus de confrontacions. És allò que fan gairebé tots els entrenadors.
Quart, Piqué. Per a mi, de tots els defenses que hi ha a l’equip és el més indiscutible i titular de tots (a Puyol i a Alves també els considero titulars; l’Abidal seria el quart). S’ha de recordar que l’any passat, durant l’absència per lesió de Pujol, crec que des de mitjans gener, i d’Abidal, en Piqué va ser el baluard de la defensa i la seva presència en aquesta línia va ser clau i determinant. Doncs, en aquests dos encontres transcendentals de l’actual temporada no ha jugat. I en el tercer, el de tornada, del dimarts passat, va haver de retirar-se a la primera part per una topada molt forta contra el seu company Valdés que el va deixar commocionat i va haver de romandre la nit en una clínica sense recordar res del partit. El Chelsea només va poder marcar quan ell ja no era damunt el terreny de joc. Fins aleshores Piqué havia tingut una gran actuació en l’eix de la defensa, amb Mascherano i Puyol a les bandes, i amb l’ajuda de Busquets per cobrir la zona.

I cinquè, en Valdés. Se’l destaca molt, crec que massa. Potser sí que no té culpa en els gols que encaixa; però és que li entren gairebé totes les oportunitats que li arriben amb un cert perill. Els altres porters, molts no pas destacats, solen salvar més d’un gol al seu equip en cada encontre; i no només quan juguen contra el Barça. Aleshores encara es fa més evident i acaben protagonitzant grans actuacions contra l’equip blaugrana. Per dir-ho d’una altra manera: Casillas i Cech, porters del Reial Madrid i del Chelsea respectivament, són claus en el seu equip i els donen, els facilitin moltíssimes victòries. I constantment; no passa més de dos o tres encontres en què la seva actuació no sigui determinant.

L’actuació del porter blue Cech ha estat clau per tal que el Chelsea eliminés al Barça i pogués disputar la final de la Champions. Fins i tot, si cap, va destacar més a Stamford Bridge que al Camp Nou. En ambdós encontres el txec va salvar, com a mínim, mitja dotzena de gol claríssimes: algunes de trets, alguna altra de rematada de cap i alguna amb accions individuals contra el blaugrana que es plantava sol davant seu. Allò que es diu a vegades: canviant els dos porters de bàndol, en Cech amb el Barça i en Valdés amb el Chelsea, els blaugrana haguessin guanyat clarament ambdós encontres i ara no estaríem tan tristos i decebuts.

Que el Madrid no disputi la final de la Champions és una bona notícia per als culers. Amb el títol de la Lliga gairebé a la butxaca, si els merengues haguessin conquerit el títol europeu, coneixent-los com els coneixem, serien insuportables. La fatxenderia visible i evident de sempre, les bravates que profereixen, la prepotència agressiva i insultant de què fan gala tothora, haguessin estat de mal suportar. L’eliminació els hi pot anar bé i a veure si aprenen a perdre amb esportivitat, reconeixent els mèrits de l’adversari, i no buscant excuses barates i desprestigiant els vencedors.
Ah! Me n’oblidava. Una altra vegada en Guardiola ha golejat en Mourinho tant a les banquetes com a la sala de premsa. Si més no, en esportivitat i fair-play. I és que el portuguès fa sempre el ridícul i ha de mostrar, sense dissimul, la seva poca educació davant qualsevol contrarietat. Especialment irritables són els seus gestos i les queixes per qualsevulla determinació que prengui l’àrbitre contra els interessos del seu equip. Es queixa sempre, amb raó o sense, i de manera ben notòria. Què hi farem? Ell és així. Gràcies, Guardiola, per recordar-nos com ha de comportar-se una persona educada i amb seny; i també per la teva esportivitat i pel teu saber tant guanyar com perdre. És un mèrit que ningú et pot manllevar. A l’inrevés que d’altres.

10 reaccions de la premsa al “ho sento molt” del rei Joan Carles.

L'acceptació de les disculpes del rei admet matisos i interpretacions. Els editorials dels diaris actuen de baròmetre per valorar el grau de condescendència que hi ha amb les actuacions del monarca espanyol. Fins a quin punt és suficient una disculpa personal de Joan Carles I per deixar de qüestionar el paper de la monarquia? 10 postures i punts de vista de la premsa sobre el "ho sento molt" del monarca espanyol:

1. A 'La Razón', un editorial rendit a l'"exemplaritat" del monarca espanyol, que subratlla el fet que Joan Carles I no tenia "ni l'obligació moral ni la constitucional" de disculpar-se i carrega contra "una esquerra radical" que qüestiona "injustament" el rei, va precedit d'una enquesta de NC Report segons la qual el 80,1% de la ciutadania espanyola considera que les disculpes del rei "l'ennobleixen", i el 49,5% opina que s'ataca la Corona "amb qualsevol pretext". El diari aplaudeix la postura comuna del PP i el PSOE per defensar el monarca espanyol.

2. 'El Mundo', en el seu editorial, considera les disculpes del rei com "un gest que l'honora", i titlla aquesta acció com una evidència de la capacitat del monarca per valorar els seus propis errors. No estalvia les crítiques pel desafortunat viatge a Botswana, però insta la ciutadania a "deixar de banda aquest incident" i a concedir "el marge de confiança" que el monarca "s'ha guanyat a pols durant 37 anys".

3. 'El País' subratlla en el seu editorial el "gest sense precedents" de Joan Carles I, reforçat pel fet d'haver optat per una declaració directa a càmera en comptes d'un comunicat oficial, un fet que "aporta versemblança" al missatge transmès, segons el diari. No obstant això, fa una crida directa a la modernització del funcionament de la institució i insta la casa reial a ser més transparents amb les activitats que envolten la família reial. Tanmateix, es guarda per al final una defensa acèrrima a la institució monàrquica: "Només el populisme de la premsa groga pot confondre la necessitat de censurar els comportaments il·lícits amb el fet de qüestionar el futur d'una monarquia que va protagonitzar la devolució de les llibertats i la sobirania al poble espanyol".

4. Gregorio Peces-Barba, en l'article 'Una afirmación sabia', a 'El País', emmarca les disculpes del monarca en el "sentit de la realitat" que ha demostrat històricament en moments clau de la història espanyola, com la gestió del 23-F, subratlla. No obstant això, situa el debat en el fet de si n'hi prou amb aquest gest per esmenar l'error comès. Peces-Barba diu que "sí", sempre que Joan Carles I "compleixi amb el seu compromís", i insta tots aquells que opten per un "canvi profund" a abandonar una idea que titlla de "minoritària" a l'Estat.

5. Julián Casanova defuig, també a 'El País', un auge dels corrents republicans i situa el qüestionament de la institució monàrquica en "l'ensorrament d'alguns dels pilars bàsics en els quals es basava la construcció positiva i no subjecta a l'escrutini popular de l'edifici reial". Reconeix el paper de la monarquia en temps pretèrits, però insta a fer un replantejament del que ha de tenir en l'època actual, "abans que el somni d'una monarquia perpètua i neta d'ombres acabi en un malson".

6. Els articles moderats de Casanova i Peces-Barba contrasten amb el de Maruja Torres a la contra d''El País', que titlla de "tiroteig covard i criminal" les caceres del rei, i evita valorar les disculpes del monarca espanyol per dirigir les seves, directament, als "orfes de la selva i la sabana". "Que sapigueu que estem indignats i farts de tanta misèria ètica i estètica". I sentencia: "Si la caça hauria d'haver desaparegut amb el neolític, la monarquia hauria de desaparèixer ara. Farem el possible".

7. 'La Vanguardia' evita l'editorial i l'article del vicedirector tampoc aborda el tema. Les firmes destacades habituals, com la de Pilar Rahola, tampoc parlen d'aquesta qüestió. Ara bé, Fernando Ónega, a l'article 'El príncep', assenyala que "per un accident, per un error s'ha passat de la veneració i el rei intocable al monarca vituperat [...] I com que és persona, i bàsicament bona persona, no és estrany que s'hagi decidit a demanar disculpes". Després de defensar el rei, enfila la lloança del príncep Felip, que serà el seu successor: "Allò que el 23-F ha significat per al rei ho serà, per al príncep, una conducta i preparació irreprotxables. I, si fem cas d'alguns rumors, fins i tot el fet d'haver-se casat per amor", conclou.

8. José Antonio Zarzalejos, també a 'La Vanguardia', lloa el gest del rei de demanar disculpes "amb humilitat i senzillesa", però reclama una "llei orgànica que exigeix l'article 57.5 de la Constitució, un Estatut per a l'hereu i una sèrie de disposicions normatives que regulin la naturalesa de les activitats del monarca". "L'autoregulació actual de la Corona s'ha estat justificant fins ara en l'excepcionalitat de la figura i la gestió del rei Joan Carles. Des de dissabte passat, i més encara des del gest inèdit d'ahir, és exigible que la norma substitueixi el sempre subjectiu carisma del cap d'estat".

9. La visió crítica de 'La Vanguardia' l'aporta la tira còmica de Toni Batllori. El rei Joan Carles es converteix en un nen que demana "perdó" davant d'un pare impassible, metàfora de la ciutadania, que li pregunta: "Això és tot?", i li reclama que li "passi la pilota" per poder "controlar quan i on juga".

10. 'El Periódico', en el seu editorial 'La disculpa del rei', destaca l'excepcionalitat del fet que els polítics demanin disculpes, i aquest gest demostra "una rapidesa de reflexos i una percepció del sentit de la realitat que no sempre han acompanyat les activitats de la monarquia", subratlla. Tanmateix, recorda que "el deteriorament exigeix canvis en la seva manera de procedir [...] des de la política de comunicació fins a una més gran transparència". "La continuïtat del regnat d'una dinastia passa invariablement per saber-se guanyar dia a dia el respecte i l'afecte dels ciutadans. La casa de Borbó ha de recordar-ho més que mai després del sisme amb epicentre a Botswana", sentencia.

ARA. 19/04/2012. http://www.ara.cat/politica/condescendencia-reaccions-sento-Joan-Carles_0_685131590.html

Un 'missatge sandvitx' i imatge de fragilitat: el 'mea culpa' del rei en 5 claus

L'expert en comunicació pública Aleix Cuberes analitza la compareixença de Joan Carles de Borbó, pressionat per l'opinió pública per la cacera a Botswana

La declaració de disculpa del rei Joan Carles I és la primera en la història contemporània de la monarquia en què s'admet una conducta impròpia. La temperatura ambient, el context i la pressió ciutadana l'han provocat. 

El cert, però, és que sense la democratització de l'espai informatiu amb les eines digitals no hauria estat possible arribar a condicionar l'opinió pública fins a forçar una disculpa del rei.
 És oportú recordar les maniobres que va arribar a fer la Casa del Rei per per amargar i posar la sordina al cas de l'ós Mitrofan, emborratxat amb vodka perquè el cacés el rei. Avui, això ja no seria possible. També és cert que s'ha anat preparant l'opinió pública per a la petició de disculpa, amb filtracions de persones properes al rei que admetien l'error.
Fem atenció, però, a les cinc claus de la breu declaració del rei:

1- El rei s'ha mostrat molt fràgil, caminant amb crosses, amb moviments molt lents –exagerats o no– que transmeten sensació de feblesa perquè la sentència pública de "culpable" sigui atenuada.

2. La pregunta preparada –"Com es troba?"– per afavorir el que seria un missatge sandvitx: un primer missatge positiu –"Molt millor... agraeixo molt a l'equip mèdic i a la clínica com m'han tractat"–; un altre de negatiu, d'assumpció de l'error, al mig –"Ho sento molt. M'he equivocat i no tornarà a passar"–, i un altre missatge positiu per acabar –"Gràcies pel vostre interès tots aquests dies i per haver estat aquí tant temps"–. Amb aquesta fórmula busca el control de danys i dilueix el missatge negatiu amb dos de positius.

3. Pel que fa al llenguatge corporal, en demanar disculpes mira a terra, com a mostra d'humilitat i cerca de refugi. Defuig el contacte visual, mostra penediment i manté una mirada pretesament càndida, amb ulls envidriats, per reforçar la imatge d'innocència.

4. És una intervenció controlada del primer a l'últim segon, estudiada fins al darrer detall i amb marge zero per a la improvisació.

5. Només ha rebut una sola pregunta, i la resposta ha durat 21 segons –el temps just per a un tall televisat–. Brevetat calculada per no donar més espai.

ARA. 18/04/2012. http://www.ara.cat/politica/missatge-sandvitx-imatge-fragilitat-culpa_0_684531684.html

Llum a la vida privada del Rei.

Jaume Clotet. 18/04/2012

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/04/llum_a_la_vida_privada_del_rei_83708.php

Aquest afer sòrdid i sinistre de la cacera de Botswana pot tenir un vessant positiu. Ja ho diuen, que totes les crisis són, en realitat, unes grans oportunitats. Aquesta pot servir-nos per donar un cop de timó amb la hipòcrita norma no escrita segons la qual la vida privada del rei és privada i, en conseqüència, els mitjans no en parlen i nosaltres, el poble menut, no ens assabentem de res. Ja és hora de canviar tot això i saber què fa la nostra monarquia; si els nostres mitjans ens explicaven al detall la vida privada del príncep Carles de Gal•les i totes les infidelitats amb Camilla Parker-Bowles, per quins set sous no es pot fer el mateix amb un aristòcrata al qual li paguem esmorzar, dinar i sopar? És una qüestió, i mai millor dit, d’Estat.

Per això hi ha una sèrie de preguntes que necessiten resposta urgent. Viu la reina Sofia a la ciutat de Londres de manera permanent i només es desplaça a Espanya quan té algun acte oficial on es requereix la seva presència? És la senyoreta Corrina zu Sayn-Wittgenstein l’amant principal del rei Juan Carlos? És cert que viu en una caseta a Madrid les despeses de la qual paga el mateix rei? És cert que el rei té o ha tingut una llista d’amants amb les quals podria omplir mig autobús? És veritat que les infantes Elena i Cristina no poden veure la intrèpida Letizia, a qui acusen obertament de filtrar els afers d’Iñaki Urdangarín? És veritat que la intrèpida Letizia vol l’abdicació ràpida del vell rei per tal que el seu marit esdevingui rei d’Espanya amb el curiós nom de Felipe VI? És veritat, com diu l’exdirector de l’ABC, José Antonio Zarzalejos, que la família reial està totalment desestructurada i que els reis viuen separats?
Tot això no és un tema menor. Als Estats Units la vida privada dels seus representants es considera un bon termòmetre de la seva ètica personal i, en conseqüència, és un afer públic. En el cas de la monarquia borbònica l’interès està encara més justificat: com que el seu únic mèrit consisteix en formar part d’una determinada família, és lògic que els seus afers familiars siguin un afer públic. Pura lògica cartesiana. A més, la seva única feina consisteix a donar exemple i ser un model social i de bon comportament per als seus súbdits, de manera que necessitem elements objectius per saber si saben fer la feina o no.
I si amb tot el que estan fent aquests mesos veiem que són incapaços de fer la seva feina i que no es guanyen el sou; si comprovem que la inconsciència és el seu patró de comportament; si arribem a la conclusió que el mal rotllo familiar afecta el seu bon comportament social; i si comprovem que situen Espanya com a riota mundial, la nostra resposta ha de ser senzilla i acomiadar-los per pura incompetència. Perquè, a sobre, hauran demostrat no ser gaire intel•ligents, i mira que ho tenien fàcil!

Un Príncipe en funciones de Rey que está por descubrir

Antonio Casado.- 18/04/2012

http://www.elconfidencial.com/opinion/al-grano/2012/04/18/un-principe-en-funciones-de-rey-que-esta-por-descubrir-9063/

Dos trazos para el comentario de hoy. En uno trataré de razonar por qué el Rey debe disculparse por su furtiva escapada (furtiva, al menos para la ciudadanía). En el otro se trata de poner en valor la parte positiva del escándalo. Gracias al repugnante vídeo sobre la caza del elefante y la cadera de don Juan Carlos, la opinión pública española tendrá ocasión de descubrir a don Felipe de Borbón, que está llamado a convertirse en Felipe VI.

Con un grupo de periodistas forjados en la memoria de la transición he tenido el privilegio de tratar en la distancia corta al Príncipe de Asturias en varias ocasiones. Y de todas ellas guardo -guardamos- la misma impresión que, según las referencias informativas a la primera audiencia de don Felipe en sustitución del Rey lesionado, tuvieron el pasado lunes los cincuenta y siete abogados del Estado a los que recibió en su residencia. Estos jóvenes funcionarios, comprometidos con la permanencia del sistema, al igual que la Corona, se mostraron “impresionados” por el rigor, el conocimiento y la capacidad comunicadora de don Felipe en una intervención “larga consistente, articulada” y “sin papeles”. Nada nuevo para quienes ya tenemos ciencia propia sobre su personalidad.

Hijo del Rey en funciones de Rey durante las próximas semanas. Algunas tan mediáticas como la final de Copa. Estamos, pues, ante un ensayo general con casi todo lo necesario para que la opinión pública española no sucumba a la cantinela de quienes no distinguen entre personas e instituciones. Dicho en otras palabras: censurar la conducta privada de don Juan Carlos o esperar que pida disculpas por lo ocurrido no equivale a reclamar el fin de la Monarquía.

Claro que debería pedir disculpas. Por descuidar sus deberes oficiales. Con la que está cayendo sobre España, con la cantidad de gente que está sufriendo a consecuencia de la crisis económica, esta accidentada evasión del Rey fue cuanto menos inoportuna. Además de inoportuna, irresponsable, por las ostensibles limitaciones físicas que padece, y así se lo debieron hacer ver tanto el presidente del Gobierno, Mariano Rajoy, como el máximo responsable de Zarzuela, Rafael Spottorno.

Aunque don Juan Carlos hubiera estado en excelentes condiciones físicas en una España bonancible y encantada de haberse conocido, su comportamiento hubiera sido poco ejemplar desde el punto de vista ético y estético. Como ya escribí el otro día, al no estar afectado por el principio de igualdad ante la ley, o sea, al ser ventajosamente desigual ante la ley, también está obligado a ser desigualmente ejemplar. Más que el resto de los ciudadanos, incluidos los dirigentes políticos, que sí están sometidos a dicho principio.

No verán ustedes jamás a don Felipe practicando la caza del elefante. A la altura de ese rango no se pueden hacer cosas que hieren la sensibilidad de las personas en un el marco sociocultural al que pertenece el Rey, donde está mal visto matar de ese modo a un animal indefenso. Lo que le faltaba es que ayer saliera en la tele su amigo, Sánchez Mariño, cazador de elefantes, arremetiendo contra quienes muestran sensibilidad por matar a un elefante y “no por matar a miles de niños con el aborto”. Con amigos así se entienden muchas cosas.

El PP sobre el Príncipe: “Ha llegado su hora, no la de ser Rey, sino la de salvar la Corona”

Federico Quevedo.- 18/04/2012

http://www.elconfidencial.com/opinion/dos-palabras/2012/04/18/el-pp-sobre-el-principe-ha-llegado-su-hora-no-la-de-ser-rey-sino-la-de-salvar-la-corona-9060/

El accidente sufrido la semana pasada por el Rey Juan Carlos mientras participaba en una cacería privada en Botsuana ha levantado una fuerte polémica en la sociedad española. Algunos políticos que hasta ahora guardaban un escrupuloso silencio han dejado caer, con más o menos contundencia, críticas a la actitud del Monarca, llegándose a cuestionar en algunos casos su propia continuidad e, incluso, la continuidad del modelo de Monarquía Parlamentaria.

La cuestión preocupa, y mucho, en el Gobierno de la Nación, presidido por Mariano Rajoy, que bajo ninguna circunstancia quiere que este asunto contribuya a desgastar más la imagen de España y sirva como excusa para reabrir el debate Monarquía sí, Monarquía no, primero porque el Gobierno cree que, a pesar de las circunstancias y salvo una posición determinada en sectores sociales muy concretos, la inmensa mayoría de la sociedad no está por la labor de modificar el modelo de Estado que los españoles votaron con la Constitución de 1978. Sin embargo, el Gobierno sí que es consciente del enorme desgaste que en los últimos meses está sufriendo la institución monárquica, especialmente debido a la crisis que en el seno de la Familia Real ha supuesto el llamado ‘caso Urdangarín’, y es consciente también de que en adelante el comportamiento del Rey y de los demás miembros de la Casa Real va a ser observado con lupa por parte de los ciudadanos.

De ahí que en el Gobierno, con una absoluta discreción que pretende alejar ese debate de la luz pública, se estén planteando algunas soluciones que vendrían a servir de contrapeso a la actual pérdida de credibilidad de la Monarquía y evitar el debate sobre su continuidad. De hecho, fuentes del Ejecutivo señalan que, para que esas propuestas tengan verdadero efecto, deberían ser lideradas por el propio Príncipe Felipe -“ha llegado su hora, no su hora de ser Rey, sino su hora de salvar la Institución”, dicen estas fuentes-, que debería ser quien propusiera estos cambios tanto al PP como al PSOE, para buscar el máximo consenso posible dado que los mismos supondrían una reforma de la Constitución que requiere, si no la unanimidad, sí al menos la concurrencia de una mayoría muy cualificada de la sociedad española.

¿Cuál sería esa aparente solución? De lo que se trata, según estas fuentes, es de hacer frente a las principales críticas que dirigen los ciudadanos a la Corona: su falta de transparencia, su inmunidad y su falta de control. “Durante todos estos años se ha protegido en exceso a la Corona, incluso lo hace la propia Constitución en su artículo 56.3”, en el que se dice que el Rey es inviolable y no está sujeto a ninguna responsabilidad. Eso debería cambiarse, y parece haber consenso en las dos principales fuerzas políticas en que eso sea así. La propuesta que, insisten estas fuentes, debería liderar el Príncipe Felipe, es la aprobación por parte de las Cortes de un Estatuto de la Casa Real que estableciera algunos límites que ahora mismo no existen, básicamente en tres frentes:

El primero, dotando de absoluta transparencia a las cuentas de la Familia Real, de tal modo que las asignaciones presupuestarias aparezcan completamente pormenorizadas en los Presupuestos Generales del Estado, y puedan ser además objeto de auditoría contable por parte del Tribunal de Cuentas. Además, en sede parlamentaria, el Jefe de la Casa Real debería dar cuenta detallada del grado de cumplimiento de estas partidas.

El segundo, estableciendo por ley la prohibición de que los miembro de la Familia Real puedan dedicarse a negocios privados en nombre de la misma, de tal modo que su manutención provenga directamente de la asignación real y de sus trabajos directamente retribuidos por las empresas que los contraten, y siempre bajo una estricta supervisión por la correspondiente comisión parlamentaria.

Y el tercero, exigiendo al Monarca su comparecencia anual ante la comisión correspondiente del Congreso y el Senado para dar cuenta de sus actividades como Jefe del Estado. El Estatuto establecería, además, los límites a la agenda privada del rey, e incluiría criterios muy concretos en lo que a los regalos se refiere.

Obviamente, para llevar adelante esta iniciativa sería necesaria una reforma de la Constitución, que además serviría también para modificar el artículo 57.1 en el que se establece la primacía del varón sobre la mujer en el orden sucesorio, de ahí que bajo ninguna circunstancia el Gobierno se plantee que una iniciativa de este tipo vaya a llevarse a cabo en la primera parte de esta legislatura, ya que al contrario de lo que ocurrió con la reforma del pasado mes de agosto referida al límite del déficit, en este caso sería necesaria la sanción vía referéndum y la convocatoria de elecciones. De lo que está convencido el Gobierno es de que “algo de todo esto tendrá que hacerse en el futuro, porque si no el cuestionamiento de la Monarquía podría llevarnos a un debate mucho más peligroso y mucho menos seguro para nuestro país, a la vista de las experiencias pasadas”. La figura del Príncipe podría, de esta manera, salir muy fortalecida de esta crisis y ganarse de nuevo el favor de la sociedad española para mantener vivo el espíritu constitucional.

La cacera del Rei a Botswana.

Historia de cómo la Corona ha entrado en barrena.

José Antonio Zarzalejos.- 15/04/2012

http://www.elconfidencial.com/opinion/notebook/2012/04/15/historia-de-como-la-corona-ha-entrado-en-barrena-9048/

El Rey ha hecho que el vaso de muchas paciencias haya rebosado. La opinión pública -y publicada- recibió ayer con perplejidad la noticia de que Don Juan Carlos había sido operado en la Clínica San José de Madrid durante la madrugada del sábado de una fractura múltiple de cadera a consecuencia de una caída en Botsuana (África central) mientras participaba en una cacería de elefantes. Se desvelaba así la razón por la que el Jefe del Estado no había aparecido en público desde el pasado domingo de Resurrección, ni siquiera para visitar a su nieto mayor, Felipe Juan Froilán, primer hijo de la infanta Elena, ingresado en la clínica Quirón de la capital tras propinarse accidentalmente un disparo en el pie cuando pasaba en Soria sus vacaciones de Semana Santa con su padre, Jaime de Marichalar. El entorno del Rey había lanzado la especie de que estaba “muy afectado” por el accidente que le evocaba el que protagonizó él mismo y que acabó accidentalmente con la vida de su hermano, el infante Don Alfonso en Estoril en 1956. La realidad era muy otra: el Jefe del Estado -al parecer, invitado- se había trasladado a Botsuana, país al que se desplazó también en 2005, para practicar la caza mayor -de elefantes- ocultando el viaje bajo el eufemismo de su “carácter privado”.

El desplazamiento del Rey al país africano -en el que España no tiene representación diplomática y con un sistema de comunicaciones precario- se producía después de que el 3 de abril viajase a Kuwait para “impulsar las relaciones políticas y económicas con aquel país”, sin que tampoco este desplazamiento constase en su agenda oficial ni se diese noticia previa del mismo. Lo más llamativo es que Don Juan Carlos viajó al pequeño Estado árabe sin la compañía de un ministro de jornada, como manda no sólo la tradición, sino como también exige el refrendo -a efectos de cualquier tipo de responsabilidad- de los actos y palabras del Jefe del Estado según el artículo 64 de la Constitución.

La agenda del Rey tampoco fue desvelada por su Casa para saber con exactitud cuántos días de la Semana Santa pasó Don Juan Carlos en Palma de Mallorca. Según entornos próximos al monarca, el Rey parece sumamente renuente a dar conocimiento de sus actividades. Así sucedió cuando, a petición suya, se reunió en la sede de Telefónica el pasado 20 de marzo, con dieciséis de los diecisiete miembros del Consejo Empresarial de la Competitividad, que agrupa a los principales dirigentes de las grandes compañías españolas. El almuerzo se conoció por una filtración a El País y El Mundo que publicaron el domingo 25 de marzo en primera página una fotografía del acto a cinco columnas. A lo largo de la mañana de ese día, y ante el revuelo causado por la inédita exclusiva, la Casa del Rey -que asumió el error de considerar privado el encuentro pero que negó la autoría de la filtración- distribuyó a través de la agencia EFE las imágenes del monarca y los empresarios pero ya pasadas las 11 horas de la mañana.

Estos comportamientos del monarca se producen, además, después de la exclusión de la Casa del Rey -y por lo tanto, de las actividades del Jefe del Estado- del anteproyecto de Ley de Transparencia que aprobó el Consejo de Ministros el pasado mes de marzo. La vicepresidenta del Gobierno salvó esta omisión refiriéndose a la ambigua naturaleza jurídica de la estructura de apoyo a la Jefatura del Estado, cuyas cuentas, aunque sometidas al control de un interventor del Estado en excedencia, sólo son conocidas en sus partidas generales, sin detalle, y sobre las que el derecho de petición de conocimiento de los ciudadanos no será efectivo. Tanto en los círculos gubernamentales como parlamentarios, se reconocía que el monarca había perdido “una oportunidad de oro” para seguir impulsando el acercamiento de su Casa a los ciudadanos, más aún después de la incorporación a la misma de nuevo director de comunicación -Javier Ayuso- y la determinación con la que el Jefe de la misma -Rafael Spottorno- manejó la descalificación de la conducta (“poco ejemplar”) del yerno del Rey, Iñaki Urdangarin, imputado por varios delitos -prevaricación y falsedad, entre otros- en el llamado caso Palma Arena. Para librar a la institución de la Corona del desgaste de la presencia del Duque de Palma y de su mujer la Infanta Cristina, ambos han sido apartados del protocolo real, suspendiéndose así las asignaciones que la hija del Rey percibía por la representación que ostentaba en actos y eventos.

De hecho, según fuentes de toda solvencia, “Don Juan Carlos se encuentra abrumado por los problemas familiares” en alusión, no sólo a la delicada tesitura en la que le han dejado los Duques de Palma, sino también por el público y notorio fracaso de su matrimonio con Doña Sofía, de la que vive prácticamente separado. Su estrecha e íntima amistad con Corinna zu Sayn-Wittgenstein ha dejado de constituir un rumor para convertirse en una certeza, hasta el punto de que existe ya documentación acreditativa de que acompaña a Don Juan Carlos en viajes al extranjero y asume funciones de representación oficiosas. El apartamiento de la infanta Cristina de los actos oficiales y protocolarios, y la ruptura del matrimonio de los reyes, ha convertido a la familia Borbón Grecia en “desestructurada y mal avenida, con frecuentes enfrentamientos más o menos explícitos”, según fuentes de su entorno.

La Reina, sin embargo, entiende que “su condición personal de madre del heredero de la Corona y esposa del Rey” le compromete a seguir manteniendo las formas y asumir sus obligaciones oficiales, pese a los gestos crispados del monarca hacia ella. Especialmente evidentes cuando el Papa visitó España el pasado mes de agosto o cuando el pasado 15 de marzo su marido le instó abruptamente con un “¡déjame terminar!” en un acto celebrado en la Fundación La Caixa durante el que Don Juan Carlos dijo que “el paro juvenil me quita el sueño”. Doña Sofía se ausenta habitualmente de España para trasladarse a Londres donde “se encuentra a gusto con su hermano Constantino y sus sobrinos”. Ayer, la Reina estaba en Grecia a donde había viajado para celebrar la Pascua ortodoxa y no está previsto su regreso hasta mañana.

Por otra parte, Don Juan Carlos atribuye a su esposa buena parte de la responsabilidad en los “matrimonios poco idóneos” de sus hijos. Doña Elena, divorciada de Jaime de Marichalar, sometido ahora a una investigación policial por posible imprudencia al permitir a su hijo Felipe Juan Froilán manejar una escopeta de caza; Doña Cristina, casada con Iñaki Urdangarin, en un trance penal gravísimo, y el propio Príncipe de Asturias esposado con Doña Letizia Ortiz, divorciada, matrimonio que se le planteó por su hijo como un ultimátum en octubre de 2003: o aceptaba su enlace o renunciaba a la sucesión. Para acreditar ante su padre la firmeza de su decisión, Don Felipe no asistió el 12 de octubre de ese año al desfile militar que celebra, como todos, la fiesta nacional de España. El primero de noviembre de ese año se anunciaba oficialmente el enlace del heredero.

"Es necesario un cambio de rumbo"

Fuentes tanto del Partido Popular como Socialista creen que el Rey “no ha entendido los gestos de adhesión que ha recibido”, primero el 27 de diciembre pasado con motivo de la apertura en el Congreso de la X Legislatura de la democracia y, después, el pasado 19 de marzo en el oratorio de San Felipe Neri de Cádiz con motivo de la conmemoración del bicentenario de la Constitución allí aprobada en 1812. “No le estábamos ofreciendo patente de corso, sino reconociéndole sus méritos en estos años de reinado y transmitiéndole apoyo para el necesario cambio de rumbo que debe emprender la institución” manifiestan estas fuentes, ayer “desoladas” ante lo que consideran “una pésima imagen del Rey y de la Corona”.

Porque lo que se estima gravísimo es que Don Juan Carlos haya estado cazando en Botsuana cuando se ha desatado una grave crisis internacional con Argentina a propósito de Repsol-YPF y se ha incrementado la ofensiva de los mercados contra la deuda soberana española (ha escalado por encima de los 430 puntos básicos). El Ibex 35 registraba la pasada su peor semana del año y se situaba en niveles de hace tres. A mayor abundamiento, el Rey debía estar pendiente de la Cumbre de las Américas que se celebra en Bogotá, ya que la representación de España con los países hispanos le es encomendada de manera especial por la Constitución. Y en los países americanos se juega nuestro país una enormidad de intereses económicos, financieros y empresariales.

El apoyo que ha recibido Don Juan Carlos no ha sido sólo el institucional de las Cámaras. También de otras instancias. Las fuentes citadas aluden a “cómo se mojaron algunos medios de comunicación” en la defensa de la Corona y, “especialmente, el diario El País, con bastante coste editorial”. Efectivamente, el diario de Prisa publicó el pasado 4 de marzo un editorial que arrancaba de la primera página titulado El caso Urdangarin y el futuro de la Monarquía. El texto se apoyaba en las palabras del mensaje del Rey del pasado 24 de diciembre (“necesitamos rigor, seriedad y ejemplaridad en todos los sentidos”) y sostenía que “sólo la frivolidad, el populismo y el amarillismo periodístico, o la mezcla de los tres, permiten confundir la crítica que merece el comportamiento no ejemplar de Iñaki Urdagarin con un debate sobre el futuro de la monarquía”, añadiendo que España “no necesita de un debate artificial sobre la Jefatura del Estado (…)” porque “el Rey y la Corona han rendido y seguirán prestando servicios impagables a la libertad de nuestros ciudadanos, a la democracia española, a su construcción y desarrollo y a su prestigio e influencia en la escena internacional”. El periódico de referencia de la izquierda española señalaba, no obstante, la necesidad de superar “corsés y rigideces” en la institución, “cuando no el oscurantismo” que atribuía a “quienes adulan” al Rey. El diario, además, se inclinaba, por mejorar la transparencia de la institución y la protección del heredero, competencias que corresponden a las Cortes.

Todo este amparo institucional y mediático ha quedado en entredicho con los últimos comportamientos del Rey que, según fuentes del entorno de la Zarzuela y de los dos principales partidos, "ha de elegir entre las obligaciones y servidumbre de la Jefatura del Estado y una abdicación que le permita disfrutar de una vida diferente”. No se maneja la hipótesis inmediata de la abdicación de Don Juan Carlos, pero sí la necesidad de aprobar lo antes posible la ley orgánica que prevé en el apartado 5º del artículo 57 de la Constitución: “las abdicaciones y renuncias y cualquier duda de hecho o de derecho que ocurra en el orden de sucesión a la Corona se resolverán mediante una ley orgánica” y de materializar la reforma de ese mismo artículo para suprimir la prevalencia del varón sobre la mujer en la sucesión.

Además, según insisten estas fuentes, “la irresponsabilidad del Rey con este viaje a Botsuana, no es solamente institucional y política, sino también personal, porque es evidente que su estado físico desaconseja esas aventuras cinegéticas”. Efectivamente, el Rey ha sido sometido en pocos años a ocho intervenciones quirúrgicas, siendo las más serias las de extirpación de parte de un pulmón, una artroscopia de rodilla y reparación del talón de Aquiles. Ahora, la fractura de cadera -que a su edad, 74 años, podría presentar complicaciones- requerirá de una muy larga convalecencia que pondrá a prueba las capacidades bien contrastadas del Príncipe de Asturias que ya ha cubierto precedentes ausencias.

A mayor abundamiento, existe cierto “bochorno” por la falta de sensibilidad del Jefe del Estado al desvelarse que caza elefantes, especie en recesión cuyos colmillos son mercancía de valor en las transacciones negras de marfil, en detrimento de países pobrísimos como Botsuana que están siendo esquilmados. Sin olvidar el “alto coste material de estas cacerías que superan los 25.000 euros por escopeta, más desplazamientos, alojamiento y manutención, todo ello incompatible con un mínimo criterio de austeridad”.

En medios gubernamentales se teme que la tendencia de baja valoración de la Monarquía que se empezó a comprobar, primero entre los jóvenes, desde el inicio de este siglo, y luego generalizada, se agudice con acontecimientos como el de Botsuana. En 2006, los consultados por el CIS sobre la Corona (entre 18 y 24 años), la suspendían con un 4,77 y en 2008 con un 4,93. En el último registro demoscópico del CIS sobre la Jefatura del Estado, que data del pasado mes de octubre, registró, en el conjunto, un inédito suspenso: 4,89. “El asunto concierne al Gobierno también” indican fuentes del entorno de La Zarzuela. Efectivamente: el Rey asumió criterios más disciplinados con González y, especialmente, con Aznar, pero no así con Rodríguez Zapatero. “Rajoy a este respecto, está inédito”. Pero parece claro que si España ya tenía un grave problema con su modelo de Estado -el autonómico-, a partir de ayer -81º aniversario de la proclamación de la II República Española el 14 de abril de 1931-, el país tiene un muy serio problema con la forma de Estado, es decir, con la Monarquía parlamentaria porque la Corona ha entrado en barrena con un más que preocupante diagnóstico político y social.