Pressió atmosfèrica, depressions i anticiclons

La pressió atmosfèrica és la pressió exercida per l’aire atmosfèric en qualsevol punt de l’atmosfera. Quan l’aire és fred, és més dens i pesa més que el càlid; per això tendeix a descendir. L’aire fred origina àrees d’altes pressions, provocant un anticicló. Quan l’aire es càlid és un aire poc dens i pesa poc. Per això tendeix a pujar i origina una àrea de baixes pressions que s’acostuma a anomenar depressió.

La pressió atmosfèrica es mesura amb el baròmetre i s’expressa en mil•libars. La pressió normal al nivell del mar és de 1013 mil•libars, que és el límit entre les altes pressions i les baixes pressions. Quan el baròmetre mostra un nombre més elevat, aleshores es diu que hi ha una pressió alta o un anticicló. En el mapa del temps es representa amb una A. Si, en canvi, el baròmetre ens indica un nombre per sota dels 1013 mil•libars, es parla d’una depressió atmosfèrica. En els mapes del temps se sol representar amb una D.
A les zones anticiclòniques o d’altes pressions, l’aire sol estar estabilitzat i el temps no es mou, és estable. En canvi, a les àrees de baixes pressions hi ha temps inestable: vents, precipitacions, etc.

Quan l’aire puja, el vapor d’aigua es refreda, cosa que en provoca la condensació en gotes diminutes que s’uneixen entre elles, es fan més grosses, es tornen visibles i formen els núvols. Les gotes d’aigua que formen els núvols continuen suspeses en l’aire perquè són extremament petites i lleugeres.
Si l’aire continua pujant o refredant-se a causa dels canvis de temperatura, encara s’afegeixen més gotes a les anteriors; aleshores es van fent més grosses, fins que el seu pes fa que precipitin en forma de pluja. Hi ha tres tipus de mecanismes que produeixen les precipitacions: les pluges de convecció, les pluges orogràfiques i les pluges frontals (que ara no explicarem).

Les precipitacions es mesuren amb uns recipients anomenats pluviòmetres, que recullen la pluja. La precipitació caiguda es mesura en mil•límetres, que equivalen al nombre de litres que han caigut per metre quadrat. Si la suma supera els 600 mm, es tracta d’un clima humit; en cas contrari, si la quantitat resultant se situa per sota dels 600 mm, es tractarà d’un clima sec. Es consideren deserts a les zones on les precipitacions no superen els 250 mm (250 litres a l’any).

Un mapa del temps representa l’estat de l’atmosfera en una zona determinada i en un moment concret. Per elaborar-lo, els meteoròlegs localitzen els punts de l’aire que, segons el baròmetre, tenen la mateixa pressió. A continuació els uneixen amb una línia imaginària, que s’anomena isòbara. Aquestes línies gairebé sempre formen línies corbes concèntriques.
Les isòbares d’un mapa meteorològic donen informació de la força del vent i de la direcció d’aquest en una zona determinada. Quan més juntes estan les isòbares, el vent bufarà més fort; si estan molt separades, el vent serà més fluix.

Si les isòbares representen columnes d’aire que pesen més de 1013 mil•libars, la pressió augmenta cap al centre de la zona. Això vol dir que en aquella zona hi ha un anticicló. Mentre hi hagi l’anticicló, el temps serà estable i sec, i normalment no farà vent ni plourà.
En canvi, si les isòbares representen columnes d’aire que pesen menys de 1013 mil•libars, la pressió disminueix cap al centre de la zona. Això vol dir que en aquella zona hi ha una depressió atmosfèrica. Mentre hi hagi una depressió, el temps serà inestable i humit, i normalment farà vent o hi haurà precipitacions.

En el mapa del temps,a més, pots observar la direcció dels vents si mires l’orientació de les fletxes de les isòbares. També hi pots veure els fronts, que són les línies de contacte entre masses d’aire que tenen característiques tèrmiques diferents.
* Un front fred porta baixes temperatures i pluges, i sorgeix quan una massa d’aire fred empeny i desplaça una massa d’aire càlid. Els fronts freds solen estar representats de color blau i amb punxes.
* Un front càlid s’origina quan una zona d’aire càlid en desplaça una altra d’aire fred, de manera que provoca temps estable i suau. Els fronts càlids solen estar representats de color vermell i arrodonits.

A l’hemisferi nord les depressions giren en sentit contrari al de les agulles d’un rellotge; en canvi, a l’hemisferi sud giren en sentit contrari, o sigui, en el mateix sentit que les agulles d’un rellotge.

El vent és una massa d’aire en moviment que s’origina quan entre dos llocs o dues regions es registren pressions atmosfèriques diferents. L’aire sempre bufa de la zona d‘altes pressions, on l’aire és més dens i està més comprimit, cap a la zona de baixes pressions, on l’aire és més dens. La intensitat del vent és més gran com més gran és la diferència entre les pressions atmosfèriques.
Hi ha diversos tipus de vents. Hi ha vents constants, com els alisis, que sempre ho fan des dels tròpics cap a l’equador. També hi ha vents estacionals, com és el cas dels monsons. Finalment, hi ha vents locals que bufen de manera variable, com passa amb el cerc a Aragó i el llevant al País Valencià i a Andalusia, o la tramuntana a Catalunya.

El canvi climàtic

Aquests dies s’està celebrant a Cancun (Mèxic) una cimera sobre el canvi climàtic. Aquí, ara, més que parlar del canvi climàtic, d’allò que el produeix, de l’abast que pot arribar a tenir i de les seves repercussions, el que vull fer és una sèrie de consideracions sobre el tema.
Abans de tot, mirem l’extensió de la superfície de la Terra. ¾ parts (el 71%) són mar, aigua, que en principi no col.labora en la contaminació de l’aire, en l’escalfament del planeta i, per tant, tampoc en el canvi climàtic en sentit negatiu. Pot afectar pel que fa a la combustió de CO² i reduir-ne els efectes. Però directament no contamina l’atmosfera. Per tant, un 71 % de la superfície de la Terra no contamina, si no que més aviat ajuda al no escalfament del planeta.

Queda el 29% restant, que és terra ferma. La litosfera que se’n diu.

Anem buscant. Muntanyes deshabitades i sense presència humana, deserts en les mateixes condicions, selves i boscos que tampoc contaminen. Tots també ajuden a un planeta menys contaminat.

Si busquem dades il.lustratives, cap a una tercera part de la litosfera són deserts. És una part important (cap a un 10 % del planeta i un 33 % de terra ferma). Els deserts no contaminen i tampoc ajuden a l'escalfament de l'atmosfera d'una manera directa.

Les muntanyes de 700 metres o més representen el 24 % també de la litosfera; en les muntanyes d’aquesta alçada hi viu un 10 % de la humanitat, que contamina, però tampoc tant, ja que la indústria i els factors determinants en l’escalfament de l’atmosfera hi són poc presents. Si es cerquen dades més precises, elevacions de més de 700 metres per damunt del nivell del mar, per continents, són: 53 % d’Àsia; 58 % d’Amèrica; 25 % d’Europa; 17 % d’Austràlia; 3 % d’Àfrica.

De selves i boscos n’hi ha un bon piló arreu, que tampoc contaminen l’aire, si no que l’ajuden a oxigenar-lo. Poden afegir-s’hi, rius i llacs, embassaments, camps de conreu i zones abandonades, ermes, d’arbustos i matolls, que tampoc contaminen l’aire i no contribueixen a l’escalfament del planeta.

L’agricultura i els conreus agraris contaminen el subsòl i les aigües subterrànies, els rius i els llacs, i poden contribuir a la contaminació del mar. Però no de l’aire. El mar, sobretot els mars interiors, poden estar lleugerament contaminats. Però, els oceans ja no tant, car són immensos, les corrents marítimes hi són contínues i factors determinants del clima del planeta, i la seva profunditat és enorme (en alguns llocs pot arribar als onze quilòmetres de profunditat i els oceans tenen una profunditat mitjana de 3.790 metres). Molta aigua per ser contaminada. Però, repetim-ho: mai l’aire.

Per tant, els conreus i la superfície dedicada a l'agricultura i a la ramaderia constitueixen una bona extensió de terra ferma del planeta i tampoc contribueixen a l'escalfament de l'atmosfera, si més no, d'una manera directa.

L’Antàrtida tampoc contamina. Allà no hi ha factors contaminants, sinó ans al contrari. L’Antàrtida (14.000 km2) és el quart continent més gran del planeta. La major part de les seves terres estan cobertes per l’indlandsis (capa de gel d’uns 2 km de gruix de promig en tot el continent). Només un 3% del continent en queda lliure. L’Antàrtida representa un 9 % de les terres emergides i està deshabitada. Solament hi resideixen uns quants militars i científics enviats pels seus països. A l’hivern, la banquisa de gel que la rodeja pot fer augmentar la superfície del continent antàrtic fins als 30 milions de km2 (o sigui, doblar-la en extensió).

Només queden les ciutats, els polígons industrials, les indústries disseminades (allunyades dels nuclis urbans i dels cinturons industrials), les carreteres i les autopistes, trens i aeroports. Els pobles, més o menys petits o una mica més grans, que no tinguin indústries ni agents contaminants, tampoc s’han de comptar.

Per tant, resumint, ¿de quina proporció de la superfície del planeta s’està parlant quan es parla dels territoris que provoquen la contaminació i l’escalfament de l’atmosfera? D’un 5 % de la superfície total, si és que hi arriba? Un 5 %, pot contaminar tota la resta que, la majoria, es dedica a descontaminar? Estem parlant de l’aire, de l’atmosfera, d’uns onze quilòmetres d’alçada.

¿És possible que tan poca extensió de superfície, en relació a la superfície del planeta, pugui contaminar tots els 11 km d’alçada que fa l’atmosfera de la Terra? Tinc els meus dubtes.

L’últim gran canvi climàtic que hi ha hagut a la Terra es va produir al final del Paleolític, de cara a l’entrada del Neolític, fa uns 12.000 anys. Aquest període intermedi és conegut com el Mesolític. Des d’aleshores el clima general del planeta no ha pas canviat gaire, segons totes les investigacions que s’han fet.

Aleshores se sortia de la darrera glaciació. Durant l’Era Quaternària (el darrer milió d’anys) s’han produït quatre glaciacions importants, amb els consegüents períodes interglaciars. Les glaciacions han rebut el nom de: Günz (va començar fa 1,1 milió d’anys), Mindel (fa 580.000 anys), Riss (iniciada fa 200.000 anys) i Würm (fa 80.000 anys).

Actualment, en finalitzar la glaciació de Würm, la Terra ha entrat en un període interglaciar, que va començar fa uns 12.000 anys, propiciant que les capes de gel del darrer període glaciar comencessin a desaparèixer. Els romanents d’aquesta capa de gel, que encara existeixen a Grenlàndia i l’Antàrtida, ocupen ara un 10 % de la superfície terrestre. Es considera que el cicle de les glaciacions encara continua i que el proper període glaciar pot ocórrer d’aquí uns 50.000 anys.

De tot això ens podem preguntar. El lleuger escalfament que en els darrers 30-40 anys s’ha observat en el planeta són ...

- el producte del procés d’escalfament que hem explicat ara, pel fet de ser un període interglaciar en el qual les temperatures encara van en augment?;

- o està dins els períodes, més o menys llargs, però normals de temperatures més altetes o més fredes que s’han produït al llarg de la història?;
- o s’han d’atribuir al canvi climàtic que expliquen els científics i que és degut a l’acció humana, principalment des de la industrialització del segle XIX?

La polèmica està servida. Però existeixi o no el canvi climàtic per causes humanes, sí que s'ha d'anar en compte i s'ha d'intentar preservar la natura, el medi ambient i l'aire en unes condicions òptimes. Calen els esforços de tothom i de tots per no malmetre les nostres condicions de vida i poder transmetre-les a les generacions venidores en el màxim bon estat.
Només amb una bona sensibilitat sobre el tema, prenent les accions més adequades, eliminant les més danyines i fent la pedagògia necessària s'aconseguirà. Els "tremendismes" no són bons, però, a vegades, calen per a què la humanitat sencera prengui consciència del problema.

Les estacions de l'any

En un post anterior en què parlàvem de climes, dèiem que les estacions (primavera, estiu, tardor, hivern) continuen funcionant pel que fa al temps que ha de fer. El que no funcionen són les sensacions que les persones tenen dels mesos i del fred o calor que ha de fer. Així, al novembre la gent pensa que ha de fer fred; i no, és tardor, ha d’haver-hi temperatures mitjanes. O que a l’hivern ha de ploure molt; tampoc és veritat.

En el clima mediterrani, que és el nostre, de sempre s’ha dit pel que fa a les temperatures i a les precipitacions que:
- els estius, són llargs, calorosos i secs;
- els hiverns, suaus i secs;
- la primavera i la tardor, plujoses i temperatures mitjanes.

Estem a la zona temperada dels climes mundials, entre el Tròpic de Càncer i el Cercle Polar Àrtic. Amb un clima ni massa càlid (com passa entre els dos tròpics) ni tan fred (com més amunt dels cercles polars). A la nostra zona temperada del nord, i concretament aquí a Europa, hi ha tres tipus de climes: el mediterrani (el nostre) i dos més, l’oceànic i el continental, que tenen unes característiques diferents.
D’aquests tres, el mediterrani és el clima més benigne en temperatures a l’hivern i el més calorós a l'estiu. En el clima mediterrani les pluges són abundants a la primavera i a la tardor. En canvi, en l’oceànic (per exemple, Galícia) les pluges són abundants durant tot l’any, amb un màxim hivernal; i els estius són frescos i els hiverns suaus. El clima continental, per la seva banda, és extremat, amb un hivern fred i sec i un estiu càlid i plujós. Aquest clima es localitza sobretot a l’interior dels continents i sol ser molt més rigorós perquè no hi arriba la influència del mar.

Algun científic ha dit que, pel que fa a les temperatures, només hi ha dues estacions: estiu i hivern. La primavera i la tardor només serien estacions intermèdies entre les dues principals. D’aquesta manera, pel que fa a les temperatures, es tindria que els dies de primavera i tardor més propers a l’estiu es podrien considerar d’estiu i els més propers a l’hivern, doncs, d’hivern.

Si ens hi fixem, fins l’arribada de les pluges de meitats d’octubre (fins cap al Pilar, per dir-ho d’una manera), el temps és d’estiu i ens vestim, durant el dia, com a l’estiu. Després d’aquestes pluges (sovint torrencials), les temperatures baixen, la gent s’abriga i s’arriba a la plena tardor.
Després, a meitats novembre (havíem dit en aquell post, 19-20 de novembre, aproximadament), entra aire polar, plou i les temperatures baixen considerablement (dels 20-22ºC al migdia als 14-16ºC). Aleshores, en ple dia, ja ens posem els anoracs i les peces d'abric adequades.

A meitats desembre (entre el 10 i abans del 15), amb l’entrada d’un altre front polar, les temperatures tornen a baixar lleugerament (2ºC de mitjana).

Com ja deveu haver notat sempre parlo de temperatures al migdia. Les nits no les compto massa perquè la gent està dormint i no es passeja pas pels carrers. Si féssim la temperatura mitjana d’un dia és el promig de la més alta (la màxima, que sol ser a la punta del dia) i la més baixa (la mínima, en plena nit). Aquesta temperatura mitjana és la que fan servir els especialistes per fer els seus càlculs; o en el climograma de la ciutat de Girona de més amunt, al 2009, un any plujós i principalment als mesos d'hivern. Però, jo em baso més en les temperatures del dia, i especialment la màxima del dia, que ens pot donar una idea més clara sobre les temperatures que hi ha pogut haver entre les 11h del dematí i les 4h de la tarda, que és quan tothom està en dansa; i també durant la resta del dia d'horari solar.

Continuant amb les temperatures, no serà fins cap al 10 de gener aproximadament que no s’entra en ple hivern, amb temperatures mitjanes de 12ºC al migdia (entre 10-14ºC) i molts dies, gelades a la nit. És l'hivern suau de què parlen tots els llibres des de sempre. L'hivern del clima meditarrani sempre ha estat suau en temperatures, mai massa fred, contràriament a allò que les persones poden pensar. És en el clima continental i en les zones nòrdiques on fa més fred.

Tanmateix, encara que estem parlant de temperatures suaus, el vi fresc o les begudes fresques, a l'estiu, les bevem a 11ºC o menys i les trobem fredes. I és que per a les nostres contrades les temperatures de 8, 10, 12ºC són baixes, fa fred i el notem. Mai tampoc han baixat massa més a la punta del dia, llevat d'algun dia especial o dels dies que neva o està a punt de nevar.

A la segona quinzena de febrer (cap al 20 o passat) es nota una millora en les temperatures durant el dia, degut a l’allargament de l’horari solar i que el sol escalfa més i més estona.

Fins a començaments d’abril encara fa fred. Les calefaccions, amb els termòstats, es continuen posant en marxa de manera automàtica. Cap al 10 d’abril aproximadament (l’any passat va ser més tard), ja no s’engeguen i és quan se solen parar. És quan pengem les peces d'abric.

En aquests moments, meitats abril, estem en plena primavera; fins al tram final de maig. Aleshores les temperatures tornen a augmentar i venen les primeres calors, especialment a primers de juny. I ens vestim d'estiu: camisa curta, roba fresca i molta pell a l'aire.

Amb el juliol, també cap al 10 o passat, s’arriba a la plenitud de l’estiu que es manté fins a finals d’agost (amb temperatures molt altes, gairebé sempre 28ºC o més, al migdia; i amb puntes de calor de més de 30ºC).
De finals d’agost a primers d’octubre les temperatures es mantenen relativament altes (24-26ºC, o més al migdia), en què el cicle torna a començar quan venen les pluges de meitats d'octubre, que fan entrar ja en tardor plena. I torna a iniciar-se el cicle.

Aquestes són les observacions per a la ciutat de Girona que tinc anotades en els vint-i-cinc anys que he treballat el clima a classe. Ens manca encara parlar d’altres aspectes. Per exemple, de les pressions atmosfèriques, amb els anticiclons i les depressions. Avanço una mica el tema. Les temperatures correspondran a l’estació en la qual estem (si és hivern, farà fred; si és estiu, calor), però mentre hi hagi l’anticicló (sigui l'estació que sigui), el temps serà estable i sec, i normalment no farà vent ni plourà. En canvi, quan hi hagi una depressió, el temps serà inestable i humit, i normalment farà vent o hi haurà precipitacions.
En parlarem en un tercer post sobre el clima.

El temps i el clima

Parlar del temps és complicat. És molt variat i tothom hi entén. A més, la gent no té massa memòria pel que fa al temps. A la que faci ara una mica de calma, sentireu a la gent comentar que aquest any no fa fred, que abans en feia més (quan aquest novembre ha superat totalment la mitjana de fred que sol fer). La gent es deixa portar per les impressions, que no sempre són certes.
A més, s’ha de distingir entre clima i temps. Són conceptes bastant diferents. El clima és la tendència general del temps en un territori en un període llarg (de 20 a 30 anys, o més). En canvi, el temps és l’estat de l’atmosfera en un moment determinat i en un lloc concret. O sigui, ara o enguany; però mai en un període massa llarg.

El temps és notícia cada dia, ja que té molta importància per a la vida de les persones. La gent hi està molt a l'aguait perquè li pot afectar: si ha d’agafar paraigües, si s’ha d’abrigar, si ha de sortir a no, etc. En canvi, el clima és una cosa a més llarg termini; però també és molt important perquè crea les condicions dels paisatges naturals i facilita o dificulta (fins a impedir-la en algunes situacions) la vida de les persones.
El temps és sobretot una impressió que sentim o un fet que observem: fred, calor, vent, cel clar, ennuvolat, pluja, neu, sol... Cadascuna d’aquestes impressions o observacions, quantificades i estudiades al llarg d’uns quants anys, correspon a algun element del clima.

Hi ha diversos elements que influeixen en el clima, com ara els vents i la pressió atmosfèrica, ambdós molt importants. Però els elements que defineixen millor el clima són les temperatures (es mesuren en ºC) i les precipitacions (l’aigua que cau sigui en forma líquida o sòlida).
Pel que fa als grans factors climàtics mundials són principalment quatre: la posició geogràfica, la proximitat o llunyania del mar, l’altitud i les característiques del relleu.

El lloc que ocupa en el planeta (posició geogràfica) el territori del qual volem saber el clima és important. Si està prop dels pols, prop de l’equador o en zones temperades (o situacions semblants), és bàsic per saber-ne el clima. Per això es parla de les tres grans zones climàtiques del món: zona càlida, zona temperada (la nostra) i zona freda.
Les podeu veure en el planisferi de dalt, separades per línies horitzontals ben visibles, de colors diferents. Zona freda als dos pols, zona temperada a continuació, a les zones intermèdies (en els dos hemisferis) i zona càlida, en el centre. Les zones temperades coincideixen aproximadament amb els dos Cercles Polars (Àrtic i Antàrtic) i els dos Tròpics (el de Càncer, a l'hemisferi nord) i el de Capricorn (al sud). Al centre, zones càlides (amb més bones temperatures), però amb climes diversos (en els quals hi tenen molt a veure les pluges).

La proximitat o llunyania del mar és també importantíssim perquè el mar fa un efecte regulador. El clima dels territoris més a la vora del mar sempre és més benigne tant a l’estiu (no tan calorós) com a l’hivern (no tan fred). Per exemple, hi ho tinc molt observat, entre l’Escala (a la costa) i Girona (més a l’interior), la diferència de graus és d’entre 3 i 5 (a l’hivern, més càlid; a l’estiu, no tanta calor).
Per què? La superfície del terra perd molt ràpid la calor o el fred. Per això, es parla de l’hivern dels deserts, que són la nit. En canvi, amb la gran massa d’aigua que hi ha al mar en conserva prou la temperatura i la transmet a la costa. A l’estiu, amb l’aigua del mar a unes temperatures de poc més de 20ºC i una temperatura de 30ºC a l'aire, o més, la suavitza. I a l’hivern, al revés: amb una temperatura de l’aigua a 14-16ºC, la temperatura de l’aire (a 8ºC-12ºC) augmenta.

El tercer factor és l’altitud; per dir-ho d’alguna manera, l’altura en què ens trobem. Per cada 160 metres que pugem, la temperatura baixa, ordinàriament, 1ºC. Per aquesta raó, a dalt de les muntanyes fa més fred o s’està més fresc que a les planes. En el planisferi superior les zones de clima d'alta muntanya estan pintades de color marró fosc.

També el relleu incideix en el clima. Així, molt sovint, les muntanyes fan de pantalla dels vents freds o calents i, per tant, influeixen en la temperatura i en les precipitacions de les terres que són a l’altre costat. Per exemple, si aneu cap a Barcelona, per l’autopista, si ha nevat, però no pas massa, quan passeu pel Montseny podreu observar que del costat d’aquí està força nevat; en canvi, de l’altre costat (que dóna cap a Barcelona), no o no tant. La verdor dels boscos de la zona també varia si és d’un costat o l’altre.
O, per exemple, les fondalades o depressions, llocs de boira; les planes, el vent hi passa fort; els rius, humitat; zones obagues, zones assoleiades; deserts; etc. També el relleu de cada territori és un element important per al clima.

Deixant estar el temps de banda, està canviant el clima? És cert que les temperatures estan pujant. Però, hi ha altres factors a més dels que s’esmenten sempre. Les causes que poden fer variar els climes de la Terra són molt diverses i complexes, i la seva evolució pot ser d’unes desenes d’anys fins a centenars de milers o milions d’anys. Algunes d’aquestes causes són la inclinació de l’eix de rotació terrestre, la capacitat dels oceans per absorbir diòxid de carboni, l’activitat solar; no només la contaminació atmosfèrica o la capa d’ozó.

¿Estem ara en un cicle d’escalfament natural després de passar una època de glaciació i estar en un període interglaciar, en què encara les temperatures van en augment?, ¿o bé l’escalfament actual és degut a l’acció humana i per això molts científics parlen de l’efecte hivernacle? La veritat és que no hi ha una resposta clara al respecte; o, més ben dit, hi ha opinions diversificades sobre la qüestió. Després d’una sèrie d’anys en què es parlava molt de l’escalfament del planeta degut a l’acció humana, d’un parell d’anys ençà ja no hi ha tants científics que la defensen i la postura és molt més cautelosa i/o ambigua. Si no escolteu què diuen darrerament en Molina i els homes del temps de TV3. Les altres TV no ho sé, perquè les miro poc; però deuen seguir la tendència actual de no defensar el canvi climàtic o ser més ambigus amb el tema. Tanmateix, ho tenen malament: diguin el que diguin, tindran detractors. Els científics per una banda, els fanàtics per l'altra.

Jo vaig fer la carrera universitària a principis dels anys 70 i vaig estudiar aquests temes (sóc llicenciat en Filosofia i Lletres, branca Geografia i Història). El 1978 vaig començar a donar classes, de la meva especialitat, a Secundària. Fins principis dels 80, del canvi climàtic, no se’n parlava ni s’estudiava ni sortia en els llibres de text ni gairebé en els mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió). A la primera meitat dels 80 va començar a sortir el tema, me’n recordo bé, i es deia que per al 1990 les temperatures augmentarien uns quants graus, pocs, crec que deien 1 o 2. Quan arribem als anys 90, després serà al 2000 que augmentaran tant; i després diran cap al 2010. Ara ja donen uns quaranta anys de temps (vers el 2050) perquè les temperatures augmentin un grau o menys. Veurem com acaba. Jo tinc les meves idees al respecte que exposaré en un post d’aquí uns dies.

La gent s’equivoca amb la impressió que li causen els mesos. En canvi, les estacions de sempre continuen funcionant. Per exemple, el novembre és tardor; o sigui, temperatures suaus, no fredes. Com que he explicat tants d’anys el clima a classe, he aprés algunes coses pràctiques. Per exemple, i es pot dir que passa cada any, pel 19-20 de novembre (es pot posar tres-quatre dies amunt o avall), plou, entra aire polar i les temperatures baixen sobtadament. Sense comptar les nits, que la gent dorm i no està pel carrer, durant el dia, fins a aquestes dates, s’està a una temperatura de 20ºC o lleugerament superior (fins a 23 o 24ºC, al migdia). Passades aquestes dates les temperatures baixen tranquil.lament 6 graus i es queden entre 14-16ºC al migdia.
L’hivern arriba el 21 de desembre. Les temperatures hauran baixat una mica, no massa, perquè pel 10 de desembre o passat torna a venir un altre front polar. Però no serà fins passat Reis que no entrarem ben bé a l’hivern pel que fa a les temperatures i al fred regnant. Aleshores, entre el 10 i el 15 de gener, serà difícil que al migdia les temperatures superin els 14-15ºC i molts dies tindrem 10-12ºC a la punta del dia.

Això és el que ha passat en els darrers 25 anys i que, més o menys, tinc anotat per a la ciutat de Girona. I a l’hivern plou poc. En el clima mediterrani és a la tardor i a la primavera quan plou més. Recordo que a meitats dels 80 (crec que va ser en el curs acadèmic 1987-88), a classe, vaig fer el comentari de què, a les nostres contrades, a l’hivern hi plou poc (allò que diuen els llibres de tota la vida: los inviernos suaves y secos). Vaig notar mirades de sornegueria i de “però, què dius, tio?”. Com que l’hivern era molt a prop, els vaig fer penjar un mural a la paret del fons de l’aula amb tots els dies de l’hivern (tres mesos) i que anessin apuntant cada dia si havia plogut o no. La vaig endevinar totalment. Aquell any no va ploure cap dia de l’hivern. Això també és una exageració; perquè a l’hivern també plou, el que passa és que ho fa poc o en altres estacions ho fa més, depèn de com es miri.

La vaga dels controladors aeris

La veritat és que no hi entenc de controladors aeris. Però, res de res. Ni tampoc m’afecta massa allò que facin, ja que agafo l’avió molt de tant en tant. Crec que dec fer-ho una vegada cada tres anys, aproximadament. Però, aquests dies tots plegats ens n'hem informat més amb el merder que hi ha hagut en aquest llarg pont de la Constitució i la Puríssima amb la vaga dels controladors aeris del divendres, 3 de desembre.
Ja he dit que no hi entenc, ni vull “sentar càtedra”, ni emetre cap opinió (cosa impossible, per altra banda). La meva intenció és informar lleugerament sobre el tema i parlar-ne. Res més.

El dret a la vaga o el dret a estar descontent amb les condicions de treball a la feina és un dret que es té. Ara bé, això de fer una vaga “salvatge”, sense avisar, de cara a un pont llarguíssim, ja és una altra cosa. Crec que els controladors aeris es van equivocar en les formes; i si a un treballador normal, el castiguen per fer-ho, a ells també. També és força més greu perquè afecta molta gent, a moltes feines i a molts interessos. Diuen que unes 600.000 persones es van veure afectades per la vaga dels controladors.

Moltes d’aquestes persones sortien de vacances i feien un viatge turístic. Sembla que no pugui tenir importància, però en té. A darrere d’aquests vols turístics i les seves estades al lloc de destí, hi ha una bombolla econòmica difícil de mesurar. Ja no tant la part econòmica dels bitllets dels vols anul·lats, sinó els trasllats a l’aeroport, les combinacions que molts han hagut de fer per poder sortir (que tenen un valor econòmic real en molts casos), l’estada a hotels i restaurants als llocs de destí, les despeses que s’hi fan, el bitllet de tornada i tot el que l’envolta, les reclamacions, advocats i judicis que hi hauran, la mala imatge que es dóna, les llargues hores d’espera a l’aeroport (nervis, tensió i més despeses), potser dormir una nit en un hotel a la vora de l’aeroport, etc.

Són molts calers i molts perjudicis. Qui ho acabarà pagant? Ja es veurà. Hi ha implicades tot tipus d’empreses: des de les agències de viatges als hotels, restaurants, centres comercials, bars, passant per AENA, les companyies aèries, els controladors, els sindicats dels controladors, etc. És fàcil d'entreveure la magnitud del problema econòmic que s’ocasiona, encara que no en tota la seva plenitud real. I això en temps de crisi econòmica com la que s'està passant ja fa dos o tres anys.

No em posaré amb les seqüeles de salut que pot deixar en les persones afectades. No totes tenen la mateixa resistència física i mental, comprensió i estat de nervis. Hi ha gent gran, nens petits, malalts, urgències (ja siguin sanitàries, familiars o de feina). Hi ha gent que aguanta poc la pressió i "peta".
A més, les baralles que hi ha hagut i les disputes. Crec que els mateixos controladors ho han viscut directament. La intervenció de la policia ha estat necessària i s’ha mogut un gran nombre de policies per tal de controlar el conflicte. La Guàrdia Civil i l’Exèrcit també. Tot això, són calers i font de crispació.

La vaga “salvatge” ha estat una irresponsabilitat per part dels controladors. Segurament no han estat massa units, pel que ara es comenta, però molts la van fer (segons el ministre José Blanco, 500 dels 1600 controladors que hi ha). Suposo que hi haurà un ball de xifres important i tota mena de justificacions en un sentit o en un altre.
No discutiré ara si els controladors tenien raó o no en les seves reclamacions. Segur que tothom, i les parts afectades també, tenen la seva opinió. Però hi ha altres maneres de fer una vaga; i sobretot, més legal.

Això de fer-la sense avisar prèviament (se’n diu fer una vaga “salvatge”), i sense serveis mínims (a totes les vagues hi ha serveis mínims, que moltes vegades estan a prop del màxims), no ha estat gens bé. I a darrera s’hi nota, a part del descontentament dels controladors, una prepotència i una “xuleria” ben evident. Si no, no l’haurien feta d’aquesta manera.
A més, els motius que van donar per no anar a treballar ratllaven el ridícul i la desconsideració envers els afectats. "Estaven malalts", tots de cop. No tenien la baixa; estaven malalts. No se'ls hagués descomptat del sou. Fins al tercer dia de no anar a treballar, no agafes la baixa. Potser tampoc podien fer-ho d'una altra manera; però és que van quedar tan malament, van fer-ho d'una manera tan barroera, que no tenen perdó.

Els controladors van iniciar la vaga la tarda del divendres, 3 de desembre, a les cinc de la tarda, de cara a un llarg pont de setmana que arribava fins al dijous, 9 de desembre, en què la gent havia de presentar-se al treball per norma general. Dilluns, 6 de desembre, la Constitució, i dimecres, 8 de desembre, la Puríssima, permetien fer aquest llarg pont que el ciutadà de peu pot aprofitar per fer una bona sortida i deslliurar-se del seu món quotidià de casa, família, treball, amics i coneguts.
Ja s’entén que sigui una bona ocasió per fer vaga. Però, home, tampoc esperis que t’aplaudeixin i que no et diguin el nom del porc. O sigui, passen de tot i molesten a una quantitat important de persones que segur que no s’ho mereixen i que els impedeixin de gaudir d’una sortida que havien preparat temps abans i amb molta il·lusió.

Els valors humans, dels quals ells també en parlen, s’han de tenir presents. I les frustracions es paguen cares, tant per als qui en van ser afectats com per als qui les van provocar. Les repercussions seran fortes, especialment per als controladors aeris i les seves relacions amb la gent corrent. Ja ho notaran, ja; no saben el que han fet i el menyspreu que han tingut envers unes persones que ells creuen tenir molt per sota seu. Si no, si les respectessin, no haurien fet la vaga en aquests dies tan assenyalats.

Parlant de dies assenyalats. Podrien haver fet vaga un dia de cada dia normal i corrent; i que no diguin que no hi ha vols. N’hi ha i molts. En agafar sempre vols barats, gairebé mai he hagut d’acudir als aeroports els caps de setmana. A vegades també hi he anat per acompanyar o anar a buscar el meu fill o algun amic. Els aeroports estan sempre plens i els vols hi són continus. Hi ha moviment, bastant o molt de moviment. Podrien fer vaga (sempre “legal”, mai “salvatge”) un d’aquests dies que no es molesta a tanta gent. Ah!, però després no se’n parlaria tant. Però, segur que els efectes serien els mateixos de cara als seus interessos.
Aquesta vegada, no, perquè ha estat tan salvatge que el Govern espanyol ha hagut d’intervenir i els ha militaritzat. En una altra ocasió parlarem d’aquesta qüestió.

Veig que m’estic carregant bastant els controladors. Per compensar enganxo uns comentaris d’un controlador aeri que fa sobre el tema (http://www.forocoches.com/foro/showthread.php?t=817802&page=2). Primer enganxo el comentari crític que fa una persona i més avall la resposta d’un controlador aeri.

Originalment escrit per 9lives La responsabilidad de un controlador aéreo para mí no es superior a la que tiene un conductor de tren o de autobuses. Yo los he visto trabajar en directo en las torres de control más importantes de España y los hay que están leyéndose una revista mientras trabajan, eso te puede dar una idea del tremendo estrés que tienen, vamos, ninguno. El sueldo lo mejor, ganan una barbaridad, y digo una barbaridad porque no creo que tengan más responsabilidad que los que diseñan y desarrollan los sistemas que ellos utilizan para hacer su trabajo y los sueldos de estos no creo que se acerquen a los de los controladores. Para que os hagáis una idea del nivel de vida de los controladores no es raro ver porches y vehículos de gama muy alta aparcados en las torres de control. La resposta del controlador aeri: En las torres de control más importantes?, ¿en cuál?, porque seguro que en la de Málaga, Madrid, Barcelona o Palma no era, ya que aquí entran y salen aviones cada 3-4 minutos y otro fallo que tenéis los que veis esto por encima es que os creéis que un controlador de torre solo controla cuando el avión despega o aterriza y eso no es así. Con lo de la misma responsabilidad que un conductor de autobús... joder aquí sí que me entra la risa floja, para empezar empezar un autobús lleva 55 pasajeros, un avión medio de 120 para arriba, el autobús vale 150000 euros y el avión 20 millones de euros, la formación de un controlador aéreo dura dos años, se exige tener una diplomatura y un inglés fluido (no el nivel medio que ponemos todos en los CV) y además hay que ingresar por oposición, por el contrario de carnet de autobús te lo sacas en dos meses, no te piden estudios y nada de idiomas, ¿no crees que hay una pequeña diferencia? Con respecto a lo de los ingenieros que montan los sistemas de control solo hay una "pequeña" diferencia con los controladores... que ellos no tienen responsabilidad penal, vamos que cuando el sistema falla (más a menudo de lo que creéis) a ellos no les buscan las cosquillas y me parece que un ingeniero de estos tampoco anda descalzo en cuanto a sueldo. Si lo que te pica es el nivel de vida de un controlador pues ya sabes haberte metido.

Per acabar, un petit comentari de la polèmica sobre el partit de futbol Osasuna-Barça, del dissabte, a la nit, que havia de començar a les 20.00h i va començar tres quarts d’hora més tard, crec que a les 20.42h. No vull obrir cap debat, només emetre la meva opinió, sense fer-ho massa llarg. El Barça s’equivoca i la Federació Espanyola de Futbol també.

La Federació, el mateix divendres quan esclata la vaga, ha d’avisar al club blaugrana de la seva decisió i fer-ho amb tota rotunditat: és juga o no es juga. I avisar de les conseqüències. Aleshores encara hi havia temps. I no ho fa. I per més inri el dissabte diu que l’encontre s’ajorna per al diumenge a la tarda. I més, crec que cap a les tres de la tarda, que el partit es juga el dissabte a l'hora prevista i que hi haurà penalització en cas de no fer-ho. Crec que la Federació no va donar la cara en el moment adequat i que va col·laborar amb tota la confusió que va haver-hi.

El Barça també. Hagués hagut de ser més àgil mentalment i muntar de seguida el viatge cap a la capital navarresa. Hi haguessin arribat el divendres a la nit, tard, però haguessin tingut temps per a descansar. O, en el seu defecte, sortir de bon matí de la ciutat comtal i ja haguessin estat a Pamplona per dinar.
No es van moure ràpid, van quedar massa parats, vés a saber si enganyats o no. Després de tres o quatre hores de vaga, a la nit del divendres ja es veia que el tema anava “en sèrio”. Van tenir una mica de “divisme” i no van anar per feina. A veure si els serveix per a una altra ocasió.

El millor equip del Món

M’ha fet gràcia llegir en una enquesta que feia el Mundo Deportivo online els equips que es proposaven com els millors del món. Eren aquests: Madrid de Di Stéfano, Brasil-70, Alemanya-74, Naranja Mecànica, Alemanya-74, Milan de Sacchi i Barça de Guardiola.

Jo, més o menys, puc estar-hi d’acord, amb alguns lleugers, però significatius, canvis. No posaria el Brasil-70, sinó el Brasil de Pelé (tricampió mundial: 1958, 1962, 1970), seguint l’exemple del Madrid de Di Stéfano, que completa un cicle de 11 temporades en el club de la capital. L’Alemanya-74 la canviaria pel Bayern Munic de meitats dels 70, amb tres Copes d’Europa i base de la selecció alemanya, guanyadora de l’Europeu-72 i Mundial-74. I la Naranja Mecànica (no va guanyar res; només va disputar dues finals del món consecutives, que va perdre) la canviaria per l’Ajax de Cruiff (tres Copes d’Europa seguides).

Abans de res, emeto la meva opinió: segurament millor equip, el Brasil de Pelé; equip amb més titols aconseguits, el Madrid de Di Stéfano; equip que juga o ha jugat millor, el Barça de Guardiola. Expliquem-ho tot plegat.
No puc opinar massa del Madrid de Di Stéfano i dels primers equips del Brasil de Pelé. Bàsicament per dos motius: jo era molt petit i aleshores no es retransmetien massa partits de futbol per la televisió.

Però, aquell Brasil de Suècia-58 devia ser molt bo. Gilmar; Djalma, Bellini, Orlando, Nilton, Zito; Garrincha, Didí, Vavà, Pele i Zagallo, van jugar la final contra Suècia (5-2). Quatre anys després, al Mundial de Xile-62 el van tornar a guanyar bàsicament amb el mateix equip, canviant els dos centrals (Bellini i Orlando per Mauro i Zosimo) i el lesionat Pelé, a la primera fase, per Amarildo.
Al Mundial de Londres-66 els equips rivals van anar a caçar Pelé i Portugal va eliminar Brasil a la primera fase. De l’equip titular que va guanyar el Mundial-62 encara van anar a Londres: Gilmar, Djalma, Bellini, Zito, Pelé i Garrincha; i Orlando, titular a Suècia.

Quatre anys més tard Brasil va tenir la revenja i va guanyar el Mundial de Mèxic-70, amb un joc espectacular, el millor que s’havia vist fins aleshores per televisió. Amb una selecció renovada, de somni i amb una davantera genial, plena de grans figures. L’equip titular va ser: Fèlix; Carlos Alberto, Brito, Piazza, Everaldo, Clodoaldo; Jairzinho, Gerson, Tostao, Pelé i Rivelinho, que a la final va guanyar per 4-1 a una excel•lent Itàlia (plena de grans jugadors: Mazzola, Rivera, Fachetti, Riva, Boninsegna, Domenghini, Albertosi).
El joc de la canarinha, i els seus gols, van impressionar. La seva superioritat va ser absoluta; en sis encontres, va marcar 19 gols (Jairzinho va marcar a cada partit, 7 gols en total, i en Pelé, més endarrerit, 4) i en va rebre 7.

Del joc del Real Madrid de Di Stéfano no en puc parlar pels dos motius que he esmentat al principi d’aquest article. Ara bé, el llistat de títols que va aconseguir el Madrid en les onze temporades que Di Stéfano va militar-hi (de la 1953-54 a la 1963-64) és impressionant. Dels onze campionats de Lliga que l’argentí va disputar amb el Madrid en va guanyar vuit. Més cinc Copes d’Europa (això sí, d’aquelles en blanc i negre) i una Copa Intercontinental (1960). En contra seva, només va guanyar una Copa del Rei i malgrat els seus 31 encontres internacionals amb Espanya, no va aconseguir res de positiu. No va disputar cap partit en un Mundial: a Suècia-58, Espanya no es va classificar; i a Xile-62 estava lesionat.

Normalment, aquests grans equips de club són ser la base de la selecció del seu país. El Madrid de Di Stéfano no en va ser mai la base, com per exemple ho va ser l'Ajax, el Bayern, el Milan o el Barça actual. Sí que va aportar-hi jugadors (com sempre ha fet), pero l'equip madrileny no n'era la base ni s'imitava el seu estil de joc.
La temporada 1963-1964 el Real Madrid va guanyar la Lliga (igual que les tres anteriors) i va jugar la final de la Copa d’Europa contra l’Inter que va perdre (1-3). O sigui, va ser un bon any per a l’equip blanc. L’estiu del 1964 la Selecció espanyola va guanyar l’Europeu davant Rússia (2-1). L’equip que va disputar la final va ser: Iríbar, Rivilla, Olivella, Calleja, Zoco, Fusté, Amancio, Pereda, Marcelino, Suárez i Lapetra. Només dos jugadors del Madrid.
Els jugadors madrilenys que van jugar més en aquella lliga van ser (entre parèntesi, partits jugats i gols): Vicente (15); Isidro (27), Santamaría (27), Pachín (22); Zoco (29,1), Muller (25); Amancio (24, 6), Fèlix Ruíz (17, 4), Di Stéfano (24, 11), Puskas (25; i amb 21 gols màxim golejador de la Lliga) i Gento (24, 12); seguits de Casado (15), Araquistaín (14, porter) i Evaristo (10) i d’altres ja amb menys encontres (Serena i Felo, 7; Bueno, 6; Miera, 4; Santistebán y Yanko, 3). Jugadors consagrats i encara en forma (però que ja s’acabaven), com Di Stéfano, Puskas, Gento, Santamaria i Pachín; o emergents, com Vicente, Araquistaín, Isidro i Fèlix Ruíz, no van ser escollits per jugar la final per José Villalonga, el seleccionador espanyol (del 1962 al 1966) i ex-entrenador del Madrid (del 1954 al 1957).
A nivell personal, Di Stéfano ha estat dues vegades Pilota d’Or (1957 i 1959) i ha estat cinc vegades Pixitxi de la Lliga (1953-54 i quatre vegades consecutives, de la del 1955-56 a la del 1958-59). Després li va agafar el relleu el madridista Puskas, sent màxim golejador de la Lliga quatre vegades més.

Si miréssim els títols que aquell Madrid va obtenir, segurament que sí que seria el millor equip de la història. Però, com ja s’ha dit abans, no el vaig veure jugar (o molt poques vegades) i jo era molt petit aleshores. A més s’ha de parlar d’un cicle d'onze anys (només el van començar i acabar Di Stéfano i Gento; els altres jugadors van anar canviant tots i no només una vegada).

El tercer equip que vull comentar és el Barça de Guardiola. Pel que fa als objectius aconseguits, de moment només es poden comptabilitzar dues temporades, ja que tot just acaba de començar la que seria la tercera. Massa poc temps per comparar-lo amb els altres equips que tenen una trajectòria més llarga.
El cicle del Barça actual podria ser de quatre, cinc, sis anys, cosa que estaria molt bé per al futbol actual, molt competitiu, amb canvis constants i en el qual costa que els jugadors tinguin continuïtat en un club. Per analitzar aquest Barça manca més temps, s’ha d’esperar a veure què aconsegueix, quan dura i si continua jugant igual.
Tanmateix, tot depenent de com vagi la trajectòria de Messi, es pot arribar a parlar del Barça de Messi si arriba a fer molts anys en l'equip blaugrana i guanya uns quants títols més. D'aquesta manera seria, com s'ha fet una mica més amunt, com el Brasil de Pelé o el Madrid de Di Stéfano.

Dels equips que he vist jugar fins ara, de manera més o menys contínua, des de meitats dels anys seixanta, considero que el Barça de Guardiola és, i ha estat, el que millor joc practica i potser el més regular en rendiment. És aviat, per dir-ho. Caldria unes quantes temporades més.
En quart lloc, dels equips esmentats al principi d’aquest post, em quedaria amb l’Ajax de Cruiff. Un gran equip i amb un joc extraordinari (per dir-ho d’alguna manera, com el Brasil-70 que va meravellar).
Els dos equips que resten, grans conjunts, crec que no van arribar a aquest gran nivell. Ara, em van encantar i molt. El Bayern Munich de Beckembauer, Maier, Hoeness, Muller, Breitner i d’altres; i el Milan de les tres tulipes (Rijkaard, Gullit, Van Basten), més Baresi, Maldini, Donadoni, Ancelotti i altres, van ser dos conjunts extraordinaris.
Un altre dia parlarem més d’aquests grans equips històrics i que han marcat una època en el món del futbol. Feia prop de vint anys que cap equip marcava època. Ara ho està fent el Barcelona.

Partits i coalicions, i pactes postelectorals

En aquest blog, en una entrada anterior, es parlava dels resultats de les eleccions per al Parlament de Catalunya del 28-N i se’n va fer una primera anàlisi. Recordem ara els escons que han tret els partits i coalicions que han obtingut representació parlamentària: CiU, 62; PSC, 28; PP, 18; ICV, 10; ERC, 10; SI, 4; C’s, 3.
El fet d’haver dit “partits i coalicions” ha estat amb intenció. Les llistes electorals que hom pot votar a les eleccions no totes corresponen a partits polítics sols i únics. En el moment de parlar dels grups polítics que es presenten a unes eleccions s’ha de parlar de: partits polítics, coalicions i conjuncions. I en el moment de formar govern, es pot parlar de governs de concentració, de cohabitació i/o de tripartits (o entesa, o el que vulguin).

Expliquem què és cada un. No entrarem en detalls de què és un partit polític: un sol partit, una sola llista electoral. No hi massa problemes per entendre-ho.
Una coalició són dos, o més partits diferents, que es presenten junts en una sola llista electoral. L’exemple que tothom pot entendre és CiU. La C de Convergència Democràtica de Catalunya (fundada per Jordi Pujol, el seu líder actual és Artur Mas) i la U d’Unió Democràtica de Catalunya (fundada durant la Segona República; el seu líder, Josep Antoni Duran i Lleida). Ambdós partits es presenten en una sola llista electoral, que els crea molts problemes i enfrontaments al moment de confeccionar-la. També es podrà veure ara quan hagin de formar govern i repartir-se els càrrecs.
Una conjunció són diversos partits que es presenten per separat a les eleccions, cadascun amb la seva pròpia llista electoral, però que s’han compromès a votar junts després de les eleccions i, en cas de guanyar-les, formar govern junts. És el cas de la conjunció republicano-socialista, a la Segona República, durant el Bienni d’Esquerres o Reformista (1931-1933). Diversos partits republicans i socialistes es van presentar per separat a les eleccions del 28 de juny de 1931, però ja havien anunciat que anirien junts i que formarien govern en cas de guanyar, com així va ser.

Els governs de concentració se solen formar en temps de crisi. En aquest cas formen govern els polítics dels principals partits per donar més unitat i estabilitat, i aturar les crítiques al govern. Se’n van formar, per exemple, després de la crisi de 1917 o quan es va restaurar la Generalitat el 1977, després del retorn del President de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradelles, quan la força d’aquesta institució era escassa, no s’havia aprovat encara cap Estatut d’Autonomia i se sabia que hi hauria problemes.
La cohabitació política, aquí no passa massa (en un moment donat de la Segona República, durant el Bienni Negre), però a França o a Mèxic, sí. És quan el President de la República és d’un partit i el del govern és del partit contrari. Això passa perquè el càrrec de President del govern és electe cada dues eleccions. La primera vegada els dos presidents, el de la República i el del Govern, coincideixen; però, a la següent, quan només s’elegeix President del Govern, si guanya l’oposició, aleshores es produeix la cohabitació.

Manca el tripartit, o el nom que se li vulgui donar, depenent del nombre de partits que en formin part o de la inventiva de cadascú. A casa nostra s’ha produït en les dues darreres legislatures. Els partits i coalicions es presenten per separat i amb llistes electorals diferents; en cap moment han parlat o han manifestat el desig d’unir-se després de les eleccions. El tema surt al moment dels pactes per elegir President. Aleshores entra en escena la compravenda de càrrecs i prebendes. Si s’arriba a l’acord entre diversos partits de votar a la mateixa persona per president i entrar en el govern, aleshores es parla de tripartit o entesa. És allò que ha ocorregut a les dues darreres legislatures a la Comunitat Autònoma de Catalunya: ERC i ICV van donar suport al PSC i el seu líder, primer Pasqual Maragall i després José Montilla, van ser elegits i tots, els tres partits, van a entrar a formar part del govern.

Parlem ara de les darreres eleccions del 28 de novembre i dels pactes postelectorals. Un cop sabuts els resultats i els escons que tindrà cada partit o coalició, hi ha dues coses fàcils d’esbrinar. Una, que Artur Mas ha guanyat les eleccions de manera àmplia i podrà governar sense socis estables. Dues, que Artur Mas no té majoria absoluta i, per tant, haurà de negociar la seva investidura.

Expliquem-ho. Les primeres estimacions apunten que, complint tots els terminis legals, el Parlament es pot constituir el dilluns 13 de desembre o durant aquella setmana. Un cop fet això, s’iniciaran oficialment els contactes de la mesa del Parlament amb els grups polítics abans de proposar la candidatura de Mas. Si les negociacions no s’allarguen massa, els dies 16 i 17 de desembre es podria portar a terme el ple de la investidura, en què el candidat de CiU necessita la majoria absoluta. Si no l’aconsegueix, es procedirà a una segona votació, probablement el dia 20. En aquesta segona votació el president electe només haurà de treure majoria simple o relativa. O sigui, ser el més votat i que els qui voten en contra no superin mai en nombre als qui voten al seu favor.
Dit d’una altra manera: Artur Mas ha d’aconseguir unes quantes abstencions o vots en nul o que votin al seu favor. Posem casos. CiU té 62 escons; si tots els altres votessin en contra, hi hauria 73 vots que NO i Mas no seria escollit. Mas ha d’arribar als 68 vots favorables (la meitat més un, dels 135 parlamentaris que componen la cambra catalana) o que els que votin en contra no superin els vots a favor que ell obtingui.

A partir d’aquí, via lliure per a les especulacions. Qui aplanarà el camí perquè Mas sigui proclamat president? D’una manera o altra, s’ha parlat de què ERC, PP i, fins i tot, PSC podrien fer-ho. Tot això s’està tractant ara i en Mas intenta arribar a un acord amb una o més de les formacions polítiques amb representació al Parlament per a què votin a favor seu o per a què s’abstinguin.
Amb l’abstenció dels 10 disputats d’ERC no n’hi ha prou per investir-lo si tots els altres hi voten en contra. Si ERC votés a favor, sí que passaria de la mitjana i obtindria la majoria absoluta (72 escons). També s'ha parlat de què el PP o el PSC podrien donar el vot a CiU perquè Mas sortís elegit. Però no ho crec. També podrien abstenir-se, cosa que permetria que el convergent fos president.

Estem en plena moguda i les negociacions resten obertes. Les possibilitats són múltiples. Veurem com queda tot plegat. Una mica de paciència.

Barça - Madrid , 5-0

Ahir el Barça va ridiculitzar el Madrid, el va fer tan petit que costava de veure que estava jugant contra un equip amb onze internacionals titulars a les seves files, més els dos que van sortir a la segona part, i alguns més que van restar a la banqueta o a Madrid.
Si el resultat, 5-0, ha estat just? Mai se sap. A partir del 3-0 o 4-0 costa molt mesurar a quina proporció ha d’arribar la diferència en el marcador entre dos equips, un molt superior a l’altre. A partir d’aquests algoritmes, per augmentar la distància depèn d’altres aspectes, com la intensitat de joc d’ambdós conjunts fins al final del matx, l’encert golejador de l’equip vencedor, les errades bàsiques del perdedor, l’actuació arbitral, els canvis que es realitzen (per reactivar o per donar minuts als que no juguen tant), etc.
Normalment, per tal que la golejada sigui més gran que la d’ahir, cal que un jugador marqui dos o tres gols, un altre dos gols i dos o tres més un de sol cada un. Per al meu gust, només van faltar els dos golets d’en Messi i el de l’Iniesta, al darrer minut i difícil.

El Barça va jugar com els àngels i el Madrid gairebé no va fer res. Ni va oposar una feroç resistència, com sol ser habitual en ell. Tampoc va fer perill. Qualsevol equip que ve al Camp Nou juga millor, amb més garra i sol fer perill, dues o tres vegades a cada part. El Madrid va ser una ombra del bon equip que segur és.

El plantejament d’en Mourinho va ser correcte. El sistema de joc i l’alineació va ser la dels darrers encontres, que tant d’èxit ha tingut. No va caure en la temptació de col•locar l’autocar davant la porteria de Casillas. Amb els jugadors que té no li calia. I en Flo i l’afició madrilenya tampoc se li ho arriben a perdonar. Va voler jugar de tu a tu amb el millor equip del món i ho va acabar pagant car.
Crec que en Mourinho va preparar un antídot per a Messi. Potser va pensar que d’aquesta manera eliminaria bona part del potencial del Barça. No va passar res d’això. Potser sí que en Messi no va estar tan brillant com en altres encontres, però tot l’equip va estar a un gran nivell.

La superioritat en el joc dels blaugrana va ser total. I l’eficàcia davant de porta elevada. En altres partits, el Barça ha tingut més ocasions de gol, bastants més, i ha acabat amb dos o tres gols en el marcador. La defensa del Madrid es va mostrar tova. Analitzem les jugades dels cinc gols.
En el primer (Xavi) i en el segon (Pedro), Marcelo es va deixar anticipar pels jugadors del Barça davant mateix de porteria. Mourinho va voler assenyalar a Marcelo com a culpable i el va substituir un cop començada la segona part. En el segon, a més, Casillas falla estrepitosament a la centrada d’en Villa i deixa la pilota al mig de l’àrea petita, molt a prop de la porteria buida, perquè en Pedro remati a gol.
En els altres tres gols (els dos de Villa i el de Jeffren), els defensors madridistes es deixen robar l’esquena i deixen en franquícia al jugador blaugrana que farà el gol. Especialment en el tercer, en què en Pepe falla descaradament en el marcatge de Villa a la frontal de l’àrea. En el quart, el contraatac del Guaje és mortal. Com estava col•locada la defensa del Madrid? I en el cinquè, tota l'estona Sergio Ramos va estar marcant dins l’àrea amb el telescopi a Jeffren.
És cert que en el tercer i cinquè gol podia haver-hi fora de joc del blaugrana que acaba marcant, però per mesurar-ho s’hauria d’haver tingut un peu de rei i que es jugués a càmera lenta; i, millor, repetint la jugada. Era molt difícil de veure. I veig més clar el de Jeffren que el de Villa, el qual només es pot mesurar amb els tecnicismes de la televisió i que els àrbitres no tenen al seu abast.

Poques vegades s’ha vist jugar un equip de futbol de la manera com el Barça va fer-ho ahir. Va jugar perfecte en tots els sentits, tant en defensa, com en la recuperació al mig del camp, en el toc, en atac i mentalment. A més, va jugar la pilota molt ràpid i de seguida es veia que al Madrid li costaria molt recuperar-la, vaja, que no podia seguir el ritme culer. A estones, el Barça va ballar al Madrid i no li va deixar tocar ni la pilota.
Ahir, al Camp Nou, es va aixecar un monument al futbol. Ara ja no hi ha discussió de quin és el millor equip del món. El partit va ser un monòleg del Barça amb la pilota. Va fer un recital, va oferir una excel•lent simfonia per als bons amants de la música futbolera. Com va dir Mourinho: Barcelona és una ciutat "a la que gusta teatro del bueno". Ahir en va tenir una bona sessió, però de futbol; com una gran obra de teatre en un colosseu incomparable.
El Madrid no va fer perill. Va perdre massa aviat la pilota i no va saber arribar en condicions a davant. En Valdés es pot dir que gairebé no va haver d’intervenir. Cap aturada important en tot el partit. A la defensa culer no la van desbordar en cap ocasió. Els centrecampistes blaugranes van ser els amos del partit i segurament els millors de la nit. I a davant, sense fer grans coses, van materialitzar cinc gols com cinc sols. Davant d’un gran rival, ahir vingut a menys.

Guardiola es va cruspir Mourinho. L’entrenador madridista no va saber reaccionar a la debacle del seu equip i no va trobar la resposta adequada. Amb 2-0 fins al minut 54, un gol del Madrid hagués posat una altra vegada l’equip madrileny en el partit. És el que intenten fer tots els equips quan tenen aquest resultat en contra; i normalment els grans ho aconsegueixen. Aquesta vegada no ho van aconseguir i el Madrid prou feines va trepitjar àrea i no va fer perill.
Mourinho només va fer dos canvis. En Lass encara podia canviar alguna cosa, però l’Arbeloa, no. A la banqueta es van quedar jugadors com Granero, Pedro León i Albiol, que haguessin pogut canviar la dinàmica del seu equip. No els va pas fer sortir. Deuen estar contents aquests nois; ara saben que compten amb la confiança “infinita” del seu entrenador.

Tercera temporada de Guardiola a la banqueta del Barça. Dos títols de Lliga i ara, cap al tercer, tots sempre en competència directa amb el Madrid. En aquestes tres temporades, els encontres entre ambdós equips han marcat la diferència final. El Barça ha guanyat els cinc encontres de Lliga disputats fins ara (sempre, el primer, al Camp Nou, i el segon, al Bernabeu): 2-0 i 2-6, a la del 2008-09; 1-0 i 0-2, la del 2009-10; i 5-0, a l’actual, la del 2010-11.
En les dues lligues anteriors, ambdós equips anaven molt igualats i restava bastant clar que qui guanyés el clàssic de la segona volta, a escasses jornades del final del campionat, seria el campió de Lliga. En ambdues ocasions el Madrid ho tenia bastant bé perquè jugava a casa i era el favorit. Ambdues vegades el Barça el va superar i es va proclamar campió. Enguany pot passar una cosa semblant. Quan el Barça vagi al Bernabeu al mes d’abril, a la jornada 32a, a sis del final, ja es veurà qui va davant i la diferència de punts que hi haurà.

Què qui guanyarà? No se sap. Però, en els darrers anys el Barça té la mida ben presa al Madrid. En el Bernabeu també. Crec que guanyarà. Els antecedents del Barça de Guardiola són magnífics i res pot fer pensar que les coses canviïn tan radicalment. A casa seva el Madrid no es pot tancar i jugant obert el Barça té més joc i qualitat.
També qualitat? Sí. I ara mateix em refereixo a la qualitat individual dels jugadors. Llevat del porter (Casillas-Valdés), que és millor el del Madrid, en la resta de jugadors el Barça és superior o, com a mínim, igualat. Vegem-ho: Ramos-Alves, Pepe-Piqué, Carvalho-Puyol, Marcelo-Abidal, Kedhira-Busquets, Xabi-Xavi, Özil-Iniesta, Di Maria-Pedro, Ronaldo-Messi, Higuaïn-Villa.

Pels que tenen algun dubte, en Piqué-Puyol són la parella de centrals del Barça i de la Selecció espanyola, que estan fent història. Pepe-Carvalho són l’eix central de la selecció portuguesa. No sé, no ho digueu en veu alta, però amb quina parella de centrals us quedaríeu?

A mi, en Marcelo no m’entusiasma pas; tampoc l’Abidal. Un més ofensiu, l'altre més defensiu. Un, pujant a l'atac (però, no d'extrem; li manca més velocitat pura i explosivitat); l'altre, ajudant en defensa i fent funcions de segon central. Vosaltres trieu. Encara que al francès li manquen coses, jo em quedo amb l'Abidal. En Marcelo és bon jugador, però encara li manca molt. Ahir en Mourinho el va culpar dels dos primers gols. En Marcelo, és titular amb la selecció brasilera?

Els estils de joc de Ramos i Alves no es poden comparar. Tots dos són molt bons, però tenen unes característiques totalment diferents. Que la gent elegeixi segons les seves preferències. Seria interessant saber-ne els resultats.

Busquets és superior a Kedhira, Xavi a Xabi i Iniesta a Özil. Heu de pensar que els dos alemanys eren titulars amb la selecció teutona que la Roja, amb els blaugranes com a titulars, va eliminar a Sud-àfrica. Per als que confien amb l'Özil (molt bon jugador, classe innnata, però mancat de continuïtat i sacrifici), que vegin els canvis de Mourinho: sol ser sempre, en la majoria de partits, el primer jugador substituït poc després d'iniciar-se la segona part. Ahir al descans.

Entre en Xavi i en Xabi (molt bon jugador) potser hi ha menys dubtes. En Xavi Hernández ara gaudeix del beneplàcit generalitzat, no presenta dubtes i es valorat per tothom. Els darrers anys ha millorat molt i ho fa tot bé. D'aquí poc pot ser escollit el millor jugador del món; si més no, entre els tres primers, pel que sembla.

Messi potser és superior a Cristiano. Si més no, l’any passat va ser proclamat millor jugador del món per davant del portuguès. I enguany, serà proclamat millor jugador del món o no, però sempre estarà per davant de Cristiano. Mireu les estadístiques: el portugués, 15 gols a la Lliga (8 amb el peu, 1 de cap, 4 de penal, 2 de falta); l'argentí, 13 gols, els tretze amb el peu.
Di Maria-Pedro és un dilema difícil. Si es prefereix gol, Pedro; si vols jugada, Di Maria. A mi m'agrada més en Di Maria, però potser en Pedro és més efectiu i sobretot més resolutiu.

I entre en Villa i l’Higuaín, ambdós són grans golejadors, però em quedo amb en Villa, que també és el titular de la millor selecció del món, mentre que el madridista juga amb una bona selecció, però potser no és del tot titular. Veig amb més qualitat el Guaje; el Pibita és més fort. Tanmateix, l'argentí té problemes per convèncer a Madrid. És criticat i presenta dubtes. En Villa, en tots els equips on ha estat, ha triomfat i ha marcat molts gols.

Amb aquestes diferències de jugadors i de joc es pot entendre que el Barça guanyi al seu etern rival i en aquestes tres darreres temporades ho ha fet amb dos resultats històrics (2-6, ara fa dos anys, i 5-0, ahir).
Un altre dia us parlaré d’aquests encontres històrics: del 0-5, la temporada 1973-74; 5-0, la del 1993-94; i el 2-6, la del 2008-09.

Resultats de les eleccions del 28-N

Són les 7,15 h del dematí, del dilluns 29 de novembre de 2010, l'endemà de les eleccions al Parlament de Catalunya, quan començo aquest comentari. L'he acabat després de dinar. El dematí treballava. Si no hi ha reclamacions o errades en el recompte de vots, amb el 100 % de l'escrutini realitzat, ja se sap qui ha sortit guanyant, qui s'ha quedat igual i qui ha perdut vots.

No com van dir els líders dels principals partits i coalicions ahir a la nit i manifestaran avui i durant els propers dies, no tots han guanyat. Llevat de Puigcercós i Montilla, tots van declarar que havien guanyat.

CiU, el més clar que sí que ha sortit guanyant, obté 62 escons (dels 48 que havia obtingut al 2006). El PSC ha estat un dels grans derrotats; només 28 escons, dels 37 que havia obtingut en l’anterior legislatura. El PP ha pujat, però no ha guanyat: de 14 escons ha pujat a 18. ICV-elsVerds també ha baixat: de 12 escons ha passat a 10. ERC és un dels dos partits que ha baixat més: els 21 escons del 2006, ara han quedat reduïts a 10. SI (Solidaritat Catalana) ha pujat en tot, més que res perquè no estava present en les eleccions anteriors (4 escons). I C’s ha estat la darrera força política en representació parlamentària: 3 escons, els mateixos que ara fa quatre anys.

Per tant, CIU ha guanyat. SI pot estar molt content també. El PP ha pujat i C’s s’ha mantingut. El PSC ha perdut, malgrat ser, de llarg, el segon partit més votat (però ha perdut molts vots i escons i, allò que és més bàsic, la presidència i el govern de la Generalitat); ERC ha fracassat (ha perdut la meitat més un dels escons); i ICV ha baixat. Diria que aquesta és l’expressió real, en síntesi, dels resultats de les eleccions d’ahir.

No és veritat que tothom guanyi. Campió de Champions cada any només n’hi ha un. Allò que passa és que per alguns equips passar la primera fase o arribar a quarts de final ja és un èxit. Però de campió només n’hi haurà un; i de President de la Generalitat, també.

Tot fa pensar que Mas, cap de llista de CiU, serà el nou President de la Generalitat, el vuitè des del seu restabliment el 1931 i el 129è de la seva història. Pot ser-ho per majoria absoluta, si algun partit li dóna suport, o per majoria simple, si ningú no li acaba donant.
Sembla que, per qüestions ideològiques i/o polítiques, no es podrà formar cap coalició capaç de superar els 62 escons de CiU. L’anterior tripartit aquesta vegada no suma prou (28+10+10 = 48) i l’aliança amb el PP (48+18 = 66) es veu gairebé impossible. Els vots de SI i C’s, encara que molt significatius, per si mateixos no aporten massa res a una candidatura o a una altra.

És aviat encara per comentar molts aspectes d’aquestes eleccions. Per exemple, d’on procedeixen els 262.254 vots que CiU ha obtingut de més? O on han anat a parar els 225.812 de menys del PSC? És complicat, molt complicat de saber-ho. Aquí, a Catalunya (pel tema Catalunya-Espanya), es pot haver produït una mica de transvasament d’una formació a l’altra, cosa que a la resta de l’Estat espanyol seria inversemblant.
Més evident és la direcció que han pogut prendre els vots perduts per ERC; majoritàriament, cap a CiU i SI. Per altra banda, ni idea de cap a on han anat els 52.708 perduts per ICV. Els 31.797 més del PP es poden entendre per la crisi econòmica i el vot espanyol. Els vots de SI queden més clars; bàsicament de l’independentisme català, el vot jove i la popularitat d'en Laporta.

Tanmateix, hi ha hagut una pujada del vot de dreta i de centre-dreta molt important i ha estat una de les notes destacades de la jornada (83 escons pels 52 d'esquerres). PSC, ERC i ICV, les esquerres, han perdut vots i parlamentaris, cosa bastant normal en temps de crisi econòmica. Però, tampoc tant. El "tripartit" i la gestió de govern també hi han tingut a veure.

La participació ha estat del 59,95 %, es pot dir quatre punts per damunt dels darrers comicis, però lluny encara de la del 1984 amb un 64,3 %, o la del 1995 amb un 63.6 %. Però allunyada de les més baixes participacions: la del 1992, amb 54,9 %, la més baixa de totes: i la del 2006, amb el 56,0 %, la segona més baixa.
En totes les eleccions celebrades fins ara hi ha un missatge que no s’ha explicat degudament als ciutadans. S’ha de votar per defensar la democràcia; exercir el dret de vot, votar, és afegir un vot a la democràcia. Encara resta gent que no és democràtica, que vol fer-la desaparèixer. N’hi ha encara, n’hi ha. No anar a votar i fer pujar els índexs d’abstenció és donar arguments i donar força a les forces no democràtiques. Allò que havíem dit abans: anar a votar és votar per la democràcia, deixant de banda el partit o la coalició a la qual donis suport.

Han votat 5.363.356 persones. D’aquests, un 2,94 % han fet el vot en blanc i un 0,69 han estat vots nuls. Els vots nuls són aquells en els quals s’ha exercit el dret a vot, però que algun defecte en les paperetes, les inutil.litza, ja sigui perquè està estripada, escrita o s’hi ha posat un retall de diari o alguna imatge, de qualsevol tipus. El vot nul no és mai comptat per a cap partit o coalició electoral.
El vot en blanc (no posar cap papereta en el sobre ni posar-hi res; o sigui, lliurar-lo totalment buit), pot tenir dues estimacions. Una és que la persona que l’ha fet no tingui cap preferència política, o no tingui interès en manifestar-la, o que accepta allò que la majoria decideixi. La segona estimació és més crítica. Vol manifestar el seu desacord amb els polítics i les seves actuacions; no hi estan d’acord i no volen donar suport a cap candidatura. Però, vol exercir el seu dret de vot i per això van a votar. I manifesten el seu desencís i el malestar votant en blanc.

Els partits catalanistes (només d’àmbit català) han guanyat. En total, 76 escons (62 de CiU, 10 d’ERC i 4 de SI), amb un 56,3 %, enfront dels 59 escons restants, d’àmbit estatal, o quasi.
Ara fa poc més de cent anys que es va començar a lluitar per això, quan, durant la Restauració, a les darreries del segle XIX, els partits dinàstics espanyols (Cánovas i Sagasta) dominaven la política espanyola i les eleccions. Els Congressos catalanistes de 1881 i 1883 van impulsar la creació de partits catalans i que els catalans només votessin partits d’àmbit català. Un segle després s’han aconseguit aquests objectius.

Un altre apartat és el que es podria titular com l’ERROR MONTILLA. No sé de qui és la culpa, m’ho imagino. Però, és un error magnànim propi d’aquell qui no coneix el tarannà del país i de la seva gent. És complicat posar de President de la Generalitat a una persona que no ha nascut a Catalunya, que no ha “mamat” de petit el país i que, pròpiament, no és catalanista i que té poca sensibilitat catalana (al DNI i en tots els documents oficials: "José", no Josep).

Que tampoc s'acusi els catalans d'aquest tema. Catalunya, amb cinquanta anys d'emigració andalusa i amb menys de trenta de govern autònom, en el seu moment, ja ha tingut un president de la Generalitat andalús; Andalusia encara no n'ha tingut cap de català. I a l'Estat espanyol, des del temps de la Primera República (1873) que no hi ha hagut un president català. I els que hi ha hagut al llarg dels prop de 300 anys d'història de l'Estat espanyol, amb els dits d'una mà en sobren alguns per comptar els presidents nascuts a Catalunya. Per això que, de preparat, s'hi està.

En Montilla se'l va posar des de Madrid, ben recolzat per les bases espanyoles del PSC. S'haurà d'esperar què passa amb en Corbacho. El partit socialista haurà de canviar també la direcció del partit (tant pel que fa a les persones com a la seva actuació) i fer-la més catalana. Darrerament havia perdut una mica el nord.
I una altra cosa. Convé gent preparada, amb estudis i intel•ligent, capaç d’entendre, assimilar i tenir estímuls innats per a saber. No un ni-ni. Una persona sense estudis, com en Montilla, no pot aspirar a ser ministre, ni conseller, ni molt menys President de la Generalitat. No és veritat que tothom pugui fer de tot. Només amb ganes i motivació no n’hi ha prou. També cal estar preparat. O, almenys, així ens ho han ensenyat des de petits aquí, a Catalunya.

El clàssic: Barça-Madrid

Tant de parlar del CLÀSSIC, ja m’estranyava, ja.
És que, per la meva formació acadèmica, humanística i de lletres, per a mi parlar de clàssics és parlar del grec i del llatí, de Grècia i de Roma, del Classicisme (segle XVIII) i, fins i tot, del Renaixement (segle XVI), tema que vaig fer a la “tancada” de les oposicions, ara fa uns trenta anys.
Es veu que no. El CLÀSSIC no era això. Pel que m’han dit és el Barça-Madrid, del proper dilluns, l’endemà de les eleccions al Parlament de Catalunya. No sé per què se’n diu “clàssic”. També deu ser-ho quan juguen entre ells aquells equips que han estat sempre o gairebé sempre a la Primera Divisió de la Lliga espanyola. És clàssic que juguin Barça-Bilbao o Madrid-Bilbao cada any; però aquests encontres no són el “clàssic”. No hi ha qui els entengui.

Ara seriosament. El partit del dilluns que ve entre els dos equips més importants de la Lliga espanyola és un matx apassionant, en el qual ambdós conjunts arriben amb plenitud de forma i molt motivats, disputant-se el lideratge de la competició. El Madrid està en ascens, però el Barça aguanta bé mercès al bon equip que té; això sí, una mica cansat després d’un llarg Mundial, sense massa temps per a refer-se.
També hi haurà confrontació a les banquetes, amb dos bons entrenadors, molt diferents en la seva manera de comportar-se i de manifestar-se. Els entrenadors també juguen, encara que sembli que no; i més en Mou, el del Madrid, capaç de desestabilitzar qualsevol encontre. Crec que encara farà alguna declaració més, d’aquelles incendiàries, abans del dilluns. És el seu estil; a més, no suporta no sortir a les portades dels mitjans de comunicació (premsa, ràdio, TV, internet) més de dos dies seguits. És un egocèntric. Al final, acabarà topant amb en Florentino per aquest tema. Ara ningú pregunta per en Flo. Perquè, de moment, el necessita; però, se’n cansarà i l’acabarà fotent al carrer, com ha fet amb tots els entrenadors que ha tingut fins ara. No l'aguantarà massa. I si no, temps al temps.

El Madrid té jugadors molt bons, com sol ser habitual. Per això acaba ocupant gairebé sempre una de les dues primers places del campionat. Tal com el Barça.
Enguany, a l’equip de la Cibeles se’l veu més compensat. Els fitxatges han ajudat a equilibrar el conjunt. En Carvalho, veterà, però molt bon central, competitiu i en forma; en Kedhira, al mig del camp; i en Di Maria i l’Özil, han reforçat posicions que tenia febles, especialment en el centre de la defensa i en la zona de creació.
Això, juntament amb la puixança de Marcelo, Benzema i Pedro León; i els de sempre, aquells que rendeixen diumenge a diumenge, o millor dit, de partit en partit: Casillas, Sergio Ramos, Pepe, Xabi Alonso, Cristiano Ronaldo i Higüaín, juntament amb Arbeloa, Albiol, Lass i l’emergent Granero, sense oblidar els altres (Dudek, Garay, Diarra, Canales i els lesionats Gago i Kaka; i algun més ja no tan conegut).
Bon equip el madrileny, difícil de batre i que plantarà cara. Serà complicat.

El Barça, per la seva banda, també té un bon equip i ja consolidat. És el tercer any seguit que tothom comenta que és el conjunt de tot el món que juga més bé a futbol. Han guanyat moltes coses i encara els resta corda per continuar fent-ho. A més, la base d’aquest equip i el seu estil de joc ha portat a la selecció espanyola a guanyar els dos tornejos internacionals més importants: l’Eurocopa 2008 i el Mundial 2010. Ningú discuteix els mèrits de l’equip blaugrana, llevat dels seguidors madrilenys.
Però, van una mica exhaurits. Vuit dels seus jugadors van arribar a la final del Mundial i han descansat poc. En totes les competicions han arribat lluny i han hagut de disputar els encontres amb el màxim esforç i tensió. I això cansa. I els viatges i dormir fora de casa, també. Tanmateix, estan resistint i bé. A la Lliga tenen més problemes. A fora, no (han guanyat tots els encontres); però a casa, sí.
En el campionat espanyol, ambdós equips estan molt igualats, amb una diferència. Allò que el Madrid guanya a casa, el Barça ho fa a fora (ambdós equips ho han guanyat tot). I allò que el Madrid perd a fora, el Barça ho fa a casa. Fins i tot, els gols: 23 gols a casa i 10 a fora, el Madrid; i el Barça, 12 gols a casa i 21 a fora. És l’única diferència que tenen pel que fa a les estadístiques. I el punt a favor del Madrid (un empat madrileny, a fora, a canvi de l’única derrota del Barça, justament a casa, contra l’Hèrcules).

Quin penso que serà el resultat? Penso que guanyarà el Barça, per la mínima. Hi ha un altre resultat que no massa gent contempla: l’empat. També podria ser, per què no? La derrota la veig més llunyana, però no impossible.
Tanmateix, no puc dir els tres resultats possibles. N’haig d’escollir només un; per tant, la victòria dels de casa, per la mínima.

Per tres motius:
- perquè juga a casa;
- perquè necessita guanyar, sinó el Madrid pren distància si guanya ell;
- perquè té un bon conjunt, acostumat a guanyar i que té ben clar allò que ha de fer per assolir-ho: córrer molt, esforçar-se al màxim, jugar com un equip, ben conjuntat, que la pilota circuli ràpida i ser ambiciosos, anar a guanyar el partit de seguida; però, al mateix temps, tenir la paciència necessària i aguantar fort a darrere.

Jugadors com en Messi i l’Iniesta, en aquests tipus d’encontres, solen ser decisius; en Villa i en Xavi treballen molt bé, ajudats per Pedro, Busquets i els companys de defensa (Alves, Puyol, Piqué i Abidal), amb en Valdés a la porteria. Més tots els que formen la plantilla i que sempre donen un bon rendiment: Maxwell, Milito, Adriano, Mascherano, Keita, Bojan; i d’altres que no juguen tant, com Jefren i Pinto. Un gran conjunt, que compta també amb l’ajuda dels que van pujant del segon equip: Fontàs, Jonathan, Thiago, Nolito i d’altres. El Madrid ho tindrà molt difícil.

A priori, és un encontre molt igualat. El Camp Nou estarà ple a vessar i serà una olla a pressió. Es pot complir allò que els agrada dir als entrenadors per justificar les derrotes: han decidit els detalls. Però, quan guanyen, aleshores no han decidit els detalls, sinó el bon partit que han fet i els mèrits que han col•leccionat per assolir la victòria. Tanmateix, aquesta vegada sí que crec que decidiran els detalls, llevat que el Barça no faci un partit gloriós.
Els “clàssics” solen ser encontres apassionants, però no amb un gran joc. Darrerament sí que un dels dos equips ha tingut actuacions molt completes; l’altre, no tant. Crec que el dilluns que ve ambdós conjunts faran un gran partit i que serà un espectacle digne de ser vist. Si no és que en Mou s’il•lumini i posi l’autocar davant de la porteria d’en Casillas, tal com va fer amb l’Inter la temporada passada.

Un cop el matx s’hagi disputat, al dia següent o a l’altre, comentarem des d’aquí com ha anat l’encontre, com s’ha desenvolupat el joc d’ambdós equips i les incidències que hi ha hagut. Fins després.
Que hi regni l’esportivitat!

Eleccions al Parlament de Catalunya 2010

El diumenge, 28 de novembre, hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya. El poble català elegirà els 135 ciutadans que el representaran al Parlament durant un període de quatre anys. En les eleccions del 28 de novembre no s’elegeix el president de la Generalitat de Catalunya, però quasi. No serà fins passades dues setmanes en què s’elegirà el cap de l’executiu català.
Això es farà, a meitats de desembre, en una de les primeres sessions del nou Parlament, després d'haver jurat l’acta de parlamentari. Els 135 escons, elegits pel poble català, després d’escoltar les propostes dels diversos grups polítics representats a la cambra, escolliran el President de la Generalitat.
Ho serà aquell que tingui la majoria absoluta; o, en el seu defecte, la majoria relativa. Però, sempre resultarà elegit aquell que tingui més vots en el Parlament, que no ha de coincidir forçosament amb qui ha tret més volts en les eleccions, tal com ha passat, efectivament, en les dues darreres legislatures. Una vegada s'hagi elegit el president, en els dies següents aquest nomenarà els membres del seu govern, els consellers. És facultat del president de la Generalitat nomenà els consellers, que tampoc han de coincidir forçosament amb el resultats i les llistes electorals.

Ara, aquí, no tractarem de qui guanyarà les eleccions, dels resultats que pot haver-hi o de qui s’ha de votar. Que la gent voti al partit o al candidat que li vingui de gust i que sigui escollit president qui s’ho mereixi pel nombre de parlamentaris que l’han votat en el Parlament. Per això estem en democràcia; encara que, per desgràcia, és en l’única ocasió en què es demana la participació directa dels ciutadans i en què se li fa cas, en què realment la seva voluntat és veritablement decisòria.
Ara, aquí, parlarem de les diverses opcions polítiques que es presenten. No de totes, sinó d’aquelles que tenen opcions de tenir representació en el Parlament. Que no vol dir que l’obtinguin, sinó només que tenen opcions reals d’assolir-ho.

Actualment hi ha sis partits o grups polítics representats en el Parlament de Catalunya, que poden tornar a repetir després de les eleccions del proper diumenge. Són, per ordre de vots en les darreres eleccions del 2006: Convergència i Unió (CiU), Partit Socialista de Catalunya (PSC-PSOE), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Partit Popular de Catalunya (PPC), Iniciativa Catalunya els Verds (ICV-EUiA) i Ciudadanos (C’s). A aquests sis, se n’hi pot afegir un setè, Solidaritat Catalana per la Independència (SI), que en algunes enquestes preelectorals surt amb algun escó elegit.
De les opcions de vot que tenen els ciutadans catalans, hi ha dues possibles tendències: dretes-esquerres i catalanistes-espanyolistes. Després n’hi ha d’altres ja més peculiars, relacionades, per exemple, amb partits polítics més radicalitzats, o amb el medi ambient i l’ecologia, o els toros, l’homosexualitat, els pensionistes, els anti-emigrants, etc.
En total 39 partits polítics i coalicions concorreran a les eleccions del 28 de novembre, un rècord històric des que, el març del 1980, es van celebrar els primers comicis autonòmics a Catalunya després de la fi de la dictadura franquista. Aquesta xifra supera àmpliament la darrera convocatòria del 2006, amb 23 candidatures, que tenia fins ara el registre més elevat.

Per tant, de les diverses opcions polítiques i de les tendències (dretes-esquerres i catalanistes-espanyolistes) tampoc hi ha tantes opcions diverses. Fent les possibles combinacions, votar dretes-espanyolista, dretes-catalanista, esquerres-espanyolista i esquerres-catalanista, tampoc és tan complicat. Gairebé el resultat final surt per si mateix, per pura lògica.
Resten els independentistes, que tenen diversos partits per votar, però només dos amb vertaderes opcions d’entrar en el Parlament.
D’aquesta manera, no crec que les persones que vagin a votar hagin de tenir massa dubtes. Segons les seves inclinacions, han de tenir-ho força clar. Llevat de què no vulguin manifestar-ho; o siguin molt cagadubtes; o no coneguin massa la ideologia que defensa cada partit o coalició.

Per acabar, com que sóc molt dolent, tiro al vol una pregunta. Ja sé que l’independentisme no guanyarà pas, segur. Però, en cas que guanyessin els vots dels partits independentistes, ES RESPECTARIA LA VOLUNTAT DELS VOTANTS CATALANS? Perquè estem en democràcia i hi ha la sobirania popular. El poble té dret a escollir el seu futur.

65 anys del llançament de la bomba atòmica sobre Hiroshima

Avui, 6 d’agost, fa 65 anys de la bomba atòmica (no autonòmica) sobre Hiroshima (Japó). Tres dies més tard, els nord-americans en van llançar una altra sobre Nagasaki. Després de sis mesos d’intensos bombardejos sobre altres 67 ciutats, l’arma nuclear Little Boy va ser llançada sobre Hiroshima el dilluns 6 d’agost de 1945, seguida de la Fat Man el dijous 9 d’agost sobre Nagasaki. Fins ara aquests bombardejos són els únics atacs nuclears de la història.
S’estima que cap a finals de 1945 les bombes havien matat 140.00 persones a Hiroshima i 80.000 a Nagasaki. Des d’aleshores moltes altres persones han mort per leucèmia i diversos càncers. I les seqüeles han estat enormes, en tots els sentits. En ambdues ciutats, la majoria de víctimes van ser civils, no militars. Sis dies després de la bomba de Nagasaki, el 15 d’agost de 1945, el Japó va anunciar la seva rendició incondicional; i el 2 de setembre es va signar l’acta de capitulació.
Actualment es considera que l’ús de l’armament atòmic per part d’Estats Units no era necessari. El Japó militarment estava exhaurit i no podia presentar massa ressistència. Els previstos combats cos a cos i carrer a carrer, amb tantes morts previstes, no s’haguessin produït en la mesura que els Estats Units van anunciar. Ocupant població per població, no arriben a haver-hi, ni de lluny, la quantitat de víctimes ocasionades pel llançament de les bombes atòmiques. Ara bé, sí que haguessin mort uns quants soldats nord-americans; però, tampoc sense exagerar. Tanmateix, suficients com per despertar controvèrsia en els mitjans de comunicació nord-americans.
No hi ha justificació militar per la victòria americana i la rendició del Japó. Va ser un assassinat sobre una població civil i indefensa; i totalment innecessària. I malgrat això, tot discutit i comprovat avui dia, no s'admet cap discrepància ni surt publicada cap discussió. Ningú acusa massa EUA de res. Igual com les armes ocultes de Saddam Hussein, que van portar a la guerra de l'Irak. Impresentable. A més, és que sempre, en tots els conflictes, fan el mateix. Es fan els agredits, quan són ells els que agredeixen i invaeixen el país que els planta cara. I sense cap motiu. Se'ls inventen. No tenen cap justificació moral, legal, política, democràtica, per fer tot allò que fan. Només és l'econòmica; l'altra, és perquè els hi surt d'allà mateix (de les parts íntimes de baix, d'aquelles que pengen, per entendre'ns).
I els culpables no han estat denunciats ni han estat portats davant els tribunals internacionals. Quant de temps ha esperat en Garzón, o d’altres, per fer-ho? Està bé que vagin detenint delinqüents comuns com en Millet o en Mumbrull, o l’alcalde Santa Coloma. Suposo que ara, quan tornin de vacances, en detindran uns quants més. El conseller d’Economia de la Generalitat, el senyor Castells, en fa tota la cara de ser-ne el proper. Per això deu haver fet aquestes declaracions de no presentar-se a les properes eleccions de la tardor. Si no, de què?
Però, amb aquests americans ningú pot. Mira que són impresentables i totalment fatxes, empren bombes atòmiques (com en Hitler les càmeres de gas), i, a més, les han inventades, imposen la seva voluntat a països independents, canvien els dirigents que volen i que no són del seu grat, cometen assassinats de tipus polític, econòmic i social, cops d’Estat... Mai cap Estat havia comès tants crims i havia mancat tant el respecte a la independència i a la sobirania dels pobles com els Estats Units.
Però és que, a més, han usat (i creat) les bombes atòmiques, una de les armes més terrorífiques inventades per la humanitat, potser la que més. I tan panxos! És que no hi ha dret. S’ha de portar els Estats Units davant els tribunals internacionals i han de ser jutjats per totes les malifetes que han comès.
Que encara que sembli un acudit, en Hitler no els hi ha arribat ni a la sola de les sabates! Ells han estat molt més cruels, intervencionistes, han provocat més guerres i morts, i s’han posat en tots els països i les economies del món. I tan macos que semblen!
Estats Units, denunciats davant els tribunals internacionals, JA !!! Se'ls hi ha de passar comptes pel llançament de les bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki. Són crims de guerra i contra la Humanitat que han de pagar.