Fitxatges per a la temporada 2013-14

La temporada 2012-13 ha estat bona per al FC Barcelona mercès al títol de Lliga guanyat amb claredat, proclamant-se campió a tres jornades del final del campionat, amb una primera volta de record (tot els partits guanyats, menys un d’empatat) i amb la possibilitat d’arribar als cent punts i obtenir una marca golejadora igual o superior a la del Reial Madrid de l’any passat.
Ara, a manca de dues jornades, els números de l’equip blaugrana són impressionants: 36 partits guanyats, 4 empatats i 2 perduts; 109 gols a favor i 39 en contra; i 94 punts. El partit del diumenge que ve a Cornellà contra l’Espanyol i el darrer contra el Màlaga al Camp Nou el dissabte 1 de juny, seran vitals per establir només marques, encara que no per a l’obtenció del títol de Lliga, que ja diumenge passat el president de la FEF, Àngel Maria Villar, va fer donació de la Copa de la Lliga al club blaugrana en el partit contra el Valladolid a l’estadi culer (2-1).

En altres èpoques el fet d’arribar a les semifinals de la Champions i de la Copa del Rei podria haver estat ben considerat. Actualment no ho és, especialment per dues circumstàncies. La primera és que el Barça, en les darreres cinc temporades, ha tocat el cel, ha aspirat a tots els títols i n’ha guanyat setze dels més importants. Per tal de continuar en el nivell que ens tenia habituats hauria d'haver guanyat ambdós títols; i no ha arribat ni a disputar-ne tan sols la final.
L’altra circumstància és la manera com s’han perdut i contra qui s’ha perdut. L’eliminatòria de semifinals de la Copa d’Europa contra el Bayern Munic (4-0 allà, 0-3 aquí, amb un global de 0-7) ha fet molt de mal i pot assenyalar l’inici d’un final de cicle d'un equip victoriós i que ha marcat una època en el món del futbol.

A la Copa del Borbó l’eliminació a semifinals contra el gran i etern rival, el Reial Madrid de Jose Mourinho, també ha entelat molt la trajectòria culer en la present temporada.
I encara que menys mal que el Madrid va perdre la final de la Copa contra l’altre gran rival, l’Atlético de Madrid, i en el mateix Bernabeu. I per acabar de millorar les expectatives blaugranes l’adéu de Mourinho i la poca esportivitat mostrada per les seves dues grans figures (Cristiano i el mateix Mourinho) en no acudir al lliurament de trofeus a la llotja presidida pel rei Joan Carles. Això i les parleries a l’entorn del fitxatge de Neymar han fet millorar aquest negre final de temporada de l’equip blaugrana, en el qual el joc que s'ha vist tampoc ha ajudat a reforçar la moral de l'afició.

Altres resultats que també han perjudicat la trajectòria culer en la campanya que està finalitzant han estat la pèrdua de la Supercopa d’Espanya, al mes d’agost, també contra el Reial Madrid, i els dos resultats de la Lliga contra els madridistes (2-2 al Camp Nou, 2-1 al Bernabeu). Potser s’està com molts anys endarrere, però a la inversa, quan el Barça guanyava poques coses i el seu màxim objectiu era guanyar al Madrid en els enfrontaments directes. Ara sembla que això ha canviat i és el Reial Madrid qui no guanya gaire res (enguany només la Supercopa; i en les dues darreres campanyes, una Copa del Rei i una Lliga) i que se n'hagi de conformar només en guanyar l’etern rival.
Tanmateix, malgrat aquestes desil·lusions blaugranes, la temporada actual es pot considerar com acceptable, fins i tot bona, com hem dit a l’inici, però ni de lluny excel·lent. Però, alhora hi ha un aspecte que planeja sobre l’equip blaugrana i que fa témer pel seu futur més immediat. És el tema de la seva renovació i/o la incorporació de nous jugadors que revitalitzin el conjunt i que cobreixin algunes posicions clarament deficitàries.

Quan en Pep Guardiola va començar la seva etapa com entrenador blaugrana a la temporada 2008-09 (ara en fa cinc), el seu equip base era: Valdés, Alves, Piqué, Puyol, Abidal, Busquets, Xavi, Iniesta, Pedro, Messi i Eto’o, juntament amb altres jugadors com Maxwell, Touré Yaya, Keita, Bojan, Henry. A les temporades següents es van anar incorporant nous jugadors (Txigrinsky, Ibrahimovic, Mascherano, Adriano, Villa, Affellay, Alexis, Alba, com a més destacats; i alguns joves del B, com Thiago, Cuenca, Tello, Fontàs, Bartra, Jonathan dos Santos). També en van marxar, alguns més a disgust que altres.

La qüestió és que d’aquell onze titular de fa cinc temporades en continuen nou com a titulars, diríem que indiscutibles; només hi ha hagut el canvi del lateral esquerre (Alba) i d’un dels davanters en punta (plaça que no té un titular fix i que es disputen Cesc, Alexis i Villa, principalment). Hi ha hagut algun reserva que ha suplert amb dignitat als teòrics titulars, com el veterà Pinto (36 anys, 37 la propera temporada), Mascherano (mig tanca readaptat a central), Adriano (comodí de la defensa), Thiago (al mig del camp) i dos dels que queden dels que es disputen la plaça de davanter, més en Tello.

Com que Valdés ja ha comunicat públicament que se’n va i alguns jugadors ja s’han fet massa grans i el seu rendiment ja no és el de campanyes passades (com són clarament els cassos de Carles Puyol i Xavi Hernández), convé algun fitxatge estel·lar, i no secundari com s’ha fet en massa ocasions, per cobrir algunes de les posicions vitals del conjunt. Sembla que aquestes posicions hagin de ser un porter, un defensa central i un davanter que pugui jugar per les bandes.
 

A la davantera Messi s’ha quedat molt sol ja que els seus possibles acompanyants, per diverses circumstàncies, no han acabat de donar allò que s’esperava d’ells.

- Villa, després de la lesió, no ha tornat a ser el mateix i ara ja comença a ser gran (31 anys); a més, està força cremat per la poca confiança que el cos tècnic li ha dispensat.

- Alexis no ha donat mai la talla que ha de tenir un davanter del primer equip del Barça. No n’hi ha prou amb ser molt lluitador i fer forats; falla molt davant de porta, gols claríssims i fàcils per qualsevol jugador important, i al final de les dues campanyes que porta al conjunt blaugrana els seus registres golejadors han estat molt minsos.

 

- Cesc és centrecampista, no davanter en punta, i aspirar a què ho sigui és un error. Que en algun encontre s’hi pugui adaptar no vol pas dir que hagi de ser sempre així. A més, el seu rendiment ha estat irregular i els tècnics no han comptat amb ell en algun partit important, cosa que l’ha perjudicat.

- A Pedro li costa donar la talla com a davanter d’un equip punter ja que no desborda ni té la capacitat per fer jugades individuals. Ell és ràpid, treballador, se sacrifica per l’equip, ajuda molt en la pressió, té un bon xut i solia marcar força gols. Ara, sense aquesta darrera virtut, el seu rendiment ha baixat molt i no pot ser titular indiscutible de l’equip. Viu massa de Messi, aprofitant-se de les seves jugades i els rebots que provoca, del marcatge que li fan per quedar ell més solt; però un davanter del Barça ha de fer molt més que això, ja que, quan en Messi no hi és o no brilla, alhora es veuen molt més les mancances dels altres davanters.

Amb tot això es pot veure de manera clara i diàfana que el FC Barcelona necessita fitxar un porter (que substitueixi Valdés), un defensa central (que acompanyi Piqué) i un davanter, totes tres places amb jugadors de primeríssima línia, no promeses o readaptats a posicions que originalment no són les seves, jugadors amb qualitat contrastada, joves però experimentats, i amb un rendiment assegurat almenys en teoria. Han de venir a ser titulars i l’entrenador els ha de donar la confiança necessària durant uns mesos (posem fins a Nadal), postergant als actuals titulars.

També es podrien reforçar altres posicions. Per exemple, s’ha d’estudiar la conveniència de continuar amb l’Alves o no. El lateral brasiler comença a ser gran i ja no tornarà a ser aquell jugador que cobria tota la banda dreta, amb nervi, ràpid i agressiu, capaç de sorprendre al rival en les seves incursions i arribades a l’àrea contrària. A més, es poden obtenir uns dinerets, molt interessants per altres fitxatges, i així també es va renovant el conjunt, cosa que s’ha vist totalment necessària en aquest final de campanya.

Si es decideix traspassar-lo s’ha de decidir si es dóna pas definitivament al canterà Montoya, que juntament amb Alba i Adriano, poden cobrir amb dignitat els dos laterals. Si no s’hi confia (de moment no se’l fa pas jugar gaire), aleshores seria convenient el fitxatge d’un lateral dret.

El mig del camp en principi està ben cobert amb Busquets, Xavi, Iniesta, Cesc, Thiago, Song i l’ascens del jove Sergi Roberto, del filial. Jonatan dos Santos no té lloc i ha de ser traspassat. Potser si Song no es queda faria falta un jugador d’aquestes característiques per cobrir la seva posició. Si s’ha fitxat un central important, aleshores en aquest lloc es pot fer una provatura i fitxar un valor no tan conegut i més bé de preu. En Thiago o en Cesc haurien d’ocupar la plaça de Xavi, que hauria de jugar menys partits, primer per poder rendir quan ho faci, i segon, per anar donant el relleu, ja que el moment de la seva retirada cada vegada és més propera.

A davant és on hi ha més problemes. Amb Messi com a jugador indiscutible li calen dos acompanyants de nivell. Dels de la plantilla actual només Tello (amb el qual els tècnics no confien del tot) té actualment prou nivell. Alexis i Villa haurien de marxar si es troben els jugadors adequats per cobrir el seu lloc. Pedro pot continuar una temporada més, però no com a titular indiscutible, per veure si recupera el nivell, que es basa sobretot en el xut i en seu olfacte golejador.

Els cedits que ara retornaran (Affellay al Schalke 94, Bojan al Milan, Cuenca a l'Ajax, Fontàs al Mallorca) no han triomfat en els seus equips (no han estat ni titulars) i no poden tenir lloc a la plantilla del primer equip blaugrana. I del Barça B, llevat de Sergi Roberto, no es veu pas ningú prou capaç per incorporar-se ja. La gran promesa, el gironí Deulofeu, encara ha de millorar força i tinc seriosos dubtes sobre el que pot donar en el primer equip. És ràpid i té un bon xut, però no gaire res més; i no té desbordament ni jugada individual.

De possibles fitxatges diríem que una figura com el brasiler Neymar (o un jugador semblant) seria imprescindible, prescindint de si s’acaba d’adaptar o de rendir allò que s’espera d’ell. És una carta a jugar neta, sobre un noi destinat a ser el proper millor jugador el món. Si després no rendeix o no s'entenen amb Messi, doncs mala sort. Però s’ha de provar.

Per tant, si finalment com a davanters només quedessin Messi, Neymar, Tello i Pedro, se n’hauria de fitxar un altre, bonet, però ja no dels de primeríssim nivell, sinó dels que venen immediatament a continuació. Hauria de ser una primera figura, però més en segon terme. Per entendre’ns un jugador de nivell, titular en un dels grans equips europeus, però no la primera figura. Com, per exemple, poden ser els casos de Gómez (Bayern Munich), Reus (Borussia Dortmund), Boateng (Milan) i algun altre de no tan conegut i potser que jugui més d’extrem o per les bandes. En definitiva, un Affelay en bo i amb el rendiment assegurat; un jugador estil Ribery (Bayern Múnich) seria ideal.

Pel que fa a l’entrenador ha d’espavilar. Enguany ha quedat bé mercès a la Lliga i amb el handicap de la seva infermetat. Però tàcticament no ha aportat gaire res, no ha sabut llegir els encontres ni ha trobat la resposta adequada en els grans compromisos, ha tingut alguna patacada important en quant a resultats, l’equip ha arribat totalment extenuat a final de temporada que és quan es decideixen la majoria de títols (per sort, mercès al pèssim inici del Madrid, la Lliga ja estava decidida) i no ha sabut imprimir aquell coratge, aquella gana, l’ambició necessàries per convèncer i guanyar títols.

Ha caigut davant els grans rivals i sense capacitat de resposta. No ha donat oportunitat als joves, ha fet escasses rotacions i sempre les mateixes, i no ha ofert variacions tàctiques per complicar i superar l’organitzat joc que els contraris li presentaven per contrarestar el ja conegut joc del Barça. Ha d’espavilar i trobar noves variants, segurament amb nous jugadors que donin perspectives diferents al joc blaugrana, ja molt conegut i estudiat pels rivals i del qual tot sovint han trobat l’antídot adequat per superar-lo i/o posar-lo amb greus dificultats. En aquestes darreres jornades, i ja en fa moltes, les golejades d'antuvi, tan habituals, han desaparegut i comencen a haver-hi més sorpreses de les desitjades.